dimecres, 23 de novembre de 2005

DIGUEU-ME PARANOIC, PERÒ...

Digueu-me paranoic, però jo no m'ho empasso. Em refereixo a la pretesa història, que segons sembla ha arribat al cor de molts catalanets d'esperit net i pulcre. La història de Juan Sánchez Gómez, alies el Guindi, l'espectador madridista que, dempeus, va aplaudir, juntament amb el seu fill, els gols de Ronnie el dissabte passat, acció que va ser recollida pels realitzadors de televisió i que segons sembla, ha donat la volta al món. Vull dir que no em crec la història que ens han venut, malfiat de mena com sóc amb tot allò que tingui a veure amb els ecspanyols. I encara dic més es tracta d'un muntatge politicomediàtic de gran abast fet amb uns objectius clarament predeterminats. Anem a pams.

1. El primer que em va fer sospitar és que tot quadra a la perfecció. Tot és políticament correcte. És a dir, que sembla que per la gràcia de Déu, el camp més racista d'Europa, s'ha convertit en pocs mesos en un oasi de tolerància i conllevancia que ningú mai no hauria sospitat. En una conjuntura cada cop més inestable, va i apareix aquesta història, just en el moment oportú, a través de l'esdeveniment clau de l'esport a l'estat ecspanyol, com és un enfrontament entre els dos eterns rivals, amb milions d'espectadors que ho presencien en directe.

2. Per no quadrar-me no em quadra ni el nom del protagonista -conscient o no, això ja és una altra història- de tot plegat. No és casualitat que tingui els cognoms més comuns que et pots tirar a la cara, i que amb això es vulgui donar una idea de popularitat, de proximitat. Cal recordar que molts manuals de la CIA o altres agències de seguretat, quan exposen casos pràctics, sovint el protagonista és Mr. John Smith? (començant per Matrix).

3. Em quadra perfectament que determinats mitjans de comunicació han fet exactament la mateixa lectura en clau política de l'esdeveniment. Però que no havíem quedat que hem de separar totalment esport i política? Així que, els esdeveniments esportius no han de reclamar la unitat lingüística del català, que això està mal fet, però, sí que poden recolzar un discurs apaivagador directament relacionat amb el debat polític del moment, oi? Doncs, no! O tothom o ningú. Però qui s'han pensat que som, aquesta gent? Imbècils?

4. Sabeu què en penso, jo. Que tot plegat em sona molt a les Psi-Ops, és a dir, operacions psicològiques, que els estats tecnològicament avançats cada cop exerceixen amb més regularitat per condicionar el comportament polític dels seus ciutadans. Poso un exemple: el 1980, el govern canadenc va fer circular pels carrers de Montreal una caravana de camions de gran tonatge amb distintius ben vistosos del Bank of Canada, en els dies previs a la celebració del primer referèndum d'autodeterminació. De seguida va córrer la brama que estaven retirant els fons monetaris de la delegació montrealesa de l'esmentada insitutció oficial, amb el consegüent pànic que això va originar, ben lògicament.

Vull dir amb això, que a mesura que la tecnologia ho permet, els estats opressors no recorren a la violència dura, sino a tècniques soft, toves, que poden ser molt més eficaces i eficients que les primeres, i que donen a qui les empra una pàtina de legitimitat, atès que en cap cas es recorre a la força: es tracta d'una mà de ferro amb un guant de seda. Per això considero que és un error partir de l'anàlisi que els ecspanyols mai oposaran recursos violents a la probable accessió a la sobirania de Catalunya, hi oposaran una altra tipus de violència: la informació (o desinformació), la rumorologia, el quintacolumnisme (que ja va ser feliçment exterminat a Barcelona, durant la guerra dels tres anys). I si, ja sé que titllar l'estat ecspanyol, de "tecnològicament avançat", és problemàtic i xocant. Però això depèn del context en el que ho diguis. Ho és en el context europeu o dels països de l'OCDE, però no ho és en cap manera, si el contex és el mundial... si més no de moment.

5. Els efectes de les Psi-Ops acostumen a ser devastadors, sobretot si qui els rep no té la més mínima capacitat de contrarèplica. En el cas que ens ocupa, aquests efectes han estat enormes. Després de diverses setmanes d'una campanya sense precedents de catalanofòbia, que en qualsevol país amb una cultura política democràtica plenament consolidada, hauria portat a més d'un a la presó o al pagament de multes multimilionàries, el suposat gest sincer del Guingui ha estat rebut amb un alleugeriment infantil i naif. És que mai n'aprendrem? Molts catalans -per descomptat jo no m'incloc- tenen tan interioritzada la seva condició d'esclau que quan veuen que l'amo té un gest envers ells, se'ls esborra tot l'odi acumulat, tota la imperiosa necessitat de venjar-se de les actuacions criminals... es pensen que el malson s'ha acabat i que per fi la lògica -la igualtat- s'imposa entre amos i esclaus. I res més lluny de la realitat. Odio profundament aquells catalanets que es desfan quan un ecspanyol els dóna palmadetes a l'esquena i els diu que tot s'arreglarà... I un bé negre! Com es pot ser tan desgraciat que acabes perdonant al teu botxí! Al botxí del teu pare, al botxí del teu fill! Però en quin puto país vivim, que només amb unes engrunes de dignitat ja llepem culs i vores!

Per sort, hi ha al país molta gent que no es conforma amb les homilies de torn dels Jordi Barbeta, els Enric Juliana, els Antonio Franco o els López Burniol de torn, els apostols del messellisme i la rendició sense condicions. Però tot i així, encara hi ha molta feina per fer.

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

En la llista dels mesells t'has deixat l'Antoni Puigverd, el qual considerava que el nen de l'exèrcit del Fènix alguna cosa havia fet.

23 de novembre de 2005 a les 14:30:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home