SALOU COM A BOTÓ DE MOSTRA

La notícia que vaig sentir ahir a la ràdio, segons la qual, l'Ajuntament de Salou ha demanat -ha exigit?- que el grup Dagoll Dagom representi en ecspanyol una de les seves obres més referencials, com és El Mikado, és un autèntic despropòsit. Argumenta, per una banda que el 36% dels seus propis ciutadans són forasters i, de l'altra, l'abundant presència de turistes no catalanoparlants.

Si tenim en compte que cap dels dos arguments constitueix un fet singular, atès que no poques ciutats costaneres catalanes, i més concretament de la CAC, passa exactament el mateix, per bé o per mal, la pregunta que s'imposa és: perquè passa això a Salou?

El fet cert és que Salou sempre s'ha situat a l'ull de l'huracà en els darrers anys. Des de l'època de les interminables querelles Ferran-Pujals, passant per la presència d'un important contingent d'activistes babelians que han intentat boicotejar el model educatiu català, fins a l'existència d'una presència organitzada, diríem que en forma de lobby de residents, permanents o de temporada, aragonesos que no perden oportunitat de tocar el que no sona, com ho feren l'estiu passat protestant per les misses en català.

Bé, això ja passa de marró fosc. Els ecspanyols volen treure el màxim de profit en aquelles poblacions que, per raons suposadament sociològiques, els són més favorables. En aquest sentit, Salou s'ha convertit ja a hores d'ara en un referent, en un experiment de laboratori, susceptible de ser exportat a d'altres municipis.

Hem de parar-los els peus. De manera contundent. S'imposa, per una banda, la reconstrucció d'un moviment civicoactivista com va ser La Crida en els anys vuitanta, però adaptada als temps actuals, on la presència mediàtica sigui una constant, així com la mobilització sense cap mena de pudor a fer el ridícul o a ser titllat de freaky. Una mobilització que ha de ser constant, que ha de marcar d'aprop els responsables de la pesta ecspanyola. Actualment hi ha diverses plataformes cíviques que han quedat una mica penjades després dels esdeveniments polítics recents. És el moment de revitalitzar-les dotant-les d'objectius concrets.

Per altra banda, hem d'exigir als consellers responsables en matèria de política lingüística, cultura i ajuntaments, que marquin terreny. Paradoxalment, aquests són en Carod, en Tresserres i en Puigcercós. Espero i confio que a cap d'ells els tremolaran les cames i els petaran les dents per fer quadrar aquesta gentussa. I si, per prudència, per desinterès, o per botiflerisme, afluixen, caldrà que els denunciem sense contemplacions i actuem en conseqüència.

Per altra banda, penso que ens trobem en un context lleugerament favorable a acabar amb les cacicades locals, sobretot després dels casos d'Andratx i de Vila-real, entre d'altres. Recordem que el sr. Ferran, l'alcalde, governa amb el suport del PP, i que la política local està viciada per les actuacions del seu fill, que, oh casualitat, també és regidor. Regidor de què? Efectivament, ho heu encertat, d'urbanisme!. Tot plegat fa un tuf de marbellització que tomba d'esquena.

El progrés serà en català o no serà!