LAPORTA I CARRETERO, OBJECTIUS DE CiU

La descomposició del Segon Tristpartit, ja sembla un procés sense control. Això ha excitat la fam de poder de CiU que després de la travessa del desert

ja veuen ben a prop l'oasi on assedegar-se de càrrecs i de recursos econòmics, dels quals, per cert, estan molt mancats.

Naturalment això és del tot legítim. Ara bé, és patriòtic? Vull dir, el problema és el tripartit o és Ecspanya?

Per a un patriota, naturalment, el problema és Ecspanya. La desaparició del tristpartit no resoldrà l'espoli fiscal, ni la dependència econòmica, ni la manca d'infrastructures, ni el genocidi lingüístic que patim.

Fa dos o tres dies, en Duran i Ecspanya va perdre una altra ocasió per a deixar de fer el ridícul, com sempre acostuma a fer. Assumint un posat d'estadista (d'estat ecspanyol), va demanar fer un pacte d'estat per fer front a la crisi econòmica... Si se n'ha de ser de sòmines! Tants anys vivint del mòmio (més de vint-i-cinc, en això és un crack) i encara no s'ha assabentat que quan els ecspanyols fan un pacte d'estat, qui perd, sempre, és Catalunya. O sòmines o cínic, és clar.

Els kapos de CiU viuen en un món irreal. Els ecspanyols ja els donen per morts. La seva obsessió és com traslladar el mirall basc a Catalunya. Un pacte d'estat entre el PP i el PSOE per governar-la. És aquesta, i només aquesta la seva obsessió. I ja han tingut els seus primers èxits. Em refereixo al Consell de Garanties Estatutàries, on els ecspanyols ja són majoria. Ja he dit en altres posts que aquest organisme està cridat a ser la primera trinxera que els ecspanyols utilitzaran quan s'inicïi el procés d'accessió a la independència, d'aquí a uns mesos.

Per contra, els convergents no paren de llançar cables, a veure si algú els escolta. No s'adonen -o sí però són tan cínics que fan com si no- que l'abast de la catalanofòbia a Ecspanya és tan gran que qualsevol partit ecspanyol que pacti amb ells, serà immediatament excomulgat i agredit per la brunete mediàtica, els líders empresarials, sindicals, et tutti quanti. Els convergents viuen penjats en els records dels Anys d'Or del pujolisme, els vuitanta i els primer noranta. I no han evolucionat des de llavors.

Per contra, la societat catalana sí que ha evolucionat. I encara diria més, ha revolucionat. Tipa de tot plegat, i amb ulls a la cara, ha comprovat que amb els ecspanyols no es pot anar ni a la cantonada, i s'ha mobilitzat per la sobirania, I producte d'aquesta mobilització de base, patriòtica i de regeneració democràtica, han sorgit nous líders i noves iniciatives que amenacen clarament de sobrepassar els estretíssims marges de la legalitat ecspanyola.

Naturalment, les consultes per la sobirania són l'exemple més fefaent de les segones. Un moviment de base, democràtic, popular, i de plantejaments clarament independentistes i de regeneració política. CiU no ha tingut els bemolls d'oposar-s'hi, però, està fent tot el possible per controlar-lo, com és públic i notori, per sort amb un èxit relativament escàs.

Per contra, on sí que ha llançat tota la carn a la graella ha estat en l'atac ad hominem, és a dir, l'atac a la persona. És una tècnica que tradicionalment li dóna excel.lents resultats, vaja on sempre han excel.lit.

No és cap casualitat que tant en Joan Laporta com en Joan Carretero, els dos personatges que més poden comprometre la tan desitjada -i jo diria que impossible- majoria absoluta convergent, hagin estat objectius principals d'aquest tipus d'atac. I no és cap casualitat.

Fixem-nos-hi. Des de files convergents es va impulsar la candidatura adversària a Laporta en les darreres eleccions al club (2003), entre els membres de la qual figuraven personatges tant significats com en Miquel Roca o membres de l'stablishment com Salvador Alemany (Grup La Caixa).

Més endavant, un altre convergent, l'Oriol Giralt, aquest de més baix perfil polític, ha protagonitzat una autèntica croada anti-laportista, primer amb una denúncia, i després amb una moció de censura (2008), que va estar a punt de costar-li el càrrec. A ningú se li escapa que Giralt no actuava en solitari, sinó que clarament és només un ariet impulsat per interessos políticoeconomics molt potents. Però no tot acaba aquí. Alguns dels membres de la pròpia Junta del Barça, de marcada tendència convergent, van intentar també fer-li el llit, de forma bastant matussera, tot s'ha de dir, i atès que, naturalment, no se'n sortiren, van acabar plegant. En definitiva, Laporta ha estat l'objecte a abatre, si més no per una part de la família convergent. I si no se n'han ensortit, ha estat per poc.

Quant a Joan Carretero, l'odi que li professen els convergents, és públic i notori, i ja ha estat explicat en aquest bloc en diversos posts anteriors. Carretero va escombrar CiU de Puigcerdà i això no li perdonen, sobretot determinats grups de pressió econòmica i comercial que li han jurat un odi etern, i que han promogut una denúncia judicial que està tenint una vida bastant atzarosa en els passadissos de la justícia ecspanyola. L'aparició i consolidació de Reagrupament com a associació que pretén impulsar la formació d'una candidatura independentista transversal, en aquest sentit, naturalment no ha estat ben vista per CiU que és conscient que una part important del seu electorat que vota en clau sobiranista, se sent directament impel.lit, quan no seduït pel discurs desacomplexadament independentista del "metge de Puigcerdà". En aquest sentit, qualsevol ensopegada d'aquesta formació, que a hores d'ara ja compta, dades -arrodonides- d'ahir, amb 3.500 associats, és naturalment ben rebuda, des d'una perspectiva, naturalment, partidista.