dissabte, 26 de novembre de 2005

ELS NOSTRES QUISLINGS

Sempre he pensat que si els fills de puta volessin, a Catalunya, hi hauria dies que no veuríem el sol. És el preu que s'ha de pagar per ser una nació oprimida nacionalment i espoliada socialment. Alguns dels esdeveniments que s'han donat darrerament em confirmen en aquesta opinió.

1. Vull denunciar i denuncio, el paper dels nostres quislings domèstics. Individus com en Josep Lluís Bonet o en Ricard Fornesa, per només esmentar-ne dos que darrerament han estat noticiables, em provoquen veritable fàstic i un menyspreu absolut. Assumeixen clarament un paper de quislings, de traidors i quintacolumnistes. La seva actitud eunuca és la que tot ecspanyol voldria que tinguéssim els catalans: oferir noves glòries a Ecspanya i a més ser apallissat per ser un vençut.

2. Perquè això és el que som pels ecspanyols. Uns vençuts, un assimilats. Noteu que la indignació contra les reivindicacions catalanes per part dels ecspanyols té un mateix punt de partida. Hi va haver una guerra i la vau perdre, ara heu d'entomar. Si el "bon català" entoma, calla i llepa culs i vores, llavors se'l tolera, si bé de tant en tant se l'insulta, perquè sàpiga quina és la seva posició: política del pal i la pastanaga, doncs. Un exemple: els anunciants catalans a la COPE. Paguen aquesta cadena feixista i com a premi són insultats i bescantats pels seus "periodistes" estrelles.

3. Ara bé, si el català no entoma, llavors a l'ecspanyol se li trenquen els esquemes. "Però com és possible que protesti i cridi!", s'exclama. No ho entén. Hi ha una incapacitat psicològica dels ecspanyols per entendre que hi hagi persones que no volen gaudir del "privilegi" de ser ecspanyols. Fixeu-vos si en són d'etnocèntrics. Es pensen que són el melic del món, quan de fet Madrit no deixa de ser una ciutat perduda enmig d'una estepa i aïllada dels grans fluxes de comunicació i transport mundials. Que la gran "gesta" aeronàutica ecspanyola sigui el Pont Aeri, ja és de per si prou significatiu del nivell cosmopolita d'ecspanya. Però també ho és del servilisme dels "bons" catalans. Aquells que es deleixen per anar a Madrit, per tal que els tolerin una mica. Realment molt penós.

4. I tanmateix, la història és plena de pobles que han fet mans i mànigues, i altres coses, per deixar de ser ecspanyols. En voleu la llista? Els holandesos, els portuguesos, els gibraltarenys, tota l'Amèrica Llatina en pes, Filipines, el Marroc, Guinea, el Sàhara. Tots aquests se n'han sortit, i penso que cap d'ells vol tornar a la situació anterior, oi?

5. Dit això, no puc deixar d'afegir que Catalunya pateix un problema seriós amb l'enorme pes polític, econòmic i mediàtic del Grup La Caixa. No pot ser que una institució privada tingui un nivell de poder tan gran que impossibiliti el seu control democràtic. Més encara si tenim present quins són els objectius fundacionals de la institució. Hi ha dies que sembla que Catalunya sigui La Caixa i La Caixa sigui Catalunya: la Comunitat Autònoma de La Caixa o hipotèticament la República de la Caixa. Penso cal actuar en una doble direcció:

5.1. Deixar clar que la Caixa és una institució de crèdit catalana i que en conseqüència es deu a les institucions democràtiques catalanes. Això ho dic perquè és obvi l'intent dels gestors de La Caixa de presentar-se com una mena d'institució aterritorial, sense arrels. No senyors, per molta política que feu d'obrir oficines a Madrid o a Mart, el negoci principal el feu a Catalunya. I punt.

5.2. Un cop això establert, sóc partidari que el Parlament de Catalunya, d'una Catalunya independent, per descomptat, l'altra no té ous per fer-ho, apliqui la solució ATT, és a dividir tal i com va fer en el seu moment (1984) el Congrés dels Estats Units (no de cap país comunista o intervencionista), el Grup La Caixa en quatre, cinc o sis baby-Caixes, per acabar amb l'espectre del monopoli. Òbviament, això implicaria una reestructuració del panorama de l'estalvi popular català, que també afectaria a la resta de caixes comarcals, i l'objectiu del qual seria que les institucions resultants tinguessin com a prioritat la inversió social en les nostres ciutats, pobles i comarques, en la nostra gent en definitiva, i no en projectes faraònics o en aventures imperialistes tronades. Si bé seria factible que una de les baby caixes tingués com a objectiu l'expansió internacional, dimensió obligada en el món actual. Ara bé, aquesta expansió hauria de respondre a tres eixos bàsics: el Mediterrani, Europa i Àsia. I deixar-se d'històries.



dimecres, 23 de novembre de 2005

DIGUEU-ME PARANOIC, PERÒ...

Digueu-me paranoic, però jo no m'ho empasso. Em refereixo a la pretesa història, que segons sembla ha arribat al cor de molts catalanets d'esperit net i pulcre. La història de Juan Sánchez Gómez, alies el Guindi, l'espectador madridista que, dempeus, va aplaudir, juntament amb el seu fill, els gols de Ronnie el dissabte passat, acció que va ser recollida pels realitzadors de televisió i que segons sembla, ha donat la volta al món. Vull dir que no em crec la història que ens han venut, malfiat de mena com sóc amb tot allò que tingui a veure amb els ecspanyols. I encara dic més es tracta d'un muntatge politicomediàtic de gran abast fet amb uns objectius clarament predeterminats. Anem a pams.

1. El primer que em va fer sospitar és que tot quadra a la perfecció. Tot és políticament correcte. És a dir, que sembla que per la gràcia de Déu, el camp més racista d'Europa, s'ha convertit en pocs mesos en un oasi de tolerància i conllevancia que ningú mai no hauria sospitat. En una conjuntura cada cop més inestable, va i apareix aquesta història, just en el moment oportú, a través de l'esdeveniment clau de l'esport a l'estat ecspanyol, com és un enfrontament entre els dos eterns rivals, amb milions d'espectadors que ho presencien en directe.

2. Per no quadrar-me no em quadra ni el nom del protagonista -conscient o no, això ja és una altra història- de tot plegat. No és casualitat que tingui els cognoms més comuns que et pots tirar a la cara, i que amb això es vulgui donar una idea de popularitat, de proximitat. Cal recordar que molts manuals de la CIA o altres agències de seguretat, quan exposen casos pràctics, sovint el protagonista és Mr. John Smith? (començant per Matrix).

3. Em quadra perfectament que determinats mitjans de comunicació han fet exactament la mateixa lectura en clau política de l'esdeveniment. Però que no havíem quedat que hem de separar totalment esport i política? Així que, els esdeveniments esportius no han de reclamar la unitat lingüística del català, que això està mal fet, però, sí que poden recolzar un discurs apaivagador directament relacionat amb el debat polític del moment, oi? Doncs, no! O tothom o ningú. Però qui s'han pensat que som, aquesta gent? Imbècils?

4. Sabeu què en penso, jo. Que tot plegat em sona molt a les Psi-Ops, és a dir, operacions psicològiques, que els estats tecnològicament avançats cada cop exerceixen amb més regularitat per condicionar el comportament polític dels seus ciutadans. Poso un exemple: el 1980, el govern canadenc va fer circular pels carrers de Montreal una caravana de camions de gran tonatge amb distintius ben vistosos del Bank of Canada, en els dies previs a la celebració del primer referèndum d'autodeterminació. De seguida va córrer la brama que estaven retirant els fons monetaris de la delegació montrealesa de l'esmentada insitutció oficial, amb el consegüent pànic que això va originar, ben lògicament.

Vull dir amb això, que a mesura que la tecnologia ho permet, els estats opressors no recorren a la violència dura, sino a tècniques soft, toves, que poden ser molt més eficaces i eficients que les primeres, i que donen a qui les empra una pàtina de legitimitat, atès que en cap cas es recorre a la força: es tracta d'una mà de ferro amb un guant de seda. Per això considero que és un error partir de l'anàlisi que els ecspanyols mai oposaran recursos violents a la probable accessió a la sobirania de Catalunya, hi oposaran una altra tipus de violència: la informació (o desinformació), la rumorologia, el quintacolumnisme (que ja va ser feliçment exterminat a Barcelona, durant la guerra dels tres anys). I si, ja sé que titllar l'estat ecspanyol, de "tecnològicament avançat", és problemàtic i xocant. Però això depèn del context en el que ho diguis. Ho és en el context europeu o dels països de l'OCDE, però no ho és en cap manera, si el contex és el mundial... si més no de moment.

5. Els efectes de les Psi-Ops acostumen a ser devastadors, sobretot si qui els rep no té la més mínima capacitat de contrarèplica. En el cas que ens ocupa, aquests efectes han estat enormes. Després de diverses setmanes d'una campanya sense precedents de catalanofòbia, que en qualsevol país amb una cultura política democràtica plenament consolidada, hauria portat a més d'un a la presó o al pagament de multes multimilionàries, el suposat gest sincer del Guingui ha estat rebut amb un alleugeriment infantil i naif. És que mai n'aprendrem? Molts catalans -per descomptat jo no m'incloc- tenen tan interioritzada la seva condició d'esclau que quan veuen que l'amo té un gest envers ells, se'ls esborra tot l'odi acumulat, tota la imperiosa necessitat de venjar-se de les actuacions criminals... es pensen que el malson s'ha acabat i que per fi la lògica -la igualtat- s'imposa entre amos i esclaus. I res més lluny de la realitat. Odio profundament aquells catalanets que es desfan quan un ecspanyol els dóna palmadetes a l'esquena i els diu que tot s'arreglarà... I un bé negre! Com es pot ser tan desgraciat que acabes perdonant al teu botxí! Al botxí del teu pare, al botxí del teu fill! Però en quin puto país vivim, que només amb unes engrunes de dignitat ja llepem culs i vores!

Per sort, hi ha al país molta gent que no es conforma amb les homilies de torn dels Jordi Barbeta, els Enric Juliana, els Antonio Franco o els López Burniol de torn, els apostols del messellisme i la rendició sense condicions. Però tot i així, encara hi ha molta feina per fer.

dilluns, 21 de novembre de 2005

MIRA COM RIU EL PORQUET




I AL BERNABEU


dissabte, 19 de novembre de 2005

JA TINC EL CAVA DE LA VICTÒRIA


Aquesta nit obriré aquesta ampolla de cava per celebrar la derrota dels ecspanyols. Us convido a fer el mateix allà on veieu el partit. Que aquesta nit sigui una orgia de cava (excepte Codorniu i Freixenet, per imbècils). Que no pari la festa!
QUE N'APRENGUIN

divendres, 18 de novembre de 2005

Les independències que vénen: Montenegro i Kosova

El proper any 2006, pot ser clau per a dos territoris balcànics que aspiren a accedir a la Independència, i que per aquest motiu són dignes de ser analitzats amb interès des de Catalunya. Així, doncs, em comprometo en aquest bloc a fer-ne un seguiment el més proper possible. De fet, es tracta d’un tema que regularment m’ha atret l’atenció, per raons òbvies. Particularment, vaig seguir molt d’aprop l’actualitat política montenegrina entre el 2000 i el 2001, i tinc una capsa plena de notícies i documents al respecte. Però és ben sabut que la constància en un tema és difícil de mantenir, sobretot si en el teu quefer quotidià altres temes assumeixen un protagonisme més immediat. Espero que ara això no em torni a passar. Així doncs, comencem per fer una breu presentació de l’estat de la qüestió.

Montenegro. Després de la caiguda de Milosevic, les tensions entre Sèrbia i Montenegro, s’incrementaren, i els partidaris de l’accessió a la independència de la segona anaren guanyant pes. Això no obstant, la pressió de la Unió Europea, portà a la formació d’un nou estat, Sèrbia i Montenegro (2003), que substituí l’antiga Iugoslàvia.
En els quasi tres anys de funcionament, aquest nou estat no ha acabat de consolidar-se, i les tensions entre el govern federal i els governs serbi i montenegrí, així com la qüestió de l’status final de Kosova, no han fet més que enverinar les relacions entre les dues repúbliques. En aquest sentit, Montenegro ha decidit celebrar un referèndum d’autodeterminació el proper mes de febrer –si bé es pot postposar fins al juny. L’home fort del país, antic President i ara Primer Ministre és Milo Djukanovic (1962)

Com a anècdota, afegeixo que el Cap de la Delegació de la Comissió Europea a Sèrbia i Montenegro, és el català Josep Lloveras (foto).

Kosova. Territori de majoria albanesa (90%), que va gaudir d’una autonomia dins de Sèrbia fins que el 1989, Milosevic la va suspendre i va iniciar una repressió duríssima. Aixó portà finalment a la intervenció militar de l’OTAN per aturar el genocidi que les forces de seguretat iugoslaves (sèrbies) estaven cometent amb els kosovars (1999). Des de llavors, Kosova és un protectorat de l’ONU, si bé el seu estatus final ha de començar a ser discutit properament. Es plantegen dues opcions: la independència o l’autonomia dins de l’estat unit de Sèrbia i Montenegro. La immensa majoria de la població sembla decantada cap a la primera opció, si bé les potències mundials no ho acaben de veure clar. Actualment, la màxima autoritat del país és el cap de l’Administració Provisional de les Nacions Unides a Kosova (UNMIK), el suec Soren Jessen-Petersen, si bé la majoria albanesa ha escollit unes institucions nacionals provisionals, formades per un un govern i un parlament. L’ONU sembla decidida a prendre en breu una decisió sobre l’estatus final d’aquest territori. Així l’1 de novembre, el secretari general Kofi Annan va anunciar el nomenament d’un Enviat especial encarregat de dirigir el procés de determinar el futur estatus polític del país. El nomenament va recaure en Martti Ahtisaari, expresident de Finlàndia, i considerat el factòtum de la caiguda de Milosevic. Com a resposta a aquest nomenament, el parlament provisional kosovar va declarar la independència, en un intent de pressionar l’ONU, així com també la resta de potències presents: la Unió Europea i els propis Estats Units. Caldrà, doncs, seguir d’aprop l’actuació d’Ahtisaari en les properes setmanes. La figura més coneguda és sense cap mena de dubte, Ibrahim Rugova (1944), líder pacifista de la Lliga Democràtica de Kosova, si bé ha protagonitzat diversos episodis polèmics.
Darrerament, però, l’antic líder de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosova (UCK), Ramush Haradinaj (1968), sembla esdevenir un polític valorat pels ciutadans, si bé ha de fer front a un judici per crims de guerra, per la seva actuació durant la guerra i en concret contra la població civil sèrbia. Una acusació que ha indignat molts kosovars.

Sigui com sigui, tot indica que l'opció independentista és la que cada cop s'imposa més. En tot cas, sembla també clar que queda totalment descartada una tornada a la situació semblant a la que es donava fins al 1999.

dijous, 17 de novembre de 2005

NOU LÍDER DEL PARTIT QUEBEQUÈS

Avui, 15 de novembre, el Partit Quebequès ha escollit el seu nou líder. Es tracta d'André Boisclair, un jove polític de 39 anys, que a partir d'ara tindrà la missió que l'article 1 dels estatuts del partit estableix com a objectiu principal de la formació: "fer la sobirania del Quebec", s'acompleixi.

Boisclair s'ha imposat en la cursa al lideratge del PQ a vuit candidats més, però particularment a la seva rival més directa, la veterana Pauline Marois, la qual malgrat ser una sobiranista de pedra picada, té, segons m'ha arribat algunes informacions liasons dangereuses amb sectors ultracatòlics, propers a l'Opus. Des d'aquest punt de vista, el triomf de Boisclair és molt important. Constitueix una autèntica renovació generacional que acaba amb tot un seguit de líders que van viure la fundació i els primers anys d'aquest partit, format el 1968, i que ha governat al llarg de dos períodes claus (1976-1985 i 1993-2003) durant els quals es van celebrar sengles referèndums d'autodeterminació (1980 i 1995).

Boisclair, val a dir, ha comptat amb un suport massiu d'alts càrrecs orgànics i electorals del PQ, però la seva victòria ha estat molt més àmplia que la se suposava inicialment, atès que ha obtingut més d'un 53% dels vots dels militants pequistes, contra poc més del 30% aconseguits per Marois.

Amb el nou líder, el PQ segurament aconseguirà un discurs molt més fresc i proper a la joventut quebequesa, la qual, segons mostren totes les enquestes, és abassagadorament sobiranista, si bé això sovint no s'ha traduït en un suport al PQ, considerat una formació massa "del sistema" i que ha viscut de les velles glòries de l'etapa Lévesque, el seu primer -i llavors també contestat- líder. Si res no es torça, Boisclair té moltes possibilitats d'esdevenir el proper Primer Ministre del Quebec, un cop derroti electoralment a qui ara ocupa aquest càrrec, el desprestigiat i desacreditat Jean Charest, del Partit Liberal del Quebec, aferrissat federalista.

El Vieux-Montréal, el barri vell de Montréal, la gran metròpoli quebequesa

Boisclair representa, sense cap mena de dubte, l'assalt al poder dels fills de la Llei 101, dels hereus de les polítiques lingüístiques, culturals, econòmiques i socials desenvolupades pels diferents governs pequistes al llarg dels seus anys en el poder i que han donat lloc a la generació més preparada i qualificada que mai ha existit al Quebec, i que a més a més és resoltament sobiranista. Ell mateix, ha estat una dels ministres més joves dels governs pequistes, i tot semblava indicar que arran del triomf liberal en les eleccions del 2003, optava per retirar-se de la política. Així, quan el seu antecessor, Bernard Landry va anunciar per sorpresa que dimitia de la direcció del partit, perquè en el congrès del passat mes de juny, únicament havia obtingut el suport del 76% dels delegats, Boisclair estava a punt d'entrar a treballar en un bufet d'advocats als Estats Units, amb un sou d'escàndol. Malgrat això, Boisclair va renunciar-hi i va optar per presentar-se a la cursa electoral al lideratge del PQ, que finalment ha guanyat. Veure vídeo campanya al lideratge del PQ

Félicitations, cher ami André, et que nous assistons le plus tot possible à l'accession du Québec à la souverainété

diumenge, 13 de novembre de 2005

UNA BATALLA QUE VAL UNA LEGISLATURA

El pols per tenir una Oficina Anti-Frau ha de ser guanyat de totes totes. Si la llei no contempla la competència de controlar els comptes dels ajuntaments -i de les diputacions, de passada-, serà com un paper mullat. Sense això, parlar de mans netes és una estafa a l'electorat, és caure en l'oasi català de la sociovergència (la dels Roca, Serra, Samaranch, Fornesa, López Burniol, Homs, la gauche divine o gauche caviar, la de l'eix Pedralbes-Cadaquès-Cerdanya, Portabella inclòs). Estic molt d'acord amb en Xavier Roig quan en el seu llibre Ni som Ni Serem afirma que és en el nivell municipal on la corrupció es troba més estesa, i jo afegeixo que és la principal xacra per aconseguir una veritable democràcia local. No debades, hi ha una dita a les terres de ponent que diu que "Val més un any d'alcalde que quatre de pagès". Aaaah, la saviesa popular...

Cal dir que hi ha indicis prou raonables per sospitar que prop de trenta anys de governs sociates amb majories absolutes, quasi a la búlgara, a les ciutats metropolitanes catalanes han donat lloc a mil i una històries, moltes de les quals mai se sabran, però ben mirat només ens cal una. Recordo que en Al Capone va ser engarjolat per un delicte sense sang, però engarjolat al cap i a la fi. Per això en Montilla està dels nervis.

La corrupció sociata, i els seus vincles amb el poder financer principatí, les dues grans caixes i no poques de les caixes comarcals, fa empal.lidir, el sector dels negocis convergent -sense que això sigui una excusa perquè aquests aprenents de corruptes siguin castigats... aprenents si els comparem amb els mil vegades més cínics, però també més agosarats, mafiosos sociates.

Si ERC cedeix en aquest pols, sentenciarà la seva mort. Si se'n surt, pot utilitzar-lo com una arma contra la campanya convergent que llançarà les seves escomeses electorals contra ERC -ja se sap que la psicologia autonomista obeeix al criteri de ser fort amb els febles i feble amb els forts- arran del debat estatutari.

Ara bé, si es constata que les esmenes sociates s'imposaran, amb el suport de convergents i peperos, caldrà matar la legislatura. Si de cas, que els corruptes es coguin en el seu propi suc. Tota altra sortida és condemnar Catalunya a la corrupció institucionalitzada. He dit.

dimarts, 8 de novembre de 2005

BAGDAD O PARÍS?


La foto pot semblar que sigui Bagdad, però no. És França, més concretament la ciutat de Le Bourget, al nord de París. Paradoxalment, aquesta ciutat, si no vaig errat, és on se celebra una de les fires d'armament més importants del món.

L'odi, la haine, s'ha imposat en els ghettos de França i ha esclatat sense manies. Tot i que òbviament s'imposa fer una anàlisi més aprofundida, és ben evident que el model de gestió de la pluralitat aplicat a França ha fracassat de totes totes. En aquest sentit, des del meu punt de vista, una de les raons bàsiques és l'elevat nivell de xenofòbia que es troba arrelat ben endins de la societat francesa i de la seva cultura política. Sí, sí, els francesos són racistes en una proporció molt alta, i això malgrat tota la literatura entorn la llibertat, la igualtat i la fraternitat. El seu passat colonial, amb episodis equiparables fins i tot amb l'holocaust, és encara massa recent, i condiciona la percepció del món que tenen. També la globalització i l'hegemonia anglòfona, al món, i alemanya a la Unió Europea, els treu de polleguera.

Un altre aspecte que considero interessant és l'impacte que aquests fets està tenint en els ecspanyols. És prou conegut que els ecspanyols, malgrat totes les mamarratxades de la Guerra de la Independència i del 2 de Mayo, senten una profunda enveja/admiració respecte a França. És el seu Primo de Zumosol, que des de l'època dels "pactos de família" del segle XVIII, els protegeix i que, en el context de la Unió Europea, actua com a gendarme per impedir que la Catalunya i el País Basc del sud assoleixin més poder.

Doncs bé, si en les darreres setmanes, els ecspanyols es troben en un estat d'histerisme i alteració patològica notable, convertit en un ressentiment equiparable al que es donava a Sèrbia el 1989, el fet que ara vegin com el seu màxim referent es crema, literalment, no pot més que enfonsar-los psicològicament i confirmar-los en la seva percepció que el món s'acaba. La seva depre és de cavall, i els catalans l'hem d'aprofitar. Segurament, buscaran un boc expiatori, i tothom sap, sabem, qui serà aquest boc expiatori... Adéu Ecspanya, adéu.

diumenge, 6 de novembre de 2005

MAGNÍFIC ARTICLE

Joan Francesc Mira (1939), és sense cap mena de dubte, un dels nostres savis més universals. Ahir va escriure aquest article a les pàgines de Diàleg de l'AVUI. Un article senzillament genial i il.luminador. I que no pot ser més d'actualitat, sobretot ara que ens fem un fart de parlar de nyaps d'estatutets d'autonomia. Difoneu-lo al màxim.

RESSENTIMENT ECSPANYOL (2005), COM EL SERBI (1989)

Portem unes setmanes d'autèntic histerisme ecspanyol que, després de la votació al parlament dels lleons del passat dia 2, s'ha convertit en una onada de ressentiment i de malestar que recorda d'allò més a les reaccions irades de la intelligentsia sèrbia l'any 1989. I tot plegat per quelcom tan light com és el nyap de nou estatut. El nacionalisme ecspanyol està sortit de mare. La manifestació d'aquest dissabte a Madrid és un exemple clar d'això.

Realment si hi ha una cosa patètica en aquest món és sentir un ecspanyol donant lliçons de democràcia i de constitució. Però si no tenen ni punyetera idea del que volen dir aquests conceptes!

També ha tingut lloc una manifestació blavera a València. És un bon senyal. Els ecspanyols ja veuen que el 2007 pot ser un any clau per netejar i desinfectar els governs autonòmics del País Valencià i les Balears-Pitiüses. I ja posen tota la carn a la graella per evitar-ho. L'activació del blaverisme és un recurs per evitar el fet que cada cop hi ha un patriotisme català més desacomplexat al País Valencià, i es tracta de lluitar pel control del carrer, de l'espai públic.

1.346
No és un número qualsevol. De fet és el nombre de treballadors de la SEAT que pressumiblement seran acomiadats. Motor de la indústria i del moviment obrer, els sociates la van privatitzar i la vengueren al grup Volkswagen. Durant els darrers anys, ha vist com la globalització i, més concretament, l'obertura cap a l'Est europeu, li complicava la vida.

La història de SEAT, és una de les històries de Catalunya dels darrers cinquanta anys. Qui no ha tingut mai un SEAT? La meva infantesa està lligada a aquesta marca: 600, 850, 1430 i 131 són els models que successivament vam tenir a casa, fins que vam fer el salt a altres marques. Encara recordo com el 1983 anava, de vegades, a la universitat amb el darrer dels models esmentats. Era un cotxe familiar de color verd fosc (si bé el primer automòbil que vaig tenir va ser un Citroën Visa, blanc).

Bé deixem-nos de sentimentalismes. No hi ha cap mena de dubte que aquesta crisi tindrà un gran impacte políticomediàtic i socioeconòmic.
Donarà lloc a un devessall de notícies, opinions. Hi haurà, lògicament, mobilitzacions, declaracions i contra-declaracions. Cal fer el possible per arribar a un acord que faci canviar de parer els amos alemanys, tot i que es presenta difícil.

De totes maneres trobo a faltar actors clau en aquest escenari. En primer lloc un sindicalisme nacional amb presència en l'empresa. En segon lloc, uns executius de l'empresa realment arrelats al país, i no com ara, que són uns autèntics paracaigudistes enviats des de Wolfsburg. I finalment un govern català que realment intervingui i no s'inhibeixi en favor del govern ecspanyol (que en aquest cas vol dir, a favor d'en Montilla). Amb aquestes mancances, el futur és preocupant.

Des del meu punt de vista, el futur de Catalunya depèn molt de les decisions preses per grups com Volkswagen o altres grans multinacionals presents al país, i no tant de les reaccions histèriques dels ecspanyols. Per això és fonamental que Catalunya es doti d'una xarxa de relacions internacionals (polítiques, econòmiques, culturals, etc.) que defensi els seus interessos. I també per un altre motiu. Contràriament al que diuen els ecspanyols, una Catalunya independent no tindrà les portes tancades a la Unió Europea. D'això se n'encarregaran les grans empreses alemanyes, holandeses i fins i tot franceses, que pressionaran per facilitar-li l'ingrès. I que el govern ecspanyol de torn digui missa.


divendres, 4 de novembre de 2005

FEDE FOREVER AND EVER

Ara que la seva cadira comença a trontollar, i fent gala del meu llegendari sentit de l'oportunitat, he de dir que considero errònies les campanyes per carregar-se en Losantos. Tot el contrari, penso que ha de continuar fotent tanta canya com pugui. Recordo que els vuit anys d'Aznar van servir perquè l'independentisme fes un salt sense precedents. Així doncs, no emprenyeu en Fede, que encara ens portarà la independència sense que haguem de molestar-nos en moure'ns de la cadira.

Xarrup de whisky. Bona nit i tapa't.

dijous, 3 de novembre de 2005

L'EXEMPLE TXEC

Aquest article, aparegut avui al web de la BBC, m'ha omplert d'una sana enveja. Els txecs se n'adonen que els joves estan perdent la memòria de l'era comunista i es plantegen fer-hi quelcom. La comparació amb el cas del franquisme és inevitable. Miro el quadre de les víctimes del comunisme en 41 anys:
  1. 214 presoners polítics executats
  2. 8.000 morts en treballs forçats
  3. 600 morts sota interrogatori policial
  4. 500 morts en tractar de passar la frontera
  5. 250.000 empresonats
  6. 400.000 emigrats
La constatació que trec d'aquestes xifres tot comparant-les amb la dictadura franquista (i fent un exercici de generositat, obvio els tres anys de conflicte, i els tres anys de postfranquisme abans de l'aprovació de la constitució de 1978) entre 1939 i 1975, és que els stalinistes txecs no eren més que unes germanetes de la caritat, una mena d'ONG benintencionada, que algun cop es passava tres pobles o se li escapava la mà. Només 214 executats! Si això Franco s'ho polia en un cap de setmana i encara li quedava temps per pescar una tonyina o inaugurar un pantà! I tot això sense comptar els milers de ciutadans "ecspanyols" que van ser exterminats pels nazis amb el beneplàcit del règim franquista!

I el que encara m'emprenya més, és que no només són els txecs. Cada cop més, les Comissions de Veritat i Reconciliació es generalitzen per poder conèixer la veritat: a Sudàfrica, a Timor Oriental, a Sudamèrica. Excepte al puto estat ecspanyol. Quin fàstic!

Fotos
I això passa en plena campanya de catalanofòbia. La foto que publica La Vanguardia en la seva edició de dimecres 2 de novembre és digne de figurar en els annals de la xenofòbia més elemental. Quan la pugui aconseguir, la penjaré. Es veu l'entrada d'un establiment d'alimentació a Madrid, i al terra una inscripció feta amb sprai que informa que es tracta d'un comerç de capital català. A què us recorda? Efectivament a les estrelles de david dels comerços jueus que posaven els nazis a l'inici de l'Holocaust. El següent passa era emportar-se els seus titulars als camps d'extermini...

Més fotos.
Les de les pancartes davant el congrés dels lleons contra el nyap d'estatut. No cal perdre-hi gaire temps. No mereixen cap comentari particular, però sí que cal consignar la seva existència.