EL SECTARI MAJOR

La reacció histèrica de José Montilla, aka Tio Pepe, aka Cabòries, durant l’entrevista amb l’economista esdevingut ocasionalment periodista, Xavier Sala, penso que deixa ben a les clares la qualitat política i àdhuc humana d’aquest individu. Durant els darrers anys m’he hagut d’empassar, això sí, voluntàriament, dotzenes de cròniques periodístiques que l’afalagaven i hi veien tot de qualitats que per a la majoria de mortals havien passat desapercebudes.

No cal dir que aquest enaltiment coincidia en el moment en què l’interessat ocupava una poltrona ministerial, màxima jerarquia a la que tot catalanet autonomista i ecspanyolista pot aspirar. Anar més enllà t’hi jugues la pell, o si no que li preguntin a en Joan Prim.
Les esmentades cròniques traspuaven un cert paternalisme, una actitud quasi bé missionera, en la qual els autors projectaven com un sentit barrejat de beneiteria i de superioritat. S’emocionaven i, literalment, es feien creus de com un xarneguet (expressió aquesta no escrita però de ben segur pensada) havia aconseguit superar tots els obstacles que la vida li havia plantejat (que eren enormes, i el primer dels quals era que no era com ells) i se n’havia sortit, demostrant així que el somni català, era possible. Montilla encarnava la viva imatge de l’home fet a ell mateix, el self-made man.

Aquesta visió meliflua, tova, estúpida, típica d’algú que pensa postivament que Cornellà és pràcticament com el Bronx, i que consegüentment no hi ha posat mai els peus en aquest territori comanxe, aquesta visió, dic, ha esclatat pels aires, s’ha desintegrat, ha desaparegut de la nit al dia. S’ha trinxat.

I la raó és que, potser per primera vegada a la seva vida, algú li ha cantat les quaranta, emprant a més un estil fatxenda que l’ha deixat, literalment acollonit. A Montilla, per primera vegada, l’han desvirgat políticament parlant. I això ha produit una sobrecàrrega en el seu cervell i ha fet un pet com un aglà.

Desenganyem-nos, la fatxenderia i la supèrbia, pròpia sovint dels caràcters tímids i retrets, que quan veuen que els més llançats s’enduen les xicotes a l’hort, es prometen internament una venjança freda i calculada, havia dut a en Cabòries a suposar que tota Catalunya era com la Festa de la Rosa, que és l’akelarre que els sociates organitzen el setemebre a Castelldefels o Gavà. I no. Catalunya no és la festa de la rosa, noi. Montilla no sap, no té ni idea del que realment és la democràcia, el debat democràtic, la negociació. Els seus anys d’alcalde de Cornellà, han estat anys de majoria a la búlgara, on la negociació no ha existit mai. Només imposició. Quan un polític es troba amb aquest escenari, realment perd l’oremus. Es considera un superhome, algú tocat per la gràcia de Déu, i menysprea tots aquells que s’atreveixen a criticar-lo. Per això, Montilla i els seus sequaços: l’Iceta, en Zara, la Figueres, s’han fotut la gran pinya. Ostres! “Hi ha gent que no em riu les gràcies”, pensen, “jo que sóc el puto amo”, continuen. I no ho assimilen.

Montilla ha volgut obviar que Catalunya és un país plural. Però sobretot ha volgut obviar que la democràcia és debat, no genuflexions i baixades de pantalons davant del Rei-Sol, és a dir, d’ell mateix. Segurament ha tornat a prometre venjança freda i calculada. El problema és si la podrà portar a terme o no. Espero i desitjo que no.