NO TEARS FOR THE OLD MAN

La casualitat ha fet que pràcticament el mateix dia coincideixin dues notícies antagòniques que demostren en quin país vivim.

La primera és la reactivació de l'ofensiva ecspanyolista, furibunda, desbocada, rabiosa, rancuniosa, contra la figura d'en Jaume Martínez Vendrell, patriota exemplar i referent del que és un home de classe treballadora compromès fins a les seves darreres conseqüències amb la Llibertat del seu poble.

Doncs bé, resulta que l'ecspanyolisme caspós, fatxa, criminal, assassí, intenta engarjolar al batlle de Santa Coloma de Cervelló, municipi on es troba la Colònia Güell, per haver dedicat un carrer a en Jaume. Aquest esdeveniment va tenir lloc ara fa uns mesos, tal i com ja em vaig fer ressò, en aquest mateix bloc.

Quin odi més visceral que gasten els ecspanyols, sobretot si, com és el cas que ens ocupa, són autèntics traïdors a la seva Pàtria. Gent franquista fins al moll de l'ós, que no han dubtat mai quina era la falsa via, i s'han convertit en esclaus d'Ecspanya -en termes xirinaquians- agraïts de les engrunes que l'ocupant els llança quan no els insulta. En qualsevol altra país del món, aquesta genteta ja haurien desaparegut després d'una més que higiènica campanya de desinfectació. Realment, em produeixen basques...

Doncs bé, aquesta notícia que demostra com encara els Lluitadors per la Llibertat han de pagar el peatge d'un règim polític que continua sent, en el seu fur intern, profundament franquista i autoritari, sociològicament parlant, ha coincidit amb una altra que igualment m'escandalitza.

Em refereixo a tota la pantomima pública que sembla congriar-se al voltant de les malalties degeneratives que pateixen determinades figures clau de la mal anomenada transició política, com és el cas d'en Jordi Solé Tura, que pateix un estat molt avançat d'alzheimer.

En determinades tertúlies radiofòniques (que cada cop escolto menys perquè m'avorreixen més), s'han fet enceses i emocionades referències polítiques a aquest personatge nefast per a la història recent de Catalunya. Un individu que va dir que si calia, el PSUC faria entrar la bandera ecspanyola a Catalunya postfranquista per la força. I moltes coses més. Ara, que no s'aguanta els pets, repeteixo, ara hem de plorar per ell?

Solé Tura, com també, al seu nivell, Ernest Lluch, per no parlar d'altres que encara remenen, i molt, la cua, van ser copartíceps de grans traïcions i renúncies que encara avui en dia pesen com una llosa en la nostra Pàtria. I ara, hem de plorar per ells? Que plorin els que han de plorar, em sembla el més normal. Però la resta, au vinga, bon vent i de cul!

Permeteu-me, i si d'aquí uns dies és al sr. Boadella que es queda gagà, també haurem de plorar per ell?

Em nego en rodó a vessar una sola llàgrima per aquells que durant tota la seva vida no han fet més que putejar la nostra Nació. Mentre gent com en Martínez Vendrell, va ser empresonat als setanta anys, i en el moment de la seva mort, quasi mig ignorat per aquesta geneteta, us penseu que ara jo m'he de commoure per uns autèntics botiflers. I un bé negre amb potes rosses!