dimecres, 6 de febrer de 2008

AVUI HE DINAT AMB EL PRESIDENT

Avui, com cada dimecres, si la feina m'ho permet, he dinat amb els de la colla. Dues hores abans de la cita, però, m'ha trucat l'Enric i m'ha informat que el President avui se'ns uniria. M'ha fet una gran il.lusió. Feia mesos, potser més d'un any, que no coincidíem en cap dinar o sopar. Per altra banda, havia sentit que es trobava bastant complicat de salut, sobretot arran d'un trencament d'un os. Cal tenir en compte que el President té 91 anys i s'acosta ja als 92. Poca broma.

Un quart d'hora abans ja era assegut a taula, conjuntament amb l'Agustí i el Lluïset, l'home de les muntanyes. Poc a poc han anat arribant la resta d'amics i companys: l'Imma, l'Alexandre, el Jordi de Manresa, en Josep Maria, l'altre Jordi, en Francesc -ex-diputat i ex-regidor, per cert-, naturalment l'Enric i en Quim i no sé si em deixo algú altre (perdó per endavant). Passaven els minuts i el President no arribava. Finalment se l'ha trucat. Passava més de mitja hora de la cita. Resulta que el rellotge se li havia aturat. Un quart d'hora més tard, després d'agafar un taxi, ha entrat al restaurant, amb pas decidit i ha començat a encaixar mans de tots nosaltres.

Realment la seva forma física i mental és excel.lent. No m'imagino jo als 91 anys amb aquest estat. Ni de conya. Totes les temences de retrobar-me algú atrotinat se m'han esvaït en un segon. Duia una americana de pana que el rejovenia i després de disculpar-se, de seguida ha fet la comanda: un plat de cigrons, de primer, i un de sardines amb amanida de segon. Mentre la resta de la taula, que ja pràcticament havíem enllestit els nostre menús, parlàvem de temes diversos, m'he fixat com ell, metòdicament, esclafava una tercera part dels cigrons fins deixar-los convertits en una pasteta, per endrapar-se'ls tot seguit. Després repetia l'operació amb el segon i amb el tercer terços. Per postres ha demanat un flam, que, val a dir-ho, s'ha rebel.lat contra el seu destí, i li ha posat difícil al nostre protagonista el menjar-se'l. Però finalment ho ha aconseguit.

Però el millor ha estat al final. Un cop ben alimentat, no ha dubtat a participar en el debat i tots ens hem quedat de pasta de boniato quan no ha al.legat desconeixement d'una brama que corre des de fa setmanes sobre un conseller i una portaveu, amb una regidora de cos present, i que jo havia preferit no postejar-la per falta de contrastació. Ara sembla que aquesta es confirma, si més la catosfera ja comença a fer-se'n ressò.

He de confessar que a aquest President és l'únic a qui servo un respecte i fins i tot una certa admiració, de tota la fauna política dels darrers decennis. I no només perquè va assistir com a públic a la lectura de la meva tesi doctoral -mai oblidaré els ulls que van posar els membres del tribunal quan el van veure entrar a l'aula-, si no perquè la seva biografia, que es remunta a la de ser un Soldat de Catalunya durant la guerra, és la d'un home tossut, constant, ferm i amb una intel.ligència freda i racional, científica. Trets, però, que, tanmateix, no foren obstacle, per casar -se de nou ara fa dos o tres anys.

Gràcies, President!

Etiquetes de comentaris: