MEDITACIONS TEXANES

Ara que s'ha acabat la conferència de la Netroots Nation, a la que he assistit els darrers dies, i on la traca final va ser l'aparicióper sorpresa de l'exvicepresident Al Gore, tinc una mica de temps per escriure algunes reflexions que tenia pendents els darrers dies.

La primera reflexió és que aquest viatge a la capital texana, Austin, m'ha servit per corregir algunes idees que tenia, o bé per matisar-les. La primera és la percepció sobre la globalització, des de la perspectiva americana. Posaré uns quants exemples.

Pels americans, fins i tot pels que es consideren progressistes, el món exterior, és a dir, el que es troba enllà de les seves fronteres, és un món perillós i desconegut. Perillós, perquè segons va afirmar un assistent a la conferència, després de fer la volta al món amb el creuer Queen Elizabeth II, formant part  d'una orquestra candenca -era músic de professió-, havia arribat a la conclusió que "el món (als americans) ens odia". I ho deia un que en saber que jo era català, de seguida va dir que havia tocat amb en Tete Montoliu, i que era "one of the best".

I desconegut. L'impacte més gran que he tingut en aquest viatge, a més de l'ensurt amb la policia de fronteres que ja vaig explicar, és la dificultat de canviar moneda, de canviar euros per dolars. Us ho juro m'ha semblat que tornava als anys vuitanta, quan vaig començar a sortir fora, i fer el canvi de moneda era una autèntica odissea. Aquesta gent estan igual que fa quasi trenta anys. Primer, no hi ha oficines de canvi de moneda, com les que trobes a cada cantonada a Barcelona. I segon, per canviar moneda has de tenir un compte corrent a l'entitat. Total que el meu pel.legrinatge per l'avinguda Congress d'Austin, on hi ha els grans gratacels i molts bancs, va durar quasi dues hores.

Finalment, a l'edifici Frost, un gratacel de referència, un noiet que treballava a l'oficina situada a la planta baixa, va dir, després de consultar-ho que sí  que me'ls canviaria, amb una comissió, of course, de 5 dolars. El millor va ser quan vaig donar-li vuit bitllets de 50 euros. Els va desplegar davant seu en dues columnes de quatre i va agafar-los un rere l'altre i els va mirar per davant i per darrera. Els tocava com aquell que toca un objecte delicat, desconegut, vés a saber si escupen... Mai n'havia vist, de bitllets de 50. Però l'anècdota no acaba aquí. Quan va fer el càlcul de convertir els 400 euros en 589 dolars, al xaval se li van obrir els ulls com a taronges, i tota la prevenció que havia tingut envers a mi fins llavors va desaparèixer, i en el seu lloc va aparèixer un somriure quasi d'admiració i de col.leguisme, em va preguntar si m'agradava la ciutat, que quants dies....

Però això no és tot, encara. Quan vaig tornar al Centre de Convencions d'Austin, on tenia lloc la Conferència, a l'hora de dinar, vaig explicar l'anècdota als meus companys de taula. I la meva sorpresa va ser que molts d'ells tampoc n'havien vist mai. Fins i tot una dona em va demanar si en tenia i si li podia ensenyar. En vaig treure dos, de 10 i de 20 euros, que van córrer per la taula enmig de comentaris, la majoria aprovatoris. No m'ho podia creure! Realment això de la globalització va per barris. 

La conclusió que en trec és que, després de passar la setmana anterior entre Suècia i Brussel.les i aquesta a Austin, els europeus estem molt més preparats, si més no psicològicament, que els americans per la globalització. Molts americans, per exemple, no entenien que un de Barcelona assistís a la conferència, i em preguntaven com me n'havia assabentat. Jo responia que hi ha una cosa que es diu Internet... Realment, el món a l'inrevès.

Convé viatjar. No només per recarregar piles i allunyar-te de la lluita quotidiana contra Ecspanya, sinó també per conèixer de primera mà realitats que ignoraves o per corregir idees totalment equivocades.

Deixo per al proper post, aquest m'ha sortit més llarg del que comptava, les impressions de la ciutat, Austin, on he deambulat els darrers cinc dies.

DES D'AUSTIN, AMB UNA CALDA QUE MATA...

Possiblement podria en aquest post totes les coses que m'han passat d'ençà que dimecres vaig anar a l'aeroport del Prat per agafar l'avió cap Atlanta i després d'unes quatre hores d'espera, agafar-ne un altre per arribar a Austin a quarts d'una de la matinada, hora local, és a dir, 7 hores més a Catalunya.

Però em veig incapaç d'explicar és la calor que fa en aquesta ciutat, que jo diria que es troba enmig d'un desert, malgrat que l'atravessa un riu trenta vegades més gran i més cabalós que l'Ebre. Quan surto de l'hotel i vaig al Centre de Convencions on té lloc la trobada de la Netroots Nation, quan camino els escassos cinquanta metres que separen dos espais totalment equipats amb aire condicionat, és com si la calor m'esclafés i no em pogués moure... algú pot viure aquí? 

Realment no sé com aguanten. És per estar-se tot el dia tancat a les fosques esperant que arribi la nit. Però no, aquí malgrat la immunda calor la gent surt i fa la seva.

Pel que fa al viatge d'anada, del qual ara que escric començo a sentir durament l'efecte jet lag, i per tant us demano que em disculpeu si en aquest post hi ha alguna incongruència, destacar dues coses.

La primera és que vaig coincidir en el vol a Atlanta, amb tota la Selecció Catalana Sub-23 de bowling, que anava a Orlando a competir en el campionat mundial. Un campionat del qual s'ha retirar la selecció ecspanyola per no haver de competir contra nosaltres. La casualitat va fer que la meva veïna de seient al vol fos la gerent de la Federació Catalana i una jugadora sènior que anava com a màxima representant -i una mica de tutora- dels nanos i nanes que anaven a competir. 

Vam estar parlant una bona estona sobre la promoció de les seleccions i de l'histerisme ecspanyol al respecte. 

Naturalment, també vam -vaig, més aviat- de The Big Lebowski, la pel.lícula contemporània per excel.lència que té el bowling com a teló de fons.

Avui divendres (hora catalana), perquè en el moment d'escriure aquest post són vora les 10 de la nit de dijous (hora texana), comença la competició i no puc més que desitjar-los una immensa joc als membres de la selecció, i que el seu exemple serveixi per engrescar més federacions a demanar el reconeixement oficial a la internacional respectiva.

L'altre circumstància rellevant és que em van estar a punt de tornar cap a casa la policia de fronteres americana. Resulta que la darrera vegada que havia estat als Estats Units, quan vaig sortir-hi per anar al Quebec, no vaig retornar un fotut document verd que m'havien dit que retornés a la sortida. En conseqüència, constava que havia entrat i que no havia sortit, per la qual cosa, en passar sis mesos des de l'entrada, i parlo de l'any 1992, se'm va considerar com una mena d'il.legal.

Total que la oficial de duanes, em va separar de la resta de viatgers, em va portar a una sala on seien una vintena, tot i que finalment vam arribar a ser una cinquantena de pringats, per un motiu o un altre. El més fort és que no et deixaven sortir de sala, i que els policies de fronteres que feien els interrogatoris eren més aviat una mica cabronets, i obligaven la gent a seure. 

Un noia russa, la Natasha, una eslava rossa i de bon veure -vaja que estava com un tren- la van interrogar davant de la resta de pringats, amb intèrprete i tot, i suposo que finalment li van denegar l'entrada -dic suposo perquè no vaig veure el final de la història. Resulta que segons ella anava a cuidar nens americans, però no tenia cap teleèfon de contacte, o no el volia donar, ni coneixia, aparentment, ningú als Estats Units. El poli, va arribar un moment que es va emprenyar i, amb la intèrprete, es tancaren tots tres en un despatxet on l'interrogatori continuà, i també l'escorcoll de la maleta de la noia, d'on per art de màgia va aparèixer un telèfon, que la Natasha va dir que era d'un conegut. Això va enfurismar encara més el poli, que amb actitud autoritària i xulesca no parava de retreure-li, potser amb raó, l'actitud poc col.laboradora de la noia.

Després d'una hora i mitja d'espera a la sala dels pringats, i intentant demostrar que no tenia impaciència, va ser el meu torn. El policia m'interrogà sobre la meva darrera estada als Estats Units, i ell es mantenia ferm que jo havia estat com a il.legal pel cap baix durant 6 mesos. Jo vaig negar-ho i li vaig dir que vam dormir a Boston, la primavera del 92, tres nits només i que després tornàrem a Montreal, que és on llavors vivia. Però és clar, no tenia cap prova -havien passart 16 anys!.

Total que ara he perdut l'excempció de visat per entrar de nou als Estats Units, una exempció de què gaudeixen els ciutadans de la majoria d'estats de la UE, de manera que si vull tornar a viatjar-hi, hauré de demanar amb un mes d'entel.lació com a mínim, el visat del consolat general a Barcelona. Però com a mínim em va deixar passar.

Tinc més coses a explicar, però el jet-lag em fa tancar els ulls, i ja no puc escriure més. Ho deixo pel proper post....

PD. Tinc fotos per ara me n'adono que m'he deixat a casa el cable de transferència d'imatges de manera que ja les penjaré quan torni -o no. Em conformo amb fotos de la pel.lícula esmentada 'The Big Lebowski...