dissabte, 28 d’octubre de 2006

LA DECLARACIÓ DE BRUSSEL.LES

La broma aquesta del nyap de la Moncloa ja dura massa. En cap cap cap que ara passem els propers 20 o 30 anys discutint el desplegament d’aquest document infumable amb els ecspanyols. No, Hem d’anar endavant. No podem, ni volem, gestionar el nou nyap. La situació és massa delicada i el benestar de milions de catalans i catalanes està en joc. I el nostre futur com a poble també.

Cal fer un pas endavant. I en aquest context, cal tenir present que moltes nacions sense estat s’estan posicionant bé per fer-lo el més aviat possible. Fixem-nos-hi.

Montenegro ja ho ha aconseguit. Aviat farà un any que vaig penjar aquest post. Llavors poca gent sabia on queia. Avui, Montenegro forma part de l’ONU i ja és un estat sobirà. D’aquí a poc Kosovo també aconseguirà la seva independència –o la seva incorporació a Albània.

El mateix passarà amb Irlanda del Nord, que s’acabarà integrant a la República d’Irlanda. Quin dia més emocionant serà!

Però això no és tot. A Escòcia, s’esta congriant un moviment unitari que sota el nom d’Independence First!, sol.licita la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació durant el proper 2007. Actualment, 42 dels 129 diputats del Parlament escocès són partidaris de la Independència. Pel que fa als ciutadans, una enquesta recent, ens informa que el 44% dels escocesos en són favorables, per un 42% de contraris. En sentirem a parlar, en els propers mesos, i no només a en Sean Connery.

Al Quebec, les expectatives d’un triomf del Partit Quebequès són molt altes. Les properes eleccions a l’Assemblea Nacional, han de tenir lloc entre el 2007 i el 2008. Si, com apunten les enquestes, guanya el PQ, la celebració d’un nou referèndum d’autodeterminació, el tercer, tindrà lloc entre el 2008 i el 2010. El suport a la sobirania és cada cop més alt i per preparar el terreny, els pequistes ja han començat a elaborar un Projecte de Constitució de la República del Quebec. No cal dir que el dia que ja no caldrà dir “À la prochaine”, jo hi seré, allà, amb ells, a l’altra banda de l’Atlàntic, faci calor o estiguem a 30 graus sota zero.

I encara més. Euskalherria, pot ben probablement avançar-se si realment se’n surt en el procés de negociació amb els ecspanyols. És molt difícil, ho reconec, als ecspanyols o cal posar-los un ganivet al coll o una pistola al cap, o directament massacrar-los, per tal que acceptin que no tenen res a fer. Però, per sort per ells, els bascos tenen els instruments, l’experiència, els aliats i, per damunt de tot, la voluntat de deixar d’estar subordinats a la puta Ecspanya. I ho aconseguiran. L’únic que hem d’estar amatents els catalans és que la torna d’aquesta independència, no sigui Catalunya.

Finalment, hi ha Flandes. L’estat belga és un estat en descomposició. Tothom ho sap i només és qüestió de temps. No hi ha consciència de formar una mateixa comunitat política entre flamencs i valons. Paradoxalment, el desmantellament de l’estat belga podria afavorir molt Catalunya. M’explico. Un dels escenaris que es plantegen, amb l’esfondrament de Bèlgica és que els valons s’integrin a França. Si això passés, seria el moment de jugar la carta de reclamar la reintegració de la Catalunya Nord. Penso que fins i tot Alemanya hi estaria d’acord, perquè d’aquesta manera, el reforçament de França amb Valònia es veuria, parcialment, retallat amb la pèrdua de la Catalunya Nord. No cal dir que París estaria encantada d’aques intercanvi de cromos. Per a ella, la Catalunya Nord és quasi irrellevant mentre que Valònia representaria una injecció important en termes econòmics o demogràfics.

Per tot això és que proposo que els diferents partits independentistes de les nacions esmentades (amb el PQ com a observador, per raons òbvies), i d’altres partits d’altres nacions sense estat (Còrsega, Galiza, Bretanya) signin el que jo anomenaria la Declaració de Brussel.les, que seria com un compromís de treballar coordinament per aconseguir la llibertat. Una llibertat que, per damunt de sentimentalismes, és del tot necessària, imprescindible, si volem garantir el benestar dels nostres compatriotes.

Espero que la proposta faci via, i que com a molt tardar, l'11 de setembre del 2014, en honor i en homenatge a tots els patriotes, declarem solemnement la INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA!

divendres, 27 d’octubre de 2006

HI INSISTEIXO:
CAL PORTAR L'ESTATUT NAZI D'ARAGÓ AL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL


El nyap de la Moncloa serà sense cap mena de dubte la llei orgànica ecspanyola que tindrà el rècord de recursos d'inconstitucionalitat: que si el Defensor d'Ecspanya, que si els peperos, que si els governs o parlaments autonòmics de la Comunitat Valenciana, de les Illes Balears, d'Aragó... Avui he escoltat a la ràdio que Múrcia i La Rioja (la Rioja!) també s'hi apunten al sarau. Suposo que ara només falten Ceuta, Melilla i les Canàries!

(Foto: Ajuntament de Fraga, El Baix Cinca)

Seria d'ingenus pensar que això és només una estratègia pepera. Això és una estratègia ecspanyola. Els sociates ja sabien que passaria, de fet, segur que és producte d'un pacte secret: jo retallo per aquí i tu retalles per allà, i en definitiva ni 30 de setembres, ni 18 de junys, ni res de res.

I què hem de fer, al respecte? La primera cosa, òbviament, és reforçar resoltament la lluita per la Independència de la nostra pàtria. Per fugir d'un estat que, literalment, ens vol exterminar com a poble, no per la via del genocidi físic (són massa ganduls, i a més si eliminen els catalans, qui treballaria de valent i pagaria impostos?), sinó per la lenta però imparable folklorització i generació d'auto-odi.


(Foto: Vall-de-Roures, Matarranya)

Però mentre això no arriba, la Independència, vull dir, si bé tinc esperances que el 2014 aquest tràmit ja estigui resolt, mentre la Llibertat no arriba, cal contratacar. I és del tot necessari per a la dignitat de Catalunya, en el seu conjunt, i per a la llengua catalana, particularment, la presentació d'un recurs d'inconstitucionalitat contra el projecte d'Estatut (nazi) d'Aragó, pel gravíssim fet d'obviar el reconeixement de la llengua catalana, parlada per més de 55.000 dels seus actuals ciutadans. Es tracta d'un cas flagrant de genocidi lingüístic en ple segle XXI. I no ho podem consentir!

Commino, doncs, tant al govern com al parlament de la CAC que surtin escollits en les properes eleccions, a que sense més dil.lació, presentin aquest recurs d'inconstitucionalitat, sense que això impedeixi exercitar altres iniciatives davant d'institucions europees (UE, Consell d'Europa) o mundials (ONU), per tal de denunciar aquest genocidi institucional, planejat des dels dos partits ecspanyols: PP i PSOE.

Espero resposta.

Un "Quasi" delator

L'e-noticies és un mitjà que ha fet forat en els hàbits informatius de molts catalans. No em fa res reconèixer que el llegeixo cada dia. De totes maneres, en moltes ocasions no comparteixo la seva línia editorial, ni moltes de les paranoies dels seus columnistes habituals. Però sóc tolerant i ho accepto. Millor que escriguin parides que no que facin altres coses.

De totes maneres, hi ha perles que no puc deixar passar. El titular d'aquest article, és clarament delator de la manera de pensar dels responsables de la publicació electrònica. Diu, el titular, "Quasi la meitat dels catalans se sent també ecspanyol". Aquest "quasi" us delata. Què vol dir quasi? S'hi veu un trasfons quasi bé de joia ecspanyolista.

Però, en el fons, la lectura correcta, que per descomptat és la meva, és la següent: "Els catalans que també se senten ecspanyols no arriben ni a la meitat". Oi que la lectura que s'obté és del tot diferent?

Cla tenir present que l'entorn politicomediàtic, en bona lògica, hauria de donar que la immensa majoria de catalans se sentissin sobretot ecspanyols. I no passa.

Si ens fixem en els mèdia, sobretot ara, que TV3 i, en menor mesura, Catalunya Ràdio, s'han convertit en apòstols de l'ecspanyolisme més tronat. Ara, que el diari Avui comença a tastar les servituds de menjar de la mà del Grup Planeta. Ara, que la que semblava inquebrantable Flaixbac, no paren de punxar discos en ecspanyol ara sí ara també. Ara que... em resulta que després d'aquesta bombardejament mediàtic sense pràcticament resposta (El Temps, Tribuna Catalana, Vilaweb, una part de la blocosfera catalana), que ni tan sols la meitat se sentin "tant ecspanyols com catalans", és un autèntic miracle de la naturalesa.

Si ens fixem en l'entorn parlamentari, veurem que només partit parlamentari es presenta declaradament independentista, partit que recull el 16.44% dels vots, per cert, resulta estrany que de la resta només el 40.6% se senti també ecspanyol.

La pregunta és com és possible que malgrat tot, encara el sentiment català és majoritari a l'ecspanyol, sobreot a la CAC, i no a l'inrevès.

No ho penseu?

diumenge, 22 d’octubre de 2006

QUAN EL BORBÓ VA MATAR MITROFAN, L’ÓS BORRATXO

Navegar per internet és genial, tot i que de vegades acabes amb rampes als peus i mal de cap. Però quan val la pena, val la pena. Tot just estava surfejant buscant articles sobre la cimera de Lihti dels Caps d’Estat i de govern de la UE amb el carnisser Putin, quan al The Moscow Times m’he trobat aquesta notícia: “Spanish King Caught in Bear Trap”, que podem traduir com “El rei ecspanyol enxampat en una trampa d’ós”. La notícia no té desperdici. L’article, en anglès, és del periodista Kevin O’Flynn.

Segons sembla, el campechano va viatjar a Rússia el passat mes d’agost. Després de visitar Putin a la seva residència a Sotxi, la família borbònica se’n va anar de cacera a la regió de Vologda. Els organitzadors locals de l’esdeveniment no se’ls va ocórrer res més que emborratxar amb vodka i mel l’ós Mitrofan, i el van deixar anar per l’àrea de cacera. Mitrofan era un ós de tres anys, d’uns 150 kilos de pes i de caràcter alegre i bonàs. Naturalment, la bèstia va ser un objectiu fàcil. Segons l’article” His Majesty Juan Carlos killed Mitrofan with one shot”.

L’article afegeix que en la mateixa cacera, una de les filles del Borbó va matar un altre ós, però que aquest es trobava en estat sobri. La notícia s’ha conegut en els darrers dies i va obligar el Borbó a emetre una declaració, dijous passat, on es negava que ell hagués disparat a cap ós intoxicat.

No és la primera vegada que el Borbó es veu emmerdat en una cacera d’ossos. Ara fa tot just dos anys, l’octubre del 2004, ja va indignar molts romanesos per haver participat en una cacera d’aquestes simpàtiques i entranyables bèsties. Ja ens en vam fer ressò llavors. Però es veu que no aprèn. I aquest estiu hi ha tornat.

El millor de tot plegat, però, es pot llegir en les darreres frases de l’article d’O’Flynn, que reprodueixo íntegrament i per si les mosques, en la seva versió original:

“Real hunters would never do this," said Alexander Vaisman of the World Wildlife Fund. Vaisman said he'd heard of such things, "but it was New Russians, not the King of Spain."

He added that he found it hard to believe that any hunting lodge that would include the King of Spain as its guest would stoop so low. "It's like a five-star hotel inviting a prostitute in from the street," he said.”


Galdós ben galdós.

dissabte, 21 d’octubre de 2006

L'ESTATUT DIU SI EM PUC TIRAR UN PET, SAURA?

El debat d'ahir a TV3, amb la Conilla com a moderadora, no va aportar gaire res. Això no obstant, es van poder veure detallets que tot seguit passo a comentar.

El primer i obvi és l'estratègia tipus "Càrrega de la Brigada Lleugera" que està caracteritzant tota la campanya electoral de CiU. Des del DVD fins a l'insult i el menyspreu total envers el PP i la demonització d'ERC, Mas i els Madí boys volen arrassar els seus adversaris per tal que sigui impossible la reedició del tristpartit. O caixa o faixa, que digué en Prim. No debades, Mas ja ha dit que si perd, ho deixarà córrer. El problema és que, encara que guanyi, només si obté la majoria absoluta podrà governar. I a hores d'ara es troba molt lluny d'assolir-la.

El segon detall és la incapacitat psicològica i intel.lectual, del Sr. Montilla de fer res més que no sigui amenaçar la dissidència. Acostumat a les seves majories a la búlgara que li permetien no debatre res, únicament imposar-ho tot, ara ha comprès que Catalunya no és la Festa de la Rosa, on tothom li riu les gràcies. Per sort, és molt més plural. I no combrega amb rodes de molins. Ara bé, aquesta desgràcia, potser no ho és tant. De fet, Montilla és candidat per encàrrec de l'amo, el PSOE, i ben mirat no es juga res de res. Si perd, continuarà amb el seu escó a Madrid i santespasqües. Si és escollit president amb els vots dels seus partenaires, senzillament, li haurà sonat la flauta. Ara bé, també és possible que, si treu un resultat dolent i depèn d'ERC per arribar a la presidència, rebi l'ordre de Madrit de renunciar-hi i, seguint la lògica del pacte ZP-Mas, exerceixi de cap d'oposició responsable (o delegui en el fenomenu Castells, i ell opti per continuar a Madrid). S'imposaria així la sociovergència. De fet ja ho va dir el propi Montilla en una entrevista fa uns dies: la sociovergència només seria possible en una situació d'alarma o d'excepcionalitat. I la pregunta és: Hi ha res que causaria més alarma a l'establishment que un creixement notable de l'independentisme? O que tornés a tenir la clau, i aquesta vegada la sabés utilitzar bé? En el fons, el que temen els ecspanyols, és la temptació del front patriòtic. Una possibilitat que, la veritat, a hores d'ara, no la veig factible. Però els ecspanyols, no se'n refien.

Quant a en Carod, el vaig veure bastant apocaet, com cansat i sense gaire trempera. Em va molestar bastant que intentés sempre fer de Primo de Zumosol de Montilla, sobretot quan aquest era atacat sense pietat per en Mas. Els d'ERC saben que tenen moltes possibilitats de tornar a ser decisius, i per això, no es mouen massa, intenten passar desapercebuts, no fos cas que la caguessin. Encara que perdin 2 o 3 escons, això no té cap importància si conserven el seu índex de poder, és a dir, la capacitat de ser decisius i de donar la presidència a qui ells els roti. De totes maneres, penso que haurien de fer un sobreesforç a la circumscripció de Girona per tal de superar els sociates i convertir-se en, com a mínim, la segona força electoral. Seria un canvi no únicament quantitatiu, sinó qualitatiu. Aquest objectiu seria el primer pas d'un de més llarg abast, que és el de desplaçar els sociates com a primera força d'esquerres (si considerem els sociates d'esquerres, que ja és molt considerar), de la immensa majoria de les comarques, de manera que aquests es converteixin en una formació d'abast únicament metropolità, a la que només votin aquells que viuen de les engrunes que els llencin els càrrecs electes. Aquesta reducció, significarà un pas de gegant per, posteriorment acabar-los de neutralitzar.

Quant al Sr. Piqué, res del que pugui dir m'interessa el més mínim. L'únic que m'interessa és quan, com i on els matxacarem. Res més.

Finalment hi ha l'inefable Saura. Joanet, joanet. Tu, d'ençà el 19-J, hauries d'estar a l'exili o refugiat sota una pedra, perquè vas fer el ridícul més immens que mai s'ha vist d'ençà l'Operación Reformista d'en Roca. Em refereixo al fet que hauries d'haver dimitit per dignitat o per vergonya, després de l'espectacular èxit de participació en el referèndum del nyap. Perquè oi que tu eres el responsable de Participació Ciutadana? I quina va ser la taxa d'abstenció? Doncs això! Però tu no tens ni dignitat ni vergonya. Només tens una malsana ambició i un odi cap a l'independentisme que et perd. Ahir et vas convertir en l'escuder major d'en Montilla. Allà on no arribava ell, per incapacitat oral, intel.lectual o per puteria, arribaves tu sense cap vergonya. Però l'episodi més patètic va ser quan criticaves els teus adversaris (CiU i ERC, per descomptat) llançant-los el nyap pel cap. "Això va contra l'Estatut", bramaves, "tu no ets demòcrata perquè no acceptes l'Estatut", reblaves, sense descans. Fill meu, jo et pregunto, "El nyap concreta si em puc tirar un pet?", "Afirma si puc posar banyes a la meva dona o ella me les pot posar a mi?", "Determina a quina hora, dia, setmana i mes hem de fer l'amor els catalans i les catalanes, i més concretament, quines posicions són permeses i quines no?". Saura, maco, perquè no te'n vas a fer punyetes tu i la Banda dels Quatre eco-pijos, palanganeros dels sociates, fonamentalistes estatutaris i menja-independentistes vocacionals? L'única cosa positiva que has de fer de forma immediata, abans de desaparèixer per sempre, és la d'intentar que tu i la teva Banda, tragueu més escons que el PP, si pot ser a costa dels sociates, ja que de fet sou vasos comunicants. Si realitzes aquesta proesa, encara et perdonaré la vida, xaval. No perquè em caiguis simpàtic, sinó perquè encara que no volent-ho, hauràs fet un servei al país i els peperos seran la darrera força parlamentària a la CAC.

He dit.

dimecres, 18 d’octubre de 2006

EL SECTARI MAJOR

La reacció histèrica de José Montilla, aka Tio Pepe, aka Cabòries, durant l’entrevista amb l’economista esdevingut ocasionalment periodista, Xavier Sala, penso que deixa ben a les clares la qualitat política i àdhuc humana d’aquest individu. Durant els darrers anys m’he hagut d’empassar, això sí, voluntàriament, dotzenes de cròniques periodístiques que l’afalagaven i hi veien tot de qualitats que per a la majoria de mortals havien passat desapercebudes.

No cal dir que aquest enaltiment coincidia en el moment en què l’interessat ocupava una poltrona ministerial, màxima jerarquia a la que tot catalanet autonomista i ecspanyolista pot aspirar. Anar més enllà t’hi jugues la pell, o si no que li preguntin a en Joan Prim.
Les esmentades cròniques traspuaven un cert paternalisme, una actitud quasi bé missionera, en la qual els autors projectaven com un sentit barrejat de beneiteria i de superioritat. S’emocionaven i, literalment, es feien creus de com un xarneguet (expressió aquesta no escrita però de ben segur pensada) havia aconseguit superar tots els obstacles que la vida li havia plantejat (que eren enormes, i el primer dels quals era que no era com ells) i se n’havia sortit, demostrant així que el somni català, era possible. Montilla encarnava la viva imatge de l’home fet a ell mateix, el self-made man.

Aquesta visió meliflua, tova, estúpida, típica d’algú que pensa postivament que Cornellà és pràcticament com el Bronx, i que consegüentment no hi ha posat mai els peus en aquest territori comanxe, aquesta visió, dic, ha esclatat pels aires, s’ha desintegrat, ha desaparegut de la nit al dia. S’ha trinxat.

I la raó és que, potser per primera vegada a la seva vida, algú li ha cantat les quaranta, emprant a més un estil fatxenda que l’ha deixat, literalment acollonit. A Montilla, per primera vegada, l’han desvirgat políticament parlant. I això ha produit una sobrecàrrega en el seu cervell i ha fet un pet com un aglà.

Desenganyem-nos, la fatxenderia i la supèrbia, pròpia sovint dels caràcters tímids i retrets, que quan veuen que els més llançats s’enduen les xicotes a l’hort, es prometen internament una venjança freda i calculada, havia dut a en Cabòries a suposar que tota Catalunya era com la Festa de la Rosa, que és l’akelarre que els sociates organitzen el setemebre a Castelldefels o Gavà. I no. Catalunya no és la festa de la rosa, noi. Montilla no sap, no té ni idea del que realment és la democràcia, el debat democràtic, la negociació. Els seus anys d’alcalde de Cornellà, han estat anys de majoria a la búlgara, on la negociació no ha existit mai. Només imposició. Quan un polític es troba amb aquest escenari, realment perd l’oremus. Es considera un superhome, algú tocat per la gràcia de Déu, i menysprea tots aquells que s’atreveixen a criticar-lo. Per això, Montilla i els seus sequaços: l’Iceta, en Zara, la Figueres, s’han fotut la gran pinya. Ostres! “Hi ha gent que no em riu les gràcies”, pensen, “jo que sóc el puto amo”, continuen. I no ho assimilen.

Montilla ha volgut obviar que Catalunya és un país plural. Però sobretot ha volgut obviar que la democràcia és debat, no genuflexions i baixades de pantalons davant del Rei-Sol, és a dir, d’ell mateix. Segurament ha tornat a prometre venjança freda i calculada. El problema és si la podrà portar a terme o no. Espero i desitjo que no.

dimarts, 17 d’octubre de 2006

ESTÀS CONVIDAT


Aquest diumenge ens veiem, si vols, a Prats de Molló (Vallespir) per celebrar el 80è aniversari de l'intent més seriós d'alliberament nacional de Catalunya, impulsat per Francesc Macià. Com indica el cartell que il.lustra aquest post, participaré en una conferència sobre l'independentisme durant la guerra del tres anys (que és la denominació correcta que correspon a la guerra del 1936 al 1939). T'hi espero!

PD. Passats 80 anys, sembla que ja toca, ja ens toca, intentar-ho de nou i, reeixir-ne, òbviament.

dissabte, 14 d’octubre de 2006

CHAPEAU, MADÍ

S'ha de reconèixer. En David Madí ha clavat un gol per tot l'escaire als seus adversaris. I me n'alegro. Potser això pot sobtar a algú. Però després d'anys d'anar a remolc dels slògans sociates, fet que els afavoria d'allò més perquè els posava a l'ull de l'huracà, ara s'ha girat la truita. La tempesta que s'ha desfermat arran del Confidencialcat, és la primera victòria per KO contra la gentussa dels Zara, Iceta, Figueres and co., colla d'ignorants, que no saben ni llegir números romans. Per fi sembla que els seminaris que en Madí rep als Estats Units serveixen per alguna cosa. Que el DVD ha fet mal, es comprova amb la reacció histèrica de TVC que ha entrat a sac en el debat. Que un poder fàctic a la CAC, com és TVC s'abraoni en el debat polític vol dir que la cosa va de debò.

Penso que l'anècdota també és una lliçó per ERC que darrerament no va gaire fina. En primer lloc, pel seu error en persistir en parlar de conselleries, com si el màxim a què aspiressin és a ser consellers i no presidents, ni que sigui de la CAC. És sortir com a perdedors, i això, la veritat, destrempa a la gent. Després, hi ha el gran error, l'enorme espifiada de votar a favor de la Ley de la Dependencia impulsada pel jacobí Jesús Caldera. La reacció d'ERC és de psiquiatre. Sembla que van caure en el complex de no ser massa d'esquerres segons el barem del PSOE, i per demostrar que ho eren van i voten una llei totalment vulneradora de les competències de la Generalitat d'adalt. Això al Quebec no hauria passat mai. Es veu que els ecspanyols ja han après què és l'spending power, és a dir, la capacitat del govern federal canadenc d'aprofitar la seva fortalesa financera per intervenir en àrees de jurisdicció provincial, atesa la feblesa econòmica de les províncies. Doncs, això és exactament el que ha fet Caldera amb la seva famosa llei de marres, com sempre, portant la manipulació a les seves darreres conseqüències. Probablement aquí ha tingut un paper destacat la inefable Carme Chacón, col.lega meva i canadianista de pro. Però ERC també l'ha espifiada amb el tema de la provocació feixista de Martorell. Com sempre, volent-se perdonar el seu passat, els seus altaveus mediàtics, van menysprear el que ells anomenen independentisme freaky, i es van desmarcar del tot. Després, quan la televisió ha deixat en evidència com els del PP intentaven coartar el dret fonamental d'expressió i manifestació mitjançant la violència física, han quedat en evidència. Vaja que s'han hagut de menjar el seu anti-freakisme amb patates. Total, tres cagades de manual.

Però tornem a en Madí. Ara que deu estar en estat orgasmàtic, més li valdria vigilar que ni el sector negocis, ni per descomptat el sector ultra (llegeixi's Duran i Lleida) li treguin la glòria. En Madí, pot ser el que es vulgui, segurament és el que es diu un maquiavel. Però és un maquiavel dels nostres, vull dir que és d'aquell sector d'independentistes de dretes que tradicionalment no han destacat gaire, perquè sempre s'ha dit que l'independentisme és d'esquerres o no és independentisme. Jo mai he estat d'acord a considerar Catalunya com una nació d'esquerres. Aquesta ideologització de la nació és totalment falsa. És més, és totalment antimarxista. Les nacions són els escenaris on té lloc la lluita de classes, i aquella classe que aconsegueix ser identificada com a classe nacional és la que acostuma a guanyar, perquè aconsegueix que els seus interessos particulars siguin percebuts per una major part de la ciutadania com a interessos nacionals, col.lectius. Això és el que va fer durant molts anys el pujolisme a la CAC, i també, a Ecspanya, el felipisme. Però de qui ha d'anar amb més de compte el maquiavèlic Madí és del propi Artur Mas. És de sobres conegut que molts líders acostumen a carregar-se als seus col.laboradors més estrets, un cop ja els han utilitzat i han aconseguit les seves fites. I Mas s'ho juga tot en aquestes eleccions, ja ho he dit en posts anteriors. Si guanya, probablement el que primer farà serà carregar-se aquells a qui els deu el càrrec. I el primer d'aquests és, sense cap mena de dubte, en David Madí. Quedes advertit.

Per acabar dues anècdotes personals amb el Madí. La primera és que dec ser l'única persona -ho això m'agrada pensar- que s'ha atrevit a expulsar-lo d'una assemblea d'estudiants independentistes que vam celebrar a l'Autònoma fa una pila d'anys. Sí, sí, el vaig fer fora perquè feia d'espieta del seu sindicat estudiantil. No era de rebut que la competència sabés quins eren els nostres plans, oi? Doncs el vaig fer fora.

Dos. Més recentment, el vaig convidar a participar en un debat universitari. Jo hi feia de moderador i ell havia de fer una intervenció d'uns deu minuts. Hi havia altres oradors. Abans de l'acte, ens vam trobar tots en el despatx del degà de la Facultat per fer un cafè i petar la xerrada. Doncs bé, llavors vaig cometre l'error -sí algun en faig, d'error- de deixar-li llegir una part de la meva intervenció que tenia preparada. El tio va treure el bolígraf i va començar a apuntar. Jo no hi vaig parar compte. Però després quan li tocà intervenir a l'acte, bàsicament la meitat del seu discurs no va ser altra cosa que les notes que havia pres del meu paper. Em va fer una afusellada de manual! I sense que li caigués la cara de vergonya, perquè no en té, va dir les mateixes paraules que jo tenia preparades per dir per iniciar el debat posterior amb els alumnes. Total que vaig haver d'improvisar. Per sort, per mi, això no m'és cap problema.

dijous, 12 d’octubre de 2006

TIPS, FARTS I CUITS D'ECSPANYA

Jo acuso als feixistes de la Guàrdia Civil i del PP, de protagonitzar un enèsim cas d'agressió al poble català. Un poble català que TÉ TOT EL DRET DEL MÓN a expressar el seu rebuig, contra aquells individus o grups que, com s'ha comprovat una i mil vegades, tenen com a objecte central de la seva acció política, la destrucció de Catalunya com a poble, com a país i com a nació. No existeix cap poble en el món, repeteixo, cap poble, que sigui tan imbècil de, com a mínim, no denunciar a aquell que el vol exterminar.

Jo acuso a una part important dels mitjans de comunicació i de la classe política catalana, de tenir dues vares de mesurar: quan els catalans som atacats, com passa dia sí i dia també a València, Sabadell, Castellar del Vallès, Palma o Berga, tot just s'aixequen uns tímides veus de condemna, no fos cas que se sentissin a Madrit (que és l'únic que els importa, és clar).

Quan el poble català exercita el seu dret d'expressió i adopta una actitud cívica, normal en qualsevol altre país de fonda tradició democràtica, de denunciar el feixisme allà on es trobi, i més encara si es planta a casa teva, llavors, els mèdia i la classe política s'indigna, crida i s'esgargamella com qui més. Quina vergonya aliena que sento!

Cal empaitar el feixisme allà on es trobi. No se'l pot deixar respirar ni un segon. Amb les fotos del sr. Garcia Albiol es personifica el feixisme a casa nostra. En prenem nota, xaval.

Amb les fotos dels escuts de la Guàrdia Feixista Civil intentant impedir que la nostra Gloriosa Bandera s'exhibeixi, sabem que la lluita per la Independència continua ben viva per molts estatuts de la Moncloa que aprovin. Per molts pactes PPSOE, per moltes baixades de panatalons dels autonomistes ridículs i poca-penes, per molts Múgiques, Bonos, Acebes, Zaplanes, Borbons de tot pelatge... la lluita continua. Contra el feixisme. Contra Ecspanya.
Per la llibertat. Per Catalunya.

dilluns, 9 d’octubre de 2006

O-O-OLEGUER !

El partit d'ahir de Catalunya contra la selecció basca, va ser un esdeveniment emocionant i l'únic que va fallar va ser el resultat final. Hauríem d'haver guanyat! Però bé, m'ho vaig passsar força bé. Sobretot quan vaig sentir que el nombre d'espectadors era de més de 56.000, mentre que a la selecció ecspanyola, tot just la van anar a veure uns 30.000 víkings que a més a més van gaudir d'allò més massacrant-la (2-0). Cal dir que curiosament, la selecció ecspanyola, que va jugar el dia abans, va comptar amb més jugadors catalans que mai: Puyol, Lluís Garcia, Cesc, Xavi, Capdevila, a més a més d'Albelda, i curiosament, també, no hi havia cap jugador basc.

Tot i això, la nostra selecció va plantar cara i en justícia hauria d'haver guanyat, però el futbol és així. Però si alguna cosa va quedar clara és que en el partit d'ahir es va elevar un jugador a la categoria de referent del futbol català. Em refereixo, és clar, a Oleguer Presas. El noi de Sabadell va rebre el suport massiu dels assistents que cridaven el seu nom sempre que tocava la pilota. Un noi que ha estat marginat de l'equip titular del Barça per raons poc clares i que ara veu com quan juga als camps ecspanyols és objecte de xiulets i insults. No sé si Rijkard era al Camp Nou ahir, però hauria de prendre nota de l'escalf de l'afició i de la seva identificació amb aquest noi.

Això al marge, el partit d'ahir va ser tota una reivindicació festiva i esportiva de primer nivell. Cal continuar la lluita sense pausa, i formar una selecció catalana realment tal, jo, modestament, aporto la meva llista de convocables (i si algú s'autodescarta, és el seu problema):

Entrenadors:
Raimon Domènech, Carles Reixach, Àngel Alonso, Llorenç Serra Ferrer, Pere Gratacós.
Jugadors:
Albelda, Albiol, Alvarez, Arnau, Belenguer, Capdevila, Celades, Cesc, Corominas, Crusat, Damià, Font, Gabri, Garcia (David), Garcia (Lluís), Garcia (Sergio), Gerard (Autet), Gerard (López), Guardiola, Hurtado, Jarque, Jofre, Jorquera, López (Jordi), Lopo, Luque, Monty, Molina, Morales, Navarro (David), Navarro (Fernando), Oleguer, Palop, Pinilla, Piqué (foto), Prats, Puyol, Quintana, Riera, Roger, Ros, Saltor, Sellarès, Serrano, Soriano, Tamudo, Torres, Valdés, Verdú, Vicente, Xavi, Xisco.

Com es pot veure, de gent no en falta.

divendres, 6 d’octubre de 2006

LA REESTRUCTURACIÓ DEL CAPITALISME ECSPANYOL

A ningú no se li escapa que els darrers moviments empresarials a l’Estat ecspanyol, relacionats principalment amb el sector energètic (electricitat, gas), són preses de posició de cara als enormes canvis que s’aproximen en el context europeu i global d’aquest sector.

Concretament, a escala europea, estem assistint a una veritable ofensiva de Rússia per esdevenir el gran proveïdor de recursos energètics a l’Europa rica. Un oferiment que, per descomptat, comporta un preu polític: el suport o, si més no, la no crítica als actuals governants de Rússia. Putin, per descomptat, vol impedir que la comunitat internacional, en general, i l’europea, en particular, fiquin els nassos en els seus afers interns (llegeixi’s, Txetxènia). I ho està aconseguint gràcies a una política de comprar voluntats i influències, com el patètic cas de l’ex-canceller alemany Gerhard Schroeder. L’aposta del Kremlin és que els europeus acabin depenent dels recursos energètics russos, fet que li permetria assumir un protagonisme estratègic enorme.

Això no obstant, més enllà de la dimensió europea, hi ha el pols entre Xina i els Estats Units per controlar els recursos energètics mundials al llarg del segle XXI. L’enorme ritme de creixement econòmic del gegant asiàtic, requereix cada cop més recursos energètics, tals com el petroli i el gas, o altres productes claus per sostenir-lo, tals com el ciment. Aquest pols es trasllada arreu del món: des de l’Àfrica a l’Amèrica Llatina, passant per la pròpia Àsia. En aquest context, els xinesos estan teixint aliances estratègiques no només amb la pròpia Rússia, sinó també amb Veneçuela o l’Iran, països exportadors de petroli, de manera que els americans veuen com el seu competidor més directe, acumula suports.

Per contra, els Estats Units estan fracassant en els intents d’aconseguir un Afganistan i un Iraq amics i oberts als interessos empresarials americans i aliats, per on s’han de construir estratègics gasoductes, arran de la resistència armada, bàsicament de caire islamista, que es troba plenament activa. Per altra banda, el desenllaç de la guerra al Líban, amb la retirada israeliana dels territoris ocupats, també ha estat considerat un contratemps important, si bé en aquest cas qui ha fracassat ha estat aquesta gran peça estratègica amb què compta Washington per fer de guardià dels seus interessos més delicats a la regió, com és l’Estat d’Israel, a més a més de Turquia.

Si tenim en compte aquesta doble dinàmica: europea i global, podem comprendre millor perquè el sector energètic ecspanyol s’està reestructurant. Volen preparar-se davant l’eventual arribada de l’amic rus al mercat energètic ecspanyol. Certament, a diferència d’altres estats europeus, l’ecspanyol s’ha beneficiat de les exportacions gasistes del Magreb, com es prou conegut. Una característica en la qual empreses amb seu a Catalunya han tingut un protagonisme capdavanter. Però aquesta especificitat ecspanyola, segurament, acabarà desapareixent, sobretot si Rússia i la Unió Europea, malgrat les diferències que les separen, acaben per fer un exercici de realpolitik i es converteixen en aliats estratègics. Una eventualitat que significaria un contratemps important a la dimensió trans-atlàntica de la política europea. Ras i curt significaria també reduir una mica més l’aliança històrica amb els Estats Units.

En aquest escenari, tothom és conscient que les empreses energètiques han passat a assolir una importància estratègica de primer nivell, i és per això, per les expectatives que generen, que s’han convertit en les grans proragonistes de les darreres setmanes: fusions, OPES, contr-opes, però també acomiadaments massius i un increment de la precarització laboral, han estat a l’ordre del dia.

Uns moviments empresarials que han vingut protagonitzats per les grans empreses de la construcció ecspanyoles, empreses que disposen d’enormes quantitat de capital, producte del boom immobiliari i de les contractacions públiques dels darrers anys. És així com, atretes per l’olor de la “sang” les empreses constructores s’han llançat a una cursa boja d’adquisicions d’empreses energètiques.

En definitiva, doncs, les empreses energètiques ecspanyoles, davant les perspectives generades en el context europeu, s’han convertit en un objecte del desig dels grans grups empresarials ecspanyol, de manera que la concentració del poder privat a l’Estat ecspanyol és cada cop més intensiva. Es tracta a més d’una concentració que reforça Madrid com a metròpoli ecspanyola i margina sistemàticament els intents de crear grans grups empresarials amb seu a Catalunya. De fet, l’economia catalana està patint un procés accelerat de pèrdua de valor afegit i un increment de les activitats de serveis i oci en detriment de les de recerca i coneixement.

Tot apunta a que a la Catalunya ecspanyola se li ha assignat el paper de la Florida -o el Cancun- d’Europa, i no el de la Finlàndia del Mediterrani. Amb mafiosos russos i d’arreu del món ben connectats amb la classe política indígena. Aviat, Barcelona serà Gaudí’s City, com Figueres ja és Dalí’s City, i els Pérez, Botin, Entrecanales, Polanco, Koplowicz de torn s’apropiaran del territori, com ja ho ha fet P. Jeta Ramírez amb la seva piscineta, amb la benedicció del PSOE. Un futur preocupant, però està en les nostres mans evitar-lo.

dimecres, 4 d’octubre de 2006

L'ESTATUT NAZI D'ARAGÓ

Aragó acaba d'iniciar el tràmit de presentació del projecte de nou estatut d'autonomia al Congrés de les hienes, a Madrit. Des de la Franja de Ponent estant, s'ha denunciat que el projecte no fa cap menció de la llengua catalana que es parla en les quatre comarques que la formen. A l'actual Comunidad Autónoma de Aragón es parlen tres llengües: l'ecspanyol, l'aragonès i el català. A banda és clar de les llengües de les comunitat immigrants. Doncs bé, els partits ecspanyols que controlen les Corts Aragoneses, han decidit no reconèixer el català en el nou estatut. Quin nom té això? Senzillament, nazisme en estat pur. És de calaix.

La veritat és que el que anomenaríem el problema aragonès, sovint m'amoïna. Ens trobem davant una realitat que, en paraules pujolianes, podríem anomenar entranyable, pels molts lligams que ens uneixen, a més dels estrictament geogràfics. Però els aragonesos han anat perdent la seva identitat, o han patit un procés de folklorització de manual. Ara estan més castellanitzats que mai.

Recordo un viatge que vaig fer prop d'Osca a casa d'una amiga. Fa molts anys, potser vint. Recordo que m'anava indicant tots els Guàrdies de Franco que ens creuàvem pel carrer. N 'hi havia un munt! Tots amb la seva boina i amb una cara de no haver matat ni una mosca, els grans fills de puta. Després, la meva amiga em va confessar que a poca distància del seu poble hi havia una fossa on tothom sabia que havien soterrat tres "catalanes", després d'haver-los afusellat. Anarquistes? No, em va contestar, "catalanes". I és que per a la fatxeria manya, les columnes de milicians que van anar a l'Aragó eren per damunt de tot, "catalanes". Vull dir per damunt de les ideologies: encara que fossin de la CNT-FAI, del PSUC-UGT, del POUM o la Macià-Companys. La catalanofòbia és un recurs molt a flor de pell. Recordo també que durant el mateix viatge a Osca, vam fer una excursió. Mentre caminàvem, vam trobar-nos un conegut de la meva amiga. Un altre de la boina, però aparentment, aquest no era Guàrdia de Franco. Després d'una breu conversa obligada ens acomiadàrem, tot dient-li "adéu". L'home es regirà i amb un to de veu desagradable ens deixà anar "Aquí se dice adiós!". Au i que et bombin, caracul.

Anècdotes al marge, és públic i notori que Aragó sempre ha tingut somnis expansionistes. Bé sigui Lleida, bé les comarques de l'Ebre, per aconseguir una sortida al mar. Ara la reivindicació expansionista està aturada, però, sibilinament es continua exercint una certa actitud imperialista, sobretot a través d'òrgans aparentment tècnics com és la CHE (Confederación Hidrográfica del Ebro), que té competència sobre tots els territoris de la conca de l'Ebre i els seus afluents -el Segre inclòs, per descomptat. La seu de la CHE es troba a Saragossa, per cert. Per altra banda, no podem oblidar que l'Opus hi té una influència enorme, que segurament va emprar per aconseguir que les parròquies de la Franja fossin segregades dels bisbats catalans.

Arribada la independència de Catalunya, sóc partidari de la reincorporació a la Catalunya Lliure no només de les quatre comarques actuals de la Franja, sinó també de gran part de la vall del Cinca, per la simple raó que fins a la Guerra dels Segadors eren territoris catalanoparlants, els habitants dels quals van ser expulsats per les tropes castellanes de l'època i repoblades per colons castellans. Va ser una veritable neteja ètnica, en la qual, sens dubtes els nazis s'inspiraren segles més tard.

Però coneixent els ecspanyols, és evident que la nostra frontera de ponent estaria massa exposada a les seves paranoies recurrents, per la qual cosa fóra intel.ligent tenir un control directe o indirecte d'una part del territori aragonès, aproximadament aquell que ja va ser conquerit durant el 1936-37 (veure mapa). D'aquesta manera disposaríem d'una mena de coixí de protecció enfront hipotètiques accions hostils. Quan dic, indirectament, em refereixo al fet que, fent gala de bona fe, podria ser acceptable deixar que aquesta franja fos governada pels independentistes aragonesos, que n'hi ha, encara que sovint costa de trobar-los. I que tenen una bandera que realment fa patxoca (abaix).

Això no obstant, mentre no arriba la independència... què podem fer? Doncs jo ho tinc claríssim, exigir al Parlament del Parc -fer-ho al govern actual és perdre el temps- que presenti un recurs d'inconstitucionalitat contra l'estatut aragonès, al.legant la vulneració dels drets humans més elementals, àdhuc deixant entreveure la possibilitat de portar el cas davant els tribunals internacionals sota l'acusació de genocidi. Penso que són mesures raonades i raonables. A sac contra els genocides ecspanyols del PSOE i del PP!

PD. La major part d'aquest post el vaig escriure ahir a la matinada. Se'm va fer tard i el vaig deixar per acabar per avui. Detallo això perquè vull que quedi clar que el seu contingut no té res a veure amb l'estat raonablement eufòric en què em trobo a hores d'ara, després d'haver assistit a l'acte de presentació de la nova plataforma Sobirania i Progrés que s'ha fet avui al Palau Petit del Palau de la Música Catalana. En parlaré en un proper post.

dimarts, 3 d’octubre de 2006

SHITHEART (2006)


Molt bo, sí senyor. És exacte!

LA TRAÏCIÓ DE TV3 (SIC...o no)

Tot just vaig per la pàgina 138 de les 298 que té el llibre, i ja no puc esperar més. O penjo aquest post o rebento. Em refereixo al llibre d'en Víctor Alexandre, TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya?. Altament recomanable. Imprescindible. Es tracta, ras i curt, d'un exercici de dignitat. D'aquells que et recarreguen les piles. Per descomptat que el recomanaré arreu. Els capítols dedicat als telenotícies i als Països Catalans, són antològics.

Però, per tal que no se m'acusi de pessebrista, tot i que m'importi un rave que algú ho faci, aquí van algunes observacions al respecte.

Primera, si, com diu l'autor, el llibre defensa una visió catalanocèntrica, no s'entén que, si més no fins on he llegit, no faci cap esment a allò que té de menys catalanocèntric, que no és altra cosa que el seu propi nom: TV3 és un nom ecspanyol. Fins i tot diria més. Amb aquest nom, no és d'estranyar que sigui ecspanocèntrica. És totalment coherent! Ja ho he dit una i mil vegades, aquest nom és un crit a la interiorització de l'ecspanyolisme per part dels catalans i les catalanes. CAL CANVIAR AQUEST NOM FASTIGÓS quant més aviat millor. Queda clar, no? Propostes: CAT1, sembla raonable. O TVC1. Però hem d'esborrar aquest producte de l'autonomisme més tronat i poca-pena. No entenc, repeteixo, pel que he llegit, com l'autor no s'adona d'aquesta contradicció òbvia.

Segona, el llibre hauria guanyat encara més en credibilitat si s'aportessin les referències de totes i cadascuna de les citacions que fa l'autor. Fins i tot, trobo a faltar cites d'enllaços d'internet, fet que li hauria donat una gran actualitat. Pràcticament les citacions que fa l'autor són totes elles de premsa escrita. La inclusió d'aquestes citacions és de suposar que hauria comportat un dur treball de recerca, però, repeteixo donaria encara més credibilitat a l'obra.

Tercera, suposo que perquè l'autor ha treballat a la casa, deu tenir recança de donar noms i cognoms. Doncs, no, i un bé negre. Cal donar noms i cognoms. Per molt que després diguin que hi ha llistes negres. I si n'hi ha què? És que no hem de denunciar els ecspanyols que volen fer-nos el llit? Doncs és clar que sí home. Aquesta mancança, per descomptat, treu morbo al llibre, i de fet el converteix en una mena de denúncia benintencionada, en comptes de ser una autèntic míssil que faci tremolar els fonaments de Sant Joan Despí, de Nicaragua, de la Plaça Sant Jaume, de Ferraz i de Gran Via 32.

Quarta i última, penso que s'hauria d'haver inclòs imatges, fotos. Massa text. Pot resultar feixuc.

Aquestes consideracions al marge, fetes sempres des de la crítica constructiva, repeteixo que es tracta d'un autèntic homenatge a la dignitat nacional. Només imaginar que els TN funcionessin com proposa l'autor, m'ompliria d'orgull. No tinc cap dubte que més aviat que tard ho aconseguirem!


Fitxa del llibre:

Víctor Alexandre (2006), TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya?, Enciclopèdia Catalana, Barcelona. ISBN 84-8437-909-4. Preu: 14.50 euros