EXEMPLES PRÀCTICS DE COM APUNYALAR L'ALIAT SENSE FER MASSA SOROLL

Que hi ha una determinada cultura vaticana dins la política catalana, una finezza de resultats devastadors, és un fet prou conegut. No debades, la lluita entre Roma i Catalunya es remunta com a mínim des de la croada contra els albigesos i té les darreres expressions tant en el terror feixista a Mallorca i en el bombardeig criminal de les ciutats catalanes durant la guerra dels tres anys, com en l'actuació dels Berlusconi people per impedir el reconeixement de Catalunya a Fresno.

Aquesta reflexió ve a tomb perquè avui he detectat dos atacs furibunds del sector més vaticanista dels sociates contra ERC. Però han sigut atacs fets amb un cert estil i, sobretot, han comptat amb una enorme ressonància mediàtica.

El primer l'ha protagonitzat l'inefable Director General de la CCRTV, Joan Majó i ha merescut un semàfor verd a l'edició de La Vanguardia d'avui. El sr. Majó, ha alertat del risc de pèrdua de competència de Catalunya en educació i en investigació i recerca, fet que ens allunya d'Europa.

El segon episodi l'he escoltat al programa Minoria Absoluta de RAC1 -per cert, un altre mèdia pertanyent al Grup Godó. Hi entrevistaven la síndica de greuges de Barcelona, la ciutadana pel càrrec -que ja el té- Pilar Malla. A la pregunta "què troba a faltar en l'acció de govern del tripartit?" (aprox.), la resposta, "més política social, més prioritat en la justícia social".

Què tenim, doncs? Dos atacs furibunds d'alts càrrecs dels sociates contra tres consellers d'ERC: Marta Cid (Educació), Carles Solà (Universitats i Recerca) i Anna Simó (Benestar Social). Uns atacs que ja són norma diària contra el Secretari General de l'Esport, Rafael Niubò, el qual a aquestes alçades ja està més tocat que el puching ball de One Million Dollars Baby.

I què fan la gent agredida... Doncs, per exemple, el conseller primer Josep Bargalló es dedica a fer conferències sobre el pactisme català, al més pur estil vicensvivesià. Vés pactant vés, que te la fotran per totes bandes, carallot!

(quina creu!, mai millor dit)

PREGUNTES A L'AVUI

Si ahir diumenge vau comprar o accedir electrònicament a l'edició de l'AVUI, potser us vau fixar que en una doble pàgina signada per en Toni Aira, un servidor hi sortia per respondre tres preguntes sobre el debat del finançament dels partits polítics, juntament amb una vintena més de persones, moltes de les quals són col.legues. Qui no ho hagi llegit, encara, ho pot fer aquí. (De fet haurà d'anar a l'enllaç d'hemeroteca, triar l'edició d'ahir i consultar les pàgines 24 i 25).

Malauradament, de la versió que jo vaig enviar-li a en Toni, han desaparegut dues frases que, per la seva contundència, penso que definien clarament el meu posicionament. A continuació reprodueixo íntegrament el text que vaig enviar a l'AVUI, amb les dues preguntes que em plantejaren, que després en la versió final s'han convertit en tres. Les frases missing les escric en negreta.

----------

1.- Creu que el debat sobre el suposat cobrament de comissions il·legals per adjudicar obra pública està en relació amb el problema del finançament dels partits? Tant en cas de contestar afirmativament com si ho fa negativament, perquè ho creu així?

Si la pregunta es refereix al “debat”, el primer que hem de fer és preguntar-nos perquè ara? Perquè surt ara aquest debat, quan és un fet que fa anys que s’arrossega. Qui l’incita aquest debat? En Maragall “inspirat” per un determinat diari? Què és pretén? En definitiva, hi veig oportunisme i voluntat de neutralitzar una determinada posició política. I també hi veig escapisme, per tal de no assumir les responsabilitats polítiques d’un autèntic fiasco governamental.


2.- Com creu que es podria superar aquest moment? Com creu que s'hauria d'abordar i resoldre el problema del finançament dels partits polítics?

Cal aclarir primer què entenem per superació. I sobretot la direcció que ha de portar aquesta “superació”. De totes maneres, penso que la personalitat complexa de l’actual president, és una variable que no podem controlar i per la qual cosa el futur se’ns presenta com un gran interrogant. Respecte al finançament dels partits polítics, penso que només cal transparència, publicitat i impedir per tots els mitjans la impunitat. Qui la fa la paga. Res de tot això és possible en l’actualitat.

Josep Sort
Professor de Ciència Política a la URL i a la UAB

-------

Reconec que la primera de les frases és potser massa categòrica i idealista (poques vegades qui la fa la paga, oi franquistes de merda?), però la segona frase és totalment certa, i hagués estat bé que hi figurés.

REVISTA DE PREMSA

Ja fa més d'un any que no compro premsa de paper. Ara llegeixo les edicions electròniques de la majoria de diaris (avui, el periódico, la vanguardia, el punt), així com els diaris i els butlletins electrònics de casa nostra (vilaweb, e-notícies, tribuna catalana i la malla, bàsicament) i tambés el web informatiu de la corpo. Bàsicament aquestes són les meves font d'informació domèstiques. Després també llegeixo les edicions electròniques de la BBC i la CNN, i d'altres (The Economist, WSJ, NYT, Washington Post, L.A. Times) i també premsa canadenca i quebequesa (Le Devoir, La Presse, The Globe and Mail, Montreal Gazzette) i per descomptat el Vigile.

Avui vull destacar una autèntica obra d'art. Es tracta de l'article d'en Joan Lluís Lluís que es publica a El Punt i que posa de manifest un fet que, fins i tot a mi, se m'havia escapat: l'existència dels "altres occitans" lligats a Catalunya, com són els de la comarca de la Fenolleda. És realment un article que hauria de ser ensenyat a totes les escoles.

L'article també assenyala o apunta un aspecte que jo considero clau. Darrerament, els aranesos s'estan passant de la ratlla. Una cosa ha de quedar clara. L'ARAN no és una NACiÓ. És un fragment o porció d'una nació, OCCITÀNIA. Perquè ho dic això. Perquè les reivindicacions originals com la de tenir seleccions "nacionals" araneses són un autèntic despropòsit. Els aranesos i les araneses han de formar part de la selecció OCCITANA.

Em direu que el futur de l'Aran ha de ser el que els aranesos vulguin. D'acord. Però jo no estic disposat a combregar amb rodes de molí. Aquesta febrada d'aranesisme dels darrers anys per mi està estretament lligada a determinats interessos econòmics i polítics dels quals no és precisament aliena la família RATO FIGUEREDO, amb Don Rodrigo al capdavant. No s'entén que l'aranesisme es contraposi, com sovint passa, a la identitat catalana. Els aranesos ho continuen sent perquè en el seu moment van triar Catalunya. Si no ara, només serien uns patois qualssevol com passa amb els seus germans sotmesos a l'Estat Francès. I això no té volta de full.

iPOD Shuffle

iPOD Shuffle, originally uploaded by graccus.

Aquesta setmana passada m'he autoregalat un iPOD Shuffle. Després d'uns petits troubles a l'hora de carregar la bateria, un cop solventats, l'he posat a funcionar i em sembla un magnífic gadget. En pocs minuts he carregat 70 cançons -la majoria prèviament comprades a iTunes. Com es pot veure, estic plenament inserit en la Vida Digital -o això em sembla.

LA ECS-PANYA REAL

LA ECS-PANYA REAL, originally uploaded by graccus.

Aquesta imatge ho diu TOT sobre l'Ecs-panya profunda.

NOVETATS AL BLOG

Com podeu observar, acabo de fer un curs intensiu de millores del blog. El fet cert és que fins ara no hi havia enllaços, perquè no sabia com incorporar-los. Passava però, que jo utilitzava el cercador Safari i aquest no m'ho permetia fer. Tampoc podia formatejar el text. Ara, amb el Firefox, tot resulta molt més fàcil. El primer enllaç del meu blog és la meva pàgina web personal

Sí, reconec que fa UN ANY que no l'actualitzo. Potser hauré de fer un pensament, no?

Més novetats ben aviat.

ANJEL BERRUETA, IN MEMORIAM

Avui fa un any, l'espanyolisme assassí i rabiós et va matar i rematar. Cap "especial informativo" et recordarà. Jo sí.

L'ENFONSAMENT/DOWNFALL

L'ENFONSAMENT/DOWNFALL, originally uploaded by graccus.

Molt i molt bo!

LA VIA CATALANA, A FER PUNYETES

És una gran notícia. El president zombie, perquè va ressucitar d'entre els morts, ell tot solet, ha engegat la via catalana a fer punyetes. I d'això només podem que alegrar-nos-en. Penso que ara el risc d'elaborar un Estatut del 3%, com algun analista ha dit abans, és més lluny. I això em satisfà plenament. El gran perill era que el bunyol que s'estava redactant al Parlament del Parc, s'aprovés i signifiqués 25 anys més de submissió estúpida a Ecspanya. Ara la possibilitat d'assolir la sobirania abans del 2014, em sembla més propera. No podem permetre'ns el luxe d'haver de suportar el tricentenari del decret de Nova Planta. És difícil, ja ho sé, però no impossible.

Dit això, cada cop és més evident que tot plegat hi ha una conxorxa entre els partits ecspanyols. Maragall i Piqué són dues cares de la mateixa moneda. Per altra banda, el paper que està jugant El Periodico (Franco, López Burniol, Pernau, et altri) és ben galdós i està deixant La Vanguardia com a quelcom perifèric.

Un dels trets més interessants és que la cohesió interna del PSC s'està esberlant a marxes forçades. La pel.lícula dels fets, des del meu punt de vista és la següent:

El tema del Carmel posa contra les cordes el conseller Nadal. El sector Montilla-Iceta-Zaragoza veu l'oportunitat per decapitar el darrer representant del sector amb certa sensibilitat nacional dins del PSC que encara comptava amb una quota de poder. Però Maragall, no vol carregar-se Nadal. Sap que si ho fa perdrà la darrera trinxera i que després el següent serà ell. No vol un PSC hegemonitzat pels antics capitans -que a hores d'ara ja són capitans generals. Manté Nadal a tot preu i llavors arriba el debat i s'arma el cafarnaüm. Tot se'n va a fer punyetes i els capitans consideren que Maragall l'ha vessada del tot, i que Nadal hauria d'haver dimitit. Preparem-nos per una guerra al PSC i segurament en Maragall acabarà guillotinat o, si té sort, s'haurà de conformar amb un rol purament simbòlic.

Tanmateix també pot passar que la "societat civil" li doni un cop de mà. No només El Periódico, sinó també La Vanguardia, i personatges clau com Narcís Serra i Miquel Roca, que properament controlaran respectivament, la Caixa de Catalunya i la Caixa de Pensions. En aquest sentit, penso que la polèmica del 3% no és en absolut una casualitat. És un intent de fer callar la boca a CiU, que en aquesta legislatura ocupa una posició clau atesa la seva força parlamentària. L'editorial del Periodico també va en la mateixa direcció, per descomptat. És significatiu que ara torni a sortir a les tertúlies el tema del finançament de l'Operació Roca. Qui proporciona la informació? Maragall, quan vegi perduda la batalla dins del PSC pot recórrer a aquests poders fàctics.

Per descomptat, els que aniran més lluny en el seu intent d'enfonsar CiU seran els hooligans d'Iniciativa per Catalunya, que com sempre fan la feina bruta del PSC. Recordem que Ribó és el síndic de greuges i ara Boada l'han nomenat president de la comissió parlamentària, que ja vaticino que serà una olla de grills.

I queda CiU i ERC. CiU té un problema, i no és el 3%, és en Duran i Lleida. Molt calladet, per cert, la darrera setmana. Fet inusual, però de cap de les maneres casual. Ben mirat, CiU podria beneficiar-se de la polèmica del 3%, si aconseguís que Duran i Lleida quedés enxampat... Al marge d'això, Mas no pot permetre que Maragall se'n surti de "rositas" perquè llavors la cohesió del partit quedarà molt feble, els partits d'esquerres poden començar a fer una ofensiva a nivell local i comarcal per passar comptes amb la gent de CiU i això pot ser un veritable drama. Si la cohesió de CiU ja ha quedat molt tocada després del referèndum europeu, ara, si no es defensen amb totes les armes al seu abast, poden saltar pels aires. Ben mirat, això pot ser positiu, també. Penso que ja és hora de refundar CDC, i convertir-la en una formació progressista i sobiranista explícitament. Ja va sent hora que matin el pare. I que UDC s'espavili.

I ERC. Si juga bé les cartes, pot emportar-se molts vots de CiU, com han demostrat els resultats del referèndum. Penso que pot aprofitar l'ocasió per aconseguir diversos objectius: 1) neutralitzar el paper d'ICV, 2) Recuperar poder dins del govern català, 3) Anul.lar Duran i Lleida al Congrés de Diputats, 4) Anul.lar el paper del PSC a escala ecspanyola, 5) Impulsar un procés d'accessió a la sobirania, amb la celebració en els anys immediats d'un referèndum o consulta d'autodeterminació. Ara bé, per aconseguir això cal que sigui un partit cohesionat. Les eleccions autonòmiques i locals del 2007 al País Valencià i a les Illes poden ser una gran oportunitat per visualitzar una força d'ERC superior a la de CDC. SI, com tot ho sembla indicar, obtenen un suport important, es convertirà en el primer partit independentista que té una presència institucional rellevant arreu del territori nacional. I això ja serà un fet cabdal, històric... I posarà dels nervis els ecspanyols. Clar que també pot haver eleccions al Principat el 2005 o el 2006, però d'això ja me n'ocuparé en un altre post.