QUIN RESULTAT VOLEM?

Segons el President, l'únic President que li reconec la categoria moral per tractar-lo com a tal, quatre candidatures a una sola volta, mal assumpte. I té tota la raó.

Es pot donar el cas que la que guanyi ho faci amb el 26% dels vots, o si ens posem encara més perapunyetes, amb el 25,1%, mentre que les altres tres candidatures obtinguin 25%, 25% i 24.9%. Però encara que obtingués el 30, el 35, el 40 o el 49.99% , seria un mal negoci.

Cal simplificar les ofertes, i és evident que en la conjuntura actual, a ERC a grans trets, només hi ha dues postures: la continuista i la renovadora.

El continuisme, pressuposa submissió als sociates i liquidació del projecte independentista a curt o mitjà termini. Fer referències a una Catalunya no independent el 2023, per exemple, com va fer en Ridao, és continuisme, pur i dur. Si el 2023 no hem assolit ja la independència, senzillament, ens haurem convertit en un suburbi de la metròpoli madrilenya, o en la casa de putes de l'altra mitja europa (de l'una ja ho som ara).

Triar el totxo d'en Benach com a president d'ERC, a més de tenir una diarrea mental considerable, és continuisme pur i dur. Em nego a considerar aquesta hipòtesi, perquè llavors hauria de canviar en un gir copernicà, la meva opinió sobre la militància d'Esquerra.

El pacte cuita-corrents entre Puigcercós i Ridao no se'l creu ningú. És un gest a la galeria. En Ridao no "és" ningú dins del partit, vull dir que no té pes militant. Però té una certa projecció pública. Això és el que l'interessa al Puigcercós, fer veure que s'obre a la pluralitat. Però tothom sap que Ridao viurà tant com vulgui en Puigcercós i quan aquest digui prou, l'altre tindrà els dies comptats.

Per la seva banda, la renovació pressuposa dues coses: la primera és que la fita fonamental del partit, a la qual cal subordinar la resta, és la consecució el més aviat possible de la Independència de Catalunya. Sense Independència, no hi ha futur. La independència no és un somni, com sovint diu en Carod. És una necessitat inajornable. És, aquesta sí, una Emergència Nacional. Punt.

En segon lloc, renovació implica un partit molt més obert, participatiu i deliberatiu, lluny dels elitismes i de les conxorxes a porta tancada. On els aspirants a ocupar llocs de responsabilitat orgànica, ho facin per convicció i no per necessitat. On tothom sàpiga que el partit no és un fi en ell mateix, sinó un instrument, i que tothom és necessari, però ningú no és imprescindible. Que els càrrecs electes els ocupin els més ben preparats, i no els més obedients a les consignes de la direcció. Cal desterrar el mecanisme. d'arrel sociata, de la selecció dels mediocres.

Ser un renovador, pressuposa tenir molt clar que qualsevol entente cordiale amb els continuistes és condemnar ERC a aprofundir en la seva subordinació i agreujar la crisi de resultats electorals dels darrers tres anys. Uns dirigents que no se n'han anat a casa immediatament després de la catàstrofe del 9-M, i que no se'ls ha caigut la cara de vergonya i no han demanat perdó, és que són totalment insensibles a la dignitat nacional. No en tenen gota. Aproximar-s'hi, és del tot perillós, fins i tot diria que mortal.

Cal que els renovadors guanyin a ERC, però cal que siguin renovadors de debò. Del missatge, del tarannà, del projecte. Qualsevol altra solució es troba condemnada al fracàs.

Si els renovadors s'uneixen, hi haurà molts catalans i moltes catalanes que se'n felicitaran i els recolzaran. I un d'ells, serà el President.