LA FINLANDITZACIÓ DEL PSC(PSC-PSOE)
Els que tenim una certa edat, sabem què vol dir "finlandització". Es refereix a la tutela que durant molts anys l'antiga URSS (Unió de Repùbliques Socialistes Soviètiques, per als més joves), va exercir damunt de Finlàndia, sobretot en matèria de política internacional i de relacions diplomàtiques. D'aquesta manera, tot i tractar-se d'un estat sobirà, Finlàndia, si més no entre 1945 i 1991, va viure subordinada políticament al seu prepotent veí de l'Est. (No debades, l'auge o miracle finès es dóna un cop l'URSS desapareix).

Doncs bé, aplicant aquest esquema a la política catalana, veiem com el PSC es troba cada cop més finlanditzat pel PSOE. El darrer exemple el tenim amb l'entrevista/ultimàtum de Maragall amb Zapatero. És increïble com aquest home, en Maragall, es baixa els pantalons fins avall quan els de Ferraz toquen el xiulet. Segurament la cause de tot això va ser l'actitud de Maragall en la cimera de Miravet 2, quan va intentar adoptar una posició equidistant, és a dir, presidencialista, respecte els diferents partits, inclòs el PSC. Aquest fet va indignar la senyora de Madre, que no va perdre el temps per, després de sortir de la reunió, anar a la "senyu" i protestar perquè en "Pasqualet" m'estira els cabells. En ZP va haver de moure fitxa perquè el cabreig dels Montilla i cia va ser monumental i va cridar a capella el príncep de la Plaça Molina.

Tot plegat patètic i que aprofundeix en la subordinació indigna d'una formació que es diu sobirana, però que no és res més que, cada cop més, un apèndix del PSOE.

A LA TURA LI FAN EL LLIT
D´altra banda, xalo d'allò més amb els via crucis que està passant la consellera Tura darrerament. Tots els escàndols li exploten a la cara i aviat caurà grogui. És casualitat tot plegat? No, home, no. És le preu que està pagant per haver gosat insinuar que podria ser una futurible candidata a President de la Generalitat. I ara està pagant el preu.

Segurament el germaníssim Ernest en té gran part de culpa d'aquest via crucis. Però no podem oblidar que cada cop sona amb més força el nom de l'autèntica aposta per a les properes eleccions a la Generalitat dels sociates. I aquesta aposta és, si els Maragalls brothers no l'avorten avançant les eleccions al 2006, José Montilla, és clar. Tal vegada encara assistirem a un pols entre els sociates del baix i els sociates del vallès, els dos feus centrals del PSC.

NO ENS EQUIVOQUEM: CAL PLANTAR CARA A L'ESTRATÈGIA NEGACIONISTA

Voluntàriament he deixat passar uns dies abans de pronunciar-me sobre el moviment negacionista que ha sorgit en els darrers dies. Els anomeno negacionstes, perquè neguen malèvolament l'opressió històrica i ACTUAL del català i de Catalunya com a nació.

Ho dic molt clarament. El moviment negacionista no és res més, des del meu punt de vista, que una estratègia del PSC (PSC-PSOE), per condicionar a la baixa l'actual procés de negociació del nou estatut.

La lògica que domina aquesta estratègia és la següent: si "sorgeix" un grup extremista de caire ecspanyolista, llavors la posició dels PSC (PSC-PSOE), apareix automàticament com a més centrada i moderada, com un mal menor. I d'aquesta manera les tesis lights s'imposen en el debat polític.

És una estratègia de manual. I possiblement els seus responsables directes són els sectors més ecspanyols del partit: els Montilla, Zaragoza, Corbacho, Bustos, De Madre, Iceta, Ferran...

Dit d'una altra manera: Allà on no pot arribar el PSC, arriben els negacionistes. D'aquesta manera els sociates tenen un altre instrument d'agitació que els fa la feina bruta i que se suma a altres grups com són ICV, Ciutadans pel Canvi, els diferents mitjans de comunicació (El Periodico, particularment, etc.).

Els sociates juguen amb tres o quatre cartes, mentre que ERC i CiU, només juguen amb una sola carta. Passerells!

Algunes proves del que dic:

1. El PSC no ha blasmat el manifest, l'ha tractat amb condescendència.
2. Els negacionistes volen afeblir el PPC de Piqué, reforçant el paper de Vidal-Quadras, amb l'objectiu de crear contradiccions internes. V-Q és prou llest per no caure a la trampa. Però es deixa estimar, és la seva venjança dolça respecte els qui li tallaren el cap el 1996.
3. La congelació de la creació del nou partit és altament significativa. Perquè el congelen TRES MESOS? Tenen algun motiu per fer-ho? Tenen informació sobre si el PSC pot canviar la seva actitud?

No ens enganyem, el PSC és capaç de fer això i molt més. El moviment negacionista és una jugada dels sociates més bèsties i carcamals, que juguen amb foc i no els importa si la casa es crema. No els fem el joc.

Cal dir alt i fort que no combreguem amb rodes de molí.

TRENTA-VUIT ANYS DESPRÉS
Ja s'acosta el segon aniversari d'aquest blog, i el procés d'incorporació de noves tecnologies no s'atura. Darrerament he comprat una màquina multifunció que em permet imprimir, copiar i escannejar. No és que tingui unes propietats extraordinàries, però em fa el servei.

Particularment interessant em sembla la possibilitat d'escannejar totes les fotos que tenim a casa. No, no us preocupeu, no començaré ara a penjar fotosque tinc de l'avi, el besavi i d'una rebesàvia. Potser faré un nou blog exprés per això, però no en aquest. De totes maneres, no he pogut resistir la temptació de penjar aquesta foto



Hi sortim el meu germà Pau (és el petit) i un servidor, ara fa trenta-vuit anys, pam amunt pam avall. Encara no havia nascut en David.

No us enfoteu gaire.

PD. Perdona Pau, per no consultar-t'ho.

"LES COSES D'EN PERE"

No vull pas que aquest blog es vagi convertint en una mena de pàgines de necrològiques, però tanmateix, no puc deixar de referir-me al traspàs, anunciat també, d'en Pere Esteve. Penso que la seva decisió d'abandonar CiU i iniciar una nova ruta, la de la sobirania, té quelcom d'exemplar. M'explico.

Ell no tenia cap necessitat de fer el que va fer. Hauria pogut continuar en els seus càrrecs institucionals i orgànics i qui dia passa any empeny. Però va optar pel risc, controlat, això sí, però risc en definitiva i déu n'hi do el bé que li va sortir. És l'únic polític que ha aconseguit "ser en el poder" (orgànic o institucional) amb Pujol i amb Maragall. I ho va fer de forma elegant. Quan deixà CDC, va abandonar l'euroescó d'Estrasburg. Anava sobrat i el seu futur no depenia de la política, era lliure i això es nota. Per això, la ideologia va comptar més que la poltrona. Això és el que passa amb els homes lliures. I això els converteix en éssers perillosos per aquells que han fet de la política la seva menjadora.

Però per damunt de tot, el fet més transcendental, és que Esteve, a diferència de Mas, no va combregar amb les rodes de molí del tardopujolisme. I si bé és cert que va participar en els acords del 96, es va oposar de forma rotunda als acords, incomprensibles del tot, del 2000, amb un PP amb majoria absoluta. La marginació que això va suposar a tota la dinàmica generada entorn de la Declaració de Barcelona, va allunyar-lo del "Sant Pare", fins que a l'últim, es va produir el trencament. Esteve, malgrat que ha mort jove, no era cap xaval, i no estava disposat a acceptar el que després s'ha demostrat com inacceptable.

D'altres sí que ho acceptaren. I, els ha anat, molt, però que molt malament. Oi Arturet?

ESTÀS CONVIDAT, de nou

FA DEU ANYS QUE VAIG PLORAR

Fa deu anys que vaig plorar per darrera vegada. Que vaig plorar d'odi i de ràbia. Va ser arran del genocidi d'Srebrenica i d'altres enclaus que caigueren en les mans dels paramilitars serbis. Fa deu anys que vaig odiar amb totes les meves forces els soldats holandesos i, encara més, França, i el seu maleït general Janvier (encara me'n recordo del seu nom, je me souviens). Tot plegat ha tornat a sortir a la llum arran de les imatges del vídeo que mostren l'assassinat covard i poruc de sis bosnis per part de les forces especials sèrbies.



Els fets d'Srebrenica van ser l'enèsima demostració del cinisme de la política internacional, de com la gent és capaç de seure davant un mapa i traçar unes línies que signifiquen la mort per a centenars o milers de persones.

I Mladic i Karadzic? On són? Segur que els francesos els tenen amagats en algun lloc. Potser faríem bé, tots plegats, de deixar de mirar pels Balcans i fixar-nos una mica més en la Costa del Sol, tal vegada tindríem una sorpresa. Ecspanya sempre ha estat un bon refugi per a tots els monstres que ha parit la humanitat.

PEDROLO, PEDROLO I MIL VEGADES PEDROLO





Us recomano molt l'excel.lent article d'en Jordi Coca a l'AVUI.

NON, NEE A LA LLUFA

Durant la darrera campanya sobre el referèndum europeu, vaig referir-me al Tractat constitucional com a llufa -no sóc original, el vaig copiar de la gent de Mataró. Després del NON francès, he esperat al NEE holandès per penjar aquest post. Penso que ara es pot dir que la llufa està tocada de mort. És una gran notícia.

On són ara tots els pro-europeus que se'n fotien dels que ens posicionàvem contra la llufa? Amagats sota les taules. No gosen dir ni ase ni bèstia. Els resultats referendaris són una gran lliçó de democràcia participativa i de com els ciutadans en sistemes polítics democràtics plenament consolidats poden enviar a pastar fang als seus polítics. No és el cas de Catalunya/Ecspanya. Aquí la cultura política democràtica és d'un gruix quasi imperceptible. De fet continua plenament vigent el franquisme sociològic que es pot concretar en aquella frase de "quien se mueva, no sale en la foto" d'Alfonso Guerra. Per cert, actual president de la comissió constitucional del Congrés de Diputats. Càrrec clau, sense cap mena de dubte.

Deixo per més endavant una reflexió aprofundida sobre les implicacions d'aquests referenda. Només vull contrastar el diferent capteniment del PSOE i del PS francès. Mentre que en el segon hi hagué un debat intensíssim, i fins i tot una consulta interna, i això no obstant, després les posicions es van mantenir fermes, en el PSOE, hi hagué una unanimitat a la búlgara entorn les tesis de la direcció. El fantasma d'Alfonso Guerra i de la seva frase, recorria totes les seus sociates. La diferència entre un partit de cultura política democràtica i un partit que és una exclusiva repartidora de càrrecs públics i fiscalitzadora de lleialtats numanties. Tenim la sort, però, que, com sempre passa, algú que es quedi amb un trosset més petit del pastís, ho denunciarà tot i sabrem la veritat de tot plegat. Fins llavors, fem el possible perquè això succeeixi el més aviat possible.

CANVIS EN POLÍTICA EXTERIOR

Segons sembla en el darrer Ple del Parlament de Catalunya, el Conseller Primer ha anunciat que passa a coordinar tota l'àrea d'Actuacions Exteriors de la Generalitat, i fins i tot s'obre la porta a la creació d'una Conselleria d'Actuacions Exteriors. És una gran notícia, que ja en el seu moment vaig demanar en aquest mateix blog. Sobretot és urgent marginar la inútil responsable actual de política internacional. Caldrà que seguim molt d'aprop tot aquest procés.

NOU BLOG: LOVETONICOLE

Aquest post és diferent. El seu objectiu és anunciar que fa pocs dies he començat a escriure un altre blog de característiques força diferents. Es tracta d'aquest blog i com es pot constatar està dedicat als comentaris o reflexions que faig entorn els jocs digitals (jocs per ordinador, consoles, mòbils, etc.). També li vull donar un cert component acadèmic, atès que penso que ja a hores d'ara aquest àmbit mereix una anàlisi científica. Això no vol dir que no tracti d'aspectes més "humans". Finalment, una altra diferència important és que està escrit en anglès. He pres aquesta opció no perquè m'hagi donat un atac globalitzador de sobte, sinó perquè vull agafar el costum d'escriure regularment en aquesta llengua.




Cal tenir en compte que a Catalunya devem ser els únics éssers del planeta que es pensa que la globalització es farà en ecspanyol. A hores d'ara qualsevol obrer eslovè, eslovac, lituà o polonès sap més anglès que qualsevol obrer català o, per descomptat, ecspanyol. I això és clau. Si ens pensem que els nostres competidors són els treballadors del tercer món, anem molt errats. Els nostres competidors són els de l'Europa Oriental, i ells s'estan posicionant molt millor que nosaltres. I d'aquí 10 o 15 anys, o fins i tot abans, els marroquins també seran competidors. El coneixement i el mestratge de la llengua anglesa, doncs, ha de ser un objectiu prioritari per als joves i no tan joves (entre els 40 i els 60).

Català i anglès, local i global. Com a mínim.

JON IDÍGORAS (1936-2005)

La mort d'aquest fill del poble treballador basc, d'aquest patriota exemplar, m'ha commogut. Era un fet que podia passar en qualsevol moment, donat que feia molt que estava malalt. Idigoras, per mi, forma part de la galeria de referents exteriors que tinc. Un altre, per exemple, és el quebequès Pierre Bourgault (1934-2003). Durant la dècada dels 80, va ser un dels portaveus més destacats de l'esquerra abertzale, i sobretot un dels que suscitava més odi entre els ecspanyols, perquè era basc i treballador i no se n'amagava. De fet, en aquells anys, Idígoras era la cara oposada a X. Arzallus, el prepotent cap del PNB més dretà.



En la meva història personal guardo una brevíssima conversa amb Idígoras. Va ser l'any 1986, durant el meu primer viatge a Euzkadi. Hi vaig anar amb una delegació de la Crida a la Solidaritat, amb motiu dels actes per recordar el primer aniversari del vil assassinat de Santiago Brouard per part del GAL, és a dir del PSOE, és a dir d'Ecspanya. Vam coincidir en la barra de l'Herrikotaberna del casc antic de Bilbo -si no vaig errat. El vaig saludar i ell em va respondre amb la lògica i totalment comprensible precaució de quan no saps qui és realment el teu interlocutor. Però, malgrat tot, sempre recordo aquells pocs segons de conversa.

JON IDIGORAS, VAS VIURE COM UN HOME LLIURE I HAS MORT COM UN HOME LLIURE
EL TEU RECORD I EL TEU EXEMPLE PERDURARAN