Ara els imbècils es manifesten 

Les màfies sindicals de CC.OO. i UGT, ben recolzades pels polítics del tristpartit (amb l'expresidiari Josep Maria Sala i l'analfabet José Zaragoza al capdavant), han sortit a fer el xitxarel.lo, pressumptament per plantar cara a la crisi. De forma inaudita, alguns representants de CDC, fent honor al seu tradicional rol de tonto útil, també hi han estat presents.

Anem a pams, que el súmmum del cinisme social, que són aquestes dues màquines burocràtiques de crear ecspanyols i de vendre per quatre xavos (bé, no exactament per quatre) als treballadors, que s'han enriquit fins a límits insultants, ara es mobilitzin per fer front a l'ogre que ells mateixos han ajudat a crear, em sembla un autèntic insult a la intel.ligència.

CC.OO. i UGT, no només són enemics declarats del sindicalisme nacional català, sinó de la pròpia llibertat de Catalunya, que no és altra cosa que del benestar de tots els seus ciutadans, i de forma molt especial, dels sectors treballadors, tant els ocupats -assalariats o autònoms- com dels aturats. Cal recordar que aquests mafiosos es van negar a participar en la manifestació de l'1-D, pel dret a decidir? Se'ls hauria de caure la cara de vergonya.

CC.OO. i UGT són la veu de l'amo del Ministre de Treball de torn, sigui de la UCD, del PSOE o del PP, i la raó és molt senzilla. Les seves finances depenen de les subvencions de l'estat, i amb això no s'hi juga.

Per altra banda, són l'altra cara de la moneda de la patronal. Sempre estan diposats a pactar amb ella, a canvi que paguin els treballadors i els delegats sindicals rebels. Les llistes negres, formades per treballadors que han de ser acomiadats, per no quadrar-se a les seves directius, s'han fet tristament famoses, per exemple, en el cas de la SEAT.

Tot plegat ha fet que el moviment sindical estigui totalment enfonsat i deslegitimat als ulls de la immensa majoria dels catalans i catalanes. Únicament les burocràcies sindicals, els seus familiars, amics i coneguts, i els grimpaires de sempre han sortit al carrer.

Jo, hi ha dues coses que no puc capir. Una que hi hagi independentistes pericos. L'altre que hi hagi independentistes a CC.OO. i a UGT. Per a mi, ser d'aquestes màfies implica que durant la jornada laboral, no s'és independentista. És a dir que els qui hi militen, només són independentistes les hores que no treballen, perquè quan treballen, són ecspanyols.

I és que CC.OO. i UGT s'oposaran ferotgement a la sobirania de Catalunya, perquè és una amenaça als seus privilegis sindicals, econòmics, socials i polítics. Cal que ho tinguem molt clar. El model sindical actualment existent deriva clarament dels plantejaments del sindicalisme vertical franquista.

Naturalment, això no vol dir que advoqui per l'anti-sindicalisme. Jo, contràriament al discurs habitual de CDC, considero que els sindicats han de tenir un paper clau en la lluita per la independència. Així, per exemple, mai se m'acudiria, com sí que va fer en Felip Puig, exigir la intervenció de l'exèrcit, per acabar amb un conflicte laboral -el de l'aeroport del Prat.

No. El model social de la Catalunya independent, jo el visualitzo compost, per una banda per organitzacions sindicals nacionals fortes. Sense un sindicalisme nacional potent, la independència serà molt més difícil, quasi impossible. En aquest sentit, em felicito del reconeixement internacional que acaba d'assolir la Intersindical-CSC, organització a la qual pertanyo. En aquest àmbit, nacions com Quebec, Euskalherria, Còrsega, Escòcia, ens donen una lliçó  que cal aprendre (si bé també cal recordar que històricament, el sindicalisme català ha estat objecte d'una brutal política d'extermini).

Però els sindicats, només són una part del model social. Històricament, Catalunya ha desenvolupat un model social que també s'ha fonamentat en altres potes com són el cooperativisme i el mutualisme. I fins i tot m'atreviria a afegir aquí, també, les caixes d'estalvi. Sindicats, mútues, cooperatives, caixes d'estalvi i de forma més recents, les anomenades ONG i el Tercer Sector, sense oblidar les organitzacions de consumidors, han de jugar un paper cabdal en el procés per la independència i en la construcció d'una societat més cohesionada i justa. Les caixes d'estalvi, per exemple, haurien d'estar al servei, principalment, dels ciutadans i no de les empreses. Aquestes ja tenen els bancs comercials, per finançar-se. Les caixes haurien de promoure la seguretat econòmica dels ciutadans, i les seves obres socials, ajudar al desenvolupament social i cultural dels ciutadans.

Contràriament al que s'acostuma a dir, el català no és individualista. Tot al contrari, és una persona que aposta pel treball en grup. Això ha estat sempre així. Naturalment, el règim franquista va destruir el model originari de les caixes d'estalvi, i ara no són més que enormes organitzacions opaques al servei d'una elit financera amb profunds lligams amb els sectors capitalistes i amb els dirigents de l'estat, començant pels propis Borbons. 

La Catalunya independent, ha de seguir models socials propers als que s'han donat en altres estats de dimensions semblants, on les organitzacions sindicals, lluny de dependre de l'estat, han construït els seus instruments de finançament, i en definitiva, d'independència a través d'una xarxa de mútues i cooperatives, d'empreses al servei dels seus membres, fins i tot de bancs, fins al punt que representen una part molt important de l'economia productiva. Invertir en les empreses que creen ocupació de qualitat, aquesta és la clau.

I deixem que els poca-penes facin el ridícul. Fora UGT i CC.OO. per neofranquistes i per ecspanyoles!