dimecres, 20 de juny de 2007

LA KERMESSE TAURINA

El darrer cap de setmana hem assistit a un dels espectacles més patètics i a l'hora més esperançadors dels darrers temps. Em refereixo, és clar, a la kermesse que es van muntar tota la gentussa que gosa dir que un espectacle tan denigrant, com és la tortura pública d'un ésser viu, en aquest cas, uns toros o bous, és cultura. Hi van assistir tota una patuleia de poques-penes no només de la Barcelona divina i de l'esquerra caviar, sinó que fins i tot van assistir-hi personatges execrables com la ministra ecspanyola de cultura (sic) i aquella mòmia personificació de l'ecspanya cutre com és la sra. Caietana Alba (quan sento el seu nom, redéu que enyoro la Revolució Francesa, ni que fos només per utilitzar la guillotina durant 48 hores).

La cosa es va celebrar a Barcelona, ciutat oficialment antitaurina, per cert. I de fet constituïa un acte de desesperació del bunker barceloní contra el que és una simple i òbvia constatació: la desaparició d'aquest espectacle dantesc de tortura, sang i mort, com a alternativa d'un suposat oci entre la societat catalana. Ras i curt, una victòria de la desespanyolització del nostre país, fet que és vist amb autèntic pànic per tota la crosta que viu de i per a la dependència de Catalunya respecte l'estat ecspanyol. Aquesta és la cara més optimista de l'esdeveniment, va ser un crit estertori, d'un quasi difunt. La darrera esgarrapada, rabiosa, d'una fera que se sap ferida de mort.

En aquesta kermesse hi va participar, com no podia ser d'una altra manera, amb tota l'artilleria el diari La Vanguardia, del sr. Godó (un altre candidat a la guillotina durant les 48 hores abans esmentades). Ha estat patètic escoltar per la ràdio les poca-soltades de dos dels seus peixos pesants: el dilluns, en Màrius Carol, a RAC1 i el dimarts, l'inefable Lluís Foix, a Catalunya Ràdio. Tots dos hi assistiren, prietas las filas, a la kermesse. Els arguments que esgrimiren... patètics.... que si xaxipirulisuperguaymegadivertit. Quins pallassos! Per més inri el diví i estupendo company de viatge dels comunistes de còctel, abans de suquets costabravencs, i de frivolitat contrastada, en Pere Portabella, tot i que no va assistir-hi, es declara admirador de la fiesta. Un altre que també surt de l'armari, tot i que té la delicadesa de demanar excuses (coses de l'edat...), en Francesc Sanuy. I és que la perfecció és molt difícil d'assolir.

Tot plegat m'ha portat a reflexionar. Ens els darrers dies estem presenciant com determinats sectors socials del país constaten que l'ecspanyolitat hortera o no, moderna o carrinclona, de l'ABC o d'El País, no arrela a Catalunya. L'auge de l'independentisme sociològic, malgrat les tarrascades d'alguns polítics independentistes, no para de créixer. La mastodòntica manifestació del 18-F, convocada malgrat tots els mitjans de comunicació públics o privats, va ser una advertència clara. I aquesta gent, que no es mama el dit, veuen què pot succeir a pocs anys vista. I prenen decisions. I quines decisions prenen? Doncs traslladar les seves fàbriques o empreses a Madrid... Com els Puig, els Rubiralta, foten el camp esporuguits pel fet que poc a poc se'ls acaba el cuento. Bon vent i de cul, xavals! Queden, però, alguns dels morro fort que pretenen plantar cara a la normalització, com per exemple els Balanyà, el de Festina, que intenten resistir en alguna trinxera, comptant que l'artilleria de la Brunete Mediàtica els proporcionarà foc de cobertura per sempre més. S'equivoquen. Que vagin fent el milhomes que més aviat que tard acabaran pagant per tot plegat.

És quan penso en episodis com aquest que em colpeixen fort els anhels històrics de l'independentisme català, que no són altres que construir un país políticament lliure, socialment just i moralment ple. Que així sigui! ( i que a tota la trepa de la kermesse, que els donin per on més mal els faci, que no és el cul, sinó la butxaca!)

7 Comments:

Anonymous Anònim said...

Tranqui, compi, que esto se resolverá el 2014 cuando seamos independientes, ¿no?

20 de juny de 2007 a les 15:41:00 CEST  
Anonymous Anònim said...

Hola Josep,
Estic del tot convençut que que prohibir aquesta mena d'orgies sanguinolentes serà una de les mesures que adoptarà el govern de la República Catalana, cap als voltants del 2014, això suposant que abans el regne d'espanya no s'hi vegi obligat per alguna directiva comunitària, pot semblar impossible, però coses més estranyes s'han empassat els espanylos en el passat.

20 de juny de 2007 a les 19:37:00 CEST  
Anonymous Dit i fet said...

T'has oblidat de mencionar altres assistents a l'acte, com la senyora Ana Hernández.

20 de juny de 2007 a les 22:20:00 CEST  
Blogger bacus said...

Article 52. A Catalunya queden prohibides les
curses de braus, les exhibicions de boxa i tot
esport que tendeixi a embrutir el poble. Les places
de braus i els rings de lluites de boxa seran
enderrocats en el terme de dos anys, una volta
assolida la independència.

clar i republicà.

21 de juny de 2007 a les 13:10:00 CEST  
Anonymous Marco said...

Hosti, Josep, deixa'm dir-te una coseta, xiquet: mon pare va ser torero! Sortossament, va tenir més sort que aquell de la cançó de l'Albert Pla, i encara respira i ja no toreja més. T'ho dic més que res perquè estic força desbravat amb el tema taurí, a base d'haver-me aguantat capeas, encierros, desencajonadas, ganaderías vàries i tot d'horteres amb puro al morro quan era jove. Ara, tinc el bon record d'aquell mogut temps incoscient de què em deixaven muntar a cavall.

21 de juny de 2007 a les 21:44:00 CEST  
Blogger Josep said...

Estimat Marco,

I qui no s'ha sentit Jaume I, Cèsar, Àtila o Gengis Khan, muntant a cavall de xiquet? Que els records d'infantesa, tan íntims i nostres, no t'obnubilin l'anàlisi del món dels adults!

PD. I respecte la cançó, tens tota la raó, en cas contrari, aquesta conversa no tindria lloc, molt probablement

21 de juny de 2007 a les 23:23:00 CEST  
Anonymous Marco said...

No, Josep, no m'obnubilen gens ni miqueta. Odie la tortura als braus amb totes les meues energíes. I passe, així de ras i curtet. Ara, també passe en l'aspecte de què, per prioritats, n'hi ha de més importants per atendre-hi que la vida d'aquest dissortat animalot. Per exemple el nostre redreçament nacional. Per exemple la qualitat democràtica de les nostres societats (que és força baixeta, si més no, "fenomen lligat íntimament a una ignorància molt i molt pregona"). Els braus com a espectacle s'acabaran ells solets en el moment que deixen de tenir-ne públic. I espere el moment, car aquest arribarà prompte. Salut.

22 de juny de 2007 a les 21:41:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home