COMENTARI NO PENJAT A e-notícies

Divendres vaig enviar un comentari a l'article del Sr. Xavier Rius sobre el 6 d'octubre. Doncs bé, aquest comentari no es va penjar per raons desconegudes (segurament no tenien "espai" ...). A continuació reprodueixo íntegrament l'article esmentat i després trobareu el meu comentari.

"L'enganyifa del 6 d'octubre"
per Xavier Rius
"Gràcies a Déu i a Josep-Lluís Carod-Rovira, Esquerra no celebrarà el 70è aniversari del 6 d’octubre –Barbeta dixit a La Vanguardia i Joan Oliver a l’Avui. ERC ha pres la decisió gairebé d’amagat quan el que haguessin hagut de fer és esbombar-ho. Potser les generacions més joves encara estan enlluernades pel 6 d’octubre com si hagués estat una revolta en comptes de només una atzagaiada. Els catalans ens podem dedicar a la pintura, a l’arquitectura, fins i tot a la literatura però val més que ho deixem córrer a l’hora d’agafar un fusell. Des de la batalla de Muret tenim una certa tendència a fer el ridícul, però mai com durant el 6 d’octubre. Encara sort que el general Goded, que era de Tarragona, no va fer com un altre general, Francisco Franco, a Astúries. És veritat que va bombardejar el Palau de la Generalitat, però ho va fer amb projectils sense metralla, segons ens explicava l’altre dia un dels bombardejats: Carles Sentís. Si Companys va fer el 6 d’octubre és perquè, des del seu propi partit, l’acusaven de ser poc catalanista. Però ni tan sols pretenia declarar la independència, sinó simplement un canvi de govern a Espanya. A més, ja saben com va acabar la cosa: amb el conseller de Governació fugint per les clavegueres. Josep Dencàs no va parar fins a arribar a Tànger, on es va establir per a exercir de metge. Un dels pitjors metges, per cert, que ha donat la política catalana. I això que algun ha arribat a alcalde."


Comentari meu NO PENJAT a e-notícies

"Sr. Director, m'agradaria saber a qui m'he d'adreçar per denunciar un incompetent que treballa al seu mitjà i que es diu Xavier Rius. Es tracta d'un individu ple d'autodi i d'una dignitat a l'alçada de la sola de les sabates. Segons diu, el 6 d'octubre s'ha d'amagar. I jo em pregunto, els americans s'amaguen de les revoltes contra els impostos que els marcaren els anglesos a l'inici de la guerra de la independència, els ecspanyols s'amaguen del 2 de maig, els irlandesos s'amaguen de la revolta de Pasqua, els polonesos de l'aixecament de Varsòvia contra els nazis. Totes aquestes accions van fracassar i, segons el llenguatge de l'inútil Sr. Rius, van fer el ridícul. Però després la seva causa va triomfar i ara tots els que van fer el ridícul, són herois, màrtirs i pares de la pàtria. Glòria, honor i faixa a Jaume Compte, Manuel Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina i a tots els altres patriotes catalans i silenci, menyspreu i caixa als Goded, Samaranch, Serra, Vidal-Quadras i Borrell de torn. I de passada al Sr. Rius, també."

He dit.

LECTURES D'ESTIU

A l'estiu acostumo a llegir llibres de ficció i també d'assaig que, si més no els primers, m'ajuden a desconnectar de l'entorn immediat. Aquest estiu que acabem de passar, ha estat particularment productiu en aquest sentit. A continuació passo a comentar els principals llibres que he llegit. No pretenc fer una crítica exhaustiva, per descomptat, sinó subratllar-ne els aspectes que més m'han atret.

1. Noam Chomsky, "Poder i Terror. Reflexions posteriors a l'11/09/2001, La Magrana.
És un llibre important i rellevant. Les seves reflexions són molt oportunes perquè posen el dit en la nafra d'un dels aspectes que considero més immorals de la nostra societat actual. En l'era de la globalització, sembla mentida com encara s'utilitza un doble estàndard per mesurar els morts del primer món i els morts del tercer món. Quan moren unes dotzenes, uns centenars o fins i tot uns milers (pocs) de ciutadans del primer món, fet que tot s'ha de dir, passa de forma bastant puntual, els grans mèdia organitzen autèntics psicodrames, naturalment amb una enorme càrrega emocional i una plena, generosa i total cobertura mediàtica. D'aquesta manera es converteixen en fites en les biografies de molts de nosaltres. Un exemple, jo mateix. L'11 de març passat era ni més ni menys que el meu 40è aniversari. Per sort no vaig portar, com era la meva intenció abans de saber la notícia, unes pastes a la facultat.

Enfront a aquesta sobrecobertura mediàtica (que arriba a embafar i fins i tot a fastiguejar pel que sovint té de ravejar-se en el dolor de les víctimes i de llurs familiars), els milers (molts) o fins i tot els milions de morts que, de forma quotidiana s'esdevenen als països del tercer món (particularment a l'Àfrica i l'Àsia), són olímpicament ignorats o menysvalorats. Encara pitjor. S'han convertit en rutina, formen part del paisatge. D'un paisatge que "els turistes", és a dir, els globalitzadors, ignoren o volen ignorar.

Tot plegat em porta a la conclusió que el món és massa petit per mantenir les enormes diferències materials que es donen encara en l'actualitat. Això més tard o més d'hora s'haurà de reestructurar i posar la justícia i la igualtat a la mateixa alçada que el principi de la llibertat. D'una llibertat per a tothom, no per uns quants aprofitats (milionaris, buròcrates, militars, jerarquies religioses, etc. Clar que no descarto que, com ha passat històricament, quan una societat està a punt d'esclatar es troba una vàlvula d'escapament en la conquesta de nous territoris on col.locar aquells excedents demogràfics o aquells revolucionaris que toquen el que no sona. El problema és que quina seria la "nova frontera" del segle XXI... L'espai? Potser sí i ja veig que a partir del 2050 (penso que no serà abans) començarem a "colonitzar" els nostres veïns de galàxia. Cal tenir en compte que en aquest any, la terra ja comptarà aproximadament amb 8.000 milions de persones (o més).

Una altra reflexió que em va suggerir el llibre de Chomsky, la vaig trobar a la pàgina 25, quan escriu que el primer article que va publicar va ser el 1939, als deu anys d'edat, arran de l'ocupació de Barcelona per les tropes feixistes de Franco. Va ser un fet viscut molt tràgicament per un nen de l'altra banda de l'Atlàntic, immers en una tradició familiar de caire anarquista. Allò que m'emprenya és que aquesta constatació de la tragèdia de Barcelona -i per extensió de tota Catalunya- sovint és banalitzada i relativitzada a casa nostra. La manca de dignitat i d'orgull és un clàssic de les persones que es consideren derrotades...

Avui he escrit molt. La resta de lectures les deixo per un altre dia.

Catalonia Yearns to Root for a Home Team of Its Own

By RENWICK McLEAN
for New York Times

Published: August 30, 2004

LLEIDA, Catalonia, Aug. 23 - In its eyes, Catalonia, the dynamic region that is contained in Spain but yearning for self-rule, is a wallflower at the Olympics.

"We don't feel at all represented by the Spanish team," said Daniel Rovira, a bartender, as he watched a local soccer game on television, rather than the final of the men's 100-meter dash at the Athens Games. "We have our own language, our own culture.''

Nationalism flows thick in this ancient city of 120,000, a gateway between Catalonia and the rest of Spain. But that nationalism comes wrapped in the Catalan flag, not in Spain's.

In his restaurant down the road from Mr. Rovira's bar, Jaume Areste Alonso switched the television from the Olympics to the same soccer game, the Catalonia Cup, a match between Barcelona and a crosstown rival, Espanyol - a preseason game at that.

Mr. Areste Alonso said the Olympics would interest more people if Catalonia could compete with its own team. "It may take awhile, but the day will come," he said. "One hundred percent of the people here support it."

Until then, sports fanatics from semiautonomous regions like Catalonia are sure to feel a little left out when they watch the Olympics, which brings together teams from about 200 countries, some as tiny as St. Kitts and Nevis. For these fans, the sense of local pride is as strong as their national identity is weak.

That means that the athletic contests are not limited to the playing field, but enter into politics.

During the four-decade dictatorship of Franco, regional languages and cultural celebrations were banned, so rooting for the Barcelona soccer team became a proxy for Catalan pride, one reason there is such a strong feeling about elevating regional teams.

Some Catalans, like Mr. Rovira, the bartender, support full independence for Catalonia, but his is not a mainstream view. Sports is another matter. Catalans have gathered more than a million signatures calling for Catalans to have their own national team, he said.

Convergència i Unió, a mainstream party in Catalonia, which does not advocate independence, says it will send Parliament a bill next month that will call on the national government to drop its opposition to allowing teams from Catalonia to compete internationally; the 16 other regions of Spain would get the same rights. In the Basque region, a largely autonomous area across the peninsula from Catalonia, a political party says it will propose similar legislation.

"It's our dream, but it's also our right," said Josep Maldonado, a congressman who is leading the efforts for the Convergència party.

In a telephone interview from Athens, where he had traveled to cheer on Catalan athletes representing Spain in the Olympics, Mr. Maldonado said proudly that "Catalonia is the world champion in high mountain races," referring to marathons at high altitudes. It also has been granted provisional membership in the International Federation of Roller Sports, he said.

But in most sports, including soccer, the central government lobbies the governing federations to oppose the inclusion of Catalan teams, he said. The only way to stop the lobbying is through legislation, Mr. Maldonado said.

Catalonia, like Spain's other regions, has substantial autonomy from Madrid, but is pushing for more from the new Socialist government. Political analysts say the government will have a difficult job satisfying them without loosening the political bonds that keep Spain a unified nation, not only at the Olympics.

The International Olympics Committee may not want to hear from a nonstate like Catalonia, but there is little doubt that the region stands apart in many ways from Spain.

Although residents speak Spanish, most of the conversations overheard here are in Catalan. Waiters address customers in Catalan. Many of the signs leading to the city's most celebrated landmark, the Seu Vella cathedral, which was built in the 13th century, are only in Catalan.

Asked how often he speaks Spanish, Manel Murgo, a 26-year-old salesman, said, "I speak Spanish when I go to Spain."

His friend Daniel Puch, a 26-year-old businessman, said, "If I go up to a group of Catalans and start speaking Spanish, they look at me funny."

Mr. Puch said he and his friends considered themselves Catalan first and Spanish second. In a game between a Catalan and a Spanish team, they would cheer for Catalonia.

Catalonia has better athletes, not to mention better food, and a stronger economy, Mr. Puch and his friends said.

But leaving all that aside, Mr. Areste Alonso said there was a final reason for preferring Catalonia. "Catalan is much prettier than Spanish," he said.

"Les nostres mares van plorar, ara que plorin les vostres"

El desenllaç del l'ocupació de l'escola a Ossètia del Nord ens ha de fer reflexionar molt seriosament. No cal dir que els ecs-panyols es troben d'allò més contents... malgrat la mort de centenars de persones (pecata minuta). La reflexió que pretenc fer serà aquest cop més acadèmica del que és habitual en aquest blog. Amb el benentès que, per descomptat, no serà neutral, atès que considero que en el món actual es pot ser objectiu, és clar que sí, però no es pot ser neutral, mai.

En la societat informacional en la que vivim, allò que compta és sortir en els mèdia i, de forma preferent, en la televisió. Qui surt per la televisió, existeix. Qui no surt, no. És una més de les moltes dimensions que té el fenomen de la desigualtat. Aquestes darreres hores hem vist mares i pares plorant per la sort dels seus fills. Han estat imatges colpidores, no cal dir-ho, que posen la pell de gallina, exciten les passions més baixes i provoquen la desesperació i l'odi.

Però el cert és que, paradoxalment, aquests pares i mares, són uns "afortunats". "Afortunats" perquè la seva desgràcia és pública, és mediàtica i tothom, des d'una punta del món a l'altra se solidaritzen amb ells. Ben cert que això no farà que els tornin els seus fills. Però dic que són afortunats si els comparem amb aquells pares i mares, esposes, filles que han vist com els seus familiars han estat exterminats sense compassió a Txetxènia i allà no hi havia ni una puta (vocabulari acadèmic) càmara de televisió que ho enregistrès tot o la meitat o el 10% del patiment que s'hi produïa.

¿I perquè no hi ha cap càmara de televisió a Txetxènia, on cada dia es cometen les mil-i-una barbaritats i en canvi a Beslan n'estava ple? Doncs perquè la comunitat internacional ha deixat mans lliures a aquest criminal psicòpata que es diu Putin per anihilar una petita nació. A Txetxènia ja no queden homes (vull dir mascles) lliures que puguin anar pel carrer o pujar als transports públics. Només hi ha dones (velles, la majoria) i nens (menors de 12 anys). On són el jovent i els homes madurs? O bé morts, o bé empresonats o a l'exili o directament amagats per por a la seva integritat física. I tot això es fa amb la complicitat dels USA i de la UE, de Xina i de tutti quanti. ¿Qui sent, qui veu com ploren les mares, les esposes txetxenes? Ras i curt, ningú, ni déu (bé, només Allah ho veu, i aquest és un dels drames).

La resposta és la violència indiscriminada i covarda, d'acord. Els nens mai no haurien de ser ostatges de res (fins i tot encara que vagin a les escoles riques de l'Opus). Però sobretot, és una resposta desesperada. D'aquells que ja ho han perdut tot i saben que al món se li refot la seva desgràcia. Davant d'aquesta constatació s'aplica la tàctica ja coneguda de la "socialització del dolor". Si els meus pares ploren, els teus també han de plorar. O millor dit, ¿perquè han de plorar els meus pares i els teus no? ¿És que són més macos?

La solució és desactivar la desesperació. I per fer-ho cal parar els peus i les mans a tots i cadascun dels genocidis que es cometen arreu del món, començant, perquè no, pel de Txetxènia. La comunitat internacional ha de dir prou a Putin. Perquè després de Beslan, en vindran d'altres. És físicament impossible protegir tots els col.legis, tots els hospitals, universitats, centres comercials, avions, trens, autobusos... Per això cal negociar i cal forçar la negociació. Ni que sigui per un interès egoista... No descarto que qualsevol dia un escamot txetxè (o para-txetxè) ocupi qualsevol dels objectius abans esmentats ... a qualsevol país occidental. I llavors què?

Els ecs-panyols avui estan contents, i en Maragall està de visita a un altre carnisser, de nom Bouteflika (suposo que per parlar del gas). Demà o passat demà, els tocarà el rebre (o potser a nosaltres) i l'espiral continuarà el seu curs.