dimarts, 30 de juny de 2009

UNA FOTO QUE HO DIU TOT, (ep i un vídeo!)

Sobre l'Acte de Sobirania de dissabte passat s'han dit moltes coses. Positives i Negatives. Optimistes i Pessimistes. Que ens hagués agradat que fóssim molt més? Naturalment, que sí! Però era una convocatòria arriscada, i penso que malgrat tot, és a dir, malgrat els boicots de consigna exercits pels partits polítics, i tot i tractar-se d'una iniciativa purament sorgida del patriotisme civil, va ser una demostració d'expressió republicana en el sentit més noble de la paraula. És a dir, de persones, homes i dones, interessats per la cosa pública, pel present i el futur de la nació. Poc relativisme i menfontisme, doncs, aquí. I això és bo. És l'inici del canvi. És la fi de l'espiral del silenci, que el poder vol imposar, sempre.

De manera que, cal felicitar els organitzadors, els assistents, i sí, cal felicitar a tota Catalunya, perquè continua parint gent que un dissabte de juny amb una calor que espanta déu, es llança al carrer i venç no l'enemic, sinó quelcom molt més difús i per això molt més perillós: la mandra, la deixadesa, l'abdicació.

L'esdeveniment, probablement, també passarà a la història de l'independentisme contemporani per generar la fotografia més representativa del moment polític, que no és altra que la que podeu veure al costa d'aquestes línies. Un encabritat Vendrell amb un aspecte tens, diana de molts dels crits dels assistents. Potser sorprendré a algú si dic que mirant la foto, sento llàstima per l'afectat. Malgrat les mil-i-una que ha fet i ha protagonitzat, no goso trencar el vincle emotiu que, de forma primíssima, encara m'uneix a ell, el fet d'haver militat i d'haver estat represaliats plegats pels ecspanyols fa una colla d'anys. Un vincle, que suposo, totalment unidireccional, benentès. Però és que jo, com diuen, sóc com sóc. Perquè allò que m'emprenya més és la distància creixent entre el que s'hauria pogut fer i el que s'ha fet. Que no és dir que no s'ha fet res, compte!


Us adjunto un vídeo (un youtube!) que recull la major part de les paraules pronunciades per un dels organitzador de l'acte, l'amic Enric Fontanals. Des del meu punt de vista, allò més rellevant que capta és l'atmosfera que s'hi respirava. Però, naturalment, cadascú el veurà amb els seus ulls i en traurà les conclusions oportunes.

I, de moment, res més. Plego que d'aquí a dues hores tinc la meva segona reunió orgànica de Reagrupament. Un projecte que, fa tota la pinta, sí que arribarà a bon port!

Etiquetes de comentaris: , ,

2 Comments:

Anonymous Anònim said...

Tota aquesta generació que teniu més de 40 anys sou el pitjor mal d'aquest país. Sou uns prepotents, amb una superioritat moral esgarrifosa, pel fet que vau pertànyer a partits i grupets de merda intoxicats pel marxisme i aquestes ruqueries.

Deixeu pas a la gent que puja, que no tenen el cap ple de pardals i batalletes, ni un passat tan lamentable.

30 de juny de 2009 a les 21:51:00 CEST  
Anonymous Josep-Empordà said...

Cony!!...donç els que estem a tocar dels 60, qué hem de fer?...exilar-nos un altre vegada?.

Sembla que hem creat una generació de monstres...mare meua!!.

Nosaltres si que rebem per tots els costats...pels de 40...i pels de 20!!.

Apa que si ho arribem a saber!

1 de juliol de 2009 a les 10:14:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home