EL SIBWANISME DIVÍ

L'ecspanyolisme està jugant les seves darreres cartes per evitar que Catalunya faci el pas definitiu, lògic i del tot necessari de proclamar la independència. No, no em refereixo a mobilitzar la Guàrdia Civil, la Brunete o la Legión -amb cabra inclosa. No. Em refereixo a crear una mena d'star system mediàtic de famosos que ecspanyolegen per les cantonades a cor què vols. Normal, si tenim en compte que, segons semblen, alguns han arribat a cobrar 500.000 euros per dir quatre imbecil.litats sobre la suposada ecspanyolitat dels catalans.

I és que en la societat mediàtica, i sobretot en el context de la Unió Europea (vegi's el cas de Kosova) anar fent el cafre ja no és possible. Per això es tira de la nova brunete, que no és altra que els mass media. I aquí trobem els tòpics: periodistes, esportistes, models que es tiren de cap a la piscina ecspanyola.

Són de bon veure, tant ells com elles. Són els sibwanes divins.

La Judit Mascó, per exemple, nova musa de la TV3 més patètica i més en caiguda lliure dels seus 25 anys. Però ella, muller lleial (que diu el poema), fa de tot i més suposem que per ajudar a la carrera política del seu marit, un sociata com una casa de pagès.

O en Ramon Pellicer, un dels casos més descarats d'ecspanyolisme desacomplexat. Va de guaperes i de xulo. Els seus programes destil.len un catanyolisme d'altíssima graduació. Vaja que no es talla un pèl i té els sants collons d'utilitzar TV3 per entrevistar bàsicament persones que parlen ecspanyol, sense cap problema. Per altra banda, no cal dir què entén el sr. Pellicer per "nació", i per "govern". Oi que no, Ramonet? I és que qui amb Júlies jeu, ecspanyol es lleva, que diria el savi.

Passem a l'altre àmbit central del sibwanisme diví. L'esportiu. Tenim aquí els casos d'en Pau Gasol, d'en Rafa Nadal o d'en Xavi. Sense oblidar-nos de la hipermegasupermaxiultra pija -Arnera dixit-i, per més inri, perica- Gemma Mengual.

Mira Pau, a mi que fotis 2,14 me la porta ben fluixa. Com si en fas 3,75 o 8,24. Tots sabem a què jugues. Vas a la teva. I qui paga mana. Dit d'una altra manera, apliques aquella dita tan nostrada d'afarta'm i digue'm moro, més vella que l'anar a peu i que ha estat la norma bàsica d'actuació de tots els botiflers catalans des del 1714 i particularment des del 1939. Si no ho entens, no et preocupis. Tu, llança la pilota, posa cara de xino, i sobretot, sobretot, no oblidis de cobrar. (Psst, I sàpigues que quan guanyem nosaltres, també pagarem... si l'encertes, és clar, perquè si no ho fas, tal volta haurem de parlar amb el teu germanet).

Rafa, Rafa. Merengue, tu. La quintaessència del bon indi, de l'indi assimilat. D'aquell que sent un profund autodi que fa que renunciï a la llengua pròpia en benefici de la llengua dels invasors. De totes maneres, sabent quin és l'entorn tennístic, reconec que ser una mica normal costa més del compte. No és cap disculpa, naturalment, però seria injust no tenir-ho en compte. Ara he de confessar-te que l'altre dia, quan l'Andy Murray, escocès i culer, et va derrotar a l'US Open, un calfred de plaer em va recórrer tot el cos... Ho sento. No ho vaig poder evitar. Va ser quasi orgasmàtic.

El gran capità, en Xavi Hernàndez. Que es pot dir d'una persona que té perversions tals com la de morrejar una borbona, vella i llefiscosa? No cal dir res més. Únicament et demano que quan et retiris del futbol en actiu, com a mínim treballa't una posició en la llista sociata electoral a la que concorris, per tal de sortir diputat. Penso que no ho tindràs gaire difícil. Truques al teu amic ZP i ell t'ho solucionarà tot. Sempre pots incloure en el pack a en Puyol, si bé, aquest com és mig feréstec, això de la política no li acaba d'entrar. Quan veu una urna, es pensa que és un davanter i la rebenta...

I queda la nena. Repetim-ho: la perica hipermegasupermaxiultra pija. Per més inri, ara surt en la campanya publicitària del Banc Sabadell. Ara entenc, perquè els treballadors d'aquesta entitat, només parlen ecspanyol entre ells. Potser tots són pericos? Els agrada la natació rítmica dels collons? Vés a saber. Ara, cada cop n'estic més fins al capdamunt. D'ella i d'ells.

Naturalment, dins la nòmina de sibwanes divins, hi ha els ultradivins, la crème de la crème. Em refereixo als Buenafuentes, als Sardà o a l'inefable Boadella. D'aquests me n'ocuparé un altre dia... que n'hi ha per sucar-hi pa.