HERRERA I ANGLADA, PUNTA DE LLANÇA DE L'ECSPANYOLISME

Els ecspanyols, i més concretament, els serveis d'intel.ligència ecspanyols (encara que soni a un oximoron), ja fa temps que tenen dissenyada una estratègia per contrarestar l'empenta del moviment independentista català.

Aquesta estratègia consisteix en situar la immigració en el centre del debat polític, per tal de desplaçar-ne el de la Independència, naturalment. Consideren que la immigració pot servir com espantall per tal de polaritzar les posicions entre "ecspanyols" i "immigrants". D'aquesta manera, els catalans, hauram de prendre partit per un bàndol o un altre. I suposen -penso que encertadament- que la majoria adoptarien posicions contràries a la barra lliure quant a l'arribada d'immigrants -vull dir que no s'equivocarien, no que hi estigui d'acord, que consti.

Recordo que en els avalots que van haver-hi fa unes setmanes a Salt, un dels ecspanyols que portaven la veu cantant, era un quillo, amb un xandall del Madrit. Tot i que probablement era un agent de la guàrdia civil o un informador o un provocador a sou -ionqui o en llibertat provisional o en règim obert, que ha de pagar molts favors o tractes especials als seus amos. Era el típic element que crea zitzània i que després desapareix sense deixar rastre. Els ecspanyols, repeteixo, jugaran, entre d'altres, la carta racial o comunitària o com se li vulgui dir.

Per això és del tot imprescindible identificar quines són les forces polítiques que intenten centrar el debat polític sobre aquest tema. No és cap casualitat, que siguin forces no independentistes.

A hores d'ara, la immigració és un tema clau en el discurs d'aquest individu tan poc clar com és en Josep Anglada. Jo apostaria un pèsol que és un agent d'intel.ligència ecspanyol o que hi té alguna cosa a veure, directament o indirecta. Vaja, que ho penso. Bé l'únic dubte és si depèn del CNI o de la Guàrdia Civil, o de tots dos a l'hora, però que penso que ho és -o m'ensumo que ho és- cada cop més. Cal fer-ne un seguiment i anàlisi detallada, sobretot de les seves fonts de finançament, i dels seus moviments estratègics, perquè estic segur que ens portarien molta informació.

Una altre polític que situa la immigració en el centre del debat públic, aparentment amb unes intencions del tot diferent és, el nostre Forest Gump particular, que respon al nom de Joan Herrera. Ell i la seva formació política, malgrat que van de multicultis i flowerpowers per la vida, són uns aferrissats opositors a la independència de Catalunya. I amb la centralitat del discurs sobre la immigració, des de posicions aparentment bonistes, el que realment cerquen és desviar l'atenció de la lluita per la independència. És realment curiós que una formació que aparentment fa de la participació ciutadans un dels seus manaments programàtics, pràcticament no participi en les diferents onades de consultes sobiranistes. Resulta altament il.lustratiu.

Herrera i Anglada, doncs, així com d'altres individus indesitjables, comparteixen una mateixa estratègia que coincideix amb els interessos dels serveis d'intel.ligència ecspanyols, i que van dirigits a anul.lar el moviment independentista català.

Caldrà tenir-no molt en compte, per al futur. I tenir present que aquesta només serà una de les línies d'actuació dels ecspanyols contra el moviment independentista català, Només una, entre moltes altres.

LA CASA GRAN DEL CATALANISME, OI SENYOR MAS?

De pifiada en pifiada fins a la victòria final. Aquesta deu ser l'estratègia pensada pel caparronet clenxinat d'en Mas. La darrera ha estat, sense cap mena de dubte, l'akelarre ultra d'aquest cap de setmana. I no em refereixo a la Jornada de la Catosfera, sinó més aviat a l'acte en defensa de la família tradicional, que va tenir lloc a Barcelona. Vegem-ne el personal.

Per començar, el sr. Lluís Martínez Sistach, va gosar fer-hi acte de presència, confirmant d'aquesta manera el tomb ultra de l'alta jerarquia catòlica catalana. És de suposar que sa eminència deuria tenir reservada la suite principal de la Casa Gran.

Continuem. En una de les habitacions nobles del Mas, a tocar de la capella, s'hi allotjava el gendre tarambana i malparit com el qui més. Aquell que els nanos li diuen Josep Antoni Duran i Ecspanya, perquè són conscients que la ciutat de Lleida no té cap culpa dels errors genealògics. Diuen que durant la nit, veus i murmuris se sentien sortir d'aquella habitació. Una cambra cristiana de cintura cap amunt i democràtica de cintura cap avall, naturalment.

A la planta baixa va quedar reservada per a gent menys presentable. Tot i així fins i tot entre els morts de gana, hi ha classes. Així, els més ben considerats, tenien una cambra doble, on sembla que dormiren, ignorem si plegats o no -ni ens importa, perquè només de pensar-hi ens repugna-, en Dani Sirera, àlies el Makarra, i la monja-alferes, Dolors Nadal. La parella de populars, sembla ser que no paraven de trucar la porta d'en Duran i Ecspanya, però aquest no els obria, perquè deia que havia quedat amb la Chacón, i que aquesta li havia exigit l'exclusivitat, si volia sucar alguna cosa.

Quan ningú no el veia el nen Daniel feia entremaliadures i anava a les habitacions dels mossos, situades a tocar de les quadres. N'hi havia dues. En una hi havia el mosso Albert Rivera, al qual li tenia una tírria particular, perquè l'estiu anterior li havia clavat una pallissa, i havia jurat venjar-se'n. De fet, aquest mosso era mal vist per tothom, sobretot pel seu més que contrastat exhibicionisme. Certament, al xaval li encantava anar en pilota picada pels passadissos i espantar el servei. En Mas havia pensat en despatxar-lo, però com sempre quan estava a punt de fer-ho, va haver de canviar de plans perquè entrava el seu esthéticien particular a fer-li les ungles. I naturalment, el primer és el primer.

Finalment, l'altre mosso de Can Mas, era en Josep Anglada, un altre tipus no gens ben valorat en general, però que d'amagatotis sempre arreglava aquells problemes que regularment sorgien ací i allà. Tipus dur, l'Anglada, particularment amb els forasters. Malgrat la seva eficàcia, en Mas sabia que tard o d'hora se n'hauria de desprendre. Però, mai trobava el moment, cagadubtes com era.

Des de la cuina estant, i vetllant perquè ningú no el veiés sense empolainar-se, en Mas, el Senyor de la Casa Gran del Catalanisme, meditava sobre el seu futur. Ell havia somniat amb una Casa Gran de debò, i no amb aquella mena de castell de la por on ara vivia, envoltat d'autèntics freakies. Ningú no volia anar a la seva casa, i els seus amics més amics, li recomanaven que es desempallegués d'en Duran i Ecspanya. Però no gosava. I com que no gosava, desesperava...

La gent del poble quan des de lluny albiraven la Casa Gran del Catalanisme, Can Mas, no feien més que moure el cap a banda i banda. No entenien que un home fet i refet, fos un calçaces de l'alçada d'un campanar. Alguns deien que això, amb el Vell, no passava, perquè els tenia ben posats. D'altres, ni tan sols es molestaven a continuar la conversa.

Tret d'un, en Tòfol, el tonto del poble, que en plena partida de la botifarra va etzibar: "L'única Casa Gran que jo conec, és la de les Putes". I afegí, "però ara són totes russes, i no m'hi entenc gaire. Clar que tampoc no cal garlar gaire, amb elles". Pagar i cardar. Ràpid i malament.