VINT ANYS DESPRÉS

Ahir, havent sopat i tot prenent una copa, l'Agustí i en Jordi m'ho van fer recordar. Jo ni hi havia pensat. Aquesta matinada de l'Onze que ara s'acosta, cap a quarts de set o de vuit, no ho recordo amb exactitud, farà vint anys de les hòsties al Fossar entre els dos sectors del MDT. Vint anys tu! Com passa el temps. La paradoxa de la història és que ells estaven en un bàndol i jo en l'altre. Per sort, vint anys després, tots plegats estàvem a l'antic Arran que es veu que ara es diu Terra d'Escudella, a Sants.

Em disculpareu si obvio els records d'aquella nefasta matinada. Des del meu punt de vista va significar la culminació d'una espiral de violència, que l'únic bo que va tenir és que no va acabar amb cap mort -com sí que malauradament ha passat en altres casos, tals com els corsos o els irlandesos. Però d'aquelles hòsties, qui n'acabaria traient més profit va ser sense cap mena de dubte ERC. La crisi del MDT, en el qual tantes esperances s'havien dipositat, coincideix amb l'inici del creixement d'ERC. Durant molts anys, la pretensió de crear una altra instància unitària a nivell nacional de l'independentisme revolucionari es va desar a l'habitació dels mals endreços, i dels qui no s'anaren a casa, molts van passar a formar casals i ateneus independentistes a nivell local o de barri.

Recuperar aquell moviment que entre 1984 i 1988 va sotraguejar els fonaments del pujolisme i del felipisme -encara recordo la revista El Món, sociata a parir, un dossier de finals del 86 que feia balanç de l'any i el titulava 1986. L'any de la Independència, o una cosa semblant- no ha estat pas fàcil, i de fet penso que no s'ha aconseguit encara, malgrat els avenços del tot positius que ha significat les Candidatures d'Unitat Popular (CUP). Per altra banda, no cal oblidar que en els dos bàndols que, literalment, ens vam obrir els caps, hi figuraven gent que després han ocupat càrrecs polítics rellevants a la Generalitat, al Parlament i a la Diputació, per exemple. I si no m'equivoco, també al Congrés de Diputats de Madrit.

Una altra conseqüència dels fets del Fossar, va ser l'estigmatització de tots els que hi participàrem, que bàsicament érem gent nascuda als anys 60 i alguns als 50, molt pocs eren dels 70. Les fornades més joves, la nascuda als 70 i la dels 80, principalment, van aplicar clarament una estratègia polpotista, en el sentit que, tendien a desconfiar i a passar dels que érem més grans. Fins i tot es detectava una paranoia entorn aquella gent que passava de la trentena, s'hi malpensava. Aquest estiu un blocaire estrellat fins i tot m'etzibà que tots els ex-MDTés -tant d'un sector com de l'altre- estem tan condicionats generacionalment per totes aquelles batusses que pràcticament el que hauríem de fer és retirar-nos a meditar i expiar els nostres errors. No descarto que tingués una mica de raó, si bé hauria de saber que, malauradament per alguns, això de retirar-nos no es troba en els nostres gens. Perquè collons ens hem de retirar si hi ha tanta feina a fer? I la veritat és que vint anys no passen debades. Som més grans, i també hem après dels errors del passat.

Per això ahir, entre l'Agustí, el Jordi i jo, no hi havia barres de ferro, bats de basebol, navalles, punys americans i cascos de moto, sinó unes Mortiz, uns xupitos i fum, molt de fum.