divendres, 8 de febrer de 2008

LAPORTA I OLEGUER, DUES FÒBIES DE L'ECSPANYOLISME

El president del Barça, Joan Laporta i el jugador Oleguer Presas, són, no cal dir-ho, dues autèntiques obsessions per a l'ecspanyolisme més carca que encar s'arrossega per aquest món.

Avui mateix, a primera hora, he escoltat al gran pingüí Enric Juliana, un tipus veritablement impresentable i que algun dia espero veure mossegant el pols, ha bordat, en la seva crònica d'anàlisi (o diarrea) política que fa a RAC1 en el programa d'en Basté, que l'abat de Montserrat hauria de substituit Laporta, per ser el personatge català més destacat de la setmana. És a dir, sense venir a tomb de res, el pingüí dels collons, li fot garrotada a en Laporta.

Naturalment, ja sé que, com ha passat en altres ocasions, quan considero que en Laporta és, de lluny, el millor president que el Barça ha tingut mai, si més que jo recordo, rebré uns quants comentaris crítics al respecte. Però és que és veritat! En Laporta és un autèntic outsider respecte l'establishment català, i per això concita les ires del buc insignia inquisitorial de la Catalunya ecspanyola, que tan bé representa el pingüí Juliana i el seu amo, el condecito (que no marquès o duc, malgrat els intents de la seva actual dona).

Ara sembla que en Laporta deixarà el càrrec cap al 2010 i no descarta llavors dedicar-se a la política (les seves declaracions, òbviament anaven en aquest sentit... s'entén tot). L'any 2010, efectivament, és perfecte per iniciar l'assalt cap a la sobirania. No sé si es plantejarà entrar a CDC -potser a una CDC sense el llast d'UDC?- o a ERC -en aquest cas, però el precedent de la meva amiga Elisenda Paluziè, ja és prou indicatiu que les seves probabilitats d'èxit són ben aviat escasses. A més a més, tothom sap que Laporta va col.laborar en el seu moment amb el Partit per la Independència (PI). Llavors les possibilitats es limiten a crear una partit de nou, o bé entrar en un partit petit o que ara comença. La primera solució seria força complexa. La segona em sembla molt més raonable. És mútuament beneficiosa. En Laporta aportaria reconeixement mediàtic i a canvi no hauria de preocupar-se pels afers de gestió i organitzatius, que els continuarien portant la militància del partit. Tal vegada seria necessari ajustar els discursos de l'un i de l'altre, pero penso que amb bona voluntat i amb sentit constructiu, això no hauria de ser cap obstacle. En definitiva, penso que en Laporta encarna clarament un certa ruptura amb el nauseabund establishment politicomediàtic que el pingüí Juliana representa. I només per això, perquè és l'objecte d'odi dels nostres adversaris, val la pena donar-li una oportunitat.

Pel que fa a l'Oleguer, des del primer moment ha estat la diana de les ires de la púrria ecspanyolista. Tothom recorda aquella portada on, gràcies al Photoshop, l'Oleguer havia desaparegut. Era tota una declaració d'intencions. Tota la merderada pija del periodisme esportiu català, de lluny la més repugnant i fastigosa que et puguis tirar a la cara, ha fet mans i mànigues per carregar-se'l. I no només pel seu independentisme desacomplexat, sinó sobretot perquè l'Oleguer no segueix els cànons de l'esportista galàctic -que per ells és l'únic que compta- obnubilats com estan amb la merda blanca. Tot al contrari, Oleguer representa, si se'm permet, l'esportista-almogàver. Un tipus senzill, gens superb i que no pressumeix gaire de res. És un tipus normal, i que situa la seva dignitat i la coherència entre les seves idees i els seus actes per damunt de tot. No com la merda que es ven a Ecspanya, i millor no poso noms que encara ho embolicaríem una mica.

Si finalment l'Oleguer canvia d'aires m'agradaria que anés a un club digne, com el Celtic de Glasgow, o un club occità o un d'holandès. Allà on vagi, si és que hi va, estic segur que triomfarà, perquè és un gran jugador, i si no al temps. I quan se'n vagi, si se'n va, sabré que el Barça ja no serà tant el meu equip. Perquè segurament, el sudamericà que el substitueixi no trigarà a fer l'indio i al cap de dues o tres temporades sortirà per la porta del darrere, com la immensa majoria de grans estrelles que, com no entenen un borrall del que significa ser del Barça, al final acaben marxant cagant-se en tot (Maradona, Rivaldo, Ronaldo, Ronaldinho, com a exemples).

Bé, segur que en continuarem parlant.

Etiquetes de comentaris: , ,