LA INTERNACIONALITZACIO, OBJECTIU ESTRATEGIC

Els ignorants afirmen que en un món interdependent, les independències de nous estats no tenen cap sentit. És justament el contrari. Cada cop hi ha més estats al món. Prop de 200, si no és que n'hi ha més. Actualment a l'ONU hi ha 193 estats. Però n'hi ha d'altres que no en formen part.

En un context de societat desenvolupada, com és el que caracteritza Catalunya, la interdependència és no només inevitable, si no a més, inajornable. Necessària com l'aire que respirem.

Quant més internacionalitzats estiguem, més fàcil serà aconseguir la Independència. És així de clar.

Fixem-nos que els quasi tres-cents anys de submissió a Espanya, s'han donat en un context general d'aïllacionisme espanyol. Tret de la Guerra del Francès, Espanya ha viscut al llarg dels darrers segle

s, al marge dels grans esdeveniments mundials. I va ser precisament durant la Guerra del Francès, que Napoleó va decidir incorporar el Principat a l'Estat francès.

Podem considerar, doncs, que l'aïllacionisme espanyol, sobretot en els dos darrers segles, ha condemnat Catalunya a no tenir un paper clau en l'escaquer mundial, i li ha impedit jugar les seves cartes amb les diferents potències mundials, que de ben segur n'haurien tret profit, i de retop, nosaltres hauríem obtingut la Independència.

Però, si més no des d'un punt de vista econòmic, Catalunya té una elevada taxa d'internacionalització, mesurada en termes d'importació i exportació. O bé en la presència d'empreses forasteres a casa nostra, o d'empreses catalanes arreu del món.

Això implica que qualsevol cosa que passa a Catalunya, té algun efecte a la resta del món. Sobretot en aquells països que tenen importants interessos aquí. Interessos de tipus empresarials, o, d'altres, com per exemple, més darrerament, els dels seus connacionals que s'han establert a Catalunya.

Aquesta elevada taxa d'imbricació amb la resta del món, més enllà del referent espanyol, és actiu estratègic, que impediria, eventualment, que els espanyols fessin el cafre, en el cas que declaréssim la Independència.

També impediria aquesta altra camama de l'expulsió d'una Catalunya independent de la Unió Europea. I un bé negre!

Algú s'imagina que Siemens, Volkswagen, Philips, Nissan, i moltes altres empreses, i els seus respectius governs nacionals, acceptarien per la cara l'expulsió de Catalunya de la UE, perquè els espanyols volguessin?

Però qui són els espanyols per imposar res, si no fan més que menjar de la mà europea. Mossegarien la mà que els peixa?

No, òbviament, no.

Posem el cas d'Escòcia. Algú s'imagina Escòcia fora de la UE un cop guanyi el referèndum per la Independència? Què seria Europa sense Escòcia? I sense Flandes -amb o sense Brussel.les? Oi que seria impensable?

Doncs el nostre gran repte és aconseguir que una Europa sense Catalunya sigui igualment d'impensable. D'aquesta manera, la fatxenderia espanyola no existiria, perquè els espanyols no són res a Europa. Això sí no paren de fer gesticulacions per fer-se notar, però la resta passa.

La Independència de Catalunya s'ha de convertir en un tema internacional, si més no en la mesura del possible. Cal tenir en compte que l'accessió d'un nou estat a la independència és, per al món, un esdeveniment força assumit, i fins i tot normalitzat. Cap estat del món s'estranyarà, per raons òbvies, que un poble vulgui tenir el seu propi estat. Atès que ells són els primers en no voler prescindir-ne. Tot al contrari, el més probable és que es acabin tocant l'espatlla i ens diguin amb una total franquesa, "ja trigàveu..."

NOTA: Post penjat inicialment al Diari Gran del Sobiranisme (21.12.2011)