dilluns, 6 de novembre del 2006

ESTIC DE PEGA

Algun comentarista m'exigeix que em mulli, respecte els escenaris dibuixats en aquest post. Abans, però, deixeu-me que aclareixi que el meu silenci dels darrers quatre dies no es deu a que he caigut en un estat catatònic per com evoluciona l'escenari polític a la CAC. No. Bàsicament, es deu a que els inútils de jazztel, que és el meu proveïdor d'internet domèstic, ha decidit, per segon cop en quinze dies, tocar-me el que no sona, i deixar-me sense connexió d'ADSL. Potser és una venjança perquè no he volgut subscriure a l'opció dels 20 megues. No ho sé. Però n'estic fins al capdamunt. El problema és que això ja em va passar abans amb wanadoo. I ja no sé què fer. Si com a mínim tinguéssim un IP català, no em sentiria tractat de forma tan colonial com em sento quan parles amb aquesta genteta de Madriz!

Bé, a mullar-me. Diuen que sempre tiro la pedra i amago la mà. Bé, doncs, us equivoqueu de mig a mig. Per descomptat que, com a independentista que sóc, tota la política autonòmica em repugna d'allò més. Ara bé, comprenc que no puc quedar-me en la meva torre d'ivori de la puresa. En aquest sentit, he de dir que l'opció 3, la del front patriòtic, no la veia gaire clara, perquè no em refio dels autonomistes, regionalistes, carques, capitalistes, borbònics dirigents de CiU. Està clar, no? De totes les opcions possibles, la meva preferida, en termes pragmàtics hagués estat un tripartit amb un president diferent del Montilla. Podia ser en Carod, però també havia circulat el nom de la Tura. He de dir que, com a independentista que sóc, mai considero que un president de la CAC sigui el meu president o la meva presidenta. Això em permet raonar amb més llibertat. De fet, doncs, se me'n fot qui ocupi aquest càrrec, que no és més que 1 entre 19 dels que hi ha a l'Estat ecspanyol.

Tot i això, he de reconèixer que la cúpula d'ERC ha actuat amb coherència. Ja s'havia dit que el projecte de govern catalanista i d'esquerres tenia una periodicitat de vuit anys pel cap baix. Els de CiU han actuat com a trinxeraires, fatxendes i perdonavides. I així els ha anat. Penso que és el moment de fer net, i que CDC es desempallegui del llast que representa més que Unió com a partit, l'ultra Duran i Lleida com a dirigent. És que no té vergonya! Cal fotre'l fora. Si CDC vol ser un partit que compti en els propers anys, ha de declarar-se obertament sobiranista, al marge de la seva etiqueta ideològica. No pot anar mai més a remolc de l'autonomisme i del regionalisme. Els dirigents joves de CDC, molts d'ells independentistes de pedra picada, han de liquidar les deixalles autonomistes. Ara tenen quatre anys endavant per fer-ho.

I pel que fa a ERC, no tinc prou informació per saber si ha pesat més l'excusa patriòtica (refer la unitat civil del poble català), o les pressions del lobby de càrrecs públics que ha generat els tres anys del darrer govern. Només espero que no es deixin enganyar més. Seria patètic que se'ls escapés de les mans la Corpo. No pot pas ser. Suposo que també hi haurà una Conselleria de Relacions Internacionals sota les seves ordres, no?

M'he mullat prou?

7 Comments:

Blogger bacus said...

la cosa més/única positiva és com tu dius que Unió es presenti amb e-cristians a les eleccions i tregui 0 escons ja que amb la societat nihilistes-clasista el pensament romà no crec ni que tingui 500 votants potencials....

erc te el 15% poca cosa i poc pes, de totes maners a part d'expulsar l'ala opus i altres merdes de CiU haurien/hauran d'enviar a Mas al excelent mercat laboral/privat potser el coloquen a la caixa aigues o altes empreses "privades" encara que sigui de numero 2.

El més important és que d'alguna manera CiU es fagi independentista d'una vegada o no, però perdrà vots tan si diu si com no....

Amb Laporta de presidenciable i el classista d'en martin poden pujar o no, la questio és que erc+ciu i d'altes sumin sempre i quant tinguin un objectiu comú un esta o similar.....

amb la llei espanyola mai arribarem enlloc, es necesita un president fort que convoqui un referendum i que surti si, encara que el fotin al talego probablament la UE el donarà per bo sempre que anem amb plan revolució taronja-liberal-gringa i altres merdes un com tinguem l'estat ja ens ostiarem entre nosaltres si és una merda classista-capitalista o d'altres coses, però ja serà una batalla entre nosaltres....

salut i peles..........

7 de novembre del 2006, a les 2:21:00 CET  
Blogger bacus said...

per rematar en Martin ens pot servir bé amb els contactes yankies i entre ells i laporta .revolució.·civilitzada. amb els 2 de pot ser.

i segons si al referenfum surt no, serà questió de fotre el "pucherazo" o "tongo", és el que acostuma a passar a totes les eleccions potser aquí els que manen encara creuen amb la democracia pero no es així el resultat te que ser el que interesa....

no es cosa de zimbaue que tb, florida, ohaio i d'altres Bush 2 cops president encara que tothom sap que els resultats són falços es questio de fer veure que són netes, amb sala-martin com abanderat de la llibertat-democracia-liberal anirem bé podem deixar españa com una mena de opus dei conservadora i a part de aconseguir la independencia li fotem una ultima putada a espanya i que vagi a invertir a nicaragua si és que encara son benvinguts....

comencem enviant a Mas a l'altar major per esser sacrificat en nom de la "nació" i per perdador........

7 de novembre del 2006, a les 2:48:00 CET  
Anonymous Anònim said...

Josep, et contradius radicalment amb el que vas dir respecte a l´opció 4 la setmana passada: si Esquerra feia Montilla president. A què és degut aquest viratge tan radical en les valoracions?

7 de novembre del 2006, a les 14:19:00 CET  
Anonymous Anònim said...

Josep,

cel.lebro que hagis contestat. Aquest converses, sense cap rellevància pel destí de res important em resulten francament divertides.

Respecte a la resposta, estava segur que triaries aquesta opció: una opció totalment irreal com la majoria de les propostes que has fet en el passat. Tú creus que els barons del "Bai LLobregá" acceptarien mai posar no ja Carod sino Tura o Castells quan els darrers anys (Congrés de Sitges, recordes) van decidir prendre el control i sotmetre la secció "catalanista" del partit?

Aquest és el problema de l'independentisme, les propostes irreals, les estratègies erronies, els invents absurds que enlloc més del món es fan. Bé, de fet, aquesta és una característica dels catalans perquè també CiU ha fotut la pota fins als fons els 10 darrers anys. I que ens portarà de victoria en victòria fins la desfeta final!

Així, la proposta d'ERC del tripartit 2, crec jo, està condemnada al fracàs. Perquè? Per que aquesta idea de la cohesió social és el que Pujol va practicar anys i panys. "Català és aquell que viu i treballa a Catalunya", deia en Pujol. El discurs d'ERC és, en el fons, calcat, amb un vernís d'esquerres. I aquest discurs, és fals: a Catalunya hi ha un munt d'ecspanyols que no són ni volen ser catalans. Qui no s'ha integrat ara, en 50 anys, ja no s'integrarà. Per molts serveis socials que els donis. Pensaran que els hi dona Espanya i no Catalunya. I els immigrants de nova fornada, menys.

Segon, ERC ha cedit el poder i la iniciativa al PSC-PSOE. A falta de conéixer bé el paper de Carod, la veritat és que ERC ha negociat fatal, amb conselleries de segona fila i amb acord de sotmetre's a la voluntat de Montilla. ERC s'ha lligat de peus i mans ella mateixa. I això s'ha vist ja el primer dia, quan Carod s'ha definit com a nacionalista per no incomodar Montilla definint-se com independentista i ser portada dels telediaris ecspanyols. Ja estan pensant en clau espanyola i no catalana.

Tercer, el tripartit haurà de conviure, en menys de dos anys, amb eleccions locals i eleccions generals. I a les eleccions locals, sobretot a l'extrarradi, ha aparegut un nou factor: Ciudadanos. Ciudadanos es nodreix bàsicament de ex-votants socialistes desencantats amb els pactes amb ERC. Aquests nois s'han emportat un 10% del vot socialista, 90000 vots. Si a les municipals fan forat (i en faran, els sociates buscaran reduir aquesta sagnia. I la única forma és amb més espanyolisme.

Quart. Els pactes pel poder, no pel programa es paguen. CiU ho va fer el 1999 amb el PP i ho ha pagat i ERC ho va fer el 2003 i ho ha pagat amb la pèrdua del 25% (una quarta part) del seu vot. Una quarta part! I s'aguante en escons perque resisteix a comarques, on un escó és més "barat" que a Barcelona i rodalies. I quan vinguin les tensions degudes a la por a perdre les eleccions espanyoles ja veureu quins gripaus s'hauran d'empassar. I els irredectes s'ho empassen tot, però la majoria de votants, no. Igual que a CiU. Caldria fer les coses molt bé i aconseguir millores perquè la majoria de gent "nacionalista" perdoni l'entrega de la presidència aun ecspanyol sense estudis com el Tio Pepe.

ERC va camí de convertir-se en una altra CiU, renunciant als principis i explicant sopars de duro i avançar en cercles com els darrers 300 anys.

Quina sol.lució hi ha? Per desgràcia, no la sé. Però no crec que sigui donar les claus de casa teva a l'enemic. I el PSOE és enemic de Catalunya. I el temps no corre a favor, corre en contra.

Per cert, com pot ara Carod presentar-se a València o parlar de Paisos Catalans si han fet president de Catalunya algú que ha votat que Català i Valencià són dos idiomes diferents!

Tenim mala peça al teler, noi! I aquest polítics ens porten al precipici com a poble.

7 de novembre del 2006, a les 23:51:00 CET  
Blogger JOSEP said...

Dit i fet,

Anem esmolats, eh? Jo vaig triar una opció, la menys dolenta. No vaig dir que passaria això. Vull dir que no era una predicció, era una preferència. A veure si destriem les coses! Penso que queda ben clar que cap d'elles em satisfà com a independentista.

8 de novembre del 2006, a les 0:14:00 CET  
Anonymous Anònim said...

Rellegint el post, veig que ha quedat una mica (o molt) pessimista, però veure un indocumentat semi-analfabet com el Tio Pepe com a president de Catalunya deprimeix a qualsevol persona decent.

Potser algun dia els partits nacionals de debò, CiU i ERC, es posaran d'acord, però no amb aquests carallots que hi ha ara en ambdues bandes. Gent com Mas, Madí, Duran, Carod, Puigcercós o Vendrell són pura immundícia intel.lectual. CiU ha de fer fora la seva merda, però ERC també.

Potser Carretero i algú com Laporta ho podran arreglar en un futur. Potser.

8 de novembre del 2006, a les 0:15:00 CET  
Anonymous Anònim said...

"Així, la proposta d'ERC del tripartit 2, crec jo, està condemnada al fracàs. Perquè? Per que aquesta idea de la cohesió social és el que Pujol va practicar anys i panys. "Català és aquell que viu i treballa a Catalunya", deia en Pujol. El discurs d'ERC és, en el fons, calcat, amb un vernís d'esquerres. I aquest discurs, és fals: a Catalunya hi ha un munt d'ecspanyols que no són ni volen ser catalans."


Cert Josep, però també n’hi ha molts d’altres encara, que no veuen cap altra sortida. Els hem estat menjant l’olla durant no sé quants anys sobre les teòriques bondats d’una alternativa, digues Front Patriòtic o Unitat popular, bé, inedependentista d’esquerres, que mai hem estat capaços de materialitzar. Diguem-nos gilipolles, però quelcom tindrem a veure. Malgrat tot continua havent-hi un nivell d’abstenció espectacular en una democràcia burgesa més polititzada i ideologitzada que moltes altres. Per què?

No sóc dels que rebregaran dient que la majoria d’aquestes “no-participacions” en el procés electoral corresponen a l’independentisme d’esquerres. Marx em lliuri. Encara així, malgrat tot allò que haguem fet malament, que segur que alguna cosa n’hi ha, crec que encara ens manca quelcom de supèrbia i ens sobra d'autoodi per pensar que qualsevol tipus de candidatura de l’esquerra independentista hagués de treure menys vots que el circ de Ciutadans. Bé, és una simple opinió, i malgrat seguir sempre que puc els posts del Josep, fins ara no havia gaudit atrevir-me a expressar la meva santa opinió.

"Qui no s'ha integrat ara, en 50 anys, ja no s'integrarà. Per molts serveis socials que els donis. Pensaran que els hi dona Espanya i no Catalunya. I els immigrants de nova fornada, menys."

Segurament, en aquest enunciat també discrepo, simplement perquè no em queda altre remei. Per què? Perquè continuo treballant al costat de gent, que malgrat procedir la majoria d’ells de paísos llatinoamericans, jo ja em posicionava envers ells tot creient que es comportarien com molts d’altres del sector de l’hostaleria, que només en arribar aquí creuen que es retroben amb la “madre patria” ecspanyola, i, quasi ens obliguen als aborígens a canviar de llengua.

Doncs bé, com tot i en tot, depén de les relacions de producció i del nivell cultural que aquestes persones siguin capaces de dur i administrar. I sobretot del nivell de resposta d’aquells que a nivell teòric exercim de patriotes i que el nivell praxeològic que realment duem a terme, és tot un altre.

Per què? Doncs, perquè encara mantenim moltes actituds pròpies de mesells colonitzats. Econòmicament, per la nostra pròpia puta burgesia que és capaç de disfressar-ho tot amb tal d’enfrontament entre nosaltres, d'injectar-nos el racisme dins la pròpia classe treballadora.

I de la nostra pròpia deixadesa, que som capaços de renunciar a l’ús social de la nostra llengua com a eina de treball, simplement per comoditat petit-burgesa. I si aquest terme sona malament, per fastigós comodisme.

Què vull dir amb això? Que malgrat moltes condicions objectives favorables al nostre procés d’alliberament nacional, o som nosaltres, la majoria d’assalariats catalans que prenem consciència que hem d’ésser el principal motor de canvi de la nostra estructura productiva, alhora que del nostre amargant i frustrant actual marc jurídico-polític i per tant de la lluita envers la independència de la nostra nació completa, o novament deixarem passar una oportunitat d’or en aquest temps de crisi i per tant de ballaruga internacional, on d’altres pobles treballadors oprimits seran capaços d’alçar la seva veu enmig d’aquesta nova onada de revoltes contra el mode de producció capitalista.

A veure, tothom és capaç d’expressar-se contra la globalització econòmica capitalista, contra les guerres imperialistes, contra la destrucció del medi ambient a nivell planetari, i allò únic novedós del que som capaços la societat més conscienciada d’occident envers tots els mals de tothom, o sigui el nucli del poble català, és escollir tres representants del cosmopolitisme feixista ecspanyol?

Quelcom no rutlla quan hem estat nosaltres els que hem convertit a ERC en allò que és. Quan hem assolit, que malgrat nosaltres fins i tot el PsoE s’hagi vist forçat a acceptar el nostre preambulet. Quan malgrat nosaltres i gràcies a nosaltres, el català tingui possibilitats de sobreviure, si més no, a les quatre províncies. Quan…

Què més vull dir? Que el nostre potencial és quatre vegades superior al que som realment capaços d’expressar. I la responsabilitat d’aquesta nuesa pragmàtica és de tots. No només d’una teòrica elit militant que dirigeix els designis de l’Esquerra Independentista, sinó de tots aquells que continuem creient que tot és canviable i transformable.

Que tot és possible i no ens ho acabem de creure.

Sembla, si més no, com si el poble treballador català, per inèrcia hagués estat sempre un poble esclau i mesell. Doncs no. Som dipositaris de l’herència de tots els lluitadors i lluitadores de molts segles. D’un poble que mai s’ha rendit. Que ha perdut batalles, però que sempre ha estat conscient que mai ha estat derrotat. Que s’enfronta a una de les pitjors burgesies europees, i encara així ha estat capaç de protagonitzar les dècades més il•lustres de l’autoorganització dels treballadors i de les seves capacitats d’atac i d’autodefensa. Hem estat la Rosa de Foc. Hem estat l’enveja de tots els revolucionaris mundials durant el primer terç del segle vint. Vam protagonitzar la segona revolució socialista mundial amb perspectives de reeixir. Vam ser avantguarda amb molts drets de les dones i de les treballadores, que posteriorment es van materialitzar en les constitucions de la majoria dels estats del benestar de l’Europa occidental.

I malgrat tot, sempre hem de ser el poble més solidari del món. I això a mi ja m’encanta. Simplement que som capaços de anorrear tota una sèrie d’energies i sinergies cabdals pel nostre propi alliberament, que ningú altre seria capaç de poder-s’ho permetre. Només nosaltres. No sé quin coi de complex ONG sembla que tenim de per vida.

Prou.

Primer nosaltres.

La nostra Catalunya. Els nostres problemes. Les nostres crisis. El nostre procés. El nostre alliberament.

Després, el que vulguem. Que ja hem estat capaços abastament de demostrar al món que si no ens agrada una guerra determinada ens oposem a ella. Que si no ens agrada que en imposin el servei militar obligatori, el rebutgem. Que si estem a favor dels matrimonis de gais i lesbianes, no hi haurà ningú que ens ho tregui. Que si cal oposar-nos al trasvassament d’energies vitals per al nostre poble farem allò que calgui.

Però, que d’un cop per totes siguem capaços d’alliberar-nos nosaltres mateixos del principal mal endèmic que patim. Que siguem capaços de fer-ho.

Sembla senzill? Potser sí, però no deu ser-ho tant, quan portem al voltant de 35 anys d’independentisme revolucionari i el pati és el que és.

Que l’enemic és fort? Bé, doncs ja ho sabem. Adequem les nostres estratègies.

Que patirem? Evidentment. No hi ha llibertat sense lluita i sofriment.

Però allò que no podem fer mai és caure en el fastigós cofoïsme de la quotidianeïtat diària de què se’ns torni a empassar l’oasi català.

Són temps de canvi. Pels espanyols i per nosaltres.

Ells han entés el repte i ens esperen.

Continuem amagant-nos, o esperant les condicions subjectives?

Au doncs. Anem per feina i gresca, que ens esperen!

jordi

10 de novembre del 2006, a les 5:00:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home