dijous, 30 de desembre del 2004

LA LLUFA


LA LLUFA, originally uploaded by graccus.

Penso que titllar la Constitució europea de "la Llufa" és una manera ben popular de fer entendre que ens estan donant gat per llebre. Segurament algun llepafils dirà  que és poc "serio" (dir "seriós" quedaria massa "català "). Amb un 84% de desconeixement popular del contingut d'aquest text, ¿quin valor pot tenir un referèndum?. L'única resposta racional seria una abstenció abassagadora, però penso que els partidaris del SÍ posaran tota la carn a la graella per tal que la seva opció triomfi. I penso que el "franquisme sociològic" que encara és molt present en molts súbdits -que no ciutadans- els mourà  a votar en el mateix sentit que el partit en el poder, perquè és qui proporciona seguretat i ordre... i la pensió. Però fins que això arribi, ENDAVANT AMB LA LLUFA!

dimarts, 28 de desembre del 2004

QUAN L'AVI REPAPIEJA

En Jordi Pujol ha saltat a la palestra per criticar les declaracions d'en Bargalló sobre la tanqueta dels Mossos d'Esquadra i la Generalitat d'abaix. Segons ell, cada cop que determinada gent obre la boca a Barcelona, es creen cent anti-catalans a València.

Com es poden dir aquestes bestieses? La política suïcida, onanista i de curta volada que el senyor Pujol va practicar respecte el País Valencià durant els seus 23 anys de mandat és la causant directa del mullader que ara tenim. Ho dic ben clarament, el màxim responsable (ex-aequo amb el PSOE) de les successives majories absolutes del PP a les Corts Valencianes, és la política de l'estruç que s'ha menat des de Barcelona, amb l'estratègia del no intervencionisme... mentre que Madrit s'hi ha implicat "hasta las cachas" que diria el castís. Si CDC fos realment un partit nacional, és a dir, que abastés tot l`àmbit nacional, segurament MAI el PP hauria obtingut majories tan folgades. Possiblement CDC hauria obtingut entre el 15 i el 20% dels vots a les comarques valencianes (amb importants oscil.lacions regionals, per descomptat) i hauria determinat de manera clara la política valenciana. Però no, els onanistes prefereixen un "país petit".

Jo ho dic molt clarament. Per mi tant important és el que passa a Vila-Joiosa o Morella, com el que passa a Manresa o la Seu d'Urgell o al districte de Sant Andreu. Tot és Catalunya i tot m'incumbeix en la mateixa mesura. Cal una estratègia única en l'àmbit nacional, d'alliberament i cal una planificació racional assenyalant on tenim els nostres punts forts i on els punts febles. Cal veure quins són els nostres reptes i les nostres oportunitats... I fer-ho sense complexos... Parlar de Catalans i Catalanes de Monòver, d'Alacant, d'Eivissa, de Fraga, d'Inca i de Manacor. SOM UNA GRAN NACIÓ EUROPEA, i cal tenir-ho molt clar i actuar en conseqüència.

Més endavant ja serà el moment de parlar sobre com ens organitzem en llibertat: si federalment (tres estats), si per vegueries o per comarques, etc. Això després. Abans, unitat i acció coordinada arreu del país.

(La grandesa de Catalunya escapa de les mans i del cap d'un individu com en Pujol que té una nul.la confiança en el poble català. I malgrat això reconec que també ha fet coses positives en l'àmbit de la unitat nacional. Però la pregunta és sempre la mateixa: ¿Ha fet tot el que hauria pogut fer, o només una part, més aviat minça? La resposta és ben òbvia).

Davant el fonamentalisme autonomista-regionalista de CDC, ERC està avançant en esdevenir un autèntic partit nacional implantat arreu del país. Estic segur que en les eleccions locals i autonòmiques del 2007, ERC aconseguirà regidors i alcaldes en moltíssims municipis del País Valencià i de les Illes. I fins i tot, pot entrar en els parlaments regionals. Una magnífica manera de fer front al tricentenari del primer decret de Nova Planta.

D'aquesta manera, ERC pot trobar-se en una posició òptima per rellevar CDC com a pal de paller del nacionalisme català. Un nacionalisme cada cop més sobiranista, per cert. No debades, el reforçament de la federació CiU, cal llegir-la també en clau de fer front a la competència republicana, i per enfortir-se orgànicament, tal vegada al preu de diluir-se ideològicament.

L'únic que manca en aquest escenari és que els militants d'ERC del País Valencià i de les Illes, i sobretot els seus dirigents, tinguin una projecció autènticament nacional, i no només regional. Cal que gent de les illes i del sud també seguin en els màxims òrgans d'ERC. Actualment quasi tot està copat per gent del principat. Cal visualitzar la riquesa geogràfica de la gent d'ERC.

Finalment, també cal tenir present, l'arrelament d'ERC a la Catalunya Nord, a Andorra i a l'exterior (Brussel.les, París, Nova York, Londres....). A la Catalunya Nord, a més de presència local, cal jugar fort a Perpinyà, per raons òbvies.

En definitiva, que hi ha molta feina a fer i tota ella força engrescadora. I en Pujol, que es dediqui a escriure les memòries i a no ficar el dit a l'ull d'altri!.

dilluns, 27 de desembre del 2004

I ARA LI DIUEN DIPS

Acabo d'assabentar-me'n. Segons el TERMCAT, als blogs els hem d'anomenar DIPS, que vol dir "diaris interactius personals". Vés per on. Res en contra. "Dip" és també monosíl.lab. Avui he fet una immersió en la realitat de la blogosfera catalana (o caldrà dir-li dipesfera?). Constato que també comença les febres dels rànkings, tal i com consta en el missatge anterior. Ara faré un volt pels diferents top 50 catalans, per veure que hi ha. De moment això és tot.

diumenge, 26 de desembre del 2004

dimarts, 21 de desembre del 2004

AMB COMENTARIS: "DEDICAT A JOSE MARIA RAVENTÓS"

M'ha agradat força la reflexió de l'Albert Sàez sobre l'actitud de determinada gent a casa nostra, i que va publicar diumenge a l'AVUI. Especialment, el següent fragment:

"L' error de Carod ha estat pensar que l'esperit servil de determinats catalans s'havia esvaït amb el canvi de govern. El líder d'ERC ja ha dit més d'una vegada que el sentiment de país s'aprima a mesura que un s'enfila als llocs més alts de l'economia, l'esport o la política catalana. L'error de Carod ha estat no calcular que en aquest país encara hi ha molts venedors de betes i fils que es tradueixen el nom tot just enfilar-se al pont aeri. L'error de Carod ha estat no recordar en el moment de fer unes declaracions que en aquest país encara hi ha molts empresaris situats estratègicament en determinats llocs de representació corporativa que consideren que etiquetar els seus productes en català pot ferir la sensibilitat d'alguns dels seus clients sense tenir en compte la sensibilitat dels seus accionistes ni dels contribuents que paguen uns impostos amb els quals es fan les carreteres de tot l'Estat per on fan córrer les seves comandes. L'error de Carod ha estat, en tot cas, ignorar que la creació de l'opinió pública a Catalunya està bàsicament en mans dels que pensen que la glòria professional només es pot adquirir a El País i a Tele-5. L'error de Carod ha estat passar per alt que encara hi ha massa gent a Catalunya que llueix un curiós cosmopolitisme consistent a no parlar ni un borrall d'anglès. L'error de Carod ha estat, en última instància, parlar sense tenir en compte aquestes febleses del país que durant 23 anys de govern nacionalista han estat a vegades l'excusa i d'altres la cruel realitat que han impedit fer algunes passes més serioses en matèria política fins i tot quan s'ha tingut la paella pel mànec des del punt de vista de l'aritmètica parlamentària."

Senzillament genial.

També cal relacionar aquest fragment amb el text de Josep Huguet, que encara no he llegit, sobre aquells catalans que es dediquen "al negoci de la dependència".

divendres, 17 de desembre del 2004

SENSE COMENTARIS


SENSE COMENTARIS, originally uploaded by graccus.

Sense comentaris

dijous, 16 de desembre del 2004

ARTICLE PUBLICAT A "CATALONIA TODAY" NÚM. 124 (15.12.2004)

“WHY WE SHOULD NOT SUPPORT THE MADRID BID"

Catalan, and Spanish too, political landscape has been shocked lately by the debate around Catalonia’s pro or against move towards Madrid bid to celebrate 2012 Olympic Games. As it is well known, four others top cities compete for the nomination: New York, London, Paris and Moscow. As I write this, medias closed to Olympic movement, affirm that after Dubrovnik European Olympic Committees meeting, held a few weeks ago, it seems that London is the frontrunner, followed by New York. The other three, stay well behind, specially Moscow and Madrid.

May be for that reason, the anxiety is growing in Madrid. So does the intolerance and the hunt for dissident opinions. The mere fact that someone questions Madrid attributes, is immediately spotted as a kind of “enemy of the people”. As it was the case with Barcelona 1992 Olympic games, dissidence is not allowed. Worse even, dissidence does not exist, must not exist. There is no alternative, for all the spanish citizens, that to march behind a single flag. Even though those, like Sevillans, the first victims of Madrid ambitions, as they saw their legitimate ambitions to celebrate the Olympic Games frustrated by Madrid driven interests.

Once said that, may be it is more easy to understand the hysterical reaction towards Josep Lluís Carod-Rovira, the catalan independentist and republican leader, speech suggesting that Catalans may not support Madrid bid. As an army of one, spanish politicians, media and interest groups, among others, reacted against those words, and attacking him. In a matter of few days, the catalanophobia increased some degrees. As an example, there were calls to spanish consumers to boycott catalan products, specially Xmas related goods, such as “cava” (the catalan champagne version). On the other hand, pro-spanish, unionist, politicians pressed to the government and the rest of Catalan institutions to issue official statements in support to Madrid ambitions.

But, ¿is it the opposition to Madrid 2012 a folkloric stand, a simple, primitive reaction, a kind of treason to all the Spaniards, a childish reaction? Not at all. My point here is that the opposition to Madrid 2012 is a rational decision … if we have the socioeconomic well-being of Catalan people at the top of our. Let me explain.

The first and obvious reason to oppose to Madrid candidacy is that, if it is chosen, the amount of public investment dedicated to the event will be enormous. But as a matter of fact, nowadays, Madrid, even without Olympic Games, is one of the regions most benefited by the Spanish Government public spending. It is well known that apart from the have not or poor regions, such as Andalusia, Castilla-La Mancha or Extremadura, Madrid is every year the target of public investment, as the Spanish Government Budget shows. The striking thing is that Madrid is by no means a “poor region” at all, but one of the richest –in fact, not long ago, Madrid was introduced as one of the so called Spain affluent axe. A look to the differences between the amount of spanish governmet investment in Madrid and in Catalonia, states that Catalonia is well behind, even tough both territories have a more or less, similar socieoconomic level. As not few economic surveys and research conclude, Catalonia is the european region that most contribute to equalization payments (interterritorial solidarity) within its ow state. As a consequence the catalan have not social groups, cannot access to social programs or transfers. Sociological enquiries realize that the level of welfare in Catalonia is diminishing dramatically. To put thing worse, Catalonia has special needs in order to face new challenges. As an immediate example, it receives a higher share ,25%, of immigrant population in the Spanish State, taking into account its population weight (less than 16% ).

To sum up, if the key issue is to defend the socioeconomic welfare of Catalan citizens, specially of those more needed, we have to oppose to a decision that will increase the “forced solidarity” (an oxymoron expression, by the way) that catalans do every year.

But there is more. In 2007-08, the EU financial transfer to Spain will be dramatically cut, and will disappear in the years after. As it is well known, due to EU ampliation, Eastern European countries will be the new recipients of EU interterritorial cohesion funds. That means that Spain will lose more than 6 bilions€ per year. ¿Guess who will pay for that? You’re right, Catalonia will. In fact it is a non-sense to embark in an Olympic Games race taking into account that the country will suffer a severe diminish of money entry.

So, i think that to oppose to Madrid Games makes perfectly sense from a Catalan point of view. Not for national reasons, but for socioeconomic ones. To oppose to this Goliath type event is not a folklorical reaction, but a rational, grown-up, mature, and meditated decision.

Josep Sort
Political Scientist
Teaches at Universitat Ramon Llull
josepsort@mac.com
http://josepsort.blogspot.com

NOTA: AQUESTA ÉS LA VERSIÓ QUE VAIG ENVIAR AL DIARI -EXCEPTE EL TÍTOL. LA VERSIÓ PUBLICADA DIFEREIX EN ALGUNS FRAGMENTS

L'Orde del Fenix


L'Orde del Fenix, originally uploaded by graccus.

Se m'ocorre que podríem formar una Orde del Fènix, al qual pertanguessin els i les patriotes exemplars. Urgent.

L'ERIC I ECS-PANYA: EL MISSATGE ÉS BEN CLAR

El cas de l'Eric, es miri per on es miri, és ben clar. Els ecs-panyols tenen la mosca al nas, i la manera de fer-nos-ho veure ha estat la d'empaperar un nano de 14 anys. El missatge és el següent:

"Avís per a navegants, si som capaços de turmentar un noi de 14 anys, imagineu-vos què podem fer amb els adults. No ens estarem de res. Queda clar, no?"

Com a mínim, això sí que ho tenen. Més clar, l'aigua.



dimarts, 14 de desembre del 2004

MIRA COM CORREN, ELS NAZIS


MIRA COM CORREN, ELS NAZIS, originally uploaded by graccus.

Sense que serveixi de precedent, deixeu-me dir que veure com el públic més racista d'Europa, perd el cul per salvar la pell, em produeix un cert plaer. Què carai! Molt plaer. Podem cantar-los la cançó que prefereixo dels IRON MAIDEN:

RUN TO THE HILLS RUN FOR YOUR LIFE
RUN TO THE HILLS RUN FOR YOUR LIFE

 
THE GESTAPO PAPERS, by Josep C. Vergés

published in Diari de Girona, 12.12.2004
 
My father Josep Verges Matas, publisher of Destino, who was very well informed, told me that the violent disagreement in the Hendaia train with Hitler ("Franco is worse than a visit to the dentist") was not the hardly credible carving up of Africa, but the Final Solution of the Catalans

The Gestapo Sicherheitsdienst, the spies of Adolf Hitler's political police, set up in 1937 the operation known as the Salamanca Papers, 200,000 kilos of documents stolen from Catalans and kept in the orphanage of Gibraltar Street in Francisco Franco's. headquarters. The dictator's historian Paul Preston has uncovered that SS colonel Heinz Jost, sentenced to death in Nuremberg, designed this racial cleansing of Spain. My father Josep Verges Matas, publisher of Destino, who was very well informed, told me that the violent disagreement in the Hendaia train with Hitler ("Franco is worse than a visit to the dentist") was not the hardly credible carving up of Africa, but the Final Solution of the Catalans. The Führer baulked at deporting all of us as the blood price of his ally for entering the War. One thing is the disappearance of the dispersed Jews of the III Reich and another, Imaginary Jews in their own land. Crimes must be kept hidden like the bloody persecution set up by the Gestapo. Three million Catalans, every single one, was on police file. Brother in law Ramon Serrano Sunyer entrusted the looting to friend of the family Marcelino Ulibarri. Later he presided the Repression Tribunal, in charge of death sentences. Just in Camp de la Bota, today covered by the Speculators' Forum, 1,400 were shot. Anything not carted off was destroyed, like books and magazines in Catalan. But these were not burnt as in Germany, rather made into paper paste, which is more profitable. The magnificent Plaza Mayor of Salamanca is also built with war plunder from the destruction of Catalonia in 1714.
 
The archive designed by the Gestapo in Salamanca comprised 17 (of 50) provinces which fought against fascism. But Spaniards have recovered their documents, like the families of politicians Giner de los Rios and Azaña. In contrast the Catalan families of Cambo and Rovira i Virgili received just lies as an answer. The Dignity Commission says in a book (Publishers Milenio) that hiding the contents and making a police file into an archive is a dishonest ploy to gain time and not return documents which were obtained through violence. The first culture minister after Franco Ricardo de la Cierva warned that returning the Salamanca Papers to the Catalans would break up Spain, as Jose Maria Aznar repeats: "The Spanish nation itself is in danger."
 
The Dignity coordinator Toni Strubell asks: "Matthausen and Dachau are kept as reminders of the holocaust. What would be hard to understand is keeping some Jews in huts for Unity of the Jewish Archive. It is unthinkable that documents stolen by the Nazis during the war have not been returned. If Salamanca is the Civil War Archive, why does it only have the documents of a minority? There was no Civil War in the rest of Spain? Why not take there the enormous collections held in at least six Spanish archives? Not forgetting the highly subsidised Francisco Franco Foundation. If minister of defence Jose Bono has been able to return to Russia the holy orthodox cross plundered by the Division Azul, why cannot Catalans have returned what belongs to us? In the Rule of Law all stolen goods are returned to their owners."
 
500 intellectuals and famous people like presidents Mario Soares and Francesco Cossiga have asked for their return. Hispanist Henry Ettinghausen writes: "It is the deliberate perpetuation of a State of armed robbery. Doing nothing is not a neutral decision, rather maintains collective amnesia and rules out remedying one of the very few disasters of the Civil War that can still be remedied." PSOE, in mixed marriage with PSC and dependant on Esquerra, will be just as guilty as PP if they do not return the Gestapo Papers in Salamanca, capital of the Civil War and, it seems, European capital of culture.
 
 

diumenge, 12 de desembre del 2004

Portada de "Les Veus del Pamano" de Jaume Cabré

Una lectura obligada

LECTURES D'ESTIU (2a PART): "LES VEUS DEL PAMANO" de Jaume Cabré

La lectura d'aquest llibre em va captivar al llarg del darrer estiu. Unes setmanes que, emocionalment, van ser de les més negatives que recordo. Per descomptat que vaig tirar endavant, i encara que no l'hagués llegit, també me n'hauria sortit. Però aquest llibre, aquesta novel.la, em va enganxar des de la primera pàgina fins a la darrera. És una obra excel.lent, i sense cap mena de dubte, en un país normal, ja hauria estat portada al cinema o a la televisió. Però és també una obra agosarada com poques. En l'escenari històric, en els enemics que tria, en el desenvolupament de l'argument, i per damunt de tot, en la voluntat de la justícia. És de veres que, quan "el llop" és mort, el cor se m'omplí de joia. No sentia un plaer literari tan immens d'ençà que havia llegit "Acte de Violència" d'en Pedrolo, un altre homenot, avui totalment amagat pel sistema ... malgrat ser l'autor català més censurat pel franquisme.

Un altre extrem que m'impactà amb força va ser que el relat de la anihilació de la companyia de guàrdies civils que apareix a l'obra, i que té lloc a la postguerra, i per una unitat del maquis, jo l'havia sentida, de forma gairebé idèntica, en un altre context i en un altre escenari. Concretament, al Front d'Aragó, durant la guerra. En aquest cas, els guàrdies civils van ser morts a mans dels milicians (del POUM?). Possiblement. l'autor va novel.lar una història que algú li devia explicar, i que deu tenir diverses variants.

"Les veus del pamano" és una obra de lectura obligada per contextualitzar la Catalunya contemporània. És un treball que t'omple d'orgull de ser part d'aquest país.

PD. Llegeixo la crònica publicada a EL PUNT, sobre la presentació del llibre de Josep Huguet, "Emancipar Catalunya". Huguet hi va criticar els catalans que viuen "del negoci de la dependència". És una expressió magnífica, i que em suggereix moltes coses. Ja en parlarem.

divendres, 10 de desembre del 2004

PUBLICAT A LOS ANGELES TIMES / FROM LOS ANGELES TIMES

December 8, 2004

Exhuming Buried Memories

• Spain starts to come to terms with the brutality of Gen. Franco's regime, recovering the remains of its victims from anonymous mass graves.

By Tracy Wilkinson, Times Staff Writer

VILLAMAYOR DE LOS MONTES, Spain — By noon, a small crowd gathers at the roadside. They peer down into the wide, shallow pit where Angel Fuentes leads a team of young scientists crouched on their hands and knees, carefully unearthing the bones and secrets of Spain's wartime past.

Maxima Perez, 71, clutching a black handbag, is waiting for the body of her father, Pablo, to be exhumed. "Que pena, que pena," she says over and over, holding a hand to the side of her face as if to contain her pain. Fernando Garcia Hernando expects to find the remains of his grandfather, a man he never knew. Diego Pena cradles his infant son and also wonders about an unknown grandfather; he asks many questions.

The dead here have been buried for more than half a century.

They are among tens of thousands of Spaniards executed by Fascist forces loyal to Gen. Francisco Franco in the country's 1936-39 civil war. They were tossed into unmarked mass graves and ignored for decades, first out of fear and shame and later, after Franco's death in 1975 and the advent of democracy, out of a politically expedient desire to move beyond the past.

"We have lived a collective historical and political amnesia," said Fuentes, the archeologist. "An imposed amnesia."

Now some families of the leftist victims have decided to end the silence, recover their dead, give them proper burials and restore dignity to their memories. They're being led by the grandchildren of the victims, who have the distance and freedom to explore areas their parents were terrified to touch.

The families' efforts are part of a wider willingness in Spain, finally, to examine the Franco regime and confront the brutalities of the period — in museum exhibits, bestselling books, a flurry of movies and street rallies.

For the first time, the Spanish government is on board.

Since the last years of the 20th century, nations such as Bosnia-Herzegovina and Guatemala have used the exhumation of mass graves to pursue justice and as a catalyst for exploring the ways war tore apart their societies. But Spain, despite its position as a modern Western European country, has taken a long time to reach this point of historic self-analysis.

It wasn't until 2000 that sufficient time had passed for any action. But even as the Spanish parliament condemned Franco's fascism, the right-wing government continued to finance the Franco Foundation, run by the late dictator's daughter.

The election this year of a Socialist government raised hope for real movement in the quest for historical truth: Prime Minister Jose Luis Rodriguez Zapatero is the grandson of a man who also was shot to death by Franco loyalists.

This fall, the government created a commission, presided over by First Deputy Prime Minister Maria Teresa Fernandez de la Vega, and provided about $1.3 million for exhumations and reparations to victims of Franco's regime.

"Possibly, the ghosts are beginning to disappear," said Emilio Silva, who founded the Assn. for the Recovery of Historical Memory. His organization has exhumed 41 mass graves, with a total of more than 300 bodies, all over the country with the help of only volunteers and private donations. Activists estimate there are hundreds, perhaps thousands, more hidden communal graves from Spain's civil war.

Silva, a journalist, became involved when he embarked on a search for the clandestine grave of his grandfather, who was shot to death by Fascists with 12 other men in October 1936. Silva was able to disinter the remains of his grandfather and rebury them in a proper cemetery last year; in the meantime, he came into contact with hundreds of other families yearning to find their loved ones.

After a few weeks of digging at Villamayor de los Montes, 110 miles north of Madrid, 44 bodies were recovered. They were found lined up neatly, side by side, head first, feet first, head first. Fuentes, the lead archeologist, said investigators also found ammunition casings.

"This is about being able to close a painful part of [the families'] lives," said Fuentes, who teaches at Madrid's Autonomous University. "We try to say who died and how they died."

As happens at most of the association's exhumations, villagers from Villamayor initially reacted with trepidation as the digging began. But slowly, many started visiting the mass gravesite regularly as the scientists dug with trowels, brushed away dirt and carefully exposed the yellowed bones. Some of the villagers were simply curious. Others came because they knew, or suspected, that relatives were buried there.

Backed by Spain's conservative and powerful Roman Catholic Church, Generalissimo Franco in the early 1930s led Fascist forces to overthrow Spain's elected leftist Republican government. A civil war followed, ending in Franco's victory and a harsh, puritanical dictatorship that lasted until Franco's death.

Republican forces also committed atrocities and killed Fascists and priests. But historians say the Fascists were responsible for a far greater number of crimes, routinely kidnapping and executing town officials, intellectuals, Republicans and citizens with leftist sympathies.

Although pro-Franco victims of the violence were given proper burials, and monuments were erected in their honor, the losing side was left in ignominy.

"My mother never told us anything," said Maxima Perez, the woman waiting to find the remains of her father, a Republican deputy mayor who was taken away by the Fascists in 1936. "Out of fear, we simply never talked about it. My father was among the forgotten ones."

For more than 50 years, Perez said, her family has lived with an unspoken burden. She eventually escaped by moving far away, to Barcelona. Although Perez said her mother maintained silence, her son said he quizzed his grandmother regularly and was able to piece together some details.

The families say they are not seeking revenge, but rather justice and recognition.

"It's been such a taboo, and people still say, 'Leave it; don't talk about it,' " said Garcia Hernando, 63, the man looking for the grandfather he never knew. "But I want to give my grandfather just a bit of dignity."

In the aftermath of the war, some villages were divided. The sons of the assassins lived alongside the sons of the assassinated. Families of Republicans often lost their jobs and property as punishment for their sympathies. As time went on, though, descendants of one side began marrying descendants of the other.

Garcia Hernando, an energetic, barrel-chested man, said his family for generations was labeled leftist. Immediately after the war, his father, persecuted, landed in jail; his mother was protected by a sympathetic priest. Later, in his childhood, he played soccer with the children of his grandfather's executioners; yet no one spoke of what had happened.

The excavation at Villamayor, in a clearing a few feet off the main road into town, began late in the summer, and the bones are being transported to a laboratory in Madrid. Identification will start early next year, Fuentes said. The investigators interviewed family members — especially those who approached the gravesite — and compiled detailed portraits of the victims to help with identification.

Montserrat Soto, 43, arrived at the pit with a video camera to tape the exhumation. She acknowledged that opening the graves was like opening a Pandora's box for the Spanish psyche, but said it was an inevitable and necessary airing of the past if the country was to mature into a major force in today's Europe.

"My grandmother always said, 'Somewhere between Burgos and Leon, your grandfather is buried by the road,' " Soto said, her camera whirring. "It was a void, a tremendous emptiness that had to be filled. It's like someone disappearing without a trace."

The desire to recover these memories seems to hew along generational lines. The sons and daughters of those killed, who grew up fearing the middle-of-the-night knock on the door, did not dare explore the past. But their children want to know.

Diego Pena, the man who brought his baby to the gravesite, believes his grandfather, Pedro Pena, is buried here.

Diego Pena's politics could not be more different from those of his ancestor; until recently he was the mayor of a nearby town as a representative of the right-wing Popular Party, founded by former Franco associates.

Yet he says he believes justice can be served only by discovering and identifying the dead. His father, Pedro Pena's son, wants nothing to do with it.

"For him, it's like opening an old, long-cauterized wound," Diego Pena, 34, said, jiggling his infant. "But I can look at this more coldly. I didn't grow up with it. To me, it's about justice."

Diego says his father was so traumatized that the name Pedro Pena disappeared in the generation that followed. The name of Diego's new son? Pedro.

The bodies now are nothing more than dried skeletons: rib cages and spinal columns, skulls, femurs. The fourth body in the row has a piece of shoe, the ninth one a blackened strip of clothing. Another apparently had arthritis, the forensic specialists conclude, and another had a broken shoulder. All were male, most likely ranging in age from the 20s to one in his early 80s.

Because of the time that has passed, the exhumation is more like an archeological dig than the recovery of recently buried bodies, like what was found in Bosnia or Kosovo, said Andrea Alonso, 24, one of several volunteers on the team.

Carlos Aguero, another member of the Assn. for the Recovery of Historical Memory who helped supervise the Villamayor exhumations, said the task has become urgent because the civil war generation is dying.

"Each day that goes by we lose a part of our memory, a part of our history," he said. "If we don't recover this now, we will lose it forever."

dijous, 9 de desembre del 2004

Jordi Portabella encaixa amb el president del NYC 2012, Dan Doctoroff

NOTÍCIA PUBLICADA A e-notícies.com

Portabella dóna ànims a Nova York 2012?

Jordi Portabella, segon tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, i Dan Doctoroff, tinent d'alcalde de l'Àrea Econòmica de l'Ajuntament de Nova York i president de la candidatura NYC2012, s'han reunit a la ciutat dels gratacels. Doctoroff s'ha interessat pel català  i el seu ús. Igualment, el president de la candidatura olímpica NYC ha reconegut que les Olimpíades del 92 van ser un èxit rotund i indiscutible i que, per a NYC 2012, Barcelona 92 és el model de Jocs que aspiren a fer. El president de la candidatura NYC2012 ha assegurat que els Jocs de Barcelona van ser un èxit en l'organitzacio de l'esdeveniment i un triomf en el desenvolupament urbanístic, tant pel que fa a la recuperació del litoral com a la construcció de la Vila Olímpica. El tinent d'alcalde d'ERC ha obsequiat Doctoroff amb dos llibres relacionats amb Barcelona 92: una memòria dels Jocs de Barcelona i el volum Les claus de l'èxit de Barcelona 92, de Miquel de Moragas.

CORREU ELECTRÒNIC ENVIAT AL COMITÈ NOVA YORK 2012

"Sirs,
As a Bronze Volunteer for NY2012 nomination based in Barcelona, Catalonia (Europe), I am pleased to inform you that over here there is a growing mood of support towards your city candidature. Notwithstanding, let me advise you to include in your website the Catalan language option. If you fulfill this demand it is sure that the support towards your city will increase enormously, and also the media impact will be important. I remind you that Catalan language is understood (in an active or passive way) by more than 11 million people living in four sovereign states (Spain, France, Italy and Andorra). If you have any trouble in order to translate the web into Catalan, please do not hesitate to contact me, I will fix them. Looking to hear from you soon."
Josep Sort,
NYC2012 Bronze Volunteer
Professor

A veure si tenim resposta!

dimarts, 7 de desembre del 2004

L'AUTO-ODI CATALÀ (II)

La polèmica sobre la candidatura de Madrid continua en tertúlies i trucades als programes de ràdio. Dues consideracions al respecte.

PRIMERA. Molts empresaris ploramiques es queixen que dijous i divendres, quan anaven a veure els seus clients per Madrit van haver de suportar molts atacs i acusacions, així com la campanya dels mòbils. Això us passa, carallots, per no saber anglès. Si sabéssiu anglès no estaríeu fent de comercials a Madrit, sino a Londres, Nova York, Sidney o Hong Kong. Us passa perquè sou cutres i us agrada la caspa. I per això aneu a aquest cul de món que es diu Madrit. Foteu-vos i entomeu-la.

SEGONA. Ha sortit el tema de la solidaritat pels atemptats de l'11-M. Vés per on, si apliquem la mateixa lògica, els catalans i les catalanes hauríem de donar suport a Nova York, on van morir més de deu vegades més de persones que a Madrit, o fins i tot a Moscou, amb centenars de morts en els darrers anys. Perquè suposo que la solidaritat envers totes les víctimes, siguin del país que siguin, és la mateixa, no? O hi ha víctimes de primera i víctimes de segona? O hi ha altres raons per ser més solidaris amb uns que amb uns altres?

dilluns, 6 de desembre del 2004

L'AUTO-ODI CATALÀ: EL PERIÓDICO I LA VANGUARDIA COM A EXEMPLES

La lectura, per internet, és clar, ja fa anys que no la compro, de l'edició de diumenge de LA VANGUARDIA, fan venir basques, ¿Com es pot arribar a aquest nivell d'auto-odi, en un país desenvolupat i benestant, com és el nostre? L'al.lucinant article, a les pàgines de política!, sobre el cava i en Carod, és de nivell ni tan sols provincià, més aviat d'escala de veïns, per no dir de clavaguera. Senyors que no havíem quedat que EL NOSTRE MÓN ÉS EL MÓN? ¿O és que això de la globalització només ens ho creiem quan no fem emprenyar "nostreamo"? Doncs si ens ho creiem, llavors hem de tenir clar dues coses:

PRIMERA, que la història del "mercado nacional" és quelcom del segle XIX i a tot estirar, fins el 1959. Actualment, cada cop més les empreses catalanes exporten o importen arreu del món, i Ecspanya no deixa de ser la xocolata del lloro. Em refereixo, és clar, a les empreses modernes i competitives.

SEGONA, consegüentment, hem de trencar la imatge del ploramiques perquè Ecs-panya no ens estima. TO HELL WITH SPAIN. Si els ecspanyols no ens compren cava millor. En el món hi ha centenars de milions de persones potencials consumidors de cava. Està clar, senyorets de LA RERAGUARDIA?

Però això no és tot. L'editorial del diari també s'hi aboca amb força. De fet, és una gran llepada a Ecspanya. És quelcom vulgar i subprovincià. És un article d'estómac agraït, de "bon salvatge", d'indi bo, de cipayo, vaja. De botifler, per entendre'ns. És un article que demostra que a l'editorialista l'importa un rave el benestar dels catalans i de les catalanes... i que perd el cul pel típic i tòpic "¿Què diran a Madrid?". En el fons és un article de colònia tercermundista. És quelcom que fà fàstic llegir.

Encara hi ha més. L'article de l'inefable Enric Juliana, si més no ens proporciona una bona notícia. A Madrit el boicot a la seva candidatura HA FET MAL DE DEBÒ. És una gran notícia i demostra que en Carod va tenir una gran perspicàcia. Aquesta vegada no li donarien copets a l'esquena tipus "Coño, José Luis, que simpático eres, no pareces ....!", tal i com sempre fan als polítics catalans regionalistes o, directament espanyolistes. La resta de l'article, prescindible escorrialla habitual.

Però encara hi ha un breu -i segur que em deixo alguna peça. Es tracta d'un breu escrit a la secció d'economia, per Juan Maria Hernandez Puértolas, i que fa referència a les pressumptes declaracions d'un alt executiu americà. Diuen que els americans no tenen ni idea del que és Catalunya. Aquesta és la típica literatura que considera Ecspanya com una autèntica potència mundial... Però la pregunta del milio és la següent: ¿Què saben els executius americans d'Ecspanya? ¿Que és una república? Deixem-nos de punyetes, pels americans, ecs-panya continua sent quelcom folclòric: "fiesta", "flamenco", "toros", "caceres", "sol" i "putes".

En definitiva, LA RERAGUARDIA, ha optat clarament per carregar contra l'independentisme. Ho ha fet amb tota l'artilleria. I d'aquesta manera s'afegeix al bombardeig que ja porta dies fent EL PERIODICO DE CATALUNYA (sic), burxant per aconseguir el cap d'en Niubò, participant d'aquesta manera en l'estratègia dirigida des de determinats sectors del PSC.

Un espectacle dantesc. Però que ens ha de servir per aprendre i fer-nos més forts i resolts en la nostra fita principal: la Independència, com a via per a l'assoliment de la, tan desitjada i necessària, normalitat nacional.




diumenge, 5 de desembre del 2004

FALLUJAH IN PICTURES

Acabo de llegir el Washington Post, i m'ha interessat un enllaç amb un blog que tracta sobre la batalla de Fallujah. Es tracta d'un blog que publica aquelles fotos que mai veurem en els anomenats "mainstream media", és a dir, els grans mitjans de comunicació. Us el recomano, i també recomano que llegiu els comentaris que els lectors fan.

Cliqueu a:

http://fallujahinpictures.com

divendres, 3 de desembre del 2004

BOICOT 2012


Boicot Madrit 2012, originally uploaded by graccus.

Boicot a Madrit 2012. Cada any Madrit celebra uns Jocs Olímpics gràcies als Pressupostos Generals de l'Estat (PGE). És un atemptat contra el benestar social dels catalans i les catalanes. FEM BOTIFARRA A MADRIT 2012!

dijous, 2 de desembre del 2004

UNS JOCS OLÍMPICS ANUALS, AMB ELS PGE

És claríssim que, des d'una òptica catalana, s'ha de dir NO ALS JOCS OLÍMPICS a Madriz. La raó és ben clara: Madriz, ja gaudeix d'uns Jocs Olímpics anuals. Aquests Jocs Olímpics anuals tenen un nom ben concret i es diuen PRESSUPOSTOS GENERALS DE L'ESTAT (PGE). I és que Madriz és la gran receptora d'inversió pública (i privada). Un privilegi que es fa a costa dels catalans i les catalanes. Per això resultaria del tot incomprensible que a més dels PGE dels propers anys, ara també rebessin pel muntatge olímpic.

Cal dir-ho molt clarament, tota actitud favorable als Jocs Olímpics de Madriz, és un atac al cor del sistema de benestar social català. És un atac contra els sectors en risc d'exclusió, contra els aturats (i les aturades), contra els malalts i la gent gran que malviu amb unes pensions de misèria en un país amb un cost de la vida molt més alt que a la resta de l'estat. Es un crim contra un jovent, el català, que cada cop té més dificultats per emancipar-se.

En definitiva, resulta del tot incomprensible, que qualsevol polític català, voti a favor d'incrementar l'espoli i la depauperació del poble català. I és això el que representa el projecte olímpic ecspanyol. És donar el cop de gràcia a qualsevol fantasia de co-capitalitat (somniada pel Maragall) i incrementar la dependència de Barcelona, en particular, i de tota Catalunya, en general, d'una gran megalòpoli cridada a jugar en la primera divisió de les ciutats globals del segle XXI. (Mentre que Barcelona i València, esdevenen ciutats de tercera o quarta regional).

Per necessitat, per coherència, per dignitat, NO ALS JOCS OLÍMPICS a Madrid, finançats amb els diners dels catalans i les catalanes.

PD. Ja us heu fet voluntaris de NOVA YORK 2012. És molt senzill. Entreu a: http://www.nyc2012.org