LA INDEPENDÈNCIA VIRTUAL

Llegeixo que el proper 14 de febrer, l'Òmnium Cultural organitza una xerrada sobre l'activisme independentista a la xarxa. Hi són convidats destacats capdavanters de la independència virtual: en Xavier Mir (xbs), l'Oriol Falguera (freecatalonia), en Carles Benitez (Llibertat.cat), en Guillem Sureda (racó català), en Marc Belzunces (estatpropi.cat) i Joan Camp (Directe.cat). L'acte promet ser d'allò més interessant. Malauradament, em  temo que no podré assistir, atès que els dijous tinc classe fins a les 10 de la nit. De totes maneres, la iniciativa assenyala clarament com el moviment independentista català, més enllà de les seves estructures orgàniques d'enquadrament (els partits), té una vitalitat sense mesura.

 

Des del meu punt de vista, aquesta vitalitat es deu, com a mínim a dos factors. El primer, és una percepció per part dels independentistes d'avui en dia que hi ha una claríssima hostilitat de

ls principals mitjans de comunicació domèstics envers la nostra ideologia i el nostre projecte de país. No és quelcom estrany. En general, tots els moviments independentistes contemporanis tenen a la seva contra els principals mitjans de comunicació de les seves respectives societats. Passa a Catalunya, com també passa a Quebec, Escòcia o Euskalherria. Per fer front a aquesta animadversió, naturalment, els independentistes posem en marxa els nostres propis mitjans de comunicació, però aquests sempre neixen amb l'estigma de no ser objectius, d'estar esbiaixats... naturalment segons el parer de la competència.  L'animadversió envers aquests mitjans de comunicació no submisos a la visió de l'estat, els pot comportar enormes problemes: des del boicot publicitari fins a la seva il.legalització i l'empresonament dels seus impulsors. Quan no l'assassinat.

Vistes aquestes dificultats, i constatat que fins i tot els mitjans de comunicació propers no són tot el proper que sovint voldríem, els new media s'han convertit en un instrument de lluita i de combat de primer ordre. Seguint la filosofia del D-I-Y, és  a dir, del Do It Yourself, que podríem traduir per la dita de si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit, cada cop som més els independentistes que ens convertim en emissors i receptors a l'hora de missatges, campanyes, declaracions, contradeclaracions, manifestos, etc. Naturalment, això s'ha concretat en l'auge de la Catosfera, a l'interior de la qual, els blocs sobiranistes representem un grup més que rellevant, de les pàgines webs que recullen les notícies relacionades amb l'independentisme, els butlletins electrònics, etc.

D'aquesta manera, arribem al segon factor. La xarxa crea una nova estructura d'oportunitats política, que eventualment pot impulsar cap endavant la lluita independentista, d'una manera que els altres mitjans, siguin la premsa, la ràdio i la televisió, pel seu caràcter eminentment oligàrquic (només uns pocs són capaços de controlar-los) no poden o no han reeixit en fer-ho. La gran incògnita és saber si aquest activisme digital independentista serà capaç de transmetre suficient energia per mobilitzar el conjunt dels ciutadania. Aquí, naturalment, hi ha un tercer actor en presència, que són els partits polítics. Des del meu punt de vista, hi ha una tendència a intentar copiar en la xarxa el model partitocràtic existent en el món off line, és a dir en el món real -no virtual. Naturalment ho considero un error, producte d'una manca de cultura democràtica, amb unes arrels massa primes. Si ens fixem en els Estats Units, per exemple, els activistes digitals, lluny d'acomodar-se als dictats dels partits polítics, exerceixen realment una tasca de tirar de la corda, de watchdogs, que posen sovint en importants dificultats les estructures partidistes tradicionals. En un seu llibre que jo sempre recomano als meus alumnes, Salvador Cardús, denuncia la promiscuïtat entre la classe política i la la classe mediàtica a la Catalunya de la transició i post-transició (Política de paper, 1995). Un fet, del tot inexistent en altres societats amb un pòsit democràtic molt més fons. La pregunta és, es vol reproduir en la xarxa els defectes, les mancances del món real? Penso que la resposta hauria de ser un gran i rotund no. Si tenim l'oportunitat de fer una cosa de bell nou, fem-ho com a mínim sense repetir els errors del passat.

Bé, em sembla que avui m'he menjat massa la closca. Em deixava per al final una remarca. Tal vegada pel seu caràcter encara incipient entre nosaltres, trobo a faltar en la convocatòria d'Òmnium Cultural, representants de les moltes iniciatives independentistes que estan sorgint en àmbits com Second Life o Facebook. Una servidora, que freqüenta ambdós, es troba literalment bombardejat de propostes i iniciatives independentistes que dia sí i dia també, s'engeguen en elles. Si els blocs, comencen ja han assolit un reconeixement mediàtic notable a casa nostra, el món virtual i les xarxes socials tot just comencen ara a enlairar-se i per això cal tenir-les en compte a l'hora d'estudiar l'activisme digital de l'independentisme català. 

Tallo el rotllo.