DES D'AUSTIN, AMB UNA CALDA QUE MATA...

Possiblement podria en aquest post totes les coses que m'han passat d'ençà que dimecres vaig anar a l'aeroport del Prat per agafar l'avió cap Atlanta i després d'unes quatre hores d'espera, agafar-ne un altre per arribar a Austin a quarts d'una de la matinada, hora local, és a dir, 7 hores més a Catalunya.

Però em veig incapaç d'explicar és la calor que fa en aquesta ciutat, que jo diria que es troba enmig d'un desert, malgrat que l'atravessa un riu trenta vegades més gran i més cabalós que l'Ebre. Quan surto de l'hotel i vaig al Centre de Convencions on té lloc la trobada de la Netroots Nation, quan camino els escassos cinquanta metres que separen dos espais totalment equipats amb aire condicionat, és com si la calor m'esclafés i no em pogués moure... algú pot viure aquí? 

Realment no sé com aguanten. És per estar-se tot el dia tancat a les fosques esperant que arribi la nit. Però no, aquí malgrat la immunda calor la gent surt i fa la seva.

Pel que fa al viatge d'anada, del qual ara que escric començo a sentir durament l'efecte jet lag, i per tant us demano que em disculpeu si en aquest post hi ha alguna incongruència, destacar dues coses.

La primera és que vaig coincidir en el vol a Atlanta, amb tota la Selecció Catalana Sub-23 de bowling, que anava a Orlando a competir en el campionat mundial. Un campionat del qual s'ha retirar la selecció ecspanyola per no haver de competir contra nosaltres. La casualitat va fer que la meva veïna de seient al vol fos la gerent de la Federació Catalana i una jugadora sènior que anava com a màxima representant -i una mica de tutora- dels nanos i nanes que anaven a competir. 

Vam estar parlant una bona estona sobre la promoció de les seleccions i de l'histerisme ecspanyol al respecte. 

Naturalment, també vam -vaig, més aviat- de The Big Lebowski, la pel.lícula contemporània per excel.lència que té el bowling com a teló de fons.

Avui divendres (hora catalana), perquè en el moment d'escriure aquest post són vora les 10 de la nit de dijous (hora texana), comença la competició i no puc més que desitjar-los una immensa joc als membres de la selecció, i que el seu exemple serveixi per engrescar més federacions a demanar el reconeixement oficial a la internacional respectiva.

L'altre circumstància rellevant és que em van estar a punt de tornar cap a casa la policia de fronteres americana. Resulta que la darrera vegada que havia estat als Estats Units, quan vaig sortir-hi per anar al Quebec, no vaig retornar un fotut document verd que m'havien dit que retornés a la sortida. En conseqüència, constava que havia entrat i que no havia sortit, per la qual cosa, en passar sis mesos des de l'entrada, i parlo de l'any 1992, se'm va considerar com una mena d'il.legal.

Total que la oficial de duanes, em va separar de la resta de viatgers, em va portar a una sala on seien una vintena, tot i que finalment vam arribar a ser una cinquantena de pringats, per un motiu o un altre. El més fort és que no et deixaven sortir de sala, i que els policies de fronteres que feien els interrogatoris eren més aviat una mica cabronets, i obligaven la gent a seure. 

Un noia russa, la Natasha, una eslava rossa i de bon veure -vaja que estava com un tren- la van interrogar davant de la resta de pringats, amb intèrprete i tot, i suposo que finalment li van denegar l'entrada -dic suposo perquè no vaig veure el final de la història. Resulta que segons ella anava a cuidar nens americans, però no tenia cap teleèfon de contacte, o no el volia donar, ni coneixia, aparentment, ningú als Estats Units. El poli, va arribar un moment que es va emprenyar i, amb la intèrprete, es tancaren tots tres en un despatxet on l'interrogatori continuà, i també l'escorcoll de la maleta de la noia, d'on per art de màgia va aparèixer un telèfon, que la Natasha va dir que era d'un conegut. Això va enfurismar encara més el poli, que amb actitud autoritària i xulesca no parava de retreure-li, potser amb raó, l'actitud poc col.laboradora de la noia.

Després d'una hora i mitja d'espera a la sala dels pringats, i intentant demostrar que no tenia impaciència, va ser el meu torn. El policia m'interrogà sobre la meva darrera estada als Estats Units, i ell es mantenia ferm que jo havia estat com a il.legal pel cap baix durant 6 mesos. Jo vaig negar-ho i li vaig dir que vam dormir a Boston, la primavera del 92, tres nits només i que després tornàrem a Montreal, que és on llavors vivia. Però és clar, no tenia cap prova -havien passart 16 anys!.

Total que ara he perdut l'excempció de visat per entrar de nou als Estats Units, una exempció de què gaudeixen els ciutadans de la majoria d'estats de la UE, de manera que si vull tornar a viatjar-hi, hauré de demanar amb un mes d'entel.lació com a mínim, el visat del consolat general a Barcelona. Però com a mínim em va deixar passar.

Tinc més coses a explicar, però el jet-lag em fa tancar els ulls, i ja no puc escriure més. Ho deixo pel proper post....

PD. Tinc fotos per ara me n'adono que m'he deixat a casa el cable de transferència d'imatges de manera que ja les penjaré quan torni -o no. Em conformo amb fotos de la pel.lícula esmentada 'The Big Lebowski...