ALPHADOG, UNA PEL.LÍCULA EXCEL.LENT

Aquestes vacances de Cap d'Any, he llogat al videoclub la pel.lícula Alphadog (2006), entre d'altres. A l'igual que Harsh Times (2005), es tracta d'un film excel.lent però penso que poc valorat. Realment, és molt dura. Vaig estar a punt de tancar l'ordinador i deixar-la córrer quan arribava al clímax. No podia comprendre com poden passar coses tan imbècils i sense sentit com les que explica la pel.lícula. Perquè està basada en fets reals. I això és el que és realment horrorós.

Més enllà de l'argument i del treball dels actors -on destaco l'increïble transformació de Sharon Stone al final del film quan parla amb el periodista sobre els seus intents de suïcidi després de la mort del seu fill- allò que m'interessa més de la pel.lícula és que representa, com també ho fa Harsh Times, la crisi no del model americà, sinó més concretament de la californització del món.

Particularment em va cridar l'atenció la visió que es dóna dels pares, dels progenitors. Quasi tots, sense excepció, estan més bojos que els seus fills. Són uns autèntics majares que conviden als nanos a orgies, i que viuen totalment al marge dels seus fills. En una paraula, no són referent de res, o bé són l'anti-referent.

Paradoxalment, la relació paternofilial que sembla més reeixida sembla ser la de la família mafiosa composta pel triangle Bruce Willis-Harry Dean Stanton- i el fill del primer, i capo de la colla de delinqüents que protagonitzen la pel.lícula. Segurament no és cap casualitat, que mentre els seus subordinats els trinquen de seguida, al nen en qüestió, l'FBI va trigar 5 anys en enxampar-lo. Naturalment, la família el va protegir tant i com va poder.

I ara que parlo de temes familiars, destaco el fet que el director de la pel.lícula, Nick Cassavetes, no és altre que el fill del mític John Cassavetes, un dels directors i actors que més m'agraden, perquè se surt bastant del model americà. Una curiositat, mentre que John feia 1,70 d'alçada, en Nick en fa 1.97, quasi 30 centímetres més! Potser aquí qui té alguna cosa a dir és la dona-mare que completa el triangle, l'actriu Gena Rowlands.

En definitiva, una pel.lícula sociològicament molt recomanable, encara que molt dura i que demostra l'estupidesa humana fins a límits insospitats.