ELS NOSTRES QUISLINGS

Sempre he pensat que si els fills de puta volessin, a Catalunya, hi hauria dies que no veuríem el sol. És el preu que s'ha de pagar per ser una nació oprimida nacionalment i espoliada socialment. Alguns dels esdeveniments que s'han donat darrerament em confirmen en aquesta opinió.

1. Vull denunciar i denuncio, el paper dels nostres quislings domèstics. Individus com en Josep Lluís Bonet o en Ricard Fornesa, per només esmentar-ne dos que darrerament han estat noticiables, em provoquen veritable fàstic i un menyspreu absolut. Assumeixen clarament un paper de quislings, de traidors i quintacolumnistes. La seva actitud eunuca és la que tot ecspanyol voldria que tinguéssim els catalans: oferir noves glòries a Ecspanya i a més ser apallissat per ser un vençut.

2. Perquè això és el que som pels ecspanyols. Uns vençuts, un assimilats. Noteu que la indignació contra les reivindicacions catalanes per part dels ecspanyols té un mateix punt de partida. Hi va haver una guerra i la vau perdre, ara heu d'entomar. Si el "bon català" entoma, calla i llepa culs i vores, llavors se'l tolera, si bé de tant en tant se l'insulta, perquè sàpiga quina és la seva posició: política del pal i la pastanaga, doncs. Un exemple: els anunciants catalans a la COPE. Paguen aquesta cadena feixista i com a premi són insultats i bescantats pels seus "periodistes" estrelles.

3. Ara bé, si el català no entoma, llavors a l'ecspanyol se li trenquen els esquemes. "Però com és possible que protesti i cridi!", s'exclama. No ho entén. Hi ha una incapacitat psicològica dels ecspanyols per entendre que hi hagi persones que no volen gaudir del "privilegi" de ser ecspanyols. Fixeu-vos si en són d'etnocèntrics. Es pensen que són el melic del món, quan de fet Madrit no deixa de ser una ciutat perduda enmig d'una estepa i aïllada dels grans fluxes de comunicació i transport mundials. Que la gran "gesta" aeronàutica ecspanyola sigui el Pont Aeri, ja és de per si prou significatiu del nivell cosmopolita d'ecspanya. Però també ho és del servilisme dels "bons" catalans. Aquells que es deleixen per anar a Madrit, per tal que els tolerin una mica. Realment molt penós.

4. I tanmateix, la història és plena de pobles que han fet mans i mànigues, i altres coses, per deixar de ser ecspanyols. En voleu la llista? Els holandesos, els portuguesos, els gibraltarenys, tota l'Amèrica Llatina en pes, Filipines, el Marroc, Guinea, el Sàhara. Tots aquests se n'han sortit, i penso que cap d'ells vol tornar a la situació anterior, oi?

5. Dit això, no puc deixar d'afegir que Catalunya pateix un problema seriós amb l'enorme pes polític, econòmic i mediàtic del Grup La Caixa. No pot ser que una institució privada tingui un nivell de poder tan gran que impossibiliti el seu control democràtic. Més encara si tenim present quins són els objectius fundacionals de la institució. Hi ha dies que sembla que Catalunya sigui La Caixa i La Caixa sigui Catalunya: la Comunitat Autònoma de La Caixa o hipotèticament la República de la Caixa. Penso cal actuar en una doble direcció:

5.1. Deixar clar que la Caixa és una institució de crèdit catalana i que en conseqüència es deu a les institucions democràtiques catalanes. Això ho dic perquè és obvi l'intent dels gestors de La Caixa de presentar-se com una mena d'institució aterritorial, sense arrels. No senyors, per molta política que feu d'obrir oficines a Madrid o a Mart, el negoci principal el feu a Catalunya. I punt.

5.2. Un cop això establert, sóc partidari que el Parlament de Catalunya, d'una Catalunya independent, per descomptat, l'altra no té ous per fer-ho, apliqui la solució ATT, és a dividir tal i com va fer en el seu moment (1984) el Congrés dels Estats Units (no de cap país comunista o intervencionista), el Grup La Caixa en quatre, cinc o sis baby-Caixes, per acabar amb l'espectre del monopoli. Òbviament, això implicaria una reestructuració del panorama de l'estalvi popular català, que també afectaria a la resta de caixes comarcals, i l'objectiu del qual seria que les institucions resultants tinguessin com a prioritat la inversió social en les nostres ciutats, pobles i comarques, en la nostra gent en definitiva, i no en projectes faraònics o en aventures imperialistes tronades. Si bé seria factible que una de les baby caixes tingués com a objectiu l'expansió internacional, dimensió obligada en el món actual. Ara bé, aquesta expansió hauria de respondre a tres eixos bàsics: el Mediterrani, Europa i Àsia. I deixar-se d'històries.