PERÒ QUÈ HEM FET PER MERÈIXER ELS MÈDIA QUE PATIM?

Després de veure, sentir, somniar la cara del neo-fatxa Rivera fins a la sopa -collons quina persecució!- només puc preguntar-me: però què hem fet per merèixer els mèdia que patim? Mai, repeteixo, mai, fins a l'extrem que jo conec, una formació tan minoritària (1,71% del cens electoral, 3,04% dels vots vàlids a candidatura, 2,2% dels escons de la cambra legislativa) ha aconseguit una cobertura mediàtica tan enorme. El ressò mediàtic d'aquesta gentussa feixista -és obvi que els nazis, per molt electes que siguin, no deixen de ser nazis- és del tot desproporcionat.

Que si la Conilla al matí, que si l'Om al migdia, que si fins i tot la Terribas (nena, mataràs el teu pare a disgustos, si segueixes per aquesta línia), els han donat, generosos, dotzenes de minuts a TVC. Suposo que també Mossèn llepaculs-i-vores Bassas a CR, per no parlar de tot la patuleia de Vanguardias, El Pais, etc. M'atreviria a dir que una de les principals raons de la seva elecció ha estat precisament aquesta, la sobrecobertura mediàtica, a més a més, de la seva sembla que inesgotable capacitat de finançament, aspecte aquest que caldria analitzar amb detall i on fins i tot aventuro que podem trobar-nos alguna sorpresa tan maquiavèlica com irrresponsable.

L'única actitud digna enfront aquests malalts va ser la d'en Joan Vall i Clara del diari El Punt. No se'n va estar d'orgues, al programa Àgora, del C33, dirigit pel trepa Ramon Rovira, i va cantar les quaranta al nazi Espada. Val a dir que aquest programa, probablement va ser en els mesos previs a les eleccions, una de les principals caixes de ressonància de les idees babelianes, atesa la sobrepresència d'individus que hi combreguen, reforçats sempre pels seus amos del món COPE-Libertad Digital, etc.

Si he d'avançar una resposta a la pregunta que ens ocupa, jo diria que és públic i notori que en termes generals la classe mediàtica catalana, entenent per aquesta tot el personal que treballa en els mèdia, respon a un perfil ideològic, polític, filosòfic, molt determinat i en gran mesura bastant allunyat de la mitjana de la societat catalana. Ja fa temps es va publicar una enquesta on es constatava que el partit que més suports rebia de la classe mediàtica -o dels enquestats en aquella ocasió- era ni més ni menys que ICV, la qual cosa ja és summament significativa. Si tenim en compte que un dels components fundacionals de la candidatura C's procedeix d'una plataforma arrelada sobretot entre sectors funcionarials (de l'educació, principalment) del Baix Llobregat, denominada Iniciativa No Nacionalista, ja podem constatar que la cosa comença a quadrar.

I és que gran part de la classe mediàtica catalana treballa en ecspanyol, per la qual cosa, qualsevol procés tendent a incrementar la presència del català en els mèdia és interpretada com una amenaça. No només la classe mediàtica, sinó la gran part dels sectors intel.lectuals, artístics, cinematogràfics, de la indústria editorial, a Catalunya, viuen en i de l'ecspanyol (permeteu-me que afegeixi aquí que encara resta per fer una tesi doctoral sobre què ha representat en l'ecspanyolització de la classe intel.lectual catalana, sobretot en els anys del franquisme, l'Editorial Planeta... una recerca que fins i tot jo mateix he sospesat la idea de portar-la a terme). D'aquí la seva oposició directa o indirecta a qualsevol mena de retirada de l'ecspanyol del terreny conquerit en les darreres dècades. La batalla pel cinema en català, n'és l'exemple fefaent: els successius consellers de cultura pujolians van ser humiliats i derrotats pel lobby ecspanyolista. Els maragallians, ni tan sols s'ho plantejaren.

De fet, no som tan originals. En la major part de casos de processos d'alliberament nacional, els grans mèdia es presenten com a enemics aferrissats (alguns amb formes més civilitzades que d'altres, tanmateix), de les tesis independentistes. Aquí, al Quebec, a Escòcia, al País Basc. La raó és ben simple, els grans mèdia representen grans interessos empresarials, corporatius, publicitaris, perfectament encaixats en l'establishment. Per la seva banda, els públics segueixen caninament les directrius dels comissaris polítics de torn. En conseqüència, la mediatització dels moviments independentistes, acostuma a ser clarament negativa. Per tal de trencar el setge mediàtic, els independentistes acostumen a impulsar iniciatives mediàtiques pròpies, que molt sovint pateixen bé d'una manca de fortalesa econòmica, de l'estigma de ser poc objectives o, directament, de la repressió i suspensió per part dels poders de l'estat (policial, judicial). Per contra, els moviments unionistes que s'enfronten sobre el terreny a l'independentisme, acostumen a tenir un potent arsenal mediàtic que els permet influenciar una part de la societat, manipular-la i enganyar-la.

Bé, de moment plego. Oh no, torna a sortir el neo-fatxa amb la Terribas!!! Diuen que havia militat a les NN.GG. del PP. Ja ho diuen: no hi ha res que s'assembli més a un ecspanyol de dretes que un ecspanyol d'esquerres.

Pobre Jaume!