LA CASA GRAN DEL CATALANISME, OI SENYOR MAS?

De pifiada en pifiada fins a la victòria final. Aquesta deu ser l'estratègia pensada pel caparronet clenxinat d'en Mas. La darrera ha estat, sense cap mena de dubte, l'akelarre ultra d'aquest cap de setmana. I no em refereixo a la Jornada de la Catosfera, sinó més aviat a l'acte en defensa de la família tradicional, que va tenir lloc a Barcelona. Vegem-ne el personal.

Per començar, el sr. Lluís Martínez Sistach, va gosar fer-hi acte de presència, confirmant d'aquesta manera el tomb ultra de l'alta jerarquia catòlica catalana. És de suposar que sa eminència deuria tenir reservada la suite principal de la Casa Gran.

Continuem. En una de les habitacions nobles del Mas, a tocar de la capella, s'hi allotjava el gendre tarambana i malparit com el qui més. Aquell que els nanos li diuen Josep Antoni Duran i Ecspanya, perquè són conscients que la ciutat de Lleida no té cap culpa dels errors genealògics. Diuen que durant la nit, veus i murmuris se sentien sortir d'aquella habitació. Una cambra cristiana de cintura cap amunt i democràtica de cintura cap avall, naturalment.

A la planta baixa va quedar reservada per a gent menys presentable. Tot i així fins i tot entre els morts de gana, hi ha classes. Així, els més ben considerats, tenien una cambra doble, on sembla que dormiren, ignorem si plegats o no -ni ens importa, perquè només de pensar-hi ens repugna-, en Dani Sirera, àlies el Makarra, i la monja-alferes, Dolors Nadal. La parella de populars, sembla ser que no paraven de trucar la porta d'en Duran i Ecspanya, però aquest no els obria, perquè deia que havia quedat amb la Chacón, i que aquesta li havia exigit l'exclusivitat, si volia sucar alguna cosa.

Quan ningú no el veia el nen Daniel feia entremaliadures i anava a les habitacions dels mossos, situades a tocar de les quadres. N'hi havia dues. En una hi havia el mosso Albert Rivera, al qual li tenia una tírria particular, perquè l'estiu anterior li havia clavat una pallissa, i havia jurat venjar-se'n. De fet, aquest mosso era mal vist per tothom, sobretot pel seu més que contrastat exhibicionisme. Certament, al xaval li encantava anar en pilota picada pels passadissos i espantar el servei. En Mas havia pensat en despatxar-lo, però com sempre quan estava a punt de fer-ho, va haver de canviar de plans perquè entrava el seu esthéticien particular a fer-li les ungles. I naturalment, el primer és el primer.

Finalment, l'altre mosso de Can Mas, era en Josep Anglada, un altre tipus no gens ben valorat en general, però que d'amagatotis sempre arreglava aquells problemes que regularment sorgien ací i allà. Tipus dur, l'Anglada, particularment amb els forasters. Malgrat la seva eficàcia, en Mas sabia que tard o d'hora se n'hauria de desprendre. Però, mai trobava el moment, cagadubtes com era.

Des de la cuina estant, i vetllant perquè ningú no el veiés sense empolainar-se, en Mas, el Senyor de la Casa Gran del Catalanisme, meditava sobre el seu futur. Ell havia somniat amb una Casa Gran de debò, i no amb aquella mena de castell de la por on ara vivia, envoltat d'autèntics freakies. Ningú no volia anar a la seva casa, i els seus amics més amics, li recomanaven que es desempallegués d'en Duran i Ecspanya. Però no gosava. I com que no gosava, desesperava...

La gent del poble quan des de lluny albiraven la Casa Gran del Catalanisme, Can Mas, no feien més que moure el cap a banda i banda. No entenien que un home fet i refet, fos un calçaces de l'alçada d'un campanar. Alguns deien que això, amb el Vell, no passava, perquè els tenia ben posats. D'altres, ni tan sols es molestaven a continuar la conversa.

Tret d'un, en Tòfol, el tonto del poble, que en plena partida de la botifarra va etzibar: "L'única Casa Gran que jo conec, és la de les Putes". I afegí, "però ara són totes russes, i no m'hi entenc gaire. Clar que tampoc no cal garlar gaire, amb elles". Pagar i cardar. Ràpid i malament.