BUNDESTREUE

En totes les declaracions d’independència s’inclou una mena de memorial de greuges que les justifica. És a dir, on s’esmenten les raons per les quals es considera necessària la declaració d’independència. Normalment és una tirallonga de greuges adreçats a l’estat del qual s’independitza o se secessiona. En la Declaració d’Independència dels Estats Units, un document que tots els nens i nenes catalans haurien de saber de memòria, però que no casualment, és sistemàticament ignorat, es diu molt clarament:

“When in the Course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another, and to assume among the powers of the earth, the separate and equal station to which the Laws of Nature and of Nature’s God entitle them, a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation“

Remarco la darrera part de la frase, “a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation“. Exacte, és això. És necessari que els catalans i les catalanes, quan declarem la Independència, que al pas que anem serà d’aquí a quatre dies -gràcies senyora Camacho per ajudar-nos tant i tant- sapiguem explicar ben clarament a la Humanitat, és a dir, a l’opinió pública mundial, incloent, naturalment, tots els governs i les organitzacions internacionals, les raons o les causes que ens impel.leixen a la separació, si fem una traducció literal del text original.

Naturalment, d’aquestes raons o causes no n’estem mancats. Una de les més evidents, és l’intent de genocidi lingüístic i cultural del que som víctimes per terra, mar i aire, i també per internet. Un assalt en tota regla, amb baioneta calada i que no pensa donar quarter als adversaris. Efectivament els successius governs espanyols són linguïcides, i més particularment, catalanocides, o catalanòfobs. Expressió que segons sembla no es troba en el diccionari espanyol. L’ús dels hate media, és a dir, dels mitjans de comunicació que inciten a l’odi, n’és una de les seves estratègies principals. Des d’ells es crida, dia sí i dia també, a la insurrecció contra el govern de la Generalitat.

Però no vull aprofundir en aquest tema, tot i que és fonamental. No. L’obececació catalanòfoba dels espanyols, i la seva compulsió centralista, està posant contra les cordes fins i tot a aquells sectors polítics que encara es resisteixen a abandonar el dogma federalista, i veiem com cada cop més acaben tirant la tovallola i reconeixen que la Independència és el camí a fer. Molts antics federalistes, s’estan reconvertint en independentistes de pro, i no és cap retret, és una constatació que ens alegra i ens empeny a treballar encara amb més intensitat per tal de multiplicar aquests casos.

En aquest sentit, penso que un dels arguments que seria definitiu, i que caldria incloure en la nostra Declaració d’Independència, que si pot ser del 2013, millor que no sigui del 2o14 (i ja veieu que no esmento el 2012, perquè la capacitat de reacció ràpida, no és una qualitat del govern dels millors), seria incloure la sistemàtica violació d’un dels dogmes fonamentals del federalisme, que no és altre que el de la Lleialtat Federal, allò que en alemany, es diuBundestreue.

Els successius governs espanyols han violat de totes les maneres possibles la lleialtat envers la resta de poders de l’estat. Ja sé que l’Estat de les Autonomies no és un estat federal, però és que aquí m’estic adreçant a aquells federalistes que encara es creuen que la solució federal existeix. I no és així.

Els governs espanyols sistemàticament estan fent el possible per asfixiar Catalunya i aïllar-la internacionalment. La darrera prova la tenim en l’actitud inflexible del govern espanyol envers l’acompliments dels criteris de dèficit públic per part de les comunitats autònomes.

Així, mentre que la Unió Europea ha ampliat el termini per a que Espanya l’acompleixi en el marc de la Unió Europea, aquesta mateixa tolerància no l’ha tinguda el govern espanyol respecte les comunitats autònomes, de manera que intenta treure profit d’una conjuntura clarament favorable.

Una actitud clarament lleial, hauria comportat que l’acord a escala europea, automàticament s’apliqués també a escala espanyola. I és que l’acord europeu parteix d’una concepció clarament integradora, federal, on no es vol sotmetre a ningú, perquè no es vol deixar a ningú tirat a terra.

Per contra, l’actitud espanyola envers les comunitats autònomes, eufemisme que amaga bàsicament, una actitud respecte a Catalunya, diguem les coses clares, no pretén una integració respectuosa amb les particularitats de cada cas, ans ben al contrari, una submissió pura i dura de les comunitats rebeldes, això només es pot escriure en espanyol. És l’aplicació de l’expressió aggiornata de l’expressió franquista cautivo y desarmado… No hi ha cap mena de sensibilitat. O tot o res.

Naturalment, el federalista ben pensant diria, és clar, això és propi d’un govern de dretes, però les esquerres… Les esquerres, res de res. Ja ens ho van demostrar sota els governs Zapatero, passant-se per l’arc del triomf la voluntat del Parlament de Catalunya, o pactant amb la dreta una reforma constitucional, que malgrat ser molt limitada, obre la porta a una de més profunda. Una esquerra que té com a líder un individu que va militaritzar els aeroports i es va fer el gallet dient que això era el que passaria a tothom que desafiés a l’estat. O que té com a líder en la recambra una exministra elogia la memòria d’un polític que va afirmar que el costum de bombardejar Barcelona de forma cíclica no ha anat malament del tot, al capdavall. O que té uns sindicats que ignoren sistemàticament les causes concretes de la crisi de Catalunya, no parlant o fent-ho amb la boca petita, perquè els hi va el sou, del paper de l’Estat en l’empobriment sistemàtic de Catalunya, i en definitiva, dels catalans i les catalanes. O per no parlar de l’estrella ascendent de la política espanyola, la Rosa Díaz, que més aviat de federal, té poqueta cosa.

Concloc, doncs, en el fet que els veritablement federalistes, i no entro ara en la polèmica, elemental, que per a federalitzar-se cal ser com a mínim dos, cada cop tenen menys arguments per mantenir els seus arguments, i més per afegir-se al patriotisme català, cada cop més transversal i obert. La lleialtat al pacte federal no existeix a Espanya, ni se l’espera. Això penso que hauria de figurar, doncs, en l’argumentari per la Independència.

NOTA: Post penjat al DGS, 22.08.2012