PACTES D'ESTAT, LA GRAN ENSARRONADA

Quan els ecspanyols parlen de Pacte d'Estat, així, amb majúscules i posant una cara rígida, els catalans millor que ens preparem perquè ens cauran les hòsties per totes bandes.

Aquesta és una lliçó elemental de política ecspanyola. Diria que és part del contingut de la primera sessió de l'assignatura homònima de la carrera de Ciències Polítiques.

I es veu que és una lliçó que els convergents no han après encara. A mi és que aquestes situacions reiteratives em desesperen. Es pot ser tan burro? O al contrari, tan cínic? Sí, ja ho penso que sí.

Anem a pams. Quan els ecspanyols fan un Pacte d'Estat, què entenen? Doncs entenen que el Cap de l'Estat (el Borbó), crida a capítol els responsables polítics ecspanyols. I qui són aquests responsables polítics? Naturalment els dos partits catalanòfobs (PSOE i PP), els empresaris (pur franquisme sociològic o a seques) i els palanganeros sindicals (UGT i CC.OO). I les comunitats autònomes? Home, ara que totes, repeteixo, totes estan governades per ecspanyols, potser sí que les deixaran unes engrunes. Falta algú? No, hi són tots. I ni falta ningú, ni se l'espera. Així de clar, i així de dur.

Bé, doncs el Borbó i els seus acòlits, el que pariran és un Pacte d'Estat on qui pagarà la llufa serà... naturalment Catalunya. M'hi jugo un pèsol. O dos. Ja veureu que el gran acord serà donar pel sac als de sempre. I si molt no m'equivoco, tot ho faran lligar amb la sentència del nyap, d'alguna manera o una altra.

Però què cony. Els ecspanyols fan la seva feina. I a fe de Déu que la fan ben feta: matxacar al no-ecspanyol.

Per contra, el que produeix autèntica vergonya aliena, fàstic i vomitera (això sí, cimerencs neo-stalinistes) és veure la figura peripatètica d'en Duran i Ecspanya, amb aquell posat ridícul que adopta quan fa veure que és un gran estadista, demanant un Pacte d'Estat... És a dir, demanant que matxaquin encara més Catalunya. Naturalment, tot és un muntatge, per aparèixer com un polític responsable, conciliador, pactista i bla, bla. bla...

I què fan els ecspanyols? Doncs li munten una investigació judicial per finançament irregular... Brutal, quins uns els ecspanyols.... La cara de tonto que li ha quedat a en Duran és antològica! Quin ridícul més espantós... El tio va de responsable i guai i els ecspanyols responen mossegant-li els collons com a gossos rabiosos que són. Insuperable!

Jo em pregunto, perquè els convergents encara carreguen la creu aquesta d'en Duran i Ecspanya. Què té o què sap que no és possible treure-se'l del damunt! Porta des del 78 tocant el que no sona. Ha matxacat un partit íntegre com va ser, en els anys trenta, Unió Democràtica de Catalunya, per convertir-lo en quelcom proper a una cova de lladres...

Però en el fons, en Duran i Ecspanya és l'anècdota. És un altre pringat que els ecspanyols utilitzen per relaxar-se. Se'l passen, ara els sociates, ara els peperos. Uns per davant i els altres per darrere.

El que és categoria és que sempre, repeteixo sempre, els ecspanyols fan per manera de tenir el diputado catalan (és a dir, el portaveu de CiU al Congrés) a un individu al qual tenen agafat pel collons, i quan no fa bondat, nyeeecc li recargolen. Va passar amb en Miquel Roca, sobretot després de la seva famosa Operación, no precisament de fimosi, que el va deixar amb una mà al davant i una altra al darrere. Va passar amb el Joaquim Molins (encara recordo aquell espot que deia que serien decisius). Amb en Xavier Trias, no recordo, de fet sovint és que ni l'entenc quan parla. I ara torna a passar, corregit i augmentat, amb en Duran i Ecspanya. De fet, els ecspanyols han trobat en ell un tresor. Té tantes coses a amagar que és un individu feble, afeblit. De fet, si jo fos de CiU, consideraria que seria el candidat emblemàtic per fer-li una auditoria de seguretat, perquè és la baula feble de la formació, on els ecspanyols poden entrar a sac. I de fet hi entren, cony si hi entren!

Comptat i debatut, ara que els de CiU se les prometen felices, amb un tristpartit en mort terminal, farien bé d'aprofitar l'enèssim escàndol per desempallegar-se'n d'aquest llast. És un consell patriòtic. I gratuït. Encara que no desinteressat. No confondre el ser patriota, amb ser idiota.

He dit.