DESPOLITITZA QUE DESPOLITITZARÀS!
O quan els dinosaures al.lucinen mandarines

El vicepresident Carod acaba d’afirmar que cal despolititzar la llengua. Amb aquesta genial proposta, pretén ser més original que ningú. Déu ser l’únic polític en el món que considera que la llengua no és una qüestió política. Mare de déu senyor. També demostra que és un mal polític. On s’és vist que un advocat, o, encara més, un jutge, digui que cal desjudicialitzar res. Qui és l’inútil que es vol fotre pedres a la teulada? No veus que si despolititzes res, el que estàs fent tu és perdre poder, influència?

A veure si ens entenem. Els estats són cada cop més aparells culturals, on el component lingüístic és un element que remarca la diversitat considerada com quelcom posititu. Vull dir que els estats avui en dia estan renunciant a moltes competències de tall econòmic, militar, de justícia, etc., però en cap cas renuncien a les competències culturals, i dins de les culturals, a les lingüístiques.

Si això és tan clar, com pot ser que hi hagi un il.luminat que prediqui despolititzar la llengua catalana? Doncs, senzillament, perquè és una patata calenta que li fa nosa. Perquè no sap o no vol gestionar-la. Perquè no consulta amb el seu company de partit, Bernat Joan, si cal despolititzar la llengua? En Joan és l’autor d’un llibre clau: “Les normalitzacions reeixides” (Oikos Tau, 1996). Precisament, les tesis que s’hi defensen són tot el contrari de les que propugna l’il.luminat vicepresident.

En el fons del fons, el genial polític està cansat, rebentat i sap que ell tampoc pujarà al Montblanc, i opta per una mena de Let it be casolà.

Propugnar la despolitització de la llengua, és deixar-la a mans del mercat, de les dinàmiques socials. És com propugnar la desjudicalització dels conflictes socials. És un retorn a l’edat de pedra. És la renúncia a establir unes fites, uns objectius a assolir: és, en definitiva, pujolejar.

És acceptar acríticament la realitat social, i renunciar a transformar-la per tal que sigui quelcom millor del que vam rebre. És la política de l’acomodació, de la rendició més o menys maquillada.

Carod, tu despolititza… que nosaltres polititzarem, xato.