ÚLTIM POST, O NO...

Fem-ho ràpid. Llegiu el darrer post d'aquest bloc que va començar el seu camí un 15 de juliol del 2003. O no. A partir d'avui podeu continuar llegint les meves reflexions, personals i intransferibles, en un altre bloc, el títol del qual, com ja veureu, m´ha costa un munt de trobar-lo: LANDS OF GRACCUS. El podeu llegir en aquesta adreça:

http://graccusthink.blogspot.com/

Espero que amb aquest canvi, hi hagi una adaptació als nous models de blocs, i que no tot sigui tan pesat com ara resultava en el bloc antic.

Com podeu comprovar, ja porto setmanes penjant-hi els posts darrers, bàsicament era per fer proves i veure com quedava tot plegat. Penso que queda força bé.

Anuncio que el primer seguidor que s'apunti al nou bloc tindrà premi. Cervesa o sopar, a triar. Jo, és clar.

Bé ja em direu si el canvi us fa patxoca. O no.

Passi-ho bé i Moltes Gràcies!

L'ADN DELS TROGLODITES

En record i homenatge al Dr. Moisès Broggi 

Durant la xarlotada de la discussió del nou estatut, del nyap, que li deia jo, entre els anys 2004 i 2006, els militars espanyols, com era d’esperar, no es van estar de no dir-hi la seva, com ja va passar en els anys 1931-32 i en el 1977-79. Això sí que ho tenen, són d’una predictibilitat estantissa. Cosa que, per cert, facilita molt les coses als seus enemìcs, és a dir, a nosaltres. No hi ha res més avantatjós que saber amb certesa què farà el teu enemic, abans que ho faci. Com quan es juga als escacs. Pots derrotar-lo a plaer, i fins i tot amb un punt de fatxenderia, perquè mai més gosi desafiar-te, o tocar el que no sona. Llavors, el New York Times es va referir als militars intervencionistes, com a troglodytes, literalment. 

Bé, doncs sembla que els troglodites are back, és a dir, que tornen a fer de les seves. Ara aprofitant el procés de la independència que s’ha accelerat a Catalunya els darrers mesos. Torna a haver-hi soroll de sabres? Això sembla. Encara que ara això del sabres no s’estili gaire. 

Els arguments adduits, a més, són poc originals. Que si l’article 8, que si l’article 155 de la carta magna i tota la pesca. Hi ha una pressió insistent cap a la supressió del règim autonòmic i/o l’empresonament de la Generalitat, amb el seu President Artur Mas al capdavant. 

En situacions com aquestes es demostra els efectes d’una inexistent desnazificació a l’Estat espanyol, com va tenir lloc en el seu moment a l’Europa alliberada dels nazis. Aquí no hi va haver cap procés de Nuremberg, ni cap nazi va haver de passar comptes pels seus crims. Bé alguns si, però no per la via legal, sinó més aviat per la via dels fets consumats, que normalment acabaven amb un Acte de Violència, com en el llibre de Manuel de Pedrolo.

I també és on es veu la necessitat de comptar, la República de la Catalunya, amb un exèrcit propi, malgrat que a algú no li agradi la idea. 

Però tornem als troglodites. L’excitació dels malsons històrics és el volen desvetllar. Volen que els catalans i les catalanes caiguem en el fatalisme i la por i que progressivament anem retrocedint en el nostre agosarament. En el fons, doncs, es tracta de PSYOPS, és a dir guerra psicològica, per tal de menjar la moral de l’enemic. 

La manera de combatre aquesta ofensiva és clarament el nostre desacomplexament. El missatge independentista clar i nítid, sense subterfugis. Perquè volem ser normals, com tots els pobles que disposen de la sobirania i dels instruments que aquesta condició dóna per, en principi, poder intentar fer front als reptes que se’ns presentin. Podem reeixir-ne més o menys, però el que és segur és que sense ells, no reeixirem. 

La independència, en aquest sentit, és un missatge que vetlla pel benestar i la cohesió de la societat catalana. Qui no vegi això és que o és curtet o treballa per aquells que volen la subordinació del poble català a un altre projecte nacional, que no és altre que l’espanyol. 

Però és evident, i ja ho he dit diverses vegades, el quid de la qüestió és que els espanyols no reconeixen l’existència d’un poble català. Ser català per ells és un simple qüestió administrativa, relacionada amb la residència en una de les quatre provínices de l’antiga regió i ara comunitat autònoma. Punt. 

Naturalment, aquesta perspectiva és totalment inacceptable. El discurs principal sosté que a Catalunya viu un sol poble, en referència que no hi ha dues comunitats separades. I és cert. Però també és cert que hi competeixen ferotgement dos projectes nacional antagònics, el català i l’espanyol. 

La nostra obligació és fer del projecte nacional català el més extens i el més ampli possible que abasti el major nombre possibe de ciutadans, vinguin d’on vinguin, però que quedin seduits o convençuts pels nostres arguments, i sobretot per quelcom que ara difícilment perceben: les oportunitats que se’ls obren si són ciutadans fundadors d’una nova república. Una qualitat que està a la mà de molt poca gent. 

Enfront l’ADN del troglodites, cal avantposar el d’una Catalunya oberta al món i orgullosa de la seva aportació específica. Perquè només serem alguna cosa si … tenim un estat propi, un estat independent, una república de ciutadans lliures i solidaris amb el món, no amb els qui ens diuen què hem de fer, i nosaltres limitar-nos a contestar si bwana.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 02.01.2013)

CATALUNYA AL MÓN (2a Part)

En l'article anterior (veure LA VEU núm. 19), vaig esmentar dues de les perspectives des de les quals els mèdia globals han analitzat Catalunya d'ençà la manifestació de l'11S. Un cop passada la campanya electoral, a hores d'ara comptem amb una quantitat tan immensa de cròniques, reportatges, articles, vídeos, editorials, que es fa quasi impossible analitzar-los tots ells. 

Ara bé, al marge de les dues perspectives ja esmentades, i que se situen ben bé en la perspectiva més econòmica o economicista, cal també consignar una tercera, més propera a plantejaments més polítics o ideològics. I fins i tot amb una derivada de tipus religiós, que no ha deixat de sorprendre'ns. 

Ras i curt, analistes estrangers han interpretat l'auge de l'independentisme català, com un episodi més del creixement dels moviments de protesta de tipus identitari i de crítica del sistema democràtic, vorejant els moviments nacional populistes, presents en diversos escenaris de la Unió Europea. Naturalment, això suposa, connotar-los ideològicament, i en no pocs casos blasmar-los. Un error que en gran part és degut a que aquests analistes veuen la realitat catalana a través les ulleres de Madrid, que és on viuen i on treballen, en un entorn mediàtic totalment viciat. 

Contràriament, també s'ha interpretat l'auge independentista com un efecte col.lateral de l'islamisme, atenent al fet que una Catalunya Independent seria una presa fàcil per a les organitzacions islàmiques, atesos els 400.000 musulmans que hi viuen. Una perspectiva, no cal dir-ho, pensada maquiavèlicament per atemorir la Unió Europea i, sobretot, els Estats Units, i evitar llur suport a la causa independentista. I que, paradoxalment, segueix fins i tot el fil narratiu d'un esperpèntic “reportatge televisiu”, per dir alguna cosa, emès fa uns mesos pel canal Telemadrid. 

Tot plegat demostra la necessitat d'una acció mediàtica global per part dels independentistes. En les darreres setmanes s´ha posat fil a l'agulla, certament, però és més necessari que mai que el futur President de la Generalitat tingui una visibilitat mediàtica global molt més intensa, i que es compti també amb una Conselleria d'Afers Exteriors que vagi molt més enllà de la “diplomàcia econòmica” impulsada aquests dos darrers anys, i que inclogui, a més a més, una clara iniciativa envers la recerca de suports polítics internacionals. Començant, per exemple, amb Islàndia, que és de lluny, l'estat sobirà que sembla més obert en aquest sentit. No tinc cap mena de dubte que qualsevol triomf diplomàtic aportarà milers de vots a la causa independentista. No hem de perdre, doncs, el temps, i cal posar-se a treballar, com ja s'està fent, amb tota la contundència i desacomplexadament.

(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 21 (DESEMBRE 2012)

EL NOSTRE INTERLOCUTOR: EL MÓN

 Amb la presa de possessió d’Artur Mas, tot comença a dinamitzar-se. Poc a poc, sense pressa, però sense pausa, el procés cap a la Independència es desenvolupa de forma imparable. Qui no vulgui veure que estem davant d’una conjuntura històrica és el seu problema. Mai com ara hem estat tan a prop de la Independència. Bé, corregeixo, des del 1936-37, concretament des de setembre al maig, respectivament. Llavors, la Generalitat va apropiar-se del Banc d’Espanya, va crear la Conselleria de Defensa, i l’Exèrcit de Catalunya, fent una crida a la mobilització de les lleves corresponents. Fins i tot va impulsar les ofensives a l’Aragó i a Mallorca. Llavors, Companys no era un més de disset micos. No. Era el president de la Catalunya Autònoma, que no autonòmica. Per entendre’s, tenia un estatus com el que ara té, salvant les distàncies, l’Autoritat Nacional Palestina (ANP).

Amb els seus actes, el President Mas, cada cop més està recuperant aquesta singularitat respecte la resta de ramat de presidents autonòmics. Per exemple, les eleccions del 25N van comptar amb un seguiment propi d’un estat sobirà. Fins i tot, amb més atenció que molts estats sobirans. Així, resulta pràcticament impossible imaginar que les eleccions de Múrcia, de Castilla-La Manxa, fins i tot les de Madrid o les de Cantàbria, per esmentar-ne algunes, tinguin el seguiment mediàtic global que van tenir les eleccions al Parlament de Catalunya. Voleu alguna demostració més fefaent que Catalunya és una nació i la resta no?

Una altra iniciativa plenament encertada és la de l’ús cada cop més sovintejat de la llengua anglesa per part del President Mas. És un avantatge competitiu respecte el tanoca d’en Rajoy, que no es pot desaprofitar. Mas ha de parlar en anglès de forma sistemàtica, i usar-lo, no que sigui testimonialment, en qualsevol ocasió que se li presenti.

Ho va fer de forma molt encertada en el míting de finsl de campanya. Malauradament, aquest cop d’efecte no el va fer, em sembla, ni en el discura de la sessió d’investidura, ni en el discurs de la presa de possessió del càrrec. És un oblit que cal subsanar, Com a mínim una dècima part de tots els discursos importants o rellevants, han de ser en anglès.

I això per una raó molt evident. L’estratègia independentista en els propers mesos, per no dir les properes setmanes ha de ser doble. En primer lloc, convèncer els catalans i les catalanes que votin independència. Això és una obvietat. Ningú no ens farà la feina per nosaltres.

Però el segon eix estratègic és el món. No Espanya. Caure en les tertúlies entre independentistes i espanyolistes com fan moltes televisions és fer… espanyolisme, perquè es dibuixa un determinat terreny de joc, i les regles són marcades pels espanyols.

No, deixem de banda les televisions  i les radios catanyoles, i fins i tot aquelles que no sent-ho, indirectament hi actuen quan busquen el cos a cos entre un independentista i un unionista.

Salvant les distàncies, intervenir en les tertúlies a matadegolla amb freakies espanyols, és com amb el futbol. Qui va primer en la classificació, farà un mal negoci si dóna canxa al segon. De fet això és el que han fet els merengues en els darrers quatre anys, no deixar de comparar-se amb el Barça, quan aquest Barça és reconegut com el millor equip del món. I no cal dir que la jugada els ha sortit mitjanament bé, perquè si bé no han aconseguit pràcticament cap títol, no han parat d’ocupar quota informativa dia sí i dia també. Fins i tot han aconseguit que TV3 parli més dels merengues que del Barça. I això no pot ser.

A hores d’ara, l’independentisme porta un avantatge considerable a l’unionisme, tan en l’aritmètica parlamentària, com en el carrer. Però hi ha el perill d’una bipòlarització si inisistim en les tertúlies de confrontació. I en aquesta dinàmica, qui guanya sempre és qui va al darrere, perquè es posa al mateix nivell que qui va davant. Com el Madrid, respecte el Barça.

Naturalment, no podem fer aquest regal als espanyolistes.

La millor manera d’evitar aquest problema, i que ens afavorirà d’allò més és que el nostre segon interlocutor no siguin els espanyols, si no el món. És a dir, el President Mas ha d’adreçar-se sistemàticament en anglès en la més mínima oportunitat que es presenti -tret que hagi de fer una inauguració de, per exemple, un poliespotiu del poble o un barri. L’ús de l’anglès ha de ser plenament normalitzat en els discursos, i també en la pàgina web corresponent (president.cat), i el la de la pròpia Generalitat. Únicament d’aquesta manera podrem saltar els obstacles que els mitjans espanyols i els corresponsals estranger amb base a Madrid, signifiquen.

Ha de quedar clar, i ja ho he repetit diverses vegades en altres posts, que després de l’11S2012, els catalans i les catalanes hem passat pantalla, com si es tractés d’un videojoc, i ara hem deixat el capítol dedicat a Espanya, l’hem superat, i ara ens trobem en la campanya del Món. Només amb aquesta mentalitat guanyarem. Res de fixar-nos amb els espanyols. i encara pitjor intentar convencer-los. No, això s’ha acabat: the end, finish, kapput, koniec.

I actualment la llengua franca global és l’anglès. Punt. En aquest sentit, la submissió de Catalunya a Espanya, i l’obligatorietat de saber l’espanyol, ens situa objectivament en una posició de feblesa respecte molts altres habitants d’arreu del món. Així com a tot el món l’anglès s’ensenya de forma rellevant, aquí a Catalunya, els espanyols han decitdit que la veritable llengua franca és l’espanyol. Opció ben imbècil. No estic dient que no s’ha d’aprendre l’espanyol, naturalment, però sí que cal resituar la seva rellevància. O juguem a la primera divisió (l’anglès) o serem un element marginal en l’economia global. I naturalment, aixó no pot suposar cap retrocès en el català, que com el suec, en noruec, l’islandès, el danès, el finès, són llengues nacionals minoritàries, però no pas minoritzades.

És per això, doncs, que demano deixar de participar en tertúlies de pa sucat amb oli, i impulsar el màxim la versió en anglès d’aquells documents rellevants per a la campanya referendària.

Cal, per altra banda, multiplicar els esforços per contactar amb els mèdia global, les grans cadenes de televisió, els diaris, les ràdio mundials. I cal també focalitzar el nostre interès en els grans personatges de la política global.

Sr. Mas, vostè que en sap raonablement bé, pot trobar una escletxa fent un ús reiterat de l’anglès, en la seva acció de govern.  Serà una manera d’aproximar-se a l’opinió pública i política europea directament i sense intermediaris.

El nostre món, és el món. I Catalunya, la nostra Pàtria.

(NOTA: Post penjat al DGS, 26.12.2012)