"No esmentis el nom del partit de Macià i Companys en va"

En la política catalana hi hauria d'haver un manament que digués exactament això, "no esmentar en va el nom del partit de Macià i Companys". La raó és ben evident, qualsevol desaprensiu en pot fer bandera i dir qualsevol bajanada. I fins aquí podíem arribar. Centenars, potser milers de militants i votants, d'aquest partit van ser exterminats pel feixisme ecspanyol, i ni que fos per la seva memòria, tot polític responsable, evitaria fer-lo servir com una arma llancívola en qualsevol debat electoral.

Però n'hi ha que no aprenen. En Carod Rovira, per exemple. En un acte recent, acaba de simplificar el debat electoral entre votar el partit de Macià o Companys i votar el partit de Rouco Varela i Aznar. 

Analitzem les implicacions d'aquesta dicotomia. La primera i més evident és que s'apropia del llegat històric d'aquests dos Pares de la Pàtria i reconeix implícitament, que des d'ells no hi ha hagut cap mena d'aportació renovadora des del punt de vista ideològic i polític. És a dir, que continuem allà on érem el 1931, quan es va fundar ERC. Aquesta constatació, òbviament, no fa més que revelar el seu propi fracàs, car ha de recórrer a les essències, perquè probablement, no n'hi ha prou amb el missatge actual. Només per aquest fet, ja seria raó suficient perquè presentés la seva dimissió, per incapacitat manifesta, després de no sé quants anys al capdavant del partit, d'actualitzar-lo i de convertir-se ell mateix en un referent de la formació. Efectivament, fent un exercici de futurologia política, no se m'acut quin paper li destinarà la història a aquest individu, i més concretament, quina empremta deixarà en el partit, més enllà del "Yo no me llamo José Luis", que això sí que cal reconèixer-ho, va tenir un cert impacte social i mediàtic. 

Però hi ha una segona implicació en la frase. I aquesta és molt més brutal. I, en conseqüència, molt més preocupant. La podríem resumir en la consideració que pel sr. Carod, o s'està amb ell o s'està en contra de Catalunya. O dit d'una altra manera, o s'accepta el que ell fa o no s'és independentista. Aquesta dicotomia tan radical em recorda d'allò més a les declaracions que en el seu dia va fer, em sembla que va ser l'Alfonso Guerra, o si no algun altre sociata de marres: "es socialismo aquello que hacen los socialistes", va venir a dir ell o qui fos, aproximadament. Ergo: la bestial reconversió industrial dels 80 era socialisme, l'entrada a l'OTAN era socialisme, el GAL era socialisme, la corrupció i la cultura del pelotazo era socialisme, etc. etc. Qualsevol crítica a la gestió sociata era una crítica contra el socialisme, doncs.

De la mateixa manera, en Carod considera que tota crítica a la gestió que facin els alts càrrecs d'ERC, és una  crítica a l'independentisme. O dit d'una altra manera, "és independentisme allò que fan els independentistes (d'ERC)". Però, realment Guerra i Carod tenien raó? Òbviament no! Que una gestió política sigui socialista o independentista no depèn de les etiquetes que tinguin els decisors polítics. Depèn de si les actuacions concretes s'adiuen amb el que els ciutadans perceben que és una gestió socialista o independentista.

I naturalment, si ens fixem en els darrers resultats electorals d'ERC, després de les eleccions del 2004, ens adonem que els ciutadans que en el seu moment els van votar, els han anat abandonant a marxes forçades i tot sembla indicar que el 2008 serà una continuïtat en aquest procés. 

Dit d'una altra manera: fer president José Montilla no és una política independentista; donar suport a la Llei de Defensa, no és política independentista; votar la Llei de la dependència, no és política independentista; votra tres PGE seguits amb un xec en blanc, no és política independentista; fer el llonguis en el debat sobre en nyap, no és política independentista; augmentar-se els sous en les diputacions i els ajuntaments, no és política independentista; vetar l'entrada de nous militants no és política independentista; donar suport a sindicats ecspanyols, no és política independentista; anar amb la bandera ecspanyola per l'Índia, n o és política independentista. En definitiva, fer passar burro per bèstia grossa, no és política independentista...

Tot plegat fa ferum de final d'etapa. El moviment independentista català no pot conformar-se, si realment vol comptar amb un suport creixent i no decreixent, en ser un partit normal, vinculat al sistema. Ha de plantejar un nou discurs i ha de ser coherent entre les seves idees i els seus actes. I aquests han de ser percebuts clarament com a independentistes i, doncs, rupturistes amb aquesta Ecspanya caduca i malalta. 

La veritat, no penso que sigui gaire difícil, l'aconseguir-ho, sobretot ara que entre els Pizarro i els Bono ens ho posen fàcil. Molt fàcil.

Espero que l'impacte dels resultats de les eleccions properes, col.laborin a aquest canvi.