DE SEMÀFORS: UN DE VERD, UN DE TARONJA i UN DE VERMELL

Aquest cap de setmana llarg s’han donat tres declaracions o posicionaments dins el món de l’independentisme que mereixen un comentari. Des del meu punt de vista particular, cadascun d’ells mereix una qualificació diferent, però en general, la veritat és que n’estic força satisfet. Anem a pams.

Semàfor Verd. Sense cap mena de dubte, l’article del President Barrera a l’Avui. El podeu llegir aquí. Pràcticament un any després de les seves declaracions, igualment extraordinàries, a Catalunya Ràdio (escoltar), el President Barrera torna a la càrrega amb la contundència que el caracteritza. Quina sana enveja! Barrera vós sí que féu honor a tots els patriotes que han donat llur vida per Catalunya. El vostre ostracisme polític és un signe inequívoc dels immensos errors que comet l’actual i mediocre (Llach dixit) classe política catalana.

Semàfor Taronja. Per a en Xavier Vendrell, perquè tinc un dubte entorn la sinceritat de la proposta que acaba de fer a CiU sobre la possibilitat de convocar un referèndum d’autodeterminació. En ella mateixa, la proposta és totalment lògica, i dit sigui de passada, segueix clarament el plantejament que en el seu dia jo mateix vaig fer en el bloc germà, tal i com es pot llegir aquí (i que em costà no poques crítiques, per altra banda). Però el dubte existeix: és tacticisme? És una declaració per intentar anul.lar l’efecte Reagrupament-Carretero? És una volada de coloms? És en Vendrell l’escalfabraguetes oficial d’ERC, com en Felip Puig ho és a CDC? Moltes preguntes per contestar.

Semàfor Vermell. De decepció, per a en Joan Carretero. Tot i que el que sé, ho sé a través dels mèdia, la seva intervenció tan esperada al Consell Nacional d’ERC, m’ha deixat mal gust de boca, m’ha decepcionat. Tant de merder per acabar dient que el que cal és fer com el PNB? Però això què és? És evident que en Carretero, el qual no conec personalment, és un tipus molt caut i que té una desconfiança enorme amb els polítics barcelonins, fins al punt que vol evitar llançar-se a la piscina. Prefereix fonamentar la seva actuació en les seves paraules i no haver de dependre d’altri. Això és correcte, però penso que és excessivament poc ambiciós i no gens agosarat. Potser oblida que només els que s’arrisquen, guanyen. M’agradaria, però, equivocar-me.