POLÍTICA NORD-CATALANA

Jo, a diferència del meu deixeble, l'Arnera, no només no renuncio als Països Catalans, sinó que considero que tant Catalunya és el Guinardó com la platja del Postiguet a Alacant. Vaja des d'aquest punt de vista sóc un perfecte jacobí. Català, però jacobí. No tinc temptacions regionalistes, ni tan sols comarcalistes. Realment a mi m'emprenyen molt les batalletes entre Reus i Tarragona, entre Sabadell i Terrassa, entre Vic i Manresa, o la de Puigcerdà i La Seu... Tanta feina que hi ha, i aquí la parròquia -mai millor dit- ficant-se el dit a l'ull l'un a l'altre. Que si un parla així, que si l'altra parla aixà...Que si jo la tinc més llarga...Patètic.

Bé, en coherència amb el que acabo de dir, mai perdo l'oportunitat de moure'm amunt i avall del país. Si bé la veritat és que darrerament, em moc més per l'exterior del país... coses de la feina. Però per poc que pugui, aniré després d'uns quants anys de no anar-hi a la manifestació del 7 de novembre, que enguany se celebrarà el dia 8, dissabte, per la tarda. Suposo que sabeu que fou el 7 de novembre del 1659 quan se signà el maleït Tractat dels Pirineus, en virtut del qual, tot un seguit de territoris catalans passaven a la sobirania del Rei de França, entre ells, la llavors segona ciutat en importància del Principat, és a dir, Perpinyà. Poca conya. Començava, doncs, l'esquarterament del país, que va continuar després amb els Decrets de Nova Planta del 1707 i de 1716.

He de dir que cada volta que pujo a Perpinyà m'agrada més. Ja ho sé que el català està reduït a pur folklore... però no tant. El passat mes d'agost, hi vaig anar tot tornant de la Universitat Catalana d'Estiu. Tot remenant, vaig comprar el llibre Alduy, Bourquin et les autres. Amour et désamour en Politique. Abecedaire de 25 ans de politique dans les Pyrénées Orientales (Criterium Editions) dels periodistes Denis Dupont i Patrick Claeys. Es un llibre francès, vull dir escrit amb mentalitat francesa, estructurat alfabèticament i que repassa la política nord-catalana dels darrers anys. N'he llegit unes quantes entrades: les referides als polítics, i als partits, a algunes localitats... Més enllà de la seva orientació política, el llibre m'ha sugerit una reflexió que ja vaig iniciar fa uns quants anys, quan vaig comprar un altre estudi de la política nord-catalana, que duia per títol Le Roussillon Politique, i que ja fa temps que es troba missing en algun racó de la meva biblioteca domèstica.

La reflexió és la següent: quina hauria estat l'evolució política de la Catalunya ocupada per l'Estat espanyol, si hagués existit en els anys quaranta, cinquanta, seixanta i setanta un sistema de representació democràtic, com n'hi va haver -amb totes les mancances que calguin- al nord de la frontera estatal. Si Franco hagués estat enderrocat el 44, el 45, el 46 o el 51, no cal dir que la nostra història hauria estat totalment una altra. I segurament molt més positiva, encara que hauria existit el risc que algun impresentable demagog ecspanyolista, hagués arribat a ser escollit President de la República.

Per exemple, en la cultura política, no hauria existit el trauma que encara rosega molts catalanets ecspanyolitzats, del franquisme sociològic. Segurament s'hagués consolidat una saludable cultura política antifeixista, com passà a Itàlia i a la pròpia França (amb algun matís), i no tindríem cap mena de recança de defensar els nostres plantejaments polítics i socials. I no com ara, que l'única mobilització que hi ha és la incitada pel govern de torn per manifestar-se contra el terrorisme. Són dos mons separats per una distància sideral.

És difícil saber pronosticar si a hores d'ara ja siríem independents si en comptes de 40 anys de dictadura, haguéssim tingut 35 o 36 de democràcia representativa, però sí que estic segur que si s'hagués donat, ara seríem molt més a prop de la independència, o potser hauríem aprofitat el tsunami de les independències a l'Europa Oriental, per pujar-nos al carro dels nous estats, a finals dels vuitanta i principis dels noranta. No ho sé, això és política-ficció, que només es pot prendre com un divertimento.

En definitiva, us recomano que seguiu d'aprop la política nord-catalana, naturalment, si sou, com jo, dels que considerem que els anomenats Països Catalans, i que jo abreujo en Catalunya, s'ho valen. Renunciar a ells és com renunciar a la Independència perquè es considera molt difícil assolir-la. És a dir, és un acte de lesa covardia. A més a més, significa pensar el mateix que els ecspnanyols sobre la delimitació de la nació catalana... No us dic res més, ja us ho fareu.

Ah, i si teniu un moment, no deixeu de llegir La Clau, revista electrònica de l'actualitat nord-catalana o el bloc polític del periodista Guillaume Clavaud del diari L'Indépendant de Perpinyà, Politique 66.

PD. He escrit aquest post reconfortat per veure la cara de tonto que se'ls ha quedat als periquitos després de perdre a l'últim minut el derby. Per unes hores he tornat a ser, també, del Barça. Quina passada!