dijous, 23 de novembre de 2006

PERÒ QUÈ HEM FET PER MERÈIXER ELS MÈDIA QUE PATIM?

Després de veure, sentir, somniar la cara del neo-fatxa Rivera fins a la sopa -collons quina persecució!- només puc preguntar-me: però què hem fet per merèixer els mèdia que patim? Mai, repeteixo, mai, fins a l'extrem que jo conec, una formació tan minoritària (1,71% del cens electoral, 3,04% dels vots vàlids a candidatura, 2,2% dels escons de la cambra legislativa) ha aconseguit una cobertura mediàtica tan enorme. El ressò mediàtic d'aquesta gentussa feixista -és obvi que els nazis, per molt electes que siguin, no deixen de ser nazis- és del tot desproporcionat.

Que si la Conilla al matí, que si l'Om al migdia, que si fins i tot la Terribas (nena, mataràs el teu pare a disgustos, si segueixes per aquesta línia), els han donat, generosos, dotzenes de minuts a TVC. Suposo que també Mossèn llepaculs-i-vores Bassas a CR, per no parlar de tot la patuleia de Vanguardias, El Pais, etc. M'atreviria a dir que una de les principals raons de la seva elecció ha estat precisament aquesta, la sobrecobertura mediàtica, a més a més, de la seva sembla que inesgotable capacitat de finançament, aspecte aquest que caldria analitzar amb detall i on fins i tot aventuro que podem trobar-nos alguna sorpresa tan maquiavèlica com irrresponsable.

L'única actitud digna enfront aquests malalts va ser la d'en Joan Vall i Clara del diari El Punt. No se'n va estar d'orgues, al programa Àgora, del C33, dirigit pel trepa Ramon Rovira, i va cantar les quaranta al nazi Espada. Val a dir que aquest programa, probablement va ser en els mesos previs a les eleccions, una de les principals caixes de ressonància de les idees babelianes, atesa la sobrepresència d'individus que hi combreguen, reforçats sempre pels seus amos del món COPE-Libertad Digital, etc.

Si he d'avançar una resposta a la pregunta que ens ocupa, jo diria que és públic i notori que en termes generals la classe mediàtica catalana, entenent per aquesta tot el personal que treballa en els mèdia, respon a un perfil ideològic, polític, filosòfic, molt determinat i en gran mesura bastant allunyat de la mitjana de la societat catalana. Ja fa temps es va publicar una enquesta on es constatava que el partit que més suports rebia de la classe mediàtica -o dels enquestats en aquella ocasió- era ni més ni menys que ICV, la qual cosa ja és summament significativa. Si tenim en compte que un dels components fundacionals de la candidatura C's procedeix d'una plataforma arrelada sobretot entre sectors funcionarials (de l'educació, principalment) del Baix Llobregat, denominada Iniciativa No Nacionalista, ja podem constatar que la cosa comença a quadrar.

I és que gran part de la classe mediàtica catalana treballa en ecspanyol, per la qual cosa, qualsevol procés tendent a incrementar la presència del català en els mèdia és interpretada com una amenaça. No només la classe mediàtica, sinó la gran part dels sectors intel.lectuals, artístics, cinematogràfics, de la indústria editorial, a Catalunya, viuen en i de l'ecspanyol (permeteu-me que afegeixi aquí que encara resta per fer una tesi doctoral sobre què ha representat en l'ecspanyolització de la classe intel.lectual catalana, sobretot en els anys del franquisme, l'Editorial Planeta... una recerca que fins i tot jo mateix he sospesat la idea de portar-la a terme). D'aquí la seva oposició directa o indirecta a qualsevol mena de retirada de l'ecspanyol del terreny conquerit en les darreres dècades. La batalla pel cinema en català, n'és l'exemple fefaent: els successius consellers de cultura pujolians van ser humiliats i derrotats pel lobby ecspanyolista. Els maragallians, ni tan sols s'ho plantejaren.

De fet, no som tan originals. En la major part de casos de processos d'alliberament nacional, els grans mèdia es presenten com a enemics aferrissats (alguns amb formes més civilitzades que d'altres, tanmateix), de les tesis independentistes. Aquí, al Quebec, a Escòcia, al País Basc. La raó és ben simple, els grans mèdia representen grans interessos empresarials, corporatius, publicitaris, perfectament encaixats en l'establishment. Per la seva banda, els públics segueixen caninament les directrius dels comissaris polítics de torn. En conseqüència, la mediatització dels moviments independentistes, acostuma a ser clarament negativa. Per tal de trencar el setge mediàtic, els independentistes acostumen a impulsar iniciatives mediàtiques pròpies, que molt sovint pateixen bé d'una manca de fortalesa econòmica, de l'estigma de ser poc objectives o, directament, de la repressió i suspensió per part dels poders de l'estat (policial, judicial). Per contra, els moviments unionistes que s'enfronten sobre el terreny a l'independentisme, acostumen a tenir un potent arsenal mediàtic que els permet influenciar una part de la societat, manipular-la i enganyar-la.

Bé, de moment plego. Oh no, torna a sortir el neo-fatxa amb la Terribas!!! Diuen que havia militat a les NN.GG. del PP. Ja ho diuen: no hi ha res que s'assembli més a un ecspanyol de dretes que un ecspanyol d'esquerres.

Pobre Jaume!

8 Comments:

Anonymous Anònim said...

Pero hombre, Pep, tranquilízate. Ya llevamos más de un cuarto de siglo de silencio nacionalista. Eso ya se acabó. Así que más vale que os lo toméis con un poquito de buen humor. Por vuestra propia salud.

Ánimo, que esto no ha hecho más que empezar...

23 de novembre de 2006 a les 3:36:00 CET  
Blogger emigdi said...

Els mitjans de comunicació són vergonyosos. La tertúlia socialista d'en Bassas supera tots els límits de la vergonya des de fa més d'un any. La propaganda pels feixistes boadellans és una mostra més del país que tenim. El catalanisme no pot articular res (ni en sap) davant del poder espanyol. Molts periodistes són uns venuts al servei del poder, i són intocables (no se'ls pot criticar). F.M. Alvaro, un cabró, va parlar quan la campanya de l'estatut de "l'independentisme imbècil" davant del corrent intel·ligent també independentista al qual ell s'apuntava. Aquest corrent intel·ligent votava Sí. Marçal Sintes, quin altre, només sap parlar d'ERC i del president Companya (ara ha descobert la sopa d'all i l'ha de desmitificar tots els dies). Són periodistes de partit al servei convergent. Però la manipulació informativa durant els anys socialistes ha estat fins i tot pitjor. I avui fan president Montilla, i desgraciadament he col·laborat amb el meu vot.
com deia la Carme Balcells, superagent literària i espanyola, cridem tots: Viva Espanya.

23 de novembre de 2006 a les 11:02:00 CET  
Anonymous Dit i fet said...

Hola Josep,

bona nit des de Brusseles.
Aquesta vegada coincideixo totalment amb tu.

Tenim uns media totalment venuts al poder politic, sobretot sociata. ERC esta intentant captar o comprar un sector propi i CiU, crec jo, ha estat ingenua i maldestre alhora. Tots al servei del partit i no del pais.

I mentre tant, el mon al nostre voltant es mou i cada cop mes rapid. A Catalunya els politics i els media estant venent la moto. A altres llocs, Franca o Alemqnya tambe. Pero ells tenen un estat i aixo els fa mes resistents. Catalunya esta perdent gas a tot drap. Aixo nomes es pot arreglar amb la independencia i un canvi de mentalitat. Els catalans teniem una mentalitat emprenedora molt diferent al "funcionarisme" espanyol. Avui en dia aquesta mentalitat s'esta arrelant. De fet, el 86 per cent dels diputats del tripartit son funcionaris. Aixo es excessiu i un mal simptoma.

I no es pot esperar massa per la independencia. Donar quatre anys als espanyolistes crec que es un error molt greu. Veurem com queda el pais al final de la legislatura.

23 de novembre de 2006 a les 21:19:00 CET  
Anonymous Anònim said...

Com no han d'estar venuts si depenen de les subvencions directes o encobertes via publicitat institucional, per sobreviure, per no parlar dels mitjans que estan controlats per empreses que són compensades de les possibles pèrdues als diaris, etc., amb els favors que reben altres empreses del grup, ja se sap l'important no és el benefici o pèrdua d'una empresa concreta sinó el resultat global del grup, no sé si m'explico.

23 de novembre de 2006 a les 22:43:00 CET  
Anonymous Anònim said...

"Ánimo, que esto no ha hecho más que empezar..."

This is the beginning, maybe the beginning of the end, don't defail Josep, don't defail

27 de novembre de 2006 a les 0:05:00 CET  
Blogger Josep said...

Companys comentaristes,

Celebro que coincidiu en les meves anàlisis. Ningú no ha dit que la lluita per la independència sigui fàcil, i de fet que encara siguem vius és un autèntic misteri, més gran que el de la santíssima trinitat. Mentre hi ha lluita hi ha esperança.

27 de novembre de 2006 a les 22:48:00 CET  
Anonymous Pujals said...

Ei, que has penjat una foto de l'exconseller Pujals i no hi veig la relació.

29 de novembre de 2006 a les 13:20:00 CET  
Blogger Josep said...

Pujals,

Em sembla evident: per il.lustrar el fracàs dels consellers pujolians en el seu pols contra els lobbies ecspanyols de l'audiovisual. I he de reconèixer, tanmateix, que en Pujals va ser qui més pressió féu, fins i tot anar a parlar amb el totpoderós Jack Valenti de la MPAA. Però no hi ha res pitjor que quedar-se a mig camí. O que et tallin l'herba sota els peus.

1 de desembre de 2006 a les 6:44:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home