El dimarts vaig tornar de la UCE de Prada. Les reflexions que m'ha suggerit les aniré publicant durant els propers dies, sobretot tenint en compte la proximitat de l'11 de setembre.

En els darrers dies hem sabut que, a) Després de 24 anys, els premis literaris Ciutat de Palma, passaran ara a ser bilingües, b) Que la UPC oferirà en el proper curs una classe de primer en espanyol.

Sobre la primera qüestió, cal dir que aixo forma part de l'autèntica croada que ha iniciat el PP a les Illes tant en aspectes culturals com urbanístics i ecològics. Són bèsties assedegades de venjança, que no tenen cap mena de deturador, atesa l'estrategia suicida del nacionalisme català de no intervenir en la politica balear. Per cert que les opcions regionalistes (UM i PSM) despres d'anys d'aguantar el tipus, mostren signes de defalliment. UM ha pactat amb el PP i aixo es l'abraçada de l'os. La seva desaparició o crisi es nomes questio de temps. En el PSM, un exalcalde ara vota amb el PP. Aixo es imperdonable. Ja se que la politica local fa companys de llit si mes no curiosos, pero facilitar la feina d'extermini del poble catala per part del PP em sembla una mica fort, no?

I que no es pensin els nostres blaveros principatins que la CAC (Comunitat Autònoma de Catalunya) està al marge de res. Ara va i la UPC diu que oferira una linia en espanyol. Aixo s'ha de denunciar de forma contundent (si, si, CONTUNDENT). Penso que aixo es el producte del postpujolisme. L'excusa, la de sempre: els estudiants de la resta de l'estat, els erasmus, els llatinoamericans, bla, bla.... Sobre la resta de l'estat, es ben sabut que la immensa majoria procedeixen de la resta de territoris catalanoparlants. Sobre els erasmus i els altres, no cal dir que renunciar al català és suicida i es condemnar la llengua catalana a ser un patois. Vaja que la feina de reconstruccio nacional de la CAC impulsada per Pujol en els darrers 23 anys no ha servit de res. Morta la cuca, mort el veri. No s'ha entès res de res.

Us aposto un pèsol que quan guanyi Maragall, l'aparicio de línies en espanyol a les universitats i a les escoles públiques de la CAC sera directament proporcional a la desaparicio de linies en catala al País Valencia i a les Illes. Un panorama ben galdos. La pregunta es si podran els d'ERC aturar aquest genocidi. Dissortadament, soc pessimista, atès l'exemple que s'ha donat a la Diputacio de Barcelona, on segons sembla -m'agradaria equivocar-me- els d'ERC han preferit col.locar gent que obtenir àrees de govern, i doncs, d'influència i d'actuacio en el territori i en la gent. La repartidora, vaja.

Malgrat tot, penso que l'hiperactivisme espanyolista, com també el de Bush a escala mundial, més que un signe de fortalesa, és un signe de feblesa.

Des del passat dia 25 he estat de vacances a Mallorca i a la ciutat de València. Hi vaig anar per unes noces, les d'en Xavier i la Susanna, als quals desitjo tota la felicitat del món. Òbviament, les reflexions que durant aquests dies he fet entorn la situació nacional d'aquests territoris, han estat constants, i val a dir-ho, no del tot positives.

Tanmateix, permeteu-me algunes consideracions. PRIMERA, la situació és en determinats llocs igual o fins i tot millor que algunes ciutats o poblacions del Principat, per la qual cosa, els blaveros del nord -que n'hi ha i molts- haurien de canviar la seva actitud poc considerada envers aquests territoris. Concretament, hauríem de fer l'esforç per rebre a totes les llars del Principat una cadena de televisió com P2, que penso, si més no pel que he vist aquests dies, que és perfectament homologable, i que això enriquiria el coneixement del català com a llengua rica en matisos per part de molta gent que només està acostumat al català de TV3.

SEGONA, la meva estada s'ha limitat a llocs 100% turístics, per la qual cosa segur que no he connectat amb el país real, el de la societat civil i les associacions de defensa del país, la terra i la cultura. Aixo ha esbiaixat, sense cap mena de dubte, la meva percepció de la situació.

TERCERA, malgrat que la situació política, després de les eleccions regionals i locals, s'ha embolicat molt a les Illes i al País Valencià, i malgrat l'actitud suicida del nacionalisme principatí de no implicar-se en una política autènticament nacional, trobes encara actituds decidides de resistència patriòtica. El problema es saber quant podran durar abans no ens adonem que CAL UNA ESTRATEGIA POLITICA UNITARIA D'ALLIBERAMENT DE LA NOSTRA PATRIA, com també unitaria es l'estrategia agressiva que envers ella tenen els espanyols. Es de calaix.

Hi ha mes reflexions, que penjare mes endavant.