REFLEXIÓ POST-OPERATÒRIA

Dimarts em van operar per extreure'm un "lipoma dorsal gegant", segons consta en l'Informe d'Alta del metge. És la segona vegada que m'operen en menys d'un any. L'altra va ser el passat mes de desembre per una hernia umbilical. Ja en vaig parlar aquí. Tot plegat m'ha fet la impressió d'estar en un procés d'una mena d'ITV als 43 anys. Espero que no em torni a tocar una altra revisió fins pel cap baix d'aquí a 25 anys!

L'operació va ser ràpida i aquest matí m'han donat l'alta. Total que ja estic de nou a casa. No he pogut evitar, però, passar una nit sencera a l'hospital. I la veritat és que no en tinc cap queixa. Unes infermeres molt atentes, una habitació molt còmoda, com acabada d'estrenar. L'únic aspecte destacable és que em van intubar i ara tinc molèsties -dir-ne mal seria exagerat- a la gola.

La nit en sol.litud, però m'ha estat útil per reflexionar. I he arribat a la següent conclusió: un ésser humà que viu deu, vint, trenta o quaranta anys en un entorn on es parla una llengua diferent a la seva, i no és capaç d'aprendre-la, ni tan sols a xapurrejar-la, no només és una vergonya per a la seva comunitat d'origen, sinó per a tota l'espècie humana. Dit d'una altra manera o bé és un tarat mental, o bé és un colonitzador, un ocupant, que menysprea la societat que l'acull. Els processos de colonització mai són democràtics, són numerocràtics, és a dir, que allò que realment importa és el nombre. Un exemple: l'adhesió de nous estats als Estats Units no prosperava fins que Washington no comprovava que la població anglòfona era majoria en el territori en qüestió. El mateix va intentar Rússia amb els països bàltics, si bé aquí es combinà el foment de l'emigració russòfona amb la deportació de milers de letons, lituans i estonis cap a la Rússia i la Sibèria profundes.

Però no cal anar tan lluny. Tant a la Catalunya Nord, com a la Catalunya sud, l'enginyeria demogràfica amb intencions polítiques és més que evident. A la Catalunya Nord, l'estat francès ha jugat històricament la carta de l'empobriment i la periferialització, la qual cosa ha obligat a generacions de nord-catalans a emigrar a Marsella, Tolosa, Lió o París. Per acabar-ho de lligar, s'ha donat l'establiment de francesos del nord, de belgues (valons), de pieds-noirs, molts dels quals no tenen la més mínima simpatia per la identitat i la cultura catalanes, ans més aviat el contrari: s'hi oposen ferotgement. En aquest genocidi identitari també van tenir molt a veure la Guerra Franco-prussiana de 1870, la Primera i la Segona guerres mundials. En tots aquests conflictes, tres generacions de nord-catalans, la major part de la joventut pagesa del país, van desaparèixer.

A la Catalunya Sud, ara es comença a estudiar que ja en època de la Primera Dictadura, la de Primo de Rivera, es va començar a teoritzar sobre l'andalusització de Catalunya, mitjançant el desplaçamanet de milers de jornalers sense terra andalusos a Barcelona, València i altres ciutats catalanes. Naturalment, els ideòlegs d'aquest procés, els falangistes de primera hora, no inventaven res, senzillament, copiaven la manera de fer del feixisme italià, que també procedí a enormes moviments demogràfics del sud cap al nord, i molt sovint adreçats a anul.lar la identitats regionals que encara romanien. Des d'aquest punt de vista, la primera onada migratòria dels anys vint, només va ser un entrant per a la posterior planificació migratòria que tingué lloc entre el 1950 i el 1975. Abans, però, tota una generació de catalans del sud havia estat exterminada en les trinxeres de l'Ebre i el Segre. mentre que l'exili de la seva intelligentsia, deixava desprotegida l'alta cultura catalana, que tant havia brillat el primer terç de segle.

Sota el franquisme, Catalunya, però sobretot Barcelona, es convertí -la convertiren- en una suposada ciutat mestissa, i els locals d'oci de tall andalús es multiplicaren com a bolets i foren els centres de la vida social dels franquistes civils i militars. A partir del 1959, amb l'arribada de TVE a les llars, el procés d'ecspanyolització mental féu un salt endavant sense precedents, un procés, per cert, en el qual ara ha pres el relleu la pròpia TV3, tal i com ha explicat abastament, en Víctor Alexandre. No és cap casualitat, en aquest sentit, que un polític ecspanyol com el camarada Javier Arenas, enmig d'un míting electoral, titllés -no sé si Barcelona o Catalunya sencera- com la novena província d'Andalusia.

Malgrat les intencions incials del franquisme, el fet cert és que la lluita comuna contra la dictadura, va fer que una part molt important de la immigració procedents d'Ecspanya, en bona lògica s'acabés identificant, amb la lluita nacional catalana. Si bé no tothom, com és públic i notori. Els qui no ho han fet, actuen com a colons, com a conqueridors, per molt progres, i d'esquerres que es presentin. Cal dir, que una part significativa d'aquests colonitzadors són funcionaris de l'estat o bé (pseudo)intel.lectuals que es guanyen la vida en ecspanyol (i normalment, només, en l'ecspanyol, perque no saben -oberts i cosmopolites com es presenten- cap altra llengua).

Aquesta actitud solidària de molts catalans i catalanes d'arrels andalusa o altri, ha tret de polleguera els continuadors actuals del falangisme demogràfic, els quals ara tornen a la càrrega tot promocionant la immigració massiva de ciutadans sudamericans a les nostres ciutats. Si bé és cert que també ens trobem amb alguns individus reticents, dificilment aquesta nova onada migratòria pot ecspanyolitzar res, perquè no està socialitzada en els valors de l'Ecspanya Una, Grande y Libre, uns valors que només s'interioritzen si es mamen de petit. Si som capaços de correlacionar benestar i catalanitat, no només la immigració sudamericana, si no també la de la resta del món mundial, no tindrà cap inconvenient en apuntar-se a la causa catalana. Ara bé, per tal que es doni aquesta associació estadística, és imprescindible la Independència. És de somniatruites pensar que es pot proporcionar benestar si continua existint l'espoli fiscal i si les grans decisions en matèria social (pensions, jubilació, beques) i econòmica (macroeconomia, inversions, infrastructures) les continuen prenent uns decisors obsessionats patèticament de fer una ciutat perduda enmig de l'estepa, com és Madrit, la capital del món mundial. He dit.