Aquest article de David Miró a l'AVUI, en la seva edició del 28 de juny, és especialment repugnant, i mereix ser contestat de manera tranquil.la, però contundent.

A continuació reprodueixo l'article. Després ve la resposta meva.

"ERC i els Països Catalans

David Miró
davidmiro@correu.vilaweb.com

Tres dies després de les eleccions europees Josep-Lluís Carod-Rovira escrivia en aquest diari un article titulat ERC, feina feta on a propòsit dels resultats del seu partit al País Valencià i les Illes Balears deia: "Tothom, començant pels republicans, haurien de saber llegir bé els resultats i entendre que fer un front comú amb altres socis, per al 2007, amb l'objectiu de fer passar el PP a l'oposició ha de ser l'horitzó prioritari compartit". Resulta com a mínim sorprenent que més d'una dècada després de la implantació d'ERC en aquests territoris l'objectiu hagi de ser "fer un front comú amb altres socis" en lloc d'apostar per convertir-se en el referent principal de l'espai nacionalista valencià i balear. O és que Carod té problemes de consciència perquè sap que ha plantat la llavor de la divisió en el nacionalisme fins ara hegemònic, el que representa el Bloc Nacionalista Valencià i el Partit Socialista de Mallorca, i ha abocat els militants nacionalistes a un clima d'enfrontament civil irrespirable?
Resulta evident que una de les coses més importants que van passar el 13 de juny és que per primera vegada el nucli dur del nacionalisme valencià i balear es va partir gairebé per la meitat. 19.536 vots per al BNV i 15.882 a ERPV en un cas, i 9.375 per al PSM-EN i 7.564 per a ERC en l'altre. Hi ha casos paradigmàtics, com ara el de les ciutats de Castelló i a Manacor, on el vot nacionalista s'ha dividit pàcticament a parts iguals. On abans només hi havia una opció, doncs, ara n'hi ha dues.
El cas valencià resulta especialment dramàtic, ja que el nacionalisme no ha obtingut mai representació parlamentària en solitari. A les passades eleccions, el BNV va obtenir 114.000 vots, un 4,66%. Li van faltar 7.000 vots, just els que va treure ERPV. Aquest partit ha fracassat en dos aspectes clau: no ha sabut construir i transmetre un projecte coherent de país i, en segon lloc, ha renunciat a ocupar l'espai simbòlic del nacionalisme clàssic, que ha quedat en mans d'Eliseu Climent, i això és a la base mateixa de la considerable fuita de vots que ha patit.
Però sí que ha tingut èxit en un tercer aspecte: ha bastit l'organització humana més potent amb què mai ha comptat el nacionalisme valencià, un partit implantat a tot el territori i que a les passades eleccions municipals va aconseguir 300 regidors i 140.000 vots. Qualsevol analista polític consideraria un suïcidi renunciar a aquesta base per construir un projecte alternatiu i partir de zero en un país on justament el problema és la manca d'una massa crítica suficient per obtenir representació institucional i visibilitat social.

Maniobra des de Catalunya
Però aquest projecte alternatiu ja està en marxa i ha penetrat amb força. Això no es pot negar. El que resulta insultant des de l'òptica del BNV i el PSM és que aquesta maniobra s'hagi impulsat des de Catalunya i que ara el líder d'ERC faci una crida a la reconciliació, a la unió i a la pau eterna.
Si jo hagués hagut d'idear una estratègia per desactivar els nacionalismes valencià i balear durant uns quants anys no ho hauria fet millor. És l'ABC dels manuals de política aplicada a la destrucció de l'enemic. Provoca una escissió, finança-la, dóna-li protagonisme (un diputat a Madrid o un candidat europeu, per exemple?). Acusa els altres d'impurs, de traïdors, de venuts. I deixa que es matin entre ells. Quan se n'adonin, ja serà tard. ERC, feina feta. I tant que sí!"


RESPOSTA
Tal i com ja he dit en altres posts, els resultats d'ERC de les Illes i d'ERPV, són molt esperançadors. Per primera vegada tenim un partit polític que comença a implantar-se arreu de tot el territori nacional i fa bona la consigna de la Reunificació Nacional. La histèria que han generat uns percentatges encara minsos, cal atribuir-la a que marquen unes perspectives molt més ambicioses en les properes cites electorals, singularment en les autonòmiques del 2007. El suposat nacionalisme dels actuals dirigents del BNV, cal contextualitzar-lo si tenim en compte que un d'ells va declarar que la relació entre Catalunya (el Principat) i el País Valencià hauria de ser semblant a l'existent entre Alemanya i Àustria. A això jo li dic somniar truites. Per un motiu obvi, està més que demostrat que les opcions regionalistes (BNV i PSM) per elles soles no aixequen el vol. Només una estratègia unitària pot donar esperances al 40% del territori català. I no es tracta de fer maniobres "des de Catalunya". Aquesta afirmació només denota que el senyor David Miró és un exemple paradigmàtic de blaver del nord. De fet, hi ha molts més blavers al nord que al sud del nostre país. Coincideixo, això no obstant, en el fet que l'única aportació positiva és en l'àmbit local. Però analitzem-ho. En les eleccions locals, com tothom sap, les circumscripcions són els municipis, per la qual cosa és relativament senzill obtenir representació. Una altra cosa és en l'àmbit provinicial o illenc. Aquí l'existència de barreres com el 5% (cas valencià) fa molt difícil obtenir representació a un partit com el BNV, el missatge nacionalista del qual és de naturalesa regionalista i això l'allunya d'aquells i aquelles patriotes de les comarques del sud que això no ho veuen clar. Malauradament, això porta a molts a abstenir-se, mentre que a d'altres, en un exercici de pragmatisme poc intel.ligent, prefereixen votar opcions d'esquerra ecs-panyoles (sic) per evitar el triomf de la dreta, ecs-panyola també. Molts d'aquells que voten nacionalista a les locals, també votarien nacionalista a les autonòmiques si es presentés una opció realment nacionalista, d'esquerres i que té en la reunificació nacional, un dels seus trets d'identitats principals. I aquest és el rol que juga ERC-ERC de les Illes i ERPV. Tenint present l'actual visibilitat mediàtica dels líders d'ERC, i òbviament, la presència en el territori, no seria gaire difícil que ER obtingués diputats a les Corts Valencianes i no gens al Parlament de les Illes. Si això s'aconsegueix el 2007, seria un gran èxit per a tota la Nació Catalana. L'únic que s'hauria d'evitar és humiliar les opcions que, amb encerts i errors, han lluitat aquests anys per mantenir viva la identitat catalana en uns territoris sota una pressió duríssima d'un ecs-panyolisme cafre i feixistitzant. Cal ser ferms, per descomptat, i no tolerar cap mena de desviació "austriacista", per entendre'ns, però també cal ser hàbils i saber incorporar a centenars de militants i dirigents regionalistes i a milers de votants regionalistes al projecte unitari de reconstrucció i reunificació nacional. Després de molts anys, ara és possible!

PD. Que l'estratègia d'alliberament nacional ha de ser unitària, no pressuposa de cap de les maneres quina seria l'organització territorial d'una Catalunya lliure i reunificada, que podria ser perfectament federal. Però aquesta qüestió només es pot plantejar un cop s'ha assolit la llibertat, és a dir, la independència.

Moito Obrigado :-)

SHAME ON YOU!

The founders of the Irish nation would be disgusted by the attitude of  the  European Union against the Catalan language. Why Ireland don't shown their  solidarity with the Catalan people in their struggle for the Catalan language in Europe?. Shame on Ireland, shame on Europe.

(NOTE: This is the text of the message addressed to the following Irish members of the European Parliament:

NIAL ANDREWS: nandrews@europarl.eu.int
MARY BANOTTI: mbanotti@europarl.eu.int
PROINSIAS DE ROSSA: pderossa@europarl.eu.int
PATRICIA MCKENNA: pmckenna@europarl.eu.int

VALORACIONS D'URGÈNCIA DE LES ELECCIONS EUROPEES

Els resultats de les eleccions europees d'ahir, em mereixen les següents valoracions d'urgència:

1. L'abstenció ha estat la gran guanyadora, la qual cosa il.lustra la separació que hi ha entre els ciutadans i aquesta cosa que en diuen UE. En el cas de Catalunya, a més a més, la nostra marginació política i cultural, no fa més que alienar-nos d'aquest projecte. Pel que fa als nous estats membres, han percebut, penso que correctament, que han entrat per la porta del darrere, que són ciutadans de segona dins la UE -els catalans som de tercera, o bé, no som- i que estan destinats a ser devorats per les economies dels estats grans -Alemanya, principalment.

2. El fet cert és que ara la formació principal al Parlament Europeu (PE) serà el Partit Popular Europeu (PPE), on no hi haurà cap diputat nacionalista català. En canvi, sí que hi seran en Vidal Quadras i el Mayor Oreja... Què vol dir això? Doncs que el PE es convertirà, ben probablement, en una enemiga absoluta del reconeixement de Catalunya, i fins i tot pot convertir-se en un contrapoder en qüestions com el secessionisme lingüístic.

3. A nivell d'estat ecs-panyol, la bipolarització PSOE-PP no fa més que reforçar el sistema, ja se sap que, com diu en Carod, tots dos formen el PPSOE, que vol dir que es posen d'acord en les qüestions d'estat... per fotre a Catalunya i a la resta. Cal veure que malgrat els discursos mediàtics, el PP ha aguantat el cop i això vol dir que la seva força és considerable.

4. Pel que fa a la victòria del PSC al Principat, que ha estat abassagadora, cal tenir clar que això, si tenim en compte el context en el que s'ha donat d'altíssima abstenció, només pot voler dir una cosa: el PSC és un partit "a la búlgara" o si voleu "a la romanesa de Ceaucescu". Només una formació totalment al marge de la realitat pot arribar a sentir-se triomfadora avui. Aquí el que es demostra són la fortalesa de les xarxes clientelars que s'han anat teixint al llarg de més de 25 anys sobretot a nivell de la política local. El PSC actua de forma leninista i els seus membres saben que qui es mogui no sortirà a la foto. I la veritat és que els ha anat prou bé. La seva habilitat en alimentar estómacs agraïts és reconeguda. En definitiva, penso que serà molt difícil derrotar mai al PSC. L'únic que es pot esperar és que, com en les democràcies populars, l'organització interna es pudreixi i caigui pel seu propi pes.

Per altra banda, el "triomf" d'ahir no fa més que cohesionar el PSOE i el PSC, per la qual cosa, la possibilitat d'un trencament entre les dues formacions, que alguns esperàvem fa pocs mesos, és a hores d'ara impensable. Maragall podrà tenir més mans lliures al govern del Principat, però sempre sota les ordres directes d'en Zapatero.

5. L'hòstia de CiU ha estat enorme. Normal, amb individus impresentables com en Guardans què es podia esperar? Quan els convergents deixaran de criticar ERC i posar-se les piles. Ara hi ha el risc que el sector espanyolista de CiU intenti fer un cop d'estat per, segons diuen, tornar a la centralitat política. PENSO QUE JA ÉS HORA QUE ELS SOBIRANISTES, ÀDHUC INDEPENDENTISTES, DE CIU S'AVANCIN ALS ESDEVENIMENTS I FACIN NETEJA DE LA RESTA DE ROQUISTES I ALTRES MALES HERBES QUE ENCARA PUL.LULEN I FAN LA VIU VIU. CiU ha de canviar el discurs nacional i plantejar la celebració d'un referèndum d'autodeterminació per abans del... posem el 2014 (per estalviar-nos els actes del tres-cents aniversari de tothom sap què). Les declaracions de la rata de l'Iceta, dient que els resultats havien de portar CiU a ser més moderats ens indiquen quin és el camí que cal seguir. Per altra banda, és lògic que en Pujol, més aviat que tard, deixi la primera línia. La seva herència, perjudica cada cop més.

L'altra història és el llast que representa UDC, i sobretot la figura de Duran i Lleida. Quan més aviat li tallin el cap millor. Espero que la candidatura opositora, clarament patriòtica, acabi amb aquest individu i amb tota la xarxa de corrupció que l'envolta.

6. El fet que el PPC sigui la segona força més votada en aquestes eleccions podria ser anecdòtic, pel tema de l'abstenció. Però no ho és. Hauria estat molt preferible que no passés. De fet, això demostra que els ecs-panyols, són molt més fanàtics i militants que els catalans, que veiem la construcció de la UE com un projecte on nosaltres som ciutadans de tercera o, directament, no-ciutadans.

7. Els resultats d'ERC són molt interessants. Després del desgast de les darreres setmanes, quasi ha doblat els vots. Però la cosa més important, des del meu punt de vista és que ERC es consolida a les Illes (on ha tret prop del 3% dels vots) i comença a fer-ho al País Valencià, on s'està menjant ràpidament l'opció regionalista BNV. Cal continuar així i convertir ERC en la primera força autènticament nacional, de Salses a Guardamar. Si ERC ho aconsegueix, no tinc cap mena de dubtes que acabarà superant CiU com a referent nacionals. Les eleccions autonòmiques del 2007 a les Illes i al País Valencià han de servir per donar el cop final i garantir la plena implantació d'ERC a tots els territoris de la nació.

Penso que ERC també s'ha de plantejar ja des d'ara la celebració del referèndum d'autodeterminació i deixar de parlar de repúbliques federals multinacionals com a properes estacions... S'han de posar les bases per a la consulta el més aviat possible i començar a difondre que una victòria en les eleccions del 2007 donaria lloc a una Declaració de Sobirania immediata per part del nou Parlament que sortís escollit. Un cop feta la declaració s'iniciarien els contactes internacionals (òbviament cuinats abans) i la celebració de la consulta (amb la presència d'observadors internacionals). Cal començar a treballar des d'ara. NO PODEM ESPERAR MÉS. L'escenari del 2007 amb l'absència dels fons europeus per a la hisenda espanyola no és altra que un increment de l'espoliació econòmica de Catalunya per part de l'estat ecs-panyol, la qual cosa afectarà l'economia i sobretot el benestar dels catalans i les catalanes. I AMB AIXÒ NO S'HI JUGA.

Per altra banda, el PSM i el BNV i si es vol també UM, han de començar a decidir què volen ser quan siguin grans. La via regionalista és una via morta. O s'incorporen al projecte Catalunya o acabaran diluïts dins d'Ecs-panya. No hi ha terme mig. I al senyor Guardans i les seves parides... que el bombin, que ja ho han fet.

8. Finalment, cal dir que, com era d'esperar, ni la CUP ni EC han fet res de bo. En el cas de la CUP a més, els resultats són més greus, perquè malgrat el seu discurs, ha demostrat ser una opció únicament principatina. Només un detall, la CUP ha tret més vots a Madrid que al País Valencià. Això no ho ha aconseguit ni EC. Considero plenament vigents les reflexions que vaig fer fa uns dies. L'independentisme revolucionari no pot plantar cara electoralment a ERC, excepte a nivell local. Cal que esmerci els seus esforços en reforçar els moviments socials i des d'allà pressionar les institucions. Per exemple, en l'àmbit sindical, reforçant el sindicalisme nacional i no altres opcions espanyolistes.

Bé, de moment això és tot. Suposo que queden moltes coses que ja aniré afegint més endavant.

He rebut diversos comentaris sobre el meu post d'anàlisi de la situació política, i particularment, respecte el meu diagnòstic pel que fa a la CUP que es presenta a les eleccions europees. En Ferran Casas, per cert, ex-alumne meu, avui escriu un article sobre aquest tema a l'AVUI. El reprodueixo íntegrament:

"ELS ALTRES INDEPENDENTISTES

La CUP fa el salt del municipalisme a les eleccions del 13-J després de la confluència de diverses formacions extraparlamentàries

Ferran Casas
BARCELONA


L a d'ERC no serà l'única candidatura independentista catalana el 13-J. Després de quinze anys de no presentar-se a unes eleccions de caràcter general, l'esquerra independentista extraparlamentària hi torna. El 1989, la ja desapareguda Catalunya Lliure es va presentar a les europees i va aconseguir 20.000 vots. El Moviment per la Defensa de la Terra, per la seva banda, demanava el vot per a Herri Batasuna, que en va obtenir 22.000 als Països Catalans. Ara, bona part d'aquest espai ha unit esforços després d'anys de divisions sota la sigla de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), fins ara limitada a l'àmbit municipal. Integren la llista l'MDT, el Partit Socialista d'Alliberament Nacional, l'organització juvenil Maulets i una quarantena de col·lectius i casals independentistes d'arreu del país.
La candidatura europea, tot i la nul·la expectativa d'obtenir escó, és el punt de partida que es marquen per articular un espai a l'esquerra d'Esquerra. El procés de confluència arrenca a finals dels 90 amb el frustrat Procés de Vinaròs, que va desembocar en la Coordinadora de l'Esquerra Independentista. Endavant-OSAN ha estat l'única organització d'aquest àmbit que no s'ha sumat a la CUP, que opta pel lema Sí als Països Catalans, no a la Constitució europea.
Fins ara la CUP només tenia projecció local. A les municipals va obtenir representació en solitari a Valls, Vilafranca del Penedès i Torà, i en coalicions amb ERC, ICV o independets a Arbúcies, Sant Pere de Ribes, Sallent i altres petits municipis. Algunes CUP locals es van mostrar d'entrada reticents a fer el salt el 13-J perquè no consideraven "madur" el procés.
El cap de llista de la CUP, Jesús Artiola, del col·lectiu Terra i Llibertat, apunta que "les europees són un bon marc de debat polític i un aparador per difondre les idees de l'esquerra independentista". La candidatura, on hi ha els músics Francesc Ribera Titot (Brams) i Carles Belda (Pomada), la tanquen l'històric dirigent Carles Castellanos i l'escriptor Julià de Jòdar."

En seguirem reflexionant.

From this humble blog I enthusiastically salute the publication of CATALONIATODAY, the first Catalan Newspaper in English.

Welcome aboard lads!

Check

http://www.cataloniatoday.info

Diverses reflexions que vull compartir:

1. Davant l'allau de crítiques que cau damunt d'ERC, algunes d'elles justificades, cal reconèixer-ho, ningú ha gosat destacar un aspecte clau, de caràcter eminentment positiu. És el següent: ERC ha trencat el fonamentalisme regionalista practicat a cor què vols per CiU. El fet que ERPV sigui cada cop una realitat més forta i que ERC de les Illes també, penso que és un fet clarament positiu des d'un punt de vista estratègic: el de la reunificiació nacional. Que hi hagi un diputat valencià independentista (Agustí, com vas?) és una fita històrica i obre moltes portes de futur. Que el cap de llista a les europees sigui una persona de solvència contrastada com és en Bernat Joan, amb qui vaig parlar a Prada l'any passat, un eivissenc de pro, no pot més que ser valorat positivament. Si a això afegim el fet simbòlic que l'alcaldessa del primer poble de Catalunya, geogràficament parlant de nord a sud, és a dir, Salses, també sigui d'ERC, doncs, tot plegat fa una bona pinta.

Sobretot si ho comparem amb la situació de CiU. Amb un cap de llista per les europees que en el seu moment va destacar per dir que no li feia res dir que ell era "ecs-panyol" (ell va dir "espanyol" és clar). Amb una campanya electoral on dos partits catalans (o si es vol, dels Països Catalans), com són el BNV i el PSM, són sistemàticament posats en darrera fila en benefici del PNB i del BNG, en la propaganda electoral. (La veritat és que el futur d'aquestes dues formacions regionalistes no el veig gaire clar, tret de l'àmbit local, però a escala regional-nacional, hauran de decidir què volen ser quan siguin grans).

Penso que, com han dit altres analistes, és molt important refer ponts de diàleg entre CiU i ERC. Però s'ha de fer des del tracte d'igual a igual i no des d'una suposada superioritat d'un respecte a l'altre. Una superioritat que, tal volta, en aquestes eleccions europees, canvia de sentit...

2. I queda la CUP, o l'independentisme revolucionari. Penso que aquesta candidatura pot tenir un efecte positiu per tensar el discurs d'ERC i evitar certs relaxaments, o temptacions de ser massa simpàtics amb els ecs-panyols (sociates). També per combatre el sorgiment de cacics locals vinculats a ERC. De totes maneres, l'independentisme revolucionari ha d'acceptar, tot i que emprenyi, que ERC ha aconseguit el reconeixement d'organitzacions com ETA i el Sinn Feinn. En aquest sentit, penso que el seu objectiu ha de ser fer-se fort en els moviments socials i des d'allà pressionar amb totes les forces. Plantejar una lluita partidista en termes electorals a ERC, no només és suïcida, sinó que pot ser contraproduent.

3. Canvio totalment de registre. Estic llegint dos llibres a l'hora. El primer és d'en Chomsky i es diu "Poder i Terror". En la seva pàgina 25 es pot llegir el següent fragment:

" EL PRIMER ARTICLE QUE VAIG ESCRIURE, RECORDO EXACTAMENT QUAN EL VAIG ESCRIURE, PERQUÈ RECORDO L'ESDEVENIMENT. VA SER EL FEBRER DE 1939, DESPRÉS DE LA CAIGUDA DE BARCELONA. PARLAVA DE L'ESTESA DEL FEIXISME A EUROPA. JO TENIA DEU ANYS. NO ERA UN ACTIVISTA. PERÒ DES DE LLAVORS S'HA CONVERTIT EN UNA GRAN PART DE LA MEVA VIDA"

Fixem-nos, doncs, que el primer record polititzat d'en Chomsky, sens dubte l'intel.lectual compromès més rellevant dels nostres dies, es relaciona amb Barcelona -i per extensió amb Catalunya. No és significatiu això? Chomsky va néixer el 1928, el mateix any que el Che Guevara, el qual, segons sembla, també va vincular els seus primers records polítics d'infantesa amb la caiguda de Barcelona. Fixem-nos la importància mundial que va tenir i comparem-ho amb la poca rellevància que es dóna a casa nostra. És patètic.

4. L'altre llibre que llegeixo és el de l'Hèctor Lòpez Bofill "La Independència i la realitat". No l'he acabat encara, i tot i que conté aspectes discutibles, que si de cas discutiré en un altre post, hi ha un fragment deliciós que no puc estar-me de reproduir. Es refereix, l'autor als "federalistes acadèmics" de casa nostra:

"AL NOSTRE PARER, AQUESTA ÉS UNA VIA MORTA, ENCARA QUE, PER RAONS DE PRUDÈNCIA, TANT ELS ACADÈMICS COM SECTORS MINORITARIS DE L'ESQUERRA CATALANA PROGRESSISTA LA CONTINUÏN DEFENSANT, POTSER PERQUÈ, PER A ALGUNS, SORTIR DEL DISCURS "POLITICAMENT" CORRECTE ÉS EXTREMAMENT COMPLICAT, I POTSER PERQUÈ L'ABSÈNCIA DE CORATGE FA QUE ES CONTINUÌN REFUGIANT EN QUIMERES QUE ELS ESTALVIEN DE PRONUNCIAR EL QUE ELLS CONSIDEREN INNOMINABLE"

Senzillament genial.