Les independències que vénen: Montenegro i Kosova

El proper any 2006, pot ser clau per a dos territoris balcànics que aspiren a accedir a la Independència, i que per aquest motiu són dignes de ser analitzats amb interès des de Catalunya. Així, doncs, em comprometo en aquest bloc a fer-ne un seguiment el més proper possible. De fet, es tracta d’un tema que regularment m’ha atret l’atenció, per raons òbvies. Particularment, vaig seguir molt d’aprop l’actualitat política montenegrina entre el 2000 i el 2001, i tinc una capsa plena de notícies i documents al respecte. Però és ben sabut que la constància en un tema és difícil de mantenir, sobretot si en el teu quefer quotidià altres temes assumeixen un protagonisme més immediat. Espero que ara això no em torni a passar. Així doncs, comencem per fer una breu presentació de l’estat de la qüestió.

Montenegro. Després de la caiguda de Milosevic, les tensions entre Sèrbia i Montenegro, s’incrementaren, i els partidaris de l’accessió a la independència de la segona anaren guanyant pes. Això no obstant, la pressió de la Unió Europea, portà a la formació d’un nou estat, Sèrbia i Montenegro (2003), que substituí l’antiga Iugoslàvia.
En els quasi tres anys de funcionament, aquest nou estat no ha acabat de consolidar-se, i les tensions entre el govern federal i els governs serbi i montenegrí, així com la qüestió de l’status final de Kosova, no han fet més que enverinar les relacions entre les dues repúbliques. En aquest sentit, Montenegro ha decidit celebrar un referèndum d’autodeterminació el proper mes de febrer –si bé es pot postposar fins al juny. L’home fort del país, antic President i ara Primer Ministre és Milo Djukanovic (1962)

Com a anècdota, afegeixo que el Cap de la Delegació de la Comissió Europea a Sèrbia i Montenegro, és el català Josep Lloveras (foto).

Kosova. Territori de majoria albanesa (90%), que va gaudir d’una autonomia dins de Sèrbia fins que el 1989, Milosevic la va suspendre i va iniciar una repressió duríssima. Aixó portà finalment a la intervenció militar de l’OTAN per aturar el genocidi que les forces de seguretat iugoslaves (sèrbies) estaven cometent amb els kosovars (1999). Des de llavors, Kosova és un protectorat de l’ONU, si bé el seu estatus final ha de començar a ser discutit properament. Es plantegen dues opcions: la independència o l’autonomia dins de l’estat unit de Sèrbia i Montenegro. La immensa majoria de la població sembla decantada cap a la primera opció, si bé les potències mundials no ho acaben de veure clar. Actualment, la màxima autoritat del país és el cap de l’Administració Provisional de les Nacions Unides a Kosova (UNMIK), el suec Soren Jessen-Petersen, si bé la majoria albanesa ha escollit unes institucions nacionals provisionals, formades per un un govern i un parlament. L’ONU sembla decidida a prendre en breu una decisió sobre l’estatus final d’aquest territori. Així l’1 de novembre, el secretari general Kofi Annan va anunciar el nomenament d’un Enviat especial encarregat de dirigir el procés de determinar el futur estatus polític del país. El nomenament va recaure en Martti Ahtisaari, expresident de Finlàndia, i considerat el factòtum de la caiguda de Milosevic. Com a resposta a aquest nomenament, el parlament provisional kosovar va declarar la independència, en un intent de pressionar l’ONU, així com també la resta de potències presents: la Unió Europea i els propis Estats Units. Caldrà, doncs, seguir d’aprop l’actuació d’Ahtisaari en les properes setmanes. La figura més coneguda és sense cap mena de dubte, Ibrahim Rugova (1944), líder pacifista de la Lliga Democràtica de Kosova, si bé ha protagonitzat diversos episodis polèmics.
Darrerament, però, l’antic líder de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosova (UCK), Ramush Haradinaj (1968), sembla esdevenir un polític valorat pels ciutadans, si bé ha de fer front a un judici per crims de guerra, per la seva actuació durant la guerra i en concret contra la població civil sèrbia. Una acusació que ha indignat molts kosovars.

Sigui com sigui, tot indica que l'opció independentista és la que cada cop s'imposa més. En tot cas, sembla també clar que queda totalment descartada una tornada a la situació semblant a la que es donava fins al 1999.