dijous, 17 de novembre del 2005

NOU LÍDER DEL PARTIT QUEBEQUÈS

Avui, 15 de novembre, el Partit Quebequès ha escollit el seu nou líder. Es tracta d'André Boisclair, un jove polític de 39 anys, que a partir d'ara tindrà la missió que l'article 1 dels estatuts del partit estableix com a objectiu principal de la formació: "fer la sobirania del Quebec", s'acompleixi.

Boisclair s'ha imposat en la cursa al lideratge del PQ a vuit candidats més, però particularment a la seva rival més directa, la veterana Pauline Marois, la qual malgrat ser una sobiranista de pedra picada, té, segons m'ha arribat algunes informacions liasons dangereuses amb sectors ultracatòlics, propers a l'Opus. Des d'aquest punt de vista, el triomf de Boisclair és molt important. Constitueix una autèntica renovació generacional que acaba amb tot un seguit de líders que van viure la fundació i els primers anys d'aquest partit, format el 1968, i que ha governat al llarg de dos períodes claus (1976-1985 i 1993-2003) durant els quals es van celebrar sengles referèndums d'autodeterminació (1980 i 1995).

Boisclair, val a dir, ha comptat amb un suport massiu d'alts càrrecs orgànics i electorals del PQ, però la seva victòria ha estat molt més àmplia que la se suposava inicialment, atès que ha obtingut més d'un 53% dels vots dels militants pequistes, contra poc més del 30% aconseguits per Marois.

Amb el nou líder, el PQ segurament aconseguirà un discurs molt més fresc i proper a la joventut quebequesa, la qual, segons mostren totes les enquestes, és abassagadorament sobiranista, si bé això sovint no s'ha traduït en un suport al PQ, considerat una formació massa "del sistema" i que ha viscut de les velles glòries de l'etapa Lévesque, el seu primer -i llavors també contestat- líder. Si res no es torça, Boisclair té moltes possibilitats d'esdevenir el proper Primer Ministre del Quebec, un cop derroti electoralment a qui ara ocupa aquest càrrec, el desprestigiat i desacreditat Jean Charest, del Partit Liberal del Quebec, aferrissat federalista.

El Vieux-Montréal, el barri vell de Montréal, la gran metròpoli quebequesa

Boisclair representa, sense cap mena de dubte, l'assalt al poder dels fills de la Llei 101, dels hereus de les polítiques lingüístiques, culturals, econòmiques i socials desenvolupades pels diferents governs pequistes al llarg dels seus anys en el poder i que han donat lloc a la generació més preparada i qualificada que mai ha existit al Quebec, i que a més a més és resoltament sobiranista. Ell mateix, ha estat una dels ministres més joves dels governs pequistes, i tot semblava indicar que arran del triomf liberal en les eleccions del 2003, optava per retirar-se de la política. Així, quan el seu antecessor, Bernard Landry va anunciar per sorpresa que dimitia de la direcció del partit, perquè en el congrès del passat mes de juny, únicament havia obtingut el suport del 76% dels delegats, Boisclair estava a punt d'entrar a treballar en un bufet d'advocats als Estats Units, amb un sou d'escàndol. Malgrat això, Boisclair va renunciar-hi i va optar per presentar-se a la cursa electoral al lideratge del PQ, que finalment ha guanyat. Veure vídeo campanya al lideratge del PQ

Félicitations, cher ami André, et que nous assistons le plus tot possible à l'accession du Québec à la souverainété

1 Comments:

Blogger JOSEP said...

Perot,

Que "els nostres principals adversaris" són els "liberals i espanyolistes", em sona a molt carlí això. Penso que la jerarquia catòlica i la burocràcia vaticana estan clarament decantats en contra de la independència de Catalunya. No som Croàcia, nosaltres... Aixó no implica que,

1. Reconec que, efectivament com tu dius, hi ha milers de catòlics catalans que han fet prova del seu profund patriotisme ahir i avui.
2. Cal tallar tot signe d'anticlericalisme en la política catalana, cosa que històricament no s'ha fet i que ha tingut un cost altíssim quant a la imatge pública del país.
3. Ara bé, l'Opus no és tota l'església catòlica, oi? L'Opus va tenir un paper clau en el franquisme i darrerament ha tingut un paper clau en la segregació de les parròquies de la Franja de Ponent. No conec cap opusdeista que sigui un partidari aventatjat de la independència de Catalunya.

En definitiva, amic perot, que la sensació d'alleugeriment per la derrota de la sra. Marois, la trobo plenament justificada.

17 de novembre del 2005, a les 10:35:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home