divendres, 1 de febrer de 2008

FROM SUN-TZU TO XBOX d'Ed Halter

Ara fa uns dies vaig acabar de llegir aquest llibre del tot recomanable, i que porta per subtítol War and the Video games, el qual clarifica quin és el tema que tracta. L'autor és un periodista no particularment vinculat al món dels videojocs, però que ja porta estudiant en profunditat les relacions entre la indústria electrònica de l'entreteniment digital i l'exèrcit americà (a través dels seus diferents serveis o armes) des de fa temps.

És un tema que a mi particularment m'interessa d'allò més fins al punt que vaig presentar una comunicació acadèmica a un Congrés sobre el tema i també vaig impartir un curs a l'edició de la Universitat Catalana d'Estiu del 2005.

De la gran quantitat de dades que aporta l'estudi, allò que més m'ha cridat l'atenció, paradoxalment, es refereix a la rellevància de la recerca científica militar en els anys 50 i 60, quan es crea en paraules d'Eisenhower el complex militar-industrial i que Halter afegeix un tercer component, l'acadèmic. Efectivament, les universitats americanes van sortir molt beneficiades dels contractes de recerca que se signaren entre les grans empreses armamentístiques i els militars. De fet, en aquelles dècades, un científic acadèmic tenia la vida solucionada si entrava a formar part d'una recerca amb implicacions militars. També en aquest sentit, l'autor destaca els propis serveis de recerca militar, és a dir, la Office of Naval Research, The Army Office of Scientific Research, the Air Office of Scientific Research, i la que potser ha tingut més ressò, pel seu rol en l'impuls d'Internet, l'Advanced Research Project Agency (ARPA), avui coneguda com a Defense Advanced Research Projects Agency (DARPA). Aquests serveis militars de recerca, ben bé fins als anys vuitanta van ser els capdavanters en la recerca de simulació (avions, tancs, submarins, etc), fins que a partir d'aquella dècada, però sobretot en la següent, van començar a bastir ponts de col.laboració amb la indústria de l'entreteniment electrònica i digital, que començava a desenvolupar jocs tàctics i d'estratègia que cada cop van atraure més l'atenció dels militars.

Ha estat en els anys 90 i en la dècada actual que la col.laboració entre militars i els videojocs s'ha fet més intensa, i mútuament influent. Així tenim jocs bé impulsats pels militars directament (com és el cas d'America's Army) o producte d'una col.laboració més o menys intensa entre ambdós components (Full Spectrum Warrior, SOCOM, First to Fight, etc.). Per altra banda, els militars cada cop dissenyen armes pensades per ser manipulades per soldats socialitzats en l'univers dels videojocs, de manera que són armes que es dirigeixen a distància amb comandaments molt semblants als de la consola (avions-espia tipus Predator, mini-tancs de reconeixement i explosius, que eviten emboscades, etc.). Alguns estudis assenyalen que cap al 2025, prop d'un terç dels vehicles de combat de l'exèrcit americà seran unmaned, és a dir, seran dirigits a distància i no tindran tripulació (crew) en el seu interior. Seran, si se'm permet l'expressió, autèntics robots de guerra.

Un altre element que m'ha cridat molt l'atenció del llibre que comento, és la rellevància de la Guerra del Vietnam i sobretot el desenvolupament del Programa Igloo White de guerra electrònica, l'objectiu del qual era detectar electrònicament els moviments de combois militars nordvietnamites cap al sud i destruir-los mitjançant bombardejos aeris. La detecció es portava a terme mitjançant l'estesa de milers de detectors electrònics molts d'ells de forma de fulla d'arbre que eren disseminats per la selva. Aquests detectors no només detectaven els motors dels camions, si no també liquids biològics, de manera que posaven al descobert les concentracions de forces enemigues, evitant-ne el seu reagrupament i destruint-les abans que llancessin atacs contra posicions pròpies. Els vietnamites, però, un poble històricament avesat a lluitar contra enemics molt més poderosos -començant per la pròpia Xina- de seguida van esmolar l'enginy per enganyar la detecció electrònica i ho feren de maneres ben enginyoses: penjant moltes bosses plenes d'orina humana dels arbres, o enviant ramats de búfals o d'elefants a llocs concrets, fet que naturalment feia saltar les alarmes dels serveis de control els quals enviaven els avions a neutralitzar-los, incapaços de discernir dels que es tractava allò que els seus radars detectaven.

En definitiva, un llibre que m'ha obert l'interès encara més aprofundir en aquesta temàtica.

Ed Halter, From Sun Tzu to Xbox, War and Video Games, Thunder's Mouth Press, New York, 2006, ISBN 1-56025-681-8, 5.99 dolars (Amazon).