LA LLIGA DE FUTBOL DE CATALUNYA

En anteriors posts he parlat sobre la meva visió del que hauria de ser la Lliga de Futbol de Catalunya. Ara hi torno. Aprofitant l'inici de la temporada, he seleccionat els 20 equips més destacats de la temporada anterior a la 1, 2A i 2B, de la LFP ecspanyola, i al llarg de la present temporada 2006-07, en faré un seguiment dels seus resultats.
(Foto: Plantilla de l'Alacant)

Penso que aquest campionat seria altament competitiu a escala europea, perquè hi participarien molts equips amb experiència internacional, i en conseqüència, no tindria res a envejar a la immensa majoria de lligues europees. Per altra banda, tindria l'enorme avantatge de treure'ns del damunt l'enorme pes del madrilenyisme diari, aquesta xacra casposa, cutre i fatxa que omple totes les estructures del futbol ecspanyol. Un altre avantatge és que seria una veritable lliga de país, que ens permetria anar de nord a sud. Certament hi hauria territoris, com la Catalunya Nord, la Franja, les comarques de Girona, o les illes de Menorca i Eivissa, que no tindrien presència, en aquesta edició, però res no impedeix que les tinguin en les properes si els seus equips s'ho guanyen. Per altra banda, quelcom que considero clau: el Barça passaria de ser "més que un club" a ser "un club més". Aquest fet el considero estratègic atès que, malgrat que sóc un abrandat culé, abans sóc català i molt sovint penso que algú vol utilitzar el Barça com un succedani de la selecció catalana. I això és totalment i rotundament fals. Cada cosa és cada cosa. I el Barça és un instrument clau per fer conèixer Catalunya al món, però no és Catalunya. N'és una porció. Per dir-ho més clar: hi ha molts jugadors que no són del Barça que matarien per jugar a la selecció catalana, mentre que hi ha jugadors del Barça que sembla que formar part de la selecció els fa com nosa. No cal posar noms, oi?

(Foto: Gran triomf del Nàstic al Lluís Companys, contra l'Espanyol)

Aspectes tècnics
- He escollit tots els equips catalans de 1 i 2A i els deu catalans més ben classificats de la 2B.
- Òbviament, els filials no compten per a la Sèrie A, i passen directament a la Sèrie B.
- Atès que a 2A hi ha 22 equips, i doncs, es juguen 4 partits més, considero que el més just és que quan se sàpiga la classificació final, per sorteig s'eliminin quatre jornades. Dues com a local i dues com a visitant. Els resultats d'aquestes jornades, doncs, es restaran del resultat final dels equips provinents d'aquesta categoria.

Classificació 1a Jornada
Badalona 3+2
Barcelona 3+1
València 3+1
Nàstic 3+1
Benidorm 3+1
Terrassa 3+1
Mallorca 1
Elx 1
Castelló 1
L'Hospitalet 1
Vila-real 1
Alacant 0-1
Alcoià 0-1
Lleida 0-1
Espanyol 0-1
Hèrcules 0-1
Sant Andreu 0-2
Gramenet 0-2
Vila-Joiosa 0-2
Llevant 0-4

En seguirem parlant.

LA IMMIGRACIÓ COM A PRETEXT

Cada cop són més els dies que penso que els informatius de TV3 utilitzen el drama de la immigració subsahariana com a excusa per ecspanyolitzar-nos més i més. És una bona estratègia. Ningú mínimament favorable del políticament correcte, gosarà criticar les imatges colpidores d'éssers humans rebentats després de dies a la deriva. Però jo sí que ho faig. I em pregunto: és necessari que cada dia, que a cada edició del TN, ens haguem d'empassar tres, quatre o vint minuts de crònica de successos relatius a la immigració? Jo penso que no. La consciència ja existeix del drama. Però el fet cert és que a les autoritats ecspanyoles, el pretext de la immigració els va molt bé. Així, sense encomanar-se a déu ni al diable, quan ho consideren necessari, n'agafen unes dotzenes d'aquestes persones i ens les envien a Catalunya... i que s'espavilin. La veritat és que si fóssim independents, els ecspanyols no podrien fer aquestes transferències de persones. Vet aquí un altre bon argument per exigir la independència. Tenir la capacitat per regular els nostres fluxos humans d'entrada i de sortida.

Però hi ha un altre aspecte que no podem deixar de banda. L'Atlàntic no és la principal porta d'entrada de la immigració estrangera a l'Estat ecspanyol. Ni de lluny. La principal porta d'entrada és, ni més ni menys que l'aeroport de Barajas, on cada dia arriben milers de persones, normalment de procedència sudamericana, que entren amb un visat de turista, però que un cop exhaurit, s'hi queden.

Els moviments migratoris estan transformant les societats opulentes, i Catalunya, en el context mundial, i malgrat el fet que cada cop la pobresa hi augmenta més, n'és, d'opulenta. I per això és tan important que disposem de tots els instruments polítics per gestionar una política immigratòria ordenada i equilibrada. Dins de l'estat ecspanyol, això és del tot impossible. I ja cal que ens preparem, perquè segons alguns analistes, el fluxe migratori no s'aturarà fins al 2050, pel cap baix.

La independència no és una ocurrència, un somni, un desig, un hobby. És una necessitat urgent, pregona, inajornable i del tot necessària per bastir una societat catalana justa, cohesionada i amb perspectives de futur. Una societat que serà plurilingüe, multiracial, multireligiosa, diversa, doncs, però que només si compta amb un estat propi, estarà en les mateixes condicions de la resta de pobles de fer-hi front amb unes mínimes garanties d'èxit.

L'ABSORCIÓ DEL PSC

Avui s'escau comentar els resultats de la segona enquesta d'aquest bloc. Fa referència a la tria de Montilla com a candidat a la presidència de la CAC. De les cinc opcions contemplades, la que més vots ha obtingut ha estat la que considera que la tria significa la definitiva absorció del PSC pel PSOE (68 vots i 33% del total). Dic que avui s'escau comentar el resultat perquè coincideix amb les declaracions del president-zombie, que ara va i exigeix que Montilla recuperi el grup parlamentari propi -socialista- al congrés de la hienes. Ja hi som, una altra maragallada, i encara en queden unes quantes fins a l'1 de novembre o fins al traspàs de poders. Al Tio Pepe deu d'haver-li donat un cobriment. Des d'aquí sento els crits de la Moncloa i de Pepinyo Blanco. Al carrer Nicaragua, la securitate ja ha desenfundat els kalashníkovs. Però la veritat és que si hi ha alguna cosa que ha deixat sentenciada per sempre més tot el procés de discussió i aprovació (ahahahahaha) del nyap, és la total i definitiva subordinació del projecte socialista català al socialisme ecspanyol. Ara ja no hi ha cap mena de dubte. Si els grans socialistes catalans de la nostra història, des de Gabriel Alomar (1873-1941), passant per Manuel Serra i Moret (1884-1963) fins a, per descomptat, Josep Pallach (1920-1977), aixequessin el cap, els escopirien a la cara (bé, alguns d'ells ja ho van fer en vida).

De la resta d'opcions, la segona que ha tingut més vots -55 i un 26%- és la que afirmava que la tria del bachiller Montilla, és una demostració que el pacte ZP+Mas funciona a la perfecció. Jo també ho penso, es tracta d'una falsa candidatura, tot i que no descarto que pugui sonar la flauta. La veritat és que si en Mas no guanya aquestes eleccions, serà la seva destrucció política, i possiblement, l'ensorrament de CiU. I del projecte pujolista dels darrers trenta anys, aquell que, falsament, ha considerat que és català només qui viu i treballa a Catalunya, encara que no tingui ni punyeteres ganes de ser-ne, per cert (i que d'altra banda, ha deixat desemparats tots els catalans i catalanes de fora de la CAC).

La resta d'opcions era que als socialistes els la bufa, la Generalitat (43 vots i 21%), que el Principat ja és com Melilla, és a dir, una autonomia més (34 vots i 16%) i, ja a molta distància, que es volia evitar el funcionament de l'Oficina Anticorrupció (9 vots i 4%). Destaco el fet que en aquesta enquesta ha tingut 207 vots, un nombre molt superior a la primera enquesta, on només es comptabilitzaren 27 vots.

Les parelles de ball
I seguint amb el tema electoral, proposo una nova enquesta sobre quines penseu que poden ser -no les que us agradarien, si és que n'hi ha alguna- les parelles de ball que si s'escau, és a dir, si ningú no assoleix la majoria absoluta o una majoria suficient, es poden formar després de les eleccions de l'1 de novembre. Entenc per parella el tícket format pel president de la generalitat i el seu conseller en cap. En proposo algunes opcions, algunes francament agosarades. Espero la vostra col.laboració!

CAROD, EL DERROTISTA

Que en Carod és un cadàver polític és prou conegut. Si més no com a polític de primera línia. Una altra cosa és com a pare de la pàtria o aspirant a formar part d'algun cementiri d'elefants. En aquest cas sí que encaixa perfectament. Però no com a líder de la principal força independentista catalana.

Els seus errors han estat immensos: acceptar el nomenament d'en Benach com a President del Parlament, en va ser el primer. Empassar-se la imposició de Joan Majó a la direcció general de la CCRTV, el segon. Dimitir per ordre del secretari general del PSOE, en va ser el tercer i, sense cap mena de dubte, el més greu. Voler convertir-se en un personatge simpàtic pels ecspanyols, a força de sortir a totes les televisions i ràdios del món que es fan i es desfan -recordo el cas del seu show amb Rodriguez Ibarra en el programa de la impresentable Júlia Otero- el següent. (Com si els ecspanyols fossin imbècils). Fomentar la basquitis de molts catalans, amb les seves contínues referències al País Basc, quan tot sovint el que fa és espifiar-la, un altre.

Però sense cap mena de dubte, el seu declivi ha vingut de la mà del nyap. És prou conegut que era favorable a votar afirmativament al nyap perpretat per la rendició pusil.lànime d'en Mas (aka xulopiscines) davant en ZP. Després, i de forma desesperada, es va treure de la màniga l'enorme parida del vot nul crític, o alguna cosa semblant. Finalment es va haver d'empassar el vot negatiu, però ho va fer a contracor, a desgrat. I això ho va fer de forma ben ostensible. Tothom sabia que quan el demanava no era sincer. I ell sabia que tothom sabia que no era sincer. I ho feia perquè sabia que la seva carrera política s'havia estroncat.

Davant d'aquest panorama podia haver optat per fer una retirada digna, dimitint amb honor. Però ha optat pel cantó fosc. Conscient que s'enfonsa, es vol emportar a la tomba a aquells que considera que l'han apunyalat per l'esquena. Només així es pot comprendre els seus continus missatges derrotistes que ha proclamat aquestes darreres setmanes:

Primer. A qui pensa que convenç quan afirma que malgrat haver votat negativament el nyap, un cop aprovat (ahahahahah) s'ha de vetllar pel seu compliment íntegre?. Estic segur que la immensa majoria de votants d'ERC, fins i tot aquells que van votar que Sí, els importa un rave el compliment íntegre del nyap, perquè és precisament això, un nyap. Perquè ha nascut mort i només ha calgut una vaga per demostrar-ho fefaentment. I amb l'agreujant que encara falta que el Tribunal Constitucional ecspanyol hi digui la seva.

Segon. És derrotisme pur i dur anar reclamant conselleries. Que si Cultura, que si Governació... És llançar un missatge claríssim de què no es guanyaran les eleccions ni de conya. I llavors és com transmetre un missatge subliminal als ciutadans, que si volen quedar plenament satisfets, han de votar els grans. Els ciutadans, sovint per un recurs psicològic de recerca de la seguretat o de maximització de la satisfacció, voten el cavall guanyador, malgrat que sigui més lletjot. I per això no votaran pas, o els costarà molt més, votar a algú que no té prou confiança en ell mateix per guanyar la cursa.

En definitiva, Carod fa la impressió que no vol anar a la tomba política solet, sinó que vol arrossegar els seus adversaris dins del partit (i suposo que no cal dir noms). Mal final per algú que hauria pogut fer molt, per algú que va ocupar el càrrec que abans havien ocupat dignament personatges com en Joan Casanovas i Maristany o fins i tot el primer Josep Tarradellas. El millor que se li pot desitjar és que acabi políticament els seus dies com a ambaixador bé a Euzkadi, bé a Portugal o bé al Sàhara, que són els seus referents internacionals (atès que no sap un borrall d'anglès). O que sigui nomenat president de la federació mundial de castellers.

PD. Clar que, ateses les lectures periodístiques que fa, tot és molt més comprensible, oi?

DES DE LA PRIMERA LÍNIA...

Fa catorze anys que visc a Cornellà de Llobregat. Hi vaig arribar expulsat pels especuladors immobiliaris i pels seus acòlits/servents sociates de la Barcelona, posa't guapa. No sóc l'únic barceloní, crescut a l'Eixample, que al llarg dels darrers anys he anat a petar al moll de l'ós de la Catalunya metropolitana. En som uns quants. No sé si aquests catorze anys, em qualifiquen per dir el que a continuació diré. Ni ho sé, ni m'importa. Ho dic i punt.

Arran de la (falsa) candidatura de l'exalcalde de la meva ciutat d'acollida a la presidència de la Generalitat, estic llegint en alguns blocs afirmacions que denoten un menyspreu envers aquesta part del territori català que té la creu d'aguantar la plaga sociata. Em refereixo a l'Hospitalet, Cornellà, etc. Voldria fer unes consideracions al respecte:

És un error de manual intentar territorialitzar la identitat ecspanyola a Catalunya. Ni L'Hospitalet, ni Cornellà, etc. són enclaus ecspanyols, en el sentit que s'entén en la política internacional. Són poblacions tan catalanes com ho poden ser Sant Jaume de Frontanyà, Miravet o Sueca. O el districte de Sarrià-Sant Gervasi, per cert. Passa que tenen una estructura sociològica concreta, producte dels processos sociohistòrics dels darrers anys. Estigmatitzar-les i montillejar-les o corbachojar-les és d'una enorme miopia. I fer un gran favor a tota la troupe dels Iceta, Zaragoza, De Madre, etc.

Tot el contrari. Constitueixen la primera línia de la lluita contra l'ecspanyolisme desacomplexat de les elites locals que governen amb majories a la búlgara i que fan i desfan sense cap mirament. Per això tenen terror a la creació d'una Oficina Anti-Corrupció a nivell de la CAC que pugui controlar les finances locals. Ja fa uns anys, la molt discreta Sindicatura de Comptes va tocar el crustó a l'Ajuntament de Cornellà perquè la seva comptabilitat no era clara.

Per això quan sento o llegeixo comentaris despectius envers el conjunt dels habitants d'aquests municipis em poso una mica tens. Per diversos motius. Perquè molts d'ells demostren una ignorància supina sobre la realitat concreta d'aquestes localitats. Perquè s'hi traspua un cert classisme que, francament, fa mal efecte. Perquè, en definitiva, no es reconeix els milers de catalans i catalanes que en aquests llocs, fem el possible i fins i tot l'impossible, per denunciar els intents ecspanyolistes de segmentar territorialment el país. I el que ens toca bastant allò que no sona és que precisament, molts catalans, fins i tot, alguns independentistes amb una formació deficient, sense cap mena de dubte, fan el joc a l'ecspanyolisme, quan menyspreen allò que no coneixen.

Però encara hi ha altres raons. Sabíeu que a Cornellà de Llobregat, ERC treu més vots que CiU a les locals? Potser això us la bufa. Però penso que no us la bufarà això que ara diré: Sabíeu que CiU forma part del govern local de Cornellà, tot i que a l'actual alcalde no els necessitava per res? Sí, sí, CiU va demanar de genolls ser de l'equip de govern, i el successor del Tío Pepe va acceptar llançar-los les engrunes del pressupost municipal que, com bé deveu suposar no són altra cosa que política lingüística i els amics de la sardana. Així, doncs, fixeu-vos la paradoxa: CiU suplica als sociates un lloc al sol.

De fet els convergents de Cornellà, no van fer més que anticipar-se al que després l'inefable Artur Mas va fer amb ZP a la Moncloa, pel que fa al nyap: baixar-se els pantalons. Això si amb un posat molt seriós, perquè encara que l'hi endinyin, un convergent mai fa el ridícul.

AVUI, TOTS AMB EL LOBBY
Avui hi haurà l'acte de protesta contra la demostració més fefaent de caciquisme en ple segle XXI a l'illa de Mallorca. Els patriotes del Lobby per la Independència, conjuntament amb moltes altres associacions socials i populars es concentraran per denunciar el tracte de favor contra l'impresentable director d'El Mundo, en P.J.Ramirez, i la seva piscineta de marres. Un atemptat contra el dret a la igualtat i la privatització de la costa i un exemple de manual de fins on arriba l'esquerranisme del PsoE, fins a la piscineta del totpoderós periodista, que els té acollonits. El feixisme ecspanyolista, amb els cafres del PP en vanguardia volen organitzar una contraconcentració i segurament provocar per tal que hi hagi merder i això doni pas a la repressió de la sempre preparada Guàrdia Civil. És el de sempre.

Des de Prada de Conflent, envio una salutació internàutica als organitzadors de la protesta i tinc tota la confiança en què serà un èxit aclaparador. Fora feixistes ecspanyols i fora el fals socialisme del PsoE!

DES DE L'UCE ESTANT

Tal i com vaig escriure en l'anterior post, ja estic a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Vaig arribar ahir al vespre i la primera sensació que vaig tenir és que hi ha força gent. Segons em van dir, s'esperaven 300 persones pel sopar i es van presentar 400. Penso que aquesta dada és prou significativa de l'interès que ha aixecat aquesta edició d'enguany. La nit, segons sembla ha estat mogudeta, però això no és cap novetat. Bé ara vaig a la inauguració oficial. Si tinc temps ja escriure un altre post avui mateix amb altres temes que tinc pendents.

PD. Les meves vacances per motius tècnics es deuen a la migració d'un a sis megues de la meva connexió domèstica a internet.

VACANCES OBLIGADES

Per motius tècnics em veig obligat a fer unes petites vacances fins la setmana que ve. Aprofito per anunciar que seré a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent, on segur que hi haurà moltes novetats i fins i tot alguna sorpresa.

FELIP PUIG, EMULANT EHUD OLMERT

Suposo que els esdeveniments a l'altra banda de la Mediterrània, engresquen a més d'un i li calenten la boca. O potser és la influència dels gusanos de Miami convertits en voltors que demanen a crits, demòcrates com són, la intervenció de l'exèrcit cubà per acabar amb tot plegat. O, finalment, és la fotuda calor, que obnubila el seny. Només així es pot entendre les afirmacions de Felip Ehud Puig, demanant la intervenció militar per solucionar un conflicte laboral. Em refereixo al conflicte de l'Aeroport del Prat, és clar. Vés per on, ara als autonomistes els mola la via militar. I tot per solucionar una protesta d'uns treballadors que veuen perillar el seu lloc de treball, i el defensen amb ungles i dents. És cert que això té conseqüències damunt d'un col.lectiu de ciutadans, que a diferència d'aproximadament, el 40% dels catalans, sí que es poden gastar uns quants centenars o milers d'euros per fer vacances a l'altra punta del món. Però també és cert que el conflicte es veia venir, i que, com sempre, els responsables empresarials no van fer ni cas. En el fons del fons, hi ha una concepció franquista del conflicte laboral. Aquesta concepció es caracteritza com a mínim per dos trets.

El primer és el de concebre tota reivindicació laboral com quelcom extemporani, fora de lloc, que fa nosa i molesta. No hi ha doncs, una acceptació democràtica de què els ciutadans tenim interessos contraposats i tenim tot el dret a defensar-los. En d'altres paraules, els treballadors només toquen la pera. No es concep, doncs, el conflicte laboral com quelcom normal, que cal gestionar i arribar a pactes. I sobretot, donar un reconeixement de protagonisme d'igual a igual, i no de superior a inferior, en el desenvolupament de l'empresa. Exigència aquesta que considero mínima. O es parla de tu a tu, o no hi ha res a fer.

El segon és el de la resolució. Aquesta sempre ha de ser per golejada. "Cautivos y desarmados" els treballadors se l'embainen, us sona això? I és clar que sí, franquisme sociològic o sociolaboral pur i dur. En Puig, però va un pas més enllà, parla de l'exèrcit. I per quan els pistolers, tros de bocamoll? Negociar? I un bé negre! Trágala pura i simple.

La veritat és que en el conflicte del Prat es vol carregar els neulers en la baula més feble, els treballadors. I encara bo que dos telepredicadors especialment odiosos quan parlen de conflictivitat laboral, tals com en Cuní i en Bassas són de vacances, sinó ja sentiríem els seus marrameus contra "el proletariat revolucionari que vol conquerir el Palau d'Hivern". I els treballadors, només defensen el seu lloc de treball, la seva supervivència econòmica i moral. On cal buscar els responsables és sense cap mena de dubte a la part empresarial (IBERIA) i els seus acòlits (CC.OO i UGT), així com en tot el sistema de gestió aeroportuària (AENA, Ministerio de Fomento). Les seves estratègies d'engany, de secretisme, de prepotència, de fatxenderia, col.loquen aquells que ocupen la posició més feble contra les cordes. I quan parlo dels més febles, em refereixo, és clar, als treballadors i no a cap altre col.lectiu. Que hi ha qui perden els seus vols? I què passaria si en comptes de perdre un vol a les Seychelles, on pel cap baix et patejaràs 3.000 euros en 15 dies, perdessis la teva feina i haguessis d'anar a fer cua a les Oficines de Treball? Quina cara se't quedaria?

I per acabar, ens trobem davant un altre exemple palmari del que serà l'escenari sociopolític quan el nyap entri en vigor el proper 9 d'agost, si no vaig errat. Ara suposo que Madrid intentarà fer passar bou per bèstia grossa i donarà allargues i els sociates d'aquí diran sí senyor, com ho han dit sempre. I Mas farà un nou intercanvi de cromos amb ZP i qui dia passa any empeny.