DOS ARTICLES QUE CAL LLEGIR

A les edicions de l'AVUI i EL PUNT, de dijous, us recomano la lectura de dos articles d'alt interès. L'un és de l'enfant terrible, Salvador Sostres, un individivu amb el qual no solc coincidir, tret d'ocasions molt puntuals. L'altre, d'en Jaume Renyer, president del Forum Català pel Dret a l'Autodeterminació (FOCDA). Recomanables i comentables.

A LA PUTA RUE (oe,oe,oe)


Ho sento no ho he pogut evitar. Encara em dura el somriure d'orella a orella. Gràcies als amics i patriotes del Lobby per la Independència.

ZP el més manipulador. Ara toca... Montilla

La primera enquesta que vaig penjar fa unes setmanes en el bloc ja és història. Hi preguntava quin polític del "Sí" era més manipulador. La resposta ha estat concloent. El 52% heu votat ZP, mentre que el xulopiscines s'ha quedat en el 33%. En tercer lloc, el reietó dels eco-guais, l'heu votat en un 15%. Paradoxalment, a l'Anglada, líder del PxC, organització xenòfoba que s'ha posicionat, significativament, pel Sí, no l'ha votat ningú. Potser és que diu el que pensa, i això es valora. Potser alguns que es vanten de ser republicans, no només políticament, sinó també èticament, n'haurien d'aprendre. Se'n diu coherència. Se'n diu fermesa. Valors, no cal dir-ho, titllats de freakis pels grimpaires professionals.

Però com deia abans, ja és història. Us proposo ara una nova enquesta: Què demostra l'elecció de Montilla com a candidat a la Generalitat d'adalt? Llegiu-vos les quatres possibles respostes i trieu aquelles que us semblin més encertades. La novetat és que en podeu seleccionar més d'una. S'accepten també propostes noves. Ànims i a votar!


L'espoli fiscal, un comptador

Els qui llegiu regularment aquest bloc, que cada cop sou més, per cert, haureu observat que en els darrers dies he incorporat un comptador sobre l'espoli fiscal que patim els catalans. Un comptador en temps real. És realment impressionant i a l'hora indignant que tants milers de milions d'euros se'ns robi de forma impune. Ecspanya ens roba. I amb el nyap, encara ens robarà més.

"Les Bleus matent l'Espagne"
(Le Figaro, 27 de juny del 2006)

La lògica i la justícia s'ha acomplert. Déu, per sort, no és ecspanyol. I el món podrà veure un partit de futbol digne, com és el Brasil-França. Gràcies, Raimon, has fet molt bé la teva feina. Com deia fa unes hores, t'estaré eternament agraït. I el súmmum és que UCRAÏNA S'HA CLASSIFICAT PER QUARTS. Qui diu que el món no progressa.

Quin dia més feliç! I també s'ha acomplert una altra previsió. La que el xulopiscines de la política catalana (aka Lord Farquaad) no és més que un malestruc en les prediccions esportives. Tu, que vas pujar al poder de CDC gràcies als sobiranistes, vas declarar que volies que guanyés Ecspanya. Doncs mira noi, el teu populisme barato t'ha jugat una mala passada.

Espero que això sigui una altra premonició i que MAI, repeteixo, MAI, siguis president ni tan sols de la teva escala (o de la teva urbanització).

Bé, però passem de zombies i gaudim d'aquesta nit màgica. I que guanyi Brasil!

UN CATALÀ CONTRA ECSPANYA (i en van...)

Avui serà un gran dia, perquè un català, fill d'un exiliat a Lió, pot derrotar la ridícula selecció ecspanyola, ufana i superba com mai, i enviar-la a casa amb la cua entre cames. Quina alegria! Endavant Raimon Domènech! Fes-los pagar, esportivament, tot el que et deuen i ens deuen! Elimina'ls i després cau amb dignitat davant de Brasil. Ningú t'ho retraurà. I jo t'estaré eternament agraït. De rebot, fes que al xulopiscines se li congeli la mandíbula i no digui ni mu. Per imbècil.

En un pla més assenyat, penso que l'exemple de Domènech ens hauria de fer recapacitar. Hi ha dotzenes de milers de catalans, fills, néts i bésnets de catalans arreu del món, i sobretot a França. I són gent gairebé ignorada. Tenim una diàspora enorme i en passem. De forma cruel. Cap, repeteixo, cap poble del món, amb un mínim de sentit de la dignitat, faria això a aquells que ho donaren tot pel seu país, per la seva societat. De fet a la seva avantguarda social, política, intel.lectual, professional, aquella gent que era la que havia protagonitzat al llarg de generacions la lluita per la llibertat nacional, la justícia social i l'emancipació intel.lectual i moral de segles de tenebrisme. Una part qualitativament i quantitativa imprescindible dels catalans. I els hem deixat arraconats, s'han hagut de buscar la vida, lluitar molt durament en ambients sovint hostils. Amb una identitat amagada i, tot sovint, suplantada.

Glòria i Honor a la Diàspora Catalana
I perdoneu els nostres errors. No us mereixem. Probablement per això la immensa majoria heu renunciat a tornar. Perquè vosaltres sí que vau guanyar. Vau lluitar contra el nazisme i vau fer créixer els vostres descendents en un ambient de llibertat i de plena reivindicació dels drets de la ciutadania. Només gosar pensar què hauria estat de Catalunya si vosaltres haguéssiu retornat el 44, el 45, o el 46, em fa estremir. No, millor no pensar-ho, perquè quan veus el carcamalisme que ens governa... se't cauen a terra. Torno a desbarrar. Callo. Avui serà un gran dia. No en tinc cap dubte.

El cas d'Òmnium (3a part)

Si alguna entitat ha fet poc servei a la causa del No, aquesta ha estat, sense cap mena de dubte, una entitat sociològicament important com és Òmnium Cultural. Sí, com se'ls acusa, els actuals dirigents de l'entitat, eren partidaris del NO, la veritat és que no ho ha semblat.


En primer lloc, hi va haver el tema del referèndum intern. El seu resultat, favorable al nyap, va tenir efectes desastrosos en l’entorn del catalanisme tradicional, culturalista, moderat. Si realment el que es volia era donar suport al No, el mínim que s’havia de fer era tenir assegurat d’avant-mà el resultat. O el convoques per guanyar o no el convoques, és de manual.

L’altre pífia de nivell va ser realitzar l’acte de lliurament del Premi d’Honor durant la campanya referendària. Sabent, com se sabia, que el guardonat no entrava en el joc del NO, ?perquè no ajornar quinze dies l’acte i així evitar que els adversaris en traguessin profit, com en van treure, portant-lo a parlar als seus actes? Atenció que no parlo de no concedir el Premi, parlo d’ajornar quinze dies l’acte de concessió del premi per evitar que distorsionés la campanya referendària a favor del nyap. Realment, els actuals dirigents d’Òmniun s’ho haurien de fer mirar.

Anàlisi del NO (2a part de la sèrie)

Al marge del que s'ha dit fins ara, és evident que el vot del NO no ha assolit les expectatives que ens havíem marcat. Això pot ser degut a diverses causes. Aquí en proposo algunes:

1. Una primera que considero cabdal és la poca credibilitat del principal líder polític que propugnava el NO, en la sinceritat de la seva oposició al nyap. Clau. Si a això afegim el cert desinterès per la campanya que ha demostrat el número 2, tenim que les principals figures del principal baluard del NO, no ha jugat totes les cartes en aquesta contesa. Per contra, si s'hagués donat més espai a la figura d'en Carretero (i aquest l'hagués acceptat), sí que hagués transmès més coratge i convicció.

2. Desconfiança del principal partit que propugnava el No, en el moviment sobiranista, i més concretament, en les plataformes. Durant molt de temps, semblaven que visquessin d’esquena, el partit i les plataformes. Podem parlar, doncs, d’un autisme d’ERC respecte el moviment sobiranista. Ja és tradicional que ERC vol sempre pescar en els entorns socials d’ICV, del PSC i de CiU, mentre que rebutja com la pesta, aproximar-se a l’independentisme sociopolític, al qual se’l titlla sistemàticament de freaky i se l’estigmatitza. Fins i tot s'ha arribat a les mans, en alguna ocasió.

La veritat és que en algun míting d’ERC al qual he assistit durant la campanya referendària, he escoltat intervencions de quadres intermedis d’ERC que pensava que eren gent del PSOE o d’ICV. Collons quin personal!

3. Quant a les plataformes… un cert amateurisme polític i un no creure-s’ho. Segurament la feblesa econòmica hi ha tingut molt a veure. Per altra banda, la duplicitat entre el Diguem No i el Dret a decidir, penso que ha estat molt perjudicial. Les plataformes han donat una imatge de flower power (i no ho dic pel tema dels clavells), de gent benintencionada, tant que fins i tot cauen en la beneiteria. Dialècticament, els nostres adversaris eren llops i les plataformes una anyells o xaiets. Quan s’entra, voluntàriament, en determinats negocis, o ets un llop, un autèntic i real fill de puta en tota l’extensió de la paraula, o millor que et quedis a casa.

(Títol 3a part: El cas d'Òmnium)

ALGUNES CLAUS INTERPRETATIVES (1a part)

A continuació inicio una sèrie d'articles sobre els resultats del referèndum d'ahir. Aquesta és la primera part.

Un primer punt que vull destacar és que el referèndum d'ahir no assoleix els estàndards europeus que, com en el cas de Montenegro, exigeixen una participació del 50%, com a element de qualitat democràtica. Certament és discutible, però la veritat és que si s'apliqués la lògica Solana, el nyap no hauria estat aprovat. És clar que ara apareixen analistes que recorden que hem de prendre com a referent, no Europa en el seu conjunt, sinó Galícia... Al pas que anem, i a mesura que es desenvolupi el nyap, segur que no trigarem a veure algun il.luminat que posi com exemple a seguir Ceuta o Melilla. Sense comentaris.

Dos. És un tema a estudiar amb més profunditat des de la ciència política. No des de les tertúlies dels totòlegs. Però en els resultats del referèndum hi percebo dues clivelles significatives. La de l'edat i la de l'activisme digital. M'explico.

La primera fa referència a que caldria veure si el comportament referendari ha estat significativament diferent entre els ciutadans de 45 anys en avall, és a dir, aquells que no poguérem votar en el 1979, respecte dels de 45 anys en amunt. Pam amunt, pam avall. Vull dir que el grup més jove segur que ha tingut un comportament referendari més crític (que pot variar entre el No, l'abstenció, el vot en blanc o el vot nul), que el grup més gran.

Per altra banda, també he percebut que els activistes digitals, la política on line, era molt més crítica que la política off line, i molt més propera al vot NO o NUL que a l'abstenció. Tanmateix, no podem deixar de perdre de vista que els activistes digitals som una minoria dins el conjunt de la població. I també cal tenir en compte l'existència d'abstencionistes participatius, és a dir, una abstenció políticament motivada i no producte del desinterès. Cal tenir present, per altra banda que la immensa major part d'aquest activisme digital es composa de persones joves, d'entre 18 i 35 anys, amb algunes extensions a banda i banda.

Tot plegat em porta a assenyalar, com a hipòtesi de treball, que encara han de passar uns quants anys abans que realment sigui viable un trencament amb l'statu quo. Que quants anys? Pel cap baix, entre 5 o 7 anys. I com a màxim 15.

(Títol 2a part: Anàlisi del No)

Post-data: Tinc problemes amb Blogger. No em deixa introduir enllaços i fer negretes, cursives o coloraines (fet que alegrarà d'allò més a l'amic Xavier A.). Així que es recuperi la normalitat, faré els afegitons adients.

EL PRINCIPI DE LA FI DE L'AUTONOMISME,
UN RESULTAT NEFAST PER A ECSPANYA
I ESPERANÇADOR PER A CATALUNYA

L'autonomisme avui ha donat el seu primer pas cap a la seva defunció. Mai, repeteixo, mai havia obtingut una quotes de suport tan baixes com ara. Ja ho vaig deixar escrit en un post anterior, i sembla que hi ha un peix gros que s'ho ha llegit perquè avui ho ha reproduït fil per randa, de viva veu, això sí, sense citar la font, és clar. Si comparem els resultats dels referenda autonòmics al llarg de la història al Principat, podem veure clarament que,


- En el plebiscit del 2 d'agost de 1931, el sí va comptar aproximadament amb el 61% del vot del cens electoral, i l'abstenció va ser del 38%.

- En el referèndum del 25 d'octubre de 1979, el vot favorable va obtenir el 52.27% del censats amb dret de vot, i l'abstenció va pujar a 40,70%.

- Doncs bé, els magnífics resultats del referèndum del 18 de juny del 2006, ens indiquen, que el suport dels ciutadans catalans amb dret de vot, a aquest nyap, ha baixat al 36.17%, mentre que l'abstenció ha pujat al 50.59%!

És això una victòria? I tant que sí. Una victòria de l'independentisme, per descomptat. L'autonomisme, tocat de mort, només ha fet que guanyar un cert marge de temps. Però de fet ni això. Aviat, molt aviat, veurem com trontolla aquest nyap... i com s'esberla i salta pel aires. I llavors no hi haurà ni Vanguardies, ni El Periódico, ni TV3 que ho parin.

L'onada independentista, com els tsunamis, primer fa marxa enrere, abans de descarregar tota la seva fúria. Això ja no té deturador. L'autonomisme, en la seva agonia, ha intentat xutar-se com a Nip/Tuck, però el bótox ja no funciona en un cos que no és més que una autèntica desferra.

Per descomptat que d'aquí a unes hores en tornaré a parlar. Ara he de veure Crash, per cert, un títol del tot escaient al moment que vivim.

QUI ES REFIA D'AQUESTS TRES PÁJAROS?

La foto fa por, de debò. Tres sociates que semblen prestos a cometre una malifeta. En Clotas (per cert, on era en Benach?), en Sabaté (àlies migdiades) i en Tete Maragall. El Trio Calavera, vaja. Jo a aquests no els confiaria ni l'osset de peluix del meu fill quan era nadó. Ja fa uns dies vaig reclamar la presència d'observadors internacionals al referèndum català. La veritat sia dita, que depengui d'aquests elements el recompte dels vots, em fa posar la gallina de pell, que deia en Johan. Diuen que hi ha 400 periodistes acreditats molts d'ells estrangers: espero que no siguin tots ecspanyols, francesos, italians, grecs, serbis, turcs, russos i vaticans, perquè llavors és com si res.

Foto ACN

L'altre fet que em preocupa és el perquè de centralitzar el recompte de vots en el Parlament del Parc, si mai abans no s'havia fet. Alguna raó de fons hi ha d'haver, sabent a més a més que aquesta deshonrosa institució, candidata a ser enderrocada i arranada el més aviat possible quan arribi una majoria decent, no compleix les més mínimes condicions per allotjar tot el material i les persones que formen un centre de dades d'aquestes característiques. S'hauria d'haver fet en un Palau de Congressos o lloc semblant. Perquè s'ha optat pel Parlament del Parc?

AQUESTA COCA US LA MENJAREU AMB PATATES!

Gauchistes de pa sucat amb oli, el vostre somriure de hiena se us congelarà demà!

A l'AVUI (71%) i AL PUNT (58,8%), GUANYA EL NO

Dues enquestes de lectors donen guanyador el No de forma àmpliament majoritària. Si bé, òbviament la representativitat de sengles enquestes no té cap validesa científica, no hi ha cap mena de dubte que els resultats són satisfactoris i en tot cas, millor que siguin aquests que no uns altres. Vegem-ho.

A la pàgina 4 de l'AVUI, un formatget ens informa que el 71% dels que han participat en l'enquesta han contestat NO a la pregunta Què penseu votar al referèndum sobre l'Estatut de diumenge? Per contra, els partidaris del nyap, els que han votat SÍ només han assolit el 19%. La resta de resultats són Blanc: 4%, Nul 3% i Abstenció, 3%, també. Great!

Per altra banda, segons es pot llegir a l'edició d'avui, del diari EL PUNT, "els lectors que han participat al fòrum d'opinió s'inclinen pel NO". En concret, un 58.8% dels participants s'inclinen pel NO, un 20.8% pel SÍ i un 20.4% per altres opcions. Awesome!

EL PRESIDENT-ZOMBIE ESTÀ DELS NERVIS

No podia ser d'una altra manera. El reietó de la casa si no feia una entremaliadura no se n'aniria content a dormir. I la va fer... Tot plegat denota l'estat de nervis que viuen els oligarques del nyap. Els tenen per corbata i no guarden les formes. Estic convençut que compta amb informació secreta que els deixa en una posició molt dolenta i d'aquí el desfici per voler emetre el missatge televisat. De què, si no, aquesta insistència i prendre aquest risc?

Res serà igual demà, i encara menys, dilluns. Certament, tornarà a sortir el sol, però el país serà un altre. Per primera vegada, la majoria de la població catalana amb dret de vot no donarà suport a un nou estatut d'autonomia. L'autonomisme estarà tocat de mort. I tot ha estat gràcies a la mobilització popular autèntica, en condicions d'extermini ideològic i mediàtic. Però no han pogut amb nosaltres.
Per cert, un dels comentaris que més corrien ahir per l'acte de tancament de campanya de les plataformes era que totes les enquestes que s'han conegut fins ara havien estat elaborades a partir de trucades a telèfons fixos, la qual cosa deixava de banda els mòbils. Un detall força interessant. La victòria del no és possible, i òbviament, desitjable, o fins i tot necessària i imprescindible. Preparem-nos-hi.

Una altra lliçó de la campanya referendària és el seu escàs, nul, impacte mediàtic internacional. En un món globalitzat on quan l'últim mindundi es fot un pet a Indonèsia, apareix en el telenotícies de l'altra punta del món, la campanya pel referèndum pràcticament ha passat desapercebuda en la immensa majoria de mèdia globals. Certament, els resultats, sobretot si són dignes, tindran algun tipus de ressò mediàtic global, però en definitiva, la lliçó és prou coneguda.

L'autonomia no ven, l´únic que ven és la independència, perquè és la condició normal, digna, dels pobles que es consideren com a tals. Qui renuncia a la independència, renuncia al reconeixement, renuncia a la normalitat, renuncia a la dignitat i és vist, i jutjat, per la resta de pobles com un rara avis, com un boig, i en el fons com un destorb, un enuig. O sou independents o no toqueu el que no sona, ens diuen. I tenen tota la raó del món. Collons si en tenen, de raó!

L'única excepció a aquest silenci global va ser la participació de Gerry Adams en un acte organitzat per les JERC a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Tot un senyal optimista. Però fins i tot allò va resultar una mica fred: cap bandera irlandesa acompanyava la catalana i veure com el líder català ha de posar-se cascos per entendre el que diu el líder irlandès... realment feia angúnia...

AQUESTA ÉS LA MEVA OPCIÓ

ENDAVANT, QUE TOT ÉS POSSIBLE!

Quan queden poques hores per a la jornada referendària i quan tots els mitjans de comunicació han anunciat la victòria del Sí pel 120%, no puc estar-me de fer una crida a la mobilització de tothom per derrotar aquest autèntic nyap. No ho dic en conya. Ho podem fer, ho tenim a les nostres mans. Les darreres hores són sempre clau en processos com aquests. Potser la campanya del No no ha estat tan contundent com caldria. També ha mancat un esforç unitari. Ens han matxacat amb autèntiques bombes nuclears informatives per tal que no puguem, ni gosem aixecar el cap. Han intentat construir una atmosfera irrespirable per aquells que no donem el nostre braç a tórcer.
Han elevat el PP a la categoria d'un partit important al Principat, quan de fet no són més que uns autèntics alienígenes (amb els quals tant CiU durant vuit anys, com el PSOE al País Valencià i a les Illes, no s'han estat de pactar, per cert)

Però com els patriotes vietnamesos, després dels atacs amb napalm, hem sortit dels nostres amagatalls i ens llancem a la càrrega, amb la convicció que tenim la força de la raó. Els nostres enemics, que no adversaris, no tenen cap mena d'argumentació sòlida. El nyap els importa un rave, cadascú té unes fites per a la consecució de les quals els és instrumental. De fet, l'status de Catalunya els interessa ben poc ... mentre continuï subordinada a Ecspanya, és clar. La immensa majoria de catalans i catalanes saben del cert que el nyap no solucionarà res, cal extirpar l'atavisme del claudicant, d'una actitud que fins i tot n'ha fet bandera en les falques electorals algun partit.

A hores d'ara res no està perdut. Tot és possible, malgrat les rentades d'enquesta que ens fan cada dia. Cal mobilitzar tothom, no només ho podem fer, sinó que estem obligats a fer-ho. Fem que els catalans i catalanes donem una lliçó de dignitat i autoestima, com tants altres pobles han fet al llarg de la història, i com molt recentment ha fet el poble de Montenegro. Com quan França i Holanda van rebutjar la llufa, és a dir, la Constitució Europea. Una lliçó més a aquells que volen tancar el dossier Catalunya, arxivar-lo en una capsa que després dipositaran en un soterrani de qualsevol ministeri fins que es pudreixi. Una lliçó com la que van donar Carrasco i Formiguera el 1932 o Heribert Barrera el 1979

L'únic que perd és qui abandona la lluita. Endavant, la victòria és al nostre abast, i la derrota i la vergonya dels pusil.lànimes, també.

CATALUNYA, LA BÚLGARA

Atenció, atenció, notícies fresques.... CATALUNYA VOTA EL 120% A FAVOR DEL NYAP DE LA MONCLOA...bip, bip.

Atenció, atenció, notícies fresques.... En MAS i l'ICETA s'han mort d'un ORGASME TREMENS... bip, bip.

Atenció, atenció, notícies fresques.... ROSA CULLELL i MANUELA DE MADRE han estat designades Pubilles Majors... bip, bip.

Atenció, atenció, notícies fresques... ara podeu VOTAR en aquest bloc (mireu la columna de l'esquerra una mica més abaix)... bip, bip.

Signat: Camarada SORTOV (en procés de desintoxicació independentista)

THE SHIELD (aka VIC MACKEY)

D'ençà fa unes quantes setmanes tinc un petit problema domèstic. Que TV3 emet a partir de quarts de dues de la matinada una de les sèries que més m'han impactat en els darrers anys. Em refereixo a Vic Mackey, si bé el seu nom original és The Shield. En conseqüència moltes nits no vaig a dormir fins a quarts de tres i m'he de llevar a les set. Però, malgrat això, penso que la sèrie s'ho mereix. Oimés quan aquesta darrera setmana han començat a emetre els episodis corresponents a la tercera temporada, episodis que, si no vaig errat, és la primera vegada que els passen (no així els de les dues primeres, que ja els passaren amb anterioritat).

Allò que em captiva de la sèrie és el seu estress, la xarxa de relacions interpersonals, la seva vocació sociològica, la seva plasticitat documental, i el trasfons de la política local, aquella que es dóna en el primer nivell del poder i que penso que és on realment es pot assolir una certa qualitat democràtica.

The Shield transcorre en un suposat districte de Los Angeles, altament conflictiu per l'actuació de les bandes i l'impacte de la droga. El nom del districte és inventat, es diu Farmington, nom posat amb tota la intenció del món, atès que és com si es referís a una masia o granja. Una elecció que ja demostra que els seus responsables no es mamen el dit.

Per descomptat, cal mencionar el seu protagonista, Michael Chiklis, un actor d'origen grec al qual ja vam veure protagonitzant la sèrie The Commish (1991-1995), on també feia de policia. Això no obstant, Scali i Mackey, els noms dels dos personatges que interpreta Chiklis tenen poca cosa més a veure. En la sèrie actual (que es va començar a emetre el 2002), Mackey no és que sigui un tipus dur, és que és un autèntic malparit que no s'està de carregar-se un altre policia que el volia fotre, i de cobrar dels caps de les bandes i fins i tot de robar a les diferents màfies. Un angelet, vaja. Però alhora, trobem, un pare que estima els seus fills, de manera que ja tenim servida la doble cara del protagonista: dur a la feina i tendre amb els seus. És una fórmula que ja hem vist en una sèrie mítica com són The Sopranos, com ja vaig apuntar en un altre post, ara fa uns mesos.

Però la sèrie té un component bastant coral, atès que també s'ocupa de les diferents subhistòries dels detectius, del capità, dels patrullers i fins i tot de les vides privades dels diferents membres de l'Equip d'Assalt (Strike Team). També penso que cal afegir la importància de la música, cosa que em recorda molt a un altre programa mític, en aquest de no ficció, com és Cops. També l'espectacularitat, o fins i tot cruesa, de moltes imatges em recorda a Nip/Tuck. No debades totes tres (The Shield, Cops i Nip/Tuck) provenen de la Fox. Com a tall anecdòtic hi ha el fet que el número dos de l'Equip d'Assalt, es diu -el personatge- Shane Vendrell, cognom ben català que sobta que el trobem en aquest context.

En definitiva, una sèrie molt recomanable que TV3 s'entesta en fer-nos patir. Tot i que entenc que no pot ser una sèrie de prime time, els horaris bèsties, els canvis de canal (abans es feia al C33), les seves desaparicions sobtades, han tallat bastant el rotllo a molta gent, si bé no s'ha arribat als límits de TVE amb Urgencias (ER). Espero que puguem veure totes les temporades. Ara s'acaba d'emetre, als Estats Units, la 5a i se'n faran dues més. Entre les novetats hi ha l'entrada d'actors consagrats en el món del cinema com Glenn Close o el magnífic Forest Whitaker, protagonista entre d'altres de pel.lícules de culte com són The Crying Game (1992) i Ghost Dog: The Way of Samurai (1999).

Era tanta la frustració que tenia que l'estiu passat, vaig estar a punt de comprar-me el pack de DVD de les dues primeres temporades quan els vaig veure a la FNAC de Perpinyà, donat que penso que a l'Estat ecspanyol no es ven (tot i que sempre queda Amazon).

Vic Mackey s'emet de dilluns a dijous, immediatament després de La Nit al Dia de la Terribas.

ENHORABONA, DR. TERMES

La notícia de la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al Dr. Josep Termes la considero plenament encertada. Felicitats, professor! He estat alumne seu en dues assignatures. La primera va ser a la Facultat d'Història de la Universitat de Barcelona, a mitjans dels anys vuitanta, si bé he de dir que moltes de les sessions les va donar una professora ajudant. Tot i això les sessions que va impartir van ser plenes d'interès i d'ironia. La veritat és que em va saber a poc. N'hauria volgut més. En aquells anys ja vaig copsar que el capteniment d'en Termes era més aviat tranquil i que més aviat preferia no embolicar-se gaire. Els meus intents per tal de fer-lo participar en algun acte polític a la facultat sempre va topar amb l'excusa del cansament, de la família, etc. Jo ho vaig acceptar amb resignació... i perquè no tenia cap més remei.

Uns deu anys després, aproximadament, vaig tornar-lo a tenir com a professor ara en un curs de doctorat que impartia a la Universitat Pompeu Fabra, a l'Institut d'Història Jaume Vicens i Vives, més concretament. Aquí sí que el vaig poder gaudir més, i de més aprop, atès que érem pocs doctorands. A tall d'anècdota, recordo que el darrer dia del curs ens va proposar fer un breu escrit sobre el tema de la nostra elecció i que ens serviria per avaluar-nos. Mentres el feia, se'm va acostar i em va preguntar si em semblava bé obtenir un notable. Jo li vaig dir que no. Aquest cop em va fer cas.

Dit això, remarco que en Termes, conjuntament amb un altre catedràtic, l'Albert Balcells, de la Universitat Autònoma de Barcelona, són els dos historiadors que més m'han influït. La reivindicació del catalanisme popular enfront les interpretacions economicistes (Fontana) i juridicistes (Solé Tura), totes dues de marcat caràcter ecspanyolista, ha donat lloc a un coneixement cada cop més aprofundit de la història contemporània de Catalunya que s'allunya molt dels tòpics de manual.


Infanteria republicana a punt d'assaltar posicions feixistes durant la Batalla de l'Ebre

Els recents estudis de Termes sobre la Batalla de l'Ebre -recordo que les seves arrels familiars són a la Terra Alta-, assenyalen clarament la magnitud de la tragèdia i com tota una generació de joves catalans van ser enviats a la mort en qüestions de setmanes, per no dir dies. Una tragèdia que encara avui en dia es viu en silenci en moltes famílies... més de seixanta anys després.

Una altra contribució d'en Termes és la formació d'un important contingent de deixebles que avui en dia investiguen seguint els seus ensenyaments, aprofundint-los i ampliant-los en perspectiva. Si bé sempre pot passar que et surti algun deixeble original.

EN PLE ORGASME UNIONISTA... UNES REFLEXIONS INDEPENDENTISTES

Els unionistes partidaris del nyap semblen trobar-se en ple orgasme i consideren que guanyaran sense baixar de l'autocar. Les enquestes del CEO i de La Vanguardia, entre d'altres, els han pujat tant la moral que els xiscles de plaer se senten de punta a punta del món mundial. Bé, que els faci profit, la viagra.

Ara bé, penso que farien sàviament (pretensió del tot inútil) tenir present aquestes breus reflexions independentistes.

1. El Senat ecspanyol va ratificar el projecte de text estatutari amb menys del 50% dels vots. Em direu que el Senat ecspanyol pinta poc. Cert, però, objectivament, el nou text estatutari és molt més feble, políticament parlant, que el de 1979.

2. Aquesta feblesa objectiva, pot donar peu a que, si s'escau, el terrible Tribunal Constitucional ecspanyol, hi posi les grapes i l'acabi de rematar, retallant-lo encara més i passant-se per l'arc del triomf la voluntat dels ciutadans de la CAC. Com un avís de navegants, la presidenta del TC ja ha dit que no li tremolaran les cames si ha de treure les tissores, el ribot o la serra elèctrica.

3. Recordo que el TC no és un tribunal del poder judicial, per la qual cosa la seva actuació no es cenyeix als plantejaments jurisdiccionals ordinaris. Tot el contrari, en tant que òrgan constitucional, la seva composició és molt més política i la seva actuació té molt més en compte els vaivens de l'actualitat política. Per això, els partits polítics, i singularment, el PSOE i el PP hi tenen molta més mà. Atès que ja sabem que el PP presentarà un recurs d'inconstitucionalitat, si s'escau, algú ha sentit dir al PSOE que farà tot el possible per evitar que el recurs prosperi? M'ensumo que en l'estratègia sociata, el referèndum no és la darrera carta que juguen per aigualir encara més el nyap... La darrera carta és el TC.

4. Tot i que no té a veure amb el referèndum del 18-J, no puc estar-me d'assenyalar novament el cinisme sociata, arran de l'aprovació del projecte d'Estatut d'Autonomia d'Andalusia. Aquesta aprovació s'ha fet amb el 51% dels vots del parlament andalús (PSOE+IU), de manera que el 49% restant (PP i PA) n'han votat en contra. Dic cinisme perquè els sociates a Catalunya i al País Basc (Pla Ibarretxe) sempre s'han mostrat en contra de la política de blocs... perquè condemna a la meitat de l'electorat a l'ostracisme. Doncs bé, quan els convé, l'apliquen i santes pasqües. Això és el 51% al País Basc no, però a Andalusia, sí. Quines penques!

5. Cal tenir en compte que la feblesa del projecte de nou nyap serà encara més gran si no assoleix el 88,16% del vot positiu que es va assolir el 1979. No cal esperar al 18-J per afirmar taxativament que el nou nyap no comptarà amb el suport de la majoria de ciutadans amb dret de vot. (El de 1979 el va aconseguir pels pèls)

En definitiva, tot sembla indicar que l'orgasme unionista pot acabar en un estroncament sobtat. El nou nyap, si s'escau, seria enormement més feble políticament i per tant molt menys capaç d'aguantar les embranzides que s'esdevindran quan els propers anys els catalans i les catalanes patim les conseqüències d'un finançament insuficient, i d'un espoli sense aturador, que s'accentuarà amb la fi de les transferències de la UE.

6. El més terrible de tot és que als unionistes els importa un rave, el nyap. Uns volen garantir que ZP obtingui la majoria absoluta a les properes eleccions ecspanyoles. Uns altres volen tornar al govern al preu i al cost que sigui, perquè han vist que a l'oposició fa molt de fred i han estat tan inútils que en 23 anys no van construir ni una trist refugi per quan vingués l'hivern polític. I els palanganeros o eco-guais, l'utilitzen per sortir a la foto, i evitar ser engolits pels seus amos i senyors... o pel 666.

LA CONFERÈNCIA A BERGA A LA XARXA

L'amic Salvador Molins ha penjat la gravació de la conferència que vaig pronunciar divendres passat a Berga. Si la voleu sentir, juntament amb el debat posterior amb els assistents, tots ells patriotes de pedra picada, hi podeu fer clicant en l'enllaç adjunt. La conferència porta per títol "Proposta d'Accessió a la Independència" i en ella parlo de la Memòria històrica, del Quebec, de Montenegro i òbviament de Catalunya. (Si no surt l'enllaç, feu el típic tallar i enganxar)

http://www.iservicesweb.com/grafmoli/josep_sort.wav

COMENÇA LA MOGUDA, HEM D'ANAR A SAC!

La campanya referendària per matxacar el nyap, altrament conegut com a Estatut de la Moncloa, dels Troglodites, de la patena i del ribot, ja ha començat. Us adjunto alguns eslògans que corren per la xarxa i que em semblen prou interessants.




ATENCIÓ, ATENCIÓ, ATENCIÓ, ATENCIÓ!

Segons informa el bloc Fent la viu viu, PSC i CiU s'alien amb la racista Plataforma de Catalunya de Josep Anglada a favor de l'Estatut de la Moncloa.

LA NACIÓ MÉS SOLUBLE DEL MÓN MUNDIAL

Dilluns passat, al programa Àgora del C33, autèntic femer televisiu, on insultar Catalunya surt gratis, el periodista de Libertad Digital Juan Carlos Girauta es va treure de la butxaca un exemplar de la constitució ecspanyola i va posar-se a llegir alguns dels articles que més estima. I d'entre ells hi ha, òbviament, el que es refereix a la indisoluble unidad de la nación ecspanola. Talment com si es tractés de les Sagrades Escriptures. Tres coses.

La primera és que és una total pèrdua de temps cercar qualsevol referent liberal en la dogmàtica constitucional ecspanyola per la senzilla raó que parteixen de la preexistència d'Ecspanya com a nació, l'origen de la qual es perd segurament en la profunditat de les coves d'Altamira a Cantàbria. Dit d'una altra manera, Ecspanya, segons els fonamentalistes és prèvia al pacte civil i polític que segons el liberalisme és l'instrument conformador de tota comunitat política.
Segona. Gosar parlar d'indissolubilitat d'una nació, en un entorn històric i geogràfic que precisament es caracteritza en gran mesura per la solubilitat de molts estats i nacions, és pel cap baix temerari. Fixem-nos-hi. Només en els darrers 60 anys, el nombre d'estats que han sorgit de la secessió d'altres estats és esborronador. Quan es crea l'ONU, el 1945, només 45 delegacions estatals en prenen part. Cert que les dels països del bloc feixista no van prendre-hi part, inicialment. Entre ells, per cert, Ecspanya, que llavors era considerada un autèntic pària per la comunitat internacional. Aviat, el mes de setembre d'enguany, quan Montenegro sigui admès com a membre del ple dret de l'ONU, en serà el 193è membre. Dit d'una altra manera, el nombre d'estats sobirans, en virtut del dret internacional, s'ha multiplicat per 4.28. En definitiva, si hi ha quelcom soluble en aquest món contemporani, això són els Estats i les nacions, o si es vol, els Estats-nació.

Tercer. Però la prova del cotó la tenim en la pròpia història del constitucionalisme ecspanyol. Quan el 1812 s'aprova la Constitució de Cadis, la nació ecspanyola s'estenia llavors a les dues bandes de l'Atlàntic, atès que incloia la part peninsular i arxipèlags annexos, i tots els territoris d'Amèrica sota la Corona ecspanyola. És de suposar, doncs, que aquesta nació ecspanyola era tan indissoluble com la de 1978. Doncs bé, al cap de poc anys, i sobretot després de la gloriosa batalla d'Ayacucho (1824), la suposadament indissoluble nació ecspanyola, havia perdut més del 90% de la seva extensió territorial i milions de ciutadans. Un procés que continuaria al llarg dels segle XIX i XX. Dit d'una altra manera, si hi ha en la història del món alguna nació soluble, aquesta és, sense cap mena de dubte, la nació ecspanyola.

Farien bé, els fonamentalistes ecspanyolistes d'escoltar aquella dita que afirma taxativament que "Dime de qué presumes y te diré de qué careces".

CONFERÈNCIA A BERGA

Demà divendres, 2 de juny, a les 20.30 hores, pronunciaré una nova conferència dins el cicle "Camins de Sobirania".

L'acte tindrà lloc a la Sala d'Actes del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya), situada al Passeig de la Pau, 17, planta baixa.

En aquesta conferència introduiré algunes novetats respecte les ja pronunciades a Balaguer (3 de març) i Girona (30 de març), per raons ben òbvies.

La primera és que Montenegro ja ha assolit la seva independència, per la qual ja no caldrà que expliqui tots els preparatius per al referèndum que, com bé sabeu, es va celebrar el passat 21 de maig.

La segona, és que demà ja ens trobarem immersos en la campanya referendària i seria il.lògic no fer-ne referència.

Així doncs, us espero demà divendres a Berga!