AVÍS A NAVEGANTS

Després de la desgràcia del nyap i dels resultats de les eleccions parlamentàries a la CAC, puc dic, sense risc a equivocar-me, que la situació és molt delicada. Digueu-me exagerat però veig que aviat aquí se n’organitzarà una de grossa. M’explico.

El referèndum sobre el nyap, amb un 48% de participació, i un suport al nou ordenament estatutari del 35% del cens electoral, dibuixa un escenari massa fràgil. Es tracta de l’estatut d’autonomia amb menys suport de tota la història. Molt inferior tant al plebiscit del 1931 com al del referèndum del 1979, tal i com ja vaig constatar en un post anterior.

Si a això hi afegim que el Tribunal Constitucional pot acabar de modificar el redactat final del text en aspectes molt sensibles, segurament aquells que van decantar a més d’un patriota a votar-lo a favor, incomprensiblement, des del meu punt de vista, com per exemple, la igualtat lingüística o la referència a la nació en el preàmbul, llavors tenim que, com va dir en Mas quan encara no s’havia venut l’ànima per un plat de llenties (exactament per 2 escons més i 95.914 vots menys) a la Moncloa, el nyap definitiu no serà més que una pallaringa, quelcom ridícul, insultant.

Avui en dia, l’ordenament estatutari de la CAC pot ser objecte de tots els atacs que es vulguin i suposo que no hi haurà cap il.lús que pensarà que els ecspanyols se n’estaran d’emprar tota l’artilleria per acabar de destruir-lo. Els potentíssims mitjans de comunicació de què disposa la dreta extrema, quan no l’extrema dreta, aniran a sac i ara que el PSC sembla –ja veurem quant dura- que planta cara al PSOE, el més segur és que els homes de PRISA es quadraran per defensar els seus, per la qual cosa també des d’aquesta banda cal esperar atacs despietats.

Però això no és tot. A un estatut feble, un nyap com una casa de pagès, li correspon, lògicament, un president feble. Un president votat només pel 26,81% dels ciutadans que votaren vàlidament, i només pel 15,15% dels ciutadans amb dret de vot, ens situa en un escenari molt i molt delicat. Un president, a més a més, que fa angúnia sentir com parla i que abans volaran els elefants que ell aconsegueixi connectar amb una majoria de la ciutadania.

Amb un estatut feble, retallat i que encara ho pot ser més. I amb un president amb un suport ciutadà escàs, la situació és franca per tal que s’obri una ofensiva bàsicament mediàtica per a deslegitimar el sistema polític de la CAC i forçar algun tipus de canvi. Aquesta ofensiva no l’encapçalarem els independentistes, sinó molt probablement els ecspanyols ultranacionalistes, els quals no tindran cap escrúpol en falsejar el que calgui i podem esperar que l’impacte no es limiti a l’opinió pública ecspanyola, sinó que també es doni a Europa i Amèrica. Caldrà, doncs, fer un gran esforç en l’àmbit de la política internacional.

Possible sortida endavant
El responsable màxim d’aquesta situació tan galdosa té un nom. I es diu Artur Mas. No cal insistir-hi més. És més que evident. Mentre CiU, i més específicament, CDC no faci un pas endavant cap a la sobirania, ERC no tindrà cap incentiu per pactar-hi. ERC, com a partit independentista que és, vol fer un pas endavant en la política nacional. O això és el que diu que vol. Únicament quan CiU o CDC es defineixi, i actuï, com a força sobiranista estarà en condicions de pactar amb una altra força sobiranista de centre –esquerra, de manera que de l’entesa entre les dues forces es trobaran representats un alt nombre de ciutadans de la CAC, i fins i tot del conjunt de Catalunya. Un pacte que implicarà fer un salt endavant en la sobirania. Però mentre mentre CiU i, el que més ens interessa, CDC, continuï amb el seu fonamentalisme autonomista i regionalista, no hi ha res a fer. Ni ideològicament ni nacionalment ambdues formacions no comparteixen un mateix escenari de futur, a hores d’ara.

Per la seva banda, ERC en la seva aposta actual està obligada a fer-se respectar i que no se la rifin com, quan i qui vol. Ha de donar una imatge de fortalesa i de fermesa davant els sociates i els palanganeros. I ser-ho, realment. Qualsevol cessió inexplicable (la Corpo, el model escolar, el model social, la política lingüística, el sistema electoral, l'organització territorial, el finançament, etc.), els condemnaria irremeiablement. Juguen amb foc.

Si a això hi afegim la polarització cada cop més intensa a nivell de carrer, la situació pinta bastant malament. Una polarització que evidencia quelcom obvi: a diferència dels ecspanyols que han après a pactar els temes d’estat, després de matar-se entre ells al llarg de la història –i de passada matar a aquells pobles que han ocupat-, els polítics catalans són incapaços d’arribar a aquest nivell de consens. Molt probablement, perquè no tenim estat i no ens assabentem del que això realment implica i de quins interessos estan en joc.

Tot plegat ben patètic. Cal que des de la societat civil patriòtica, a l’interior de la qual trobem moltes iniciatives socials, polítiques, culturals, etc., tant reals com virtuals, s’estiri de la corda per fer possible que, més d’hora que tard, es produeixi un canvi en l’escenari polític que deixi sense arguments a aquells que no volen sentir a parlar d’assolir la tan necessària, àdhuc inajornable, sobirania del nostre país. Si no estirem nosaltres, ningú no ho farà. Com sempre, ara més que mai, depèn de nosaltres. Dels patriotes catalans.