MEDITACIONS TEXANES

Ara que s'ha acabat la conferència de la Netroots Nation, a la que he assistit els darrers dies, i on la traca final va ser l'aparicióper sorpresa de l'exvicepresident Al Gore, tinc una mica de temps per escriure algunes reflexions que tenia pendents els darrers dies.

La primera reflexió és que aquest viatge a la capital texana, Austin, m'ha servit per corregir algunes idees que tenia, o bé per matisar-les. La primera és la percepció sobre la globalització, des de la perspectiva americana. Posaré uns quants exemples.

Pels americans, fins i tot pels que es consideren progressistes, el món exterior, és a dir, el que es troba enllà de les seves fronteres, és un món perillós i desconegut. Perillós, perquè segons va afirmar un assistent a la conferència, després de fer la volta al món amb el creuer Queen Elizabeth II, formant part  d'una orquestra candenca -era músic de professió-, havia arribat a la conclusió que "el món (als americans) ens odia". I ho deia un que en saber que jo era català, de seguida va dir que havia tocat amb en Tete Montoliu, i que era "one of the best".

I desconegut. L'impacte més gran que he tingut en aquest viatge, a més de l'ensurt amb la policia de fronteres que ja vaig explicar, és la dificultat de canviar moneda, de canviar euros per dolars. Us ho juro m'ha semblat que tornava als anys vuitanta, quan vaig començar a sortir fora, i fer el canvi de moneda era una autèntica odissea. Aquesta gent estan igual que fa quasi trenta anys. Primer, no hi ha oficines de canvi de moneda, com les que trobes a cada cantonada a Barcelona. I segon, per canviar moneda has de tenir un compte corrent a l'entitat. Total que el meu pel.legrinatge per l'avinguda Congress d'Austin, on hi ha els grans gratacels i molts bancs, va durar quasi dues hores.

Finalment, a l'edifici Frost, un gratacel de referència, un noiet que treballava a l'oficina situada a la planta baixa, va dir, després de consultar-ho que sí  que me'ls canviaria, amb una comissió, of course, de 5 dolars. El millor va ser quan vaig donar-li vuit bitllets de 50 euros. Els va desplegar davant seu en dues columnes de quatre i va agafar-los un rere l'altre i els va mirar per davant i per darrera. Els tocava com aquell que toca un objecte delicat, desconegut, vés a saber si escupen... Mai n'havia vist, de bitllets de 50. Però l'anècdota no acaba aquí. Quan va fer el càlcul de convertir els 400 euros en 589 dolars, al xaval se li van obrir els ulls com a taronges, i tota la prevenció que havia tingut envers a mi fins llavors va desaparèixer, i en el seu lloc va aparèixer un somriure quasi d'admiració i de col.leguisme, em va preguntar si m'agradava la ciutat, que quants dies....

Però això no és tot, encara. Quan vaig tornar al Centre de Convencions d'Austin, on tenia lloc la Conferència, a l'hora de dinar, vaig explicar l'anècdota als meus companys de taula. I la meva sorpresa va ser que molts d'ells tampoc n'havien vist mai. Fins i tot una dona em va demanar si en tenia i si li podia ensenyar. En vaig treure dos, de 10 i de 20 euros, que van córrer per la taula enmig de comentaris, la majoria aprovatoris. No m'ho podia creure! Realment això de la globalització va per barris. 

La conclusió que en trec és que, després de passar la setmana anterior entre Suècia i Brussel.les i aquesta a Austin, els europeus estem molt més preparats, si més no psicològicament, que els americans per la globalització. Molts americans, per exemple, no entenien que un de Barcelona assistís a la conferència, i em preguntaven com me n'havia assabentat. Jo responia que hi ha una cosa que es diu Internet... Realment, el món a l'inrevès.

Convé viatjar. No només per recarregar piles i allunyar-te de la lluita quotidiana contra Ecspanya, sinó també per conèixer de primera mà realitats que ignoraves o per corregir idees totalment equivocades.

Deixo per al proper post, aquest m'ha sortit més llarg del que comptava, les impressions de la ciutat, Austin, on he deambulat els darrers cinc dies.