dimecres, 10 de setembre de 2008

VINT ANYS DESPRÉS

Ahir, havent sopat i tot prenent una copa, l'Agustí i en Jordi m'ho van fer recordar. Jo ni hi havia pensat. Aquesta matinada de l'Onze que ara s'acosta, cap a quarts de set o de vuit, no ho recordo amb exactitud, farà vint anys de les hòsties al Fossar entre els dos sectors del MDT. Vint anys tu! Com passa el temps. La paradoxa de la història és que ells estaven en un bàndol i jo en l'altre. Per sort, vint anys després, tots plegats estàvem a l'antic Arran que es veu que ara es diu Terra d'Escudella, a Sants.

Em disculpareu si obvio els records d'aquella nefasta matinada. Des del meu punt de vista va significar la culminació d'una espiral de violència, que l'únic bo que va tenir és que no va acabar amb cap mort -com sí que malauradament ha passat en altres casos, tals com els corsos o els irlandesos. Però d'aquelles hòsties, qui n'acabaria traient més profit va ser sense cap mena de dubte ERC. La crisi del MDT, en el qual tantes esperances s'havien dipositat, coincideix amb l'inici del creixement d'ERC. Durant molts anys, la pretensió de crear una altra instància unitària a nivell nacional de l'independentisme revolucionari es va desar a l'habitació dels mals endreços, i dels qui no s'anaren a casa, molts van passar a formar casals i ateneus independentistes a nivell local o de barri.

Recuperar aquell moviment que entre 1984 i 1988 va sotraguejar els fonaments del pujolisme i del felipisme -encara recordo la revista El Món, sociata a parir, un dossier de finals del 86 que feia balanç de l'any i el titulava 1986. L'any de la Independència, o una cosa semblant- no ha estat pas fàcil, i de fet penso que no s'ha aconseguit encara, malgrat els avenços del tot positius que ha significat les Candidatures d'Unitat Popular (CUP). Per altra banda, no cal oblidar que en els dos bàndols que, literalment, ens vam obrir els caps, hi figuraven gent que després han ocupat càrrecs polítics rellevants a la Generalitat, al Parlament i a la Diputació, per exemple. I si no m'equivoco, també al Congrés de Diputats de Madrit.

Una altra conseqüència dels fets del Fossar, va ser l'estigmatització de tots els que hi participàrem, que bàsicament érem gent nascuda als anys 60 i alguns als 50, molt pocs eren dels 70. Les fornades més joves, la nascuda als 70 i la dels 80, principalment, van aplicar clarament una estratègia polpotista, en el sentit que, tendien a desconfiar i a passar dels que érem més grans. Fins i tot es detectava una paranoia entorn aquella gent que passava de la trentena, s'hi malpensava. Aquest estiu un blocaire estrellat fins i tot m'etzibà que tots els ex-MDTés -tant d'un sector com de l'altre- estem tan condicionats generacionalment per totes aquelles batusses que pràcticament el que hauríem de fer és retirar-nos a meditar i expiar els nostres errors. No descarto que tingués una mica de raó, si bé hauria de saber que, malauradament per alguns, això de retirar-nos no es troba en els nostres gens. Perquè collons ens hem de retirar si hi ha tanta feina a fer? I la veritat és que vint anys no passen debades. Som més grans, i també hem après dels errors del passat.

Per això ahir, entre l'Agustí, el Jordi i jo, no hi havia barres de ferro, bats de basebol, navalles, punys americans i cascos de moto, sinó unes Mortiz, uns xupitos i fum, molt de fum.

Etiquetes de comentaris: , , ,

8 Comments:

Anonymous Andreu said...

Benvolgut Josep,

Em sembla molt bé, perfecte, l'exemple de reconciliació i d'amistat entre persones que, en un moment donat, van estar "enfrontats" i "confrontats" més que durament,com molt bé expliques.

Ara, i perdona, discrepo d'això que dius que el MDT (MDT's), entre el 1984 i el 1988, van "sotraguejar" els fonaments del pujolisme i del felipistes...

Home, CDC va guanyar per majoria absoluta, per primera vegada, el 1984 (72 diputats); la va conservar el 1988 (69 diputats) i la va trirevalidar el 1992 (70 diputats). Erosianada CiU? Les dades no ho indiquen.

I els sociates, en un altre plànol, tampoc van ser "afectats" per l'MDT.(41 diputats el 1984, 42 el 1988 i 40 el 1992).

Politicament, van ser els anys amb més clar predomini nacionalista al Parlament i al govern català, i de més domini socialista-felipista al govern espanyol i a les generals espanyoles a Catalunya.

Majoria nacionalista absoluta al Parlament de la Ciutadella, i força estable.

Salutacions cordials,
Andreu

10 de setembre de 2008 a les 20:09:00 CEST  
Blogger emigdi said...

A mi l'MDT em va marcar moltíssim. De fet, m'he sentit orfe políticament des de l'MDT i Catalunya Lliure. Tots els altres projectes polítics en els quals he participat, no me'ls he acabat mai de creure. Recordo amb tristesa aquests fets de fa 20 anys, que varen tirar en orris tot el nostre projecte.
Bona diada des de Campredó, vora l'Ebre,emigdi

10 de setembre de 2008 a les 21:09:00 CEST  
Blogger Josep said...

Benvolgut Andreu,

L'auge del pujolisme va formar part d'un procés col.lectiu de recuperació nacional, després del 23F, la LOAPA, i l'arribada al govern dels sociates i l'inici dels GAL. De fet, les coses anaven massa depressa per a determinats sectors convergents, particularment de l'entorn roquista, que van decidir muntar el gran fiasco de la història de l'autonomisme català que va ser l'Operació Reformista, en les eleccions del 86. La força social de l'independentisme va ser resposta amb una progressiva moderació de la ja relativament moderat programa convergent. Només va mancar l'entrada a sac de sectors de l'extinta UCD i, més endavant, del CDS, per posar-hi aigua al vi. Que l'MDT i altres organitzacions independentistes van ser l'autèntica obsessió dels autonomistes i dels ecspanyolistes és quelcom prou conegut. Només cal recordar el nivell de repressió brutal que es va patir en els anys 80, quan portar una pancarta que posés Independència, podia comportar una detenció, tortures a comissaria, linxament mediàtic, i una quasi segura condemna judicial.
Per altra banda, permet-me que et digui, pots comprovar que dels 23 anys d'obra de govern pujolista, pràcticament ja no en queda res. Sembla un misteri, però ningú no diria que en aquest país, durant 23 anys va governanr un partit que es deia nacionalista... perquè no ha quedat res, tot s'ha dissolt en l'aire. És també un altre misteri de la natura.

Benvolgut Emigdi,
Com anem, fa molts anys que no ens veiem, pràcticament des de principis dels noranta. Ja segueixo també el teu bloc i tota la feina que fas per les terres de l'Ebre, i molt particularment, pel Delta. Jo també et desitjo una bona Diada.

11 de setembre de 2008 a les 0:21:00 CEST  
Anonymous Josep-Empordà said...

L'ùnic memorable, positiu i digne de ser recordat d'aquest post, és que tenim la cervesa Moritz.

11 de setembre de 2008 a les 8:45:00 CEST  
Anonymous Andreu said...

Benvolgut Josep,

No es dia de matissacions, i de versions del passat. Però home, jo ho vaig viure molt a prop, molt més que ara,amb bons patriotes molt amics per les cuines i, fins i tot, per les clavegueres, i, ho sento, no hi estic gens d'acord en algunes coses. El que tu dius "autonomisme", i no sé a que et refereixes, no sé el que pensava. El nacionalisme convergent sí sé el que feia i pensava. I no tenia absolutament cap neguit davant els grups derivats de les escissions del Psan i dels moviments universitaris.

I quant a la repressio, cal dir-ho: competència exclussiva del gobierno "amigo" i del seu delegat de govern. Martí Jusmet, recorde's (també presi de la Diputacio abans, i ara alt càrrec d'una multinacional energètica alemanya (he, he,) i caçador furtiu alhora.
Un pes pesant, (i fastigós, això ho dic jo) del psocialisme espanyol. Al final t'adjunto, per a recordar, el que els amics de "Llibertat" recordavan n fa gaire d'aquesta boc. Delegat del gobierno del 1982/1993, tots els anys a que et refereixes, i el més efectiu adversari/enemic de la reconstrucció nacional catalana empresa des dels governs de Jordi Pujol des del 1980.

Fou el Psoe (si, el Psoe), a travès del Psc-Psoe, qui actà també de repressor. També gestaren el Gal per Madrid, i també gent del Psc-Psoe pel mig. Per cert, l'actual Iceta ja estava de cap d'estudis i programació amb el seu senyoret d'aquella hora, Narcís Gal.

No es veritat, i cal dir-ho, i repetir-ho sempre es que torni a repetir el que no es veritat que CDC hagi estat mai autonomista o regionalista, ni n'hagi actuat, ni que CDC hagi actuat contra grups inependentistes. Mai dels mais. Per què? Recordem les indiscriminades razzies poques setmanes abans dels JJOO 92. Els diputats convergents Joan Vila Foruny (ex-FNC), Rosa Bruguera, Carles Campuzano, foren els qui feren les gestios mes eficaces, a la llarga, contra la razzia Garzon/Martí Jusmet/Psc-Psoe. I les JNC.

I front l'espnayolisme maragalià sociata dels JJOO, quins van fer (no parlar, fer) accions activistes independentistes de debó? El Freedom, la xiulada de Montjuïc al Borbó, l'entrada de senyeres, massivament, a l'Estadi LLuis Companys a través de vies imaginatives i agosardades, però efectives; etapes dels relleus de la Torxa amb símbols identitaris catalans; Montserrat, pressions acabades amb èxit sobre Samaranch per a que el català fos idioma oficial dels JJOO, situacio que i el COI, ni el COE, ni l'alcalde, volien, i acabà sent que sí, i moltes d'altres....

I, com es que plega i es rellevat en Martí Jusmet el 1993? Home pel mateix que se'n va anar en Vidal Quadras fora de Catalunya pocs anys després. Per exigència sinequanon previa, si alguns volien col.laboració parlamentarària a Madrid.

Es trist que les pel.licules de ficció que gent determinada del Psan, o de les seves escissions, explicaven al jovent, pura fantasia i trola, calessin. Per a generar odi, des del ressentiment, bàsicament, i des del desconeixement, també.

No fou així, Josep, no fou així.

Mireu i remireu i torneu a mirar al Psc-Psoe i ho trobareu tot, absolutament tot.

I a alguns que ara, i fa anys, estan a ERC i que ja aleshores, i alguns anys abans, eren estrictament infiltrats del Psoe i del Psc-Psoe.

El temps sempre deixa les coses al seu lloc. I les memòries dels qui van protagonitzar i col.laborar en fets determinats. I alguns fons documentals que ja estan a l'Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat, i alguns ja es poden consultar.

En Josep Benet, l'Antoni Gutierrez Diaz, per exemple, gens sospitosos de connivencia convergent, però sempre patriotes, ho tingueren i ho digueren molt clar sempre, i també aquells anys.

I per acabar, un nom més. Puc testimoniar, per circumstàncies que no venen al cas, que el Sr. Federico Mayor Zaragoza va fer més per la catalanització dels JJOO-BCN92, que cap socialista català o espanyol. I no l'anaren a buscar des del MDT, es clar, i es va mullar, i molt, amb les seves influències, molt més encara que el marques de Samaranch.

I recordant la noblesa nouborbònica, caldria potser recordar que fou el Marques de Tarradellas el qui qualificava de "càncer" per a Espanya la situacio basca, i demanava estats d'excepció i altres animalades. Iera i havia estat sempre d'ERC, però acabà marquès.

Dit està. I documentat també.

Molts records,
Cordialment,
Andreu
______________
LLibertat.cat

El virrei cabró

Per Josep Antoni Vilalta i Coletes, regidor a l'Ajuntament de Torà (Segarra) per la Candidatura d'Unitat Popular (CUP)

Succeeix molt de tant en tant que el primer cop d’ull a les primeres pàgines dels diaris ens provoqui un somriure com el que avui provoca el titular que encapçala el Segre. El protagonista és un personatge actualment apartat de la vida política, però que a alguns dels que ja tenim una incerta edat ens porta records no massa agradables: Francisco Martí Jusmet.


Martí Jusmet va ser Delegado del Gobierno español en Cataluña en el període 1982-1993, els primers 11 anys d'un govern estatal “d’esquerres” després del franquisme. Durant els 11 anys que el personatge en qüestió va exercir de Virrei al Principat van ser detingudes centenars de persones a causa de la seva militància independentista i d’esquerres, més d’un centenar d’elles sota la llei antiterrorista; la llista de detinguts per altres formes de dissidència, com per exemple la insubmissió, també va ser llarguíssima. Es clar que els esbirros de Martí Jusmet no detenien a la gent perquè sí, ni per les seves idees polítiques; i ara! Faltaría más! Que ell era el representant d’un govern d’esquerres, del govern de l’Espanya amiga, l’Espanya plural i democràtica. Un govern d’aquesta naturalesa només deté gentussa que no respecta les lleis de l’Estat ocupant. No fotem! Que ell era (i se suposa que continua sent) un home respectuós amb l’Estat de dret i que havia de vetllar escrupolosament pel compliment de la legalitat vigent.

Per això m’ha fet gràcia llegir el Segre d’avui: tot un exdelegat del Gobierno de la Nassión enxampat practicant la caça furtiva al Pallars Sobirà. Es veu que el personatge en qüestió ara és president de la delegació catalana del Safari Club Internacional, una organització (segons sembla armada) que organitza caceres arreu del món. Podeu veure un ampli repertori de fotografies amb animals de tota mena visitant el seu web. Un web que naturalment està tota en espanyol; que, com deia l’Alfonso Guerra, això del català fa burgès! I, per molta delegació catalana que siguin, ell és del PSOE, de los descamisaos, gent d’esquerres de tota la vida, treballadors amb aficions gens elitistes...

El divertit del cas és que el Virrei i el seu acompanyant, que ja tenia antecedents per caça furtiva, no van ser enxampats havent caçat un ós com els que, prèvia borratxera, mata el Juan Carlos; ni tan sols amb un exemplar de cérvol, d’aquells que tenen unes banyes com la Sofía. No; a Don Francisco van enxampar-lo després de pelar i tallar el cap a un exemplar assilvestrat de cabra domèstica, una espècie que no està considerada apta per a la caça. Segons sembla es sospita que els denunciats falsificaven trofeus de caça venent caps de cabra domèstica com si fossin d’exemplars de les cabres salvatges mallorquines de la serra de Tramuntana, animals que es veu que sí que tenen “valor cinegètic”.

Ja ho veieu com es tornen els catalanets desarrelats: comencen volent ser espanyols i acaben tornant-se més cutres que el Torrente... Suposo que a molts dels que van patir algun episodi repressiu menor (alguna multa arbitrària, alguna retenció...) la denúncia patida pel pobre Virrei els farà gràcia i que, en canvi, els que van patir conseqüències més greus no en tindran prou amb aquest esperpèntic personatge faci el ridícul. La cabra i el lleó suposo que serien partidaris de la llei del Talió.



Publicat a Vilalta 23.02.07
http://www.llibertat.cat/content/view/441/38/

11 de setembre de 2008 a les 13:51:00 CEST  
Anonymous Anònim said...

L'aragonesa cervesa Moritz, de Saragossa.

11 de setembre de 2008 a les 17:31:00 CEST  
Anonymous Anònim said...

Bon dia,

Poc desprès de les hòsties passava pel fossar. Tenia companys a banda i banda. Vaig veure sang i cares d'odi. Un dia dels més tristos que recordo. Encara no m'ho explico. Vaig pensar en l'alegria infinita dels ocupants. Cal conèixer -i reconèixer- les imbecilitats per no repetir-les.

Salut i independència!

12 de setembre de 2008 a les 14:48:00 CEST  
Blogger Jaume said...

Jo ahir, havent sopat i tot prenent una copa al cafè del poble, l'Enric i el Xavier m'ho van fer recordar. Jo ni hi havia pensat. Aquesta matinada de l'Onze que ara s'acosta, cap a quarts de set o de vuit, no ho recordo amb exactitud, farà vint que al Josep Sort no li van fotre una bona hòstia perquè deixés de fer el capullo freeki i es dediqués a treballar una mica i no a viure del "cuento". Des de can pixapí no es veu més enllà que el propi pipí. Vint anys tu! Com passa el temps. La paradoxa de la història és que ells estaven en un bàndol i en Sort encara no sap ben bé on està, ni s'ha trobat a si mateix...que us hi jugueu que acabarà ballant per les Rambles de Can Pixapí amb els del Hare Krisna?

12 de setembre de 2008 a les 20:30:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home