dissabte, 2 de febrer de 2008

SENSE REI

Potser algú dirà que me l'agafo amb paper de fumar, però la veritat és que sóc tan rematadament republicà que ni tan sols penso que sigui coherent commemorar el 800 aniversari del naixement d'un rei. Ni que sigui en Jaume I. Ni que sigui el rei que quan jo era petit jugava a ser. Perquè hi jugava, donat que ja des de petit m'agradava, m'apassionava la història.

No, no penso commemorar res que tingui a veure amb la monarquia, ni que sigui catalana, tu. Ho sento. Per mi, els meus referents històrico nacionals no són les elits, els reis, els prínceps, els grans personatges que semblen capaços de canviar el sentit de la història.

No, per mi, els meus referents són les masses, el poble petit, sovint anònim, sovint mut. I a Catalunya, d'aquests en tenim a punta pala: dels almogàvers, i els remences, passant pels agermanats, els segadors, els maulets, els republicans i, encara que sembli contradictori, els carlins, l'obrerisme, el socialistes utòpics, els anarquistes i no cal dir-ho l'enorme diversitat del separatisme/independentisme. Aquests i no cap altre.

Certament no sóc tan cabut per no veure que en Jaume I mereix una posició destacada en la Història Nacional, sobretot pel fet que va ser sota el seu regnat que van tenir lloc dos fets gloriosos, que contribuïren a l'augment de l'orgull català al llarg de les generacions futures: les conquestes de Mallorca i, sobretot, la de la ciutat de València. Sense oblidar també Múrcia, i altres gestes. D'acord, hi estic totalment d'acord.

Però allo realment important, és la història concreta de la construcció diària de la catalanitat popular, en totes les seves diverses formes, sovint prou diferents de les unes i les altres.

Si voleu que us digui la veritat, m'interessa més la història de les bruixes, dels bandolers, dels criminals executats, dels obrers i les obreres que destruïen les selfactines o que cremaven esglésies, que la de reis, bisbes, generals i capitans d'indústria. Per posar un exemple ben clar, podríem dir que prefereixo conèixer més en Joan de Canyamars, que en Ferran II.

Etiquetes de comentaris:

2 Comments:

Anonymous Manel des de Blanes said...

Home, per ser original t'ho puc acceptar, però com ja deus saber en el segle XIII, no existia cap nació i molt menys cap república!.
En Jaume I, és el fundadors del que ara diem els Països Catalans i per això rep aquest homenatge, no perquè sigui Rei.

En cada moment de la història té els seus personatges que la escriuen encara que siguin reis, papes, militars, polítics o botiflers.

3 de febrer de 2008 a les 0:37:00 CET  
Blogger Martí Cabré said...

Manel,

això que dius no és correcte. La Grècia clàssica va viure sota la democràcia i Roma va tenir tres-cents anys de República, mil anys abans que Jaume I nasqués.

Durant el segle XIII hi havia la República de Venècia. Quan Jaume I va néixer, a Venècia manava el 42è dux, Pietro Ziani.

Un xic més cap aquí, les Províncies Unides dels Països Baixos es van establir com a República el 1581, un cop van haver aniquilat les forces d'ocupació espanyoles que les mantenien subjugades. I d'altres repúbliques van seguir.

Un cop corregida aquesta afirmació, deixa'm dir que jo sí que he celebrat els 800 anys de Jaume I, perquè crec que fet i fet no ens va anar malament: quan les nacions tenen alhora un bon poble i uns grans líders es pot passar a la història. I m'agrada la història. ;-)

3 de febrer de 2008 a les 1:52:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home