SÍ, PODEU

Quan falten poques hores perquè s'iniciï el superdissabte, només resta constatar una obvietat. Els militants d'ERC, els 10.459 que sou, incloent-hi, naturalment, els prop de tres-cents que es van donar d'alta el mes de març, darrer mes hàbil per participar en les votacions -una xifra, tot s'ha de dir, sorprenentment alta, però, segurament, deu ser una casualitat-, teniu a les vostres mans la possibilitat de fer un gir copernicà a la política catalana, fins i tot a la història de Catalunya.

Vosaltres sí que podeu canviar les coses. I només vosaltres. En cap altre partit això seria possible. Recordeu com vau defensar amb les ungles el funcionament assembleari, propi d'una organització de l'esquerra no autoritària. I recordeu que els mateixos que us volien desposseir d'aquesta conquesta democràtica, ara es presenten com unes ovelles, quan de fet són uns llops.

Per sort aquesta campanya ha deixat ben clar que la renovació pot guanyar. Aquesta ja és una primera victòria, però no la definitiva, naturalment. Que existeixi un dubte, més que raonable sobre qui guanyarà les votacions demostra fefaentment que tot és obert i tot és possible.

I si ha ha una incògnita al respecte és gràcies a l'eficàcia dels dos candidats que han estat la punta de llança de la renovació d'ERC: Joan Carretero i Rut Carandell. Sense la seva presència en la cursa electoral, res hauria estat igual. Tot hauria estat una autèntica merienda de negros, i per Tutatis que al cap de tres dies, com aquell que diu, ERC es convertiria en un partit com els altres, és a dir, pura basòfia partitocràtica, elitista i unidireccional (naturalment de dalt a baix).

Vull dir que ja abans que s'emeti el primer vot, que s'obri la primera urna i es recompti la primera papereta, Reagrupament.Cat ja ha guanyat no les eleccions, naturalment, sinó la campanya electoral, el debat electoral. Ha guanyat per exemple, a la catosfera, sense cap mena de dubte. I ha guanyat en quant assistència als actes electorals, gràcies a una multiplicació sobrehumana dels seus dos candidats i d'altres companys que també han protagonitzat múltiples xerrades i reunions.

I és que vendre fum no és possible. I o hi ha capital humà o no hi ha res. I Carretero i Carandell són, per damunt de tot Capital Humà, a anys llum de la resta de candidats -si bé també s'ha de dir, no em reca fer-ho, que entre aquests hi ha també enormes diferències quant a vàlua i consideració, si més no, per part meva. Vull dir que mentre que hi ha alguns que respecto i em sap greu que no coïncidim en les nostres apostes, n'hi ha d'altres que no respecto gota i ja m'està bé que tinguem clares les nostres diferències (enormes).

El tícket Carretero i Carandell pot guanyar. Aquesta afirmació tan aparentment òbvia és la que sistemàticament han tractat de deslegitimar tots els mitjans de comunicació que d'una manera o una altra es deuen al poder (polític, econòmic, etc.). La tendenciositat en les preguntes era evident. Només a en Carretero li preguntaven què passaria si no guanyava, als altre no els feien aquest tipus de pregunta que promou clarament una percepció pessimista i conformista que es resum amb l'expressió tòpica "A mi ja m'agradaria ja, però...". En d'altres paraules, pur franquisme sociològic, renunciar al millor per por a capgirar la truita, no fos cas que prenguéssim mal.

I malgrat totes les guerres brutes mediàtiques, arribem al dia D i a l'hora H i es neguen a reconèixer que els tremolen les cames i els peten les dents per si els militants d'ERC, en un acte de dignitat equiparable a la defensa de l'assemblearisme en el darrer congrès o al capgirament de les posició oficial del partit pel que feia al nyap, obligant la direcció a demanar el vot en contra, gosen ara passar comptes a aquells que han malbaratat un capital electoral enorme, però sobretot han engegat a pastar fang una il.lusió col.lectiva existent ara fa quatre o cinc anys. Una il.lusió que, dit sigui de passada, i com a part afectada, anava molt més enllà de l'estricta militància.

I aquesta ja és una primera victòria. La primera. No pas l'última. En unes altres circumstàncies, l'oficialisme, amb la seva opacitat consubstancial, hauria triomfat sense baixar de l'autocar. Estic segur que això no ho han pogut pair, i també estic segur que un cop comprenguin que els han botat, faran tot el possible per recuperar els seus privilegis. Ja hi ha rumors al respecte ...

Però és del tot imprescindible una segona victòria (la de demà) i fins i tot una tercera (la del Congrés), atès que sembla lògic que els nous dirigents puguin implementar una política que considerin correcta i no una altra que respon a plantejaments estratègics, però sobretot a interessos tàctics, totalment oposats, quan no inconfessables.

Collons, quin rotllo que he parit! I mira que ara he d'empassar-me el DVD Aliens Versus Predators 2 amb el meu fill. ... Això sí que és un berenar... d'humans (negres o blancs). I demà, com sempre faig els dies importants, aniré al cine a veure l'Indiana de marres, naturalment en català... Ep! Si trobo la sala, és clar! Sort que als Balanyà els queden quatre dies quan torni en Serrallonga-Carretero!