PRIMERES REFLEXIONS

No em fa res reconèixer que els resultats electorals s'allunyen bastant d'allò que havia desitjat. Tot i que per primera vegada he votat el candidat guanyador, s'ha assolit una victòria agredolça. Aiixxxx. Si més no des d'una òptica estrictament de candidatura.

Una majoria absoluta que donés suport al president Mas, penso que hauria facilitat molt les coses i li hauria permès actuar amb més agilitat. Però els electors indepedentistes han preferit bunkeritzar-se en les seves lleialtats ideològiques, i prioritzar la seva animadversió cap a CiU -guanyada a pols- al risc de jugar-se-la amb l'aposta del tot inesperada fa uns mesos que presentava l'Artur Mas.


Cal, doncs, fer-se el harakiri? No.

En primer lloc, amb aquestes eleccions Catalunya s'ha normalitzat. Ara ja tenim que les dues principals forces parlamentàries són independentistes. I això és molt positiu, i cal vetllar perquè es consolidi. Avui, doncs, l'independentisme és més plural, i no pot ser patrimonialitzat per ningú. Com deia l'eslògan dels rosegapastenagues Catalonia is not CiU. I és cert. Això implica que, si es vol, el procés cap a l'estat propi pot continuar, atès que 84 diputats han estat escollits en candidatures que el defensen explícitament. Serà però un procés no tan immediat, atès que caldrà gestionar les diferències programàtiques. Però penso que res insalvable. En aquest cas, la química entre Artur Mas i l'Oriol Junqueras, serà important. Però també ho serà que tots dos controlin els seus respectius patis. I sobretot, en el cas del Duran i Lleida, un dels més grans responsables del resultat final. Cal dir que els diputats duranistes, i en són uns quants, poden tenir la clau de volta, si per exemple, s'opta per una entesa estrictament bipartita, bé a nivell governamental o només parlamentària.

Naturalment, però, és impossible no llançar una ombra de dubte sobre la viabilitat d'un acord entre aquestes dues forces polítiques. Entre altres raons, perquè en totes les ocasions anteriors on era possible portar-la a terme. mai acabà de quallar. Potser és que la química entre sengles dirigents del moment no funcionava. Però ara, és possible que sí. O en tot cas, penso que l'objectiu del moviment sobiranista civil, seria pressionar fins a l'extrem, per fer-ho possible. I aquí l'ANC, entre d'altres, té un paper clau a desenvolupar.

En segon lloc, les eleccions han registrat un augment de la participació. I això ha legitimat encara més els resultats. Aquest augment de la participació, no ha anat en detriment, ans al contrari, del suport a l'independentisme, tot i que és evident que ha donat lloc a una mobilització de l'electorat espanyolista, que tenia un fotimer d'opcions per escollir (PP, PSOE, C´s, UPyD, PXC...). L'evolució de l'espanyolisme a Catalunya, però, va en la línia del freakisme més desacomplexat. Són freaks elements com la Camacho, la Chacón, el Rivera i el Cañas, per la qual cosa no convé malbaratar gaire temps amb ells. L'únic que cal procurar és mantenir-los el màxim possible en l'òrbita marciana en la que viuen, i sobretot que no se'ls acudeixi intentar baixar a la terra i convertir-se en gent normal,

Finalment, una tercera reflexió. L'entrada de la CUP penso que és una gran notícia, en principi. Conec molts
membres d'aquesta organització, amb alguns dels quals vaig compartir militància en altres èpoques, i amb alguns altres tinc una relació d'amistat que es remunta a dècades. Amb el seu salt a la política nacional, però, ara es veurà obligada a cohesionar-se ideològicament, i, atesa la seva naturalesa local, penso que això pot acabar resultant en conflictes entre els diferents corrents que hi conviuen. Espero i desitjo que els puguin reconduir. També caldria aprendre dels errors dels solidaris, i evitar convertir la seva feina parlamentària en un show continu. La contundència no està gens oposada amb unes formes mínimament presentables. Jo espero que el vedetisme i el personalisme no es traslladi en la manera de fer dels tres nous diputats cupers. Si ho aconsegueixen, poden esdevenir un actor polític rellevant, i tallar les ales al fals regeneracionisme que pretén vendre el Rivera i companyia.

Buf com sempre m'he enrotllat massa. Aquestes eleccions les he viscudes amb una clau de tristesa infinita, i potser per això no m´he acabat d'implicar. Jo diria que el resultat tampoc ha estat per llançar-hi coets, però és el que hi ha. I així com en la vida has de plantar cara als obstacles que t'apareixen, ara en la política del nostre país, caldrà fer front als reptes, i sobretot a l'acció histèrica del govern espanyol i dels seus aliats civils, tots els quals, n'estic segur, no només han contribuït a intentar un cop d'estat electoral, sinó que, en part ho han aconseguit, I això només és el començament. Caldrà estar-hi amatents.

ENDAVANT!

Fa quasi 30 anys que sóc independentista i 10 anys que escric aquest bloc, i sento que avui és el dia més important de tots ells. Podria ara escriure sobre la rellevància de tot plegat, però penso que seria sobrer. Ja som tots grandets i ens afaitem. Sabem què ens juguem. De manera que em limito a dir-vos que ENDAVANT!

EXPULSAR CIUTADANS EUROPEUS? AU, VA!

El conte aquest que la Unió Europea podria expulsar 7,5 milions dels seus ciutadans, és del tot inversemblant. Que encara a hores d'ara s'utilitzi com a papu per a fer por a uns ciutadans, que se'ls pren per criatures espantadisses, diu molt poc de la cultura política democràtica d'un país, però sobretot dels qui el difonen i dels qui s'ho creuen.

La Unió Europea mai expulsarà Catalunya si aquesta decideix democràticament accedir a la independència i esdevenir un nou estat membre. Punt i final. Naturalment hi haurà d'haver ajustaments, però això és un tema tècnic que es pot resoldre relativament ràpid. Quants eurodiputats pertocaria a la República de Catalunya? Si ho comptem per població, seria si fa no fa com Bulgària, és a dir entre 17 i 18 eurodiputats. Tots ells treballarien full time per Catalunya, no com ara, que els qui ho fan es poden comptar amb els dits d'una sola mà, i encara en sobrarien. A més, és clar, de tenir un comissari propi.

Però tornem a conte de por. És cert que l'adhesió s'ha d'aprovar unanimitat, i que això pressuposa que cadascun dels 27 estats membres actuals, i ben aviat, també, Croàcia, tenen un dret de veto. Però aquesta arma, ni Espanya ni cap de la resta de socis l'empraria contra Catalunya. Amb tots els respectes, Catalunya és una realitat política i econòmica que està a anys llum de la majoria d'estats membres, tant en termes absoluts com relatius. A veure si ens ho clavem al cap això i deixem de parlar de “país petit”. En el món hi ha 150 estats més petits que Catalunya. Punt.

Tant a la Unió Europea com al Consell de Seguretat de l'ONU, els qui exerceixen el dret de vet són les potències hegemòniques. Les que no ho són cedeixen sempre a la pressió de les fortes, tot buscant contrapartides el més favorables als seus interessos, i que amagui la seva baixada de pantalons. La pregunta és: és Espanya una gran potència europea, que implica, naturalment, ser-ne un contribuent net al seu finançament? No, la resposta és que no. Tot al contrari. Espanya és qui para més la mà, de manera que no pot jugar a fer el fatxenda. I no només això, Espanya és morosa amb Europa i amb el món. Això en la pràctica la fa feble, perquè els socis europeus, arribat el cas sabran on cargolar si es mostra reticent a baixar de la muntanya.

Però fins i tot això no caldrà, perquè establir duanes entre Catalunya i Espanya, perjudicaria d'allò més a l'economia espanyola, començant pels grans bancs espanyoles, o a empreses capdavanteres com Telefònica o el propi El Corte Inglés. No, no ho faran. Una cosa és el “teiatro” que muntaran per intentar impressionar als espantadissos, però arribat el moment, “nastis de plastis”. Se l'embainaran, ara sí, amb un posat fatxenda i encara deixant anar alguna pocasoltada. La qüestió, doncs, no rau en el que farà Espanya, que, com ja hem dit, acabaran embeinant-se-la. No. La qüestió és com fer que els socis europeus pressionin els espanyols a que baixin del burro. I aquí és on hi ha el tema.

Per aconseguir-ho, com a mínim calen dues condicions. La primera, és que sapiguem vendre que la independència de Catalunya, beneficia a la UE en el seu conjunt i a cadascun dels seus membres en particular. Això pressuposa una campanya de relacions públiques i de comunicació, de primer ordre. També pressuposa crear expectatives, de negocis, d'inversió, d'intercanvis, etc. Per sort Catalunya té un atractiu immens fins i tot a escala mundial, no només europeu. I si cal que el Barça vagi a fer uns quants bolos en aquest context, els fa i punt. Molts ja es donaran per ben pagats.

Però la segona condició és la més rellevant. No hi ha res que emprenyi més quan es negocia que un interlocutor frívol o poc seriós, perquè et fa perdre el temps, i amb ell, diners. Per això, el socis europeus han d'estar convençuts que el president de Catalunya i el poble que el recolza, estan realment compromesos amb el procés d'independència. Qualsevol mostra de dubte, d´hesitació, de marxa enrere, i no cal dir de qüestionament, pot ser interpretat com que els estem prenent el pèl, i llavors ens poden enviar a pasturar.

No, si es va, es va a per totes, i això no pot estar en qüestió. I ens trobem en un moment massa clau per engegar-ho tot a rodar. No ens ho podem permetre. Hem d'anar de cap cap al mur amb el convenciment ple que l'envestida serà exitosa. I només així comptarem amb el respecte dels nostres socis, que veuran un poble cohesionat, decidit a accedir democràticament a la seva sobirania i que a més pot representar una bona oportunitat econòmica o comercial. Ningú, repeteixo, ningú, s´hi podrà resistir.

(NOTA: Post publicat inicialment al Nació Digital, el 14.11.2012)

ESPANYA CONTRA LA DEMOCRÀCIA CATALANA

Cal denunciar davant la comunitat internacional i l’opinió pública mundial l’actitud que les autoritats polítiques del Regne d’Espanya, respecte les properes eleccions al Parlament de Catalunya que han de tenir lloc el dia 25 de novembre.

Aquesta actitud és clarament atemptatòria contra els més elementals drets democràtics i tenen per objectiu concretament distorsionar i atemorir els ciutadans de Catalunya, quant no directament impedir el lliure exercici de la democràcia, que es concreta en el dret a decidir.

Vegem-ne uns quants exemples.

U. S’està impedint o dificultant el dret de vot de milers de catalans i catalanes residents a l’estranger. Segons s’acaba de saber només 16.271 electors catalans han pogut superar el primer tràmit que els permetrà votar a les eleccions. Això representa un pobre 10,38% del total de catalans que s’han inscrit per votar.

En altres paraules, un 89,62% dels electors catalans a l’exterior no podran votar. En termes absoluts, això representa prop de 150,000 catalans i catalanes, que no podran expressar-se políticament,

Algunes ambaixades i consolats espanyols han posat dificultats per a l’exercici del vot en aquestes eleccions. Una actitud de la qual també és coresponsable l’administració electoral espanyola (Juntes electorals) i Correus.

Dos. La Justicia electoral espanyola, en el seu dia, va emetre una sentència on instava a la Generalitat a no promoure el vot a les eleccions del 25 de novembre. Es tracta, sense cap mena de dubte, d’una decisió del tot incomprensible, atès que els poders públics sempre han promogut la participació ciutadana en tot tipus d’eleccions. Casualment, en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya, la justícia electoral espanyola considera que no cal promoure la participació.

Tres. tant les autoritats espanyoles, com els principals partits espanyols, com els principals mitjans de comunicació espanyols, estan portant a terme una campanya de la por, amb l’objectiu no de defensar el seu punt de vista, sinó d’atemorir i aterroritzar els catalans i les catalanes , difonent missatges i plantejament clarament falsos i tendenciosos. Es tracta d’una guerra psicològica en tota regla, i que com a mínim es pot qualificar d’una pràctica democràtica dubtosa, perquè no es basa en plantejaments propositius i constructius, sinó en el foment de la por i la mentida.

Cal fer una crida a la comunitat internacional i als mitjans públics globals a extremar la vigilància i a denunciar, si s’escau, aquest comportament de les autoritats espanyoles que viola clarament els plantejaments de l’exercici normal de la democràcia.

Tot i això, estic convençut que el poble català, conscient de la situació en la que ens trobem, sabrà comportar-se amb coratge, dignitat i patriotisme i donarà una resposta clarament majoritària a favor de la Llibertat i la Independència de la nostra Pàtria.

(NOTA: Post penjat al DGS el 13.11.2012)

LA CADIRA BUIDA CARA AL MAR

Fa unes setmanes vaig penjar un post on apareixia el meu pare prenent el sol del 10 de setembre, la vetlla de la gran manifestació

Des divendres passat, a darrera hora de la nit, la cadira, que mirava cap al mar, ha quedat buida. Per sempre.

Descansa en pau.

T'estimem tots.

PENSIÓ, SALARI MÍNIM INTERPROFESSIONAL, RENDA BÀSICA

Avui té lloc l'enèssima vaga general. Jo no faré vaga, perquè els dimecres no treballo, bàsicament. Tanmateix és un bon dia, de fet, un dia com qualsevol altre, per reflexionar sobre aquesta falsa dicotomia entre els afers socials -que per a determinada gent són els que realment importen, i els afers nacionals, que per a la mateixa determinada gent, són qüestions identitàries menors que serveixen per distreure el personal.

Deixem-ho clar des d'un bon començament. A Catalunya, i tret que no es proposi una revolució socialista soviètica de forma immediata, la política social més ambiciosa, la que pot aportar més recursos per a fer front a la crisi actual, és la Independència. Punt.

Només la independència, amb la fi de l'espoli fiscal (entre 16 i 18 miliards segons les fonts), i amb les noves inèrcies que generaria, i les expectatives, es podria disposar d'un enorme volum de recursos per, depenent de les diferents opcions, invertir en educació, sanitat, R+D+I, infrastructures, defensa i seguretat, etc., o bé en disminuir la càrrega fiscal i ser més business friendly, ara, d'unes empreses innovadores i creadores de lloc de treball de qualitat -amb valor afegit.

En el vessant social, clarament, una Catalunya independent oferirà unes condicions infinitament superiors a les existents actualment sota el govern espanyol. Vegem-ne alguns exemples:

• La pensió mínima podria pujar a 1.000 euros mensuals
• El Salari Mínim Interprofessional a 1.100 euros mensuals pel nombre màxim d'hores treballades
• Es podria implementar una Renda bàsica de ciutadania d'uns 125 euros inicials, a la qual accedirien tots els ciutadans individualment, intransferible (amb els corresponents ajustos en el cas dels menors de 14 anys). La RBC podria ser vehiculada a través d'una xarxa de caixes populars, autogestionades pels seus impositors, i en cap cas per la banca comercial. La RBC es podria perdre per condemna judicial o emprar-se per fer front als deutes a l'administració (multes, sancions, etc.).

Les dues primeres mesures podrien ser de caràcter immediat. La tercera caldria fer-ne un estudi, però sembla bastant evident que la seva implementació no només seria factible, sinó que permetria resoldre molts problemes individuals i fins i tot actuaria com a dinamitzador social i cohesionador nacional. Com es pot veure, les oportunitats que dóna la independència són inimaginables en el cas de continuar sotmesos a l'estat espanyol. És per això, que els que sempre intenten arraconar la Indepèndencia de la primera línia política, probablement són gent que totes aquestes xifres econòmiques no li diuen res, perquè tenen les espatlles ben cobertes, i les butxaques ben plenes.

Una cosa és ben certa. El paper dels dos sindicats més representatius (sic), és encara de col.laboració total amb l'estat espanyol, de manera que difícilment poden aportar res a la independència. Ha de quedar molt clar que en la Catalunya independent, moltes de les seves prerrogatives i privilegis quedarien automàticament rescindits. Per contra, unes forces sindicals més properes als treballadors, amb un èmfasi posat en la formació i l'auto-organització (en contraposició al burocratisme jeràrquic), i en la generació de recursos per als propis assalariats (cooperatives, mútues, etc.) serien molt més útils i eficients.

JA NO HI HA MARXA ENRERE

Una de les coses bones que hi ha en l'actual conjuntura política és que no hi ha marxa enrere. Moviment que sempre emprenya una mica sobretot quan estàs ... conduint. Has d'anar parant compte, no sigui que la vessis.

Amb la declaració d'intencions d'Artur Mas, de convocar una consulta pel dret a decidir, i amb l'acte de dissoldre el Parlament i convocar eleccions, podem dir que ha traspassat moltes línies vermelles per als espanyols. Els espanyols, és a dir, el govern d'Espanya, mai perdonarà els catalans i les catalanes la manifestació de l'11S. I mai no perdonarà a Artur Mas, que s'hagi posat al capdavant dels ciutadans i hagi traït la complicitat entre la classe política que s'ha anat teixint des de la transició. Efectivament, per a ella, Artur Mas és un traïdor, al qual no se li pot tenir cap mena de confiança.

No hi ha marxa enrere. La reacció histèrica i paranoica de la classe politicomediàtica de les darreres quatre setmanes, a Espanya, carregada d'odi i menyspreu, ens indica ben a les clares que els espanyols les estan passant molt malament, que no saben com fer-s'ho, que la Unió Europea els ha traït, per que els ha deixat amb el cul enlaire. Ells voldrien que abans de les eleccions, Brussel.les, per inciativa pròpia, s'arrenglerés amb el seu posicionament fonamentalista. El sol fet de no haver-ho fet, els produeix dolor, ràbia i una immensa set de venjança.

Per això, Catalunya només té una solució: tirar endavant i arribar fins al final. No ens podem plantejar cap altra hipòtesi o escenari. I hem d'anar a per totes. Tot el que sigui no sortir de la cleda espanyola, representa una destrucció assegurada de la nació catalana. L'hem fet tan grossa, que els espanyols no se'n saben avenir. I això els cou, els corromp, els exalta i els exaspera.

Només tenim un camí: cap endavant i a marxa forçades. Hem de cremar totes les etapes. Salvant les distàncies, i les diferències de context, hem de fer el mateix que va fer el poble alemany quan va tenir lloc la reunificació en el període 1989-90.

Com recordareu els que tinguin uns quants anys, no gaires, però, la reunificació o annexió de l'Alemanya de l'Est a l'Alemanya de l'Oest, es va fer seguint el principi jurídic de l'excepcionalisme pragmàtic, que parlant clar i català, vol dir que es van passar la legislació comunitària per l'arc del triomf i disset milions d'alemanys orientals es van incorporar a la CEE, atès que van esdevenir ciutadans de de la república federal d'alemanya. Entre aquests milions, precisament, una llavors pressumiblement jove ossie, de nom Angela Merkel. L'episodi va ser titllat d'ampliació sense accessió, atès que es va ampliar el nombre de ciutadans de la CEE sense que es produís una accessió de cap nou membre. Llavors el totpoderós President de la Comissió Europea, Jacques Delors, en un discurs el mes de gener del 1990, va referir-se a aquest episodi, qualificant-lo de cas especial.

Però què és el que realment va tenir d'especial aquest cas. Doncs segons un altre analista, i tradueixo literalment, que "la voluntat del poble alemany per pressionar envers la unificació hauria forçat la Comissió ha adaptar-se en successives ocasions als canvis que anaven tenint lloc". 

Penso que aquesta ha de ser la nostra estratègia. El poble català ha de pressionar per la independència, per entendre'ns a l'estil danès o finès. Un cop tinguem al nostre abast els instruments políticoinstitucionals adients, hem de començar a tirar milles i no parar. No parar fins arribar allà on ens hem proposat arribar, que seria l'estació de l'estat propi, que és allà on tots els que tenen estat baixen. També Dinamarca o Finlàndia. No ens podem permetre cap dubte, ni cap hesitació. Amb les idees clares i la voluntat forta, perquè el tornar enrere ens està prohibit.

Com deien els Oasis no hem de mirar enrere amb ira. Hem de mirar endavant amb esperança i promeses veritables i factibles. I aquestes són les d'un país lliure, socialment just, i econòmicament pròsper. Un país que serà en les nostres mans i no en les mans d'altri.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 06.11.2012)

GRAN VÍDEO!

AFERS EXTERIORS, UNA VICTÒRIA

La lògica i la racionalitat s'han acabat imposant. Felicitem-nos-en. Aquest dissabte, pel matí, he llegit que el President Artur Mas, candidat a la reelecció (allò que els americans diuen the incumbent candidate, és a dir qui ocupa el càrrec que està en joc, i aspira a un nou mandat) ha anunciat la inclusió en el nou govern que, si els electors li renoven la confiança, formarà, d'una Conselleria d'Afers Exteriors (CAAEE, o CAE per simplificar).

Només han calgut unes quantes jornades des del dia 25 de setembre, que va ser quan el sr, Mas va anunciar la seva voluntat de fer eleccions i de fer un refèndum, per constatar una cosa que era de calaix, i que modestament, en aquest bloc havíem reclamat per activa i per passiva. En aquestes poques setmanes, Mas i el seu war room, és a dir, el seu equip d'estratègia política i assessors, s'han adonat que el front internacional en el procés per la Independència és d'importància rellevant.

Primer van ser els atacs a Catalunya per part de la premsa econòmica o generalista anglòfona, pressumptament inspirada des de Madrid, i amb el tema del finançament i la  mala gestió econòmica presidencial. Després, amb la marea humana que va significar l'11-S, els corresponsals  i els seus caps, van començar  a canviar el discurs. I, el govern espanyol fins i tot va posar-se a la defensiva. Això va obligar a variar el foc a discreció ara centrat en l'hipotètic -i fals- no reconeixement de la UE, l'aïllament internacional, etc. De cop i volta, l'escenari internacional es va convertir en una camp de batalla proritari. A Catalunya, el govern i milers d'internautes diàriament van contrarestar les intoxicacions espanyoles, vehiculades bé a través polítics freakis, o de fonts anònimes altament sospitoses. És tan important l'escenari internacional que els espanyols estan donant consignes com la de, paradoxalment, evitar la internacionalització del tema, tal i com va reconèixer fa unes setmanes una eurodiputada socialista després que li tallessin el cap.

Fins ara, però, els afers exteriors de la Generalitat corria a càrrec d'una secretaria. Ara passarà a l'àmbit jeràrquic administratiu superior, és a dir una Conselleria. Màxima expressió política, doncs.Amb un titular que, ja ho dic ara, les passarà de tots colors -i que per aquest motiu, no m'estranyaria que ho fos el propi Mas.

Era una decisió que s'hauria d'haver pres el 2010, o fins i tot abans, amb els governs Pujol. Val a dir que amb la vicepresidència de Carod Rovira s'arribà a un reconeixement rellevant, en crear-se una vice-conselleria -no recordo si era aquest el nom exacte-. Ara encara es fa un pas més endavant, doncs. Una conselleria exclusiva.

Des de Reagrupament, ja en el seu moment, el grup de treball d'Internacional, va assenyalar que la formació de la CAE era inajornable, i que a més caldria complementar-lo amb un cos específic de funcionaris o tècnics especialitzats en els afers exteriors, en les seves diferents variants: afers polítics, econòmics, culturals, d'intel,ligència i seguretat, etc, Si tot va bé es farà un primer pas, i després només caldria fer-ne el segon. Posseir, com a mínim, una quinzena o vintena de delegats del govern al món i als organismes internacionals, proporcionarà a Catalunya un enorme volum d'informació, de contactes i de recursos per ajudar al país a sortir de la crisi.

Així doncs, ens complau d'allò més la proposta, integrada en el marc de les diferents mesures per dotar Catalunya d'estructures d'estat, i aquesta n'és una d'enorme rellevància.

N'aprofundirem més en un post proper.

"Keep moving"

#TotsSomGarcia

PER L'ESTAT PROPI, LA COHESIÓ I EL PROGRÉS SOCIAL

Manifest de suport al President Mas

Nosaltres, gent de conviccions catalanistes i de pensament progressista,

• convençuts que els catalans vivim un moment decisiu de la nostra història;

• orgullosos del projecte que hem construït al llarg del temps;

• amb la certesa que Catalunya és la història d’un èxit compartit gràcies a l’acció de moltes generacions i de moltes persones que hi han nascut i d’altres que han vingut de terres enllà;

• amb la certesa que Catalunya és la conseqüència d’idees diverses que han sumat en el pòsit comú del catalanisme;

• confiant que els valors que han forjat la nostra identitat com a poble són una bona base per a encarar amb esperança el nostre futur nacional;

• convençuts que vivim en una nació històrica que han intentat encotillar en un Estat que no ha volgut ser el nostre;

• persuadits que és insostenible mantenir-se dins d’un Estat que ha esdevingut un instrument al servei exclusiu de només una part dels ciutadans que diu representar, incapaç d’acceptar i respectar la seva diversitat nacional, cultural i lingüística, incapaç de servir els interessos dels catalans;

• segurs que no podem seguir acceptant les regles de joc imposades per un Estat que les principals forces polítiques estatals han conduit al fracàs, i que actualment és el principal entrebanc per la millora de la nostra governabilitat, el nostre progrés social i la nostra expressió democràtica com a poble;

• amb la certesa que moltes de les coses aconseguides per l’esforç de la nostra gent estan en perill si no agafem de manera plena les brides del nostre govern, del nostre model de benestar, del nostre present i del futur de les generacions properes;

• convençuts que cal més que mai que cadascú miri de contribuir a sacsejar les formes tradicionals de fer política i aprofundir la democràcia;

• amb la certesa que ara més que mai cal una acció política basada en consensos amplis més que no pas en la rutina del dissens que ha inundat el debat polític;

• convençuts que és bo que aquells que compartim aquests principis exposem públicament les nostres idees per enriquir el debat de fons que està fent la societat catalana, de cara uns comicis que seran, de ben segur, extraordinàriament importants pel nostre futur com a país,

signem aquest manifest segurs que Catalunya viu una cruïlla decisiva de la seva història.

Una cruïlla que, en funció del camí que triem,

• determinarà que els catalans adquirim una major capacitat democràtica de  decidir com volem resoldre els molts reptes socials, polítics, econòmics i culturals que hem d’afrontar;

• condicionarà el volum d’oportunitats que posem a disposició de cadascú dels ciutadans per afrontar una vida més plena, digna i segura;

• i marcarà en gran mesura la qualitat de la vida social que podrem compartir les actuals generacions i que afectarà molt significativament la vida de les properes.

Una cruïlla que, com en tots els moments transcendents de la història, exigeix deixar de banda tot tipus d‘ambigüitat intel·lectual i obliga a prendre partit.

En els moments històrics, més que mai, s’ha de triar.

I ara estem en un d’aquests moments.

Tenint per cert

• que és impossible desplegar un país socialment avançat i just sense el poder polític necessari, sense les estructures d’Estat imprescindibles per sostenir un model de benestar digne i equitatiu;

• que en una època de preeminència dels individualismes te més sentit que mai seguir treballant de manera col·lectiva i assumir la quota de responsabilitat que correspon a cada ciutadà;

• que es pot contribuir a la millora nacional i social sense encotillar-se exclusivament en les tradicionals militàncies polítiques de partit;

• i que Catalunya necessita més que mai el compromís profund de tots i cadascú dels qui avui hi vivim,

expressem els compromisos següents:

1. Treballar perquè els catalans disposem d’un Estat propi, social, democràtic, obert al món i especialment predisposat amb el nou Estat espanyol que en resultarà.

2. Treballar per un Estat propi europeista, integrat a la Unió Europea en igualtat de condicions amb la resta d’Estats que la formen, compromès plenament amb un projecte comú, democràtic, social, just i federal.

3. Treballar per un Estat propi que volem que sigui una eina eficaç per a garantir els fonaments de l’Estat social del benestar, la voluntat de justícia social del poble i la qualitat de vida de tots els ciutadans que hi viuen.

4. Treballar per un Estat propi que tingui l’objectiu d’acompanyar la societat creativa i cívica catalana en el desplegament d’un país culte i educat, que garanteixi la igualtat d’oportunitats per a tots els ciutadans, la presència de la cultura catalana en un món globalitzat i la voluntat d’innovació imprescindible per afrontar amb garanties el nostre futur com a comunitat. Un Estat propi que garanteixi l’accés a la bona educació i a la qualitat educativa, en tots els seus nivells, i a tots els ciutadans. Un Estat propi que es comprometi amb la cultura humanística, científica i artística, i amb l’educació com el veritable fonament bàsic de la identitat i del progrés del poble.

5. Treballar per un Estat propi que defensi el català i la seva plena normalització nacional i internacional com a novena llengua europea que és. La defensa del català s’acompanyarà d’una explícita voluntat d’incorporar el castellà com a patrimoni compartit de tots els ciutadans de Catalunya. També l’aranès tindrà una especial cura per part de l’Estat català. Catalunya serà un país de referència internacional en la pràctica i el respecte de les llengües.

6. Treballar per un Estat propi que promogui i estimuli l’anhel de la societat catalana d’esdevenir una democràcia avançada, participada per la ciutadania i garant dels drets i llibertats civils. Defensem un Estat català profundament democràtic, participat i obert construït a partir d’un sistema parlamentari i electoral renovat, obert i més vinculat a la voluntat de la ciutadania.

7. Treballar per un Estat propi disposat a enfortir els llaços de fraternitat amb Espanya i totes les seves comunitats. El problema de Catalunya no és Espanya, és l’Estat espanyol. L’Estat propi català que imaginem el volem solidari, dialogant i fraternal amb els ciutadans espanyols.

8. Treballar per un Estat propi que sustenti el seu progrés en un model econòmic sostenible, intel·ligent i integrador, que tingui la mirada posada als mercats internacionals i que creï riquesa per al conjunt dels ciutadans. Volem un Estat català capaç d’actualitzar i renovar el nostre tradicional industrialisme i esperit emprenedor, capaç d’implementar una economia basada en la recerca, la innovació i en un ús eficient dels recursos naturals i fonamentada en activitats ambientalment i social responsables. Volem un Estat català que sigui l’epicentre d’una regió econòmica mediterrània de rang global.

9. Treballar per un Estat propi que enforteixi el teixit urbà català i el cohesioni sumant-hi amb convicció la capitalitat internacional de Barcelona com un dels seus millors actius. La Catalunya que volem és una Catalunya fonamentada en les seves ciutats, que vetlla pel seu patrimoni natural i, que reconeix el paper i la importància dels ciutadans que viuen arreu del territori.

10. Treballar per un Estat propi que es fonamenti sobre una administració pública moderna, formada, eficient i sostenible al servei de la ciutadania. Una administració clara i transparent, que rendeixi comptes a la societat, amb objectius clars, a curt i llarga termini, descentralitzada envers els ajuntaments i oposada a les pràctiques corporatives.

Aquest són els nostres 10 compromisos per a afrontar les hores decisives que viu Catalunya.

Són compromisos que s’inspiren en el model de l’Europa social en la que s’ha d’emmirallar l’Estat propi dels catalans i que tenim la certesa que regiran l’acció de govern del President Artur Mas, des del convenciment que, en la construcció de l’Estat propi per a Catalunya, l’ambició nacional i l’ambició social són dues cares de la mateixa moneda.

Tenim la certesa, doncs, que amb les eines d’Estat amb que ens hem de dotar en l’etapa històrica que iniciem, podrem construir la societat catalana lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa que tots anhelem.

I és per això que, com a persones compromeses amb els ideals de llibertat i de progrés, demanem al President Mas que aculli les idees aquí desplegades i, alhora, li donem suport per tal que pugui liderar aquest procés junt amb un ampli espectre polític i amb la força parlamentària i social imprescindible per avançar en la construcció d’un Estat propi que respongui a la suma de la tradició democràtica i europeista i al consens social que han representat els governs democràtics de la Generalitat presidits pels seus predecessors.

Avui, més que mai, cal sumar esforços perquè Catalunya pugui conquerir el futur que decideixin lliurement els seus ciutadans i ciutadanes.

Novembre de 2012 

LLISTA COMPLETA D'ADHERITS

Sam Abrams, Escriptor i crític literari; Vicenç Altaió, Escriptor; Josep Lluís Alay, Professor d’Història de la UB; Francesc Aleu, Artista; Joan Angulo, Economista; Neus Aranda, Gestora cultural; Martin Aranburu, Politòleg; Pere Ayguadé, Veterinari, exdiputat al Parlament de Catalunya; Pere Baltà, President de la Fundació Paco Candel; Manel Bardàvio Novi, Lingüista i cooperativista; Xavier Benguerel,Compositor; Leopold Benguerel, Químic; Josep Fèliz Bentz, president de Musical Dreams Enterprise; Lluís Bernabé, Periodista; Lloll Bertran, Cantant i actriu; Laura Bertran, Doctora en Filosofia; Irene Boada, Filòloga i periodista; Martí Boada i Juncà, Geògraf, naturalista i doctor en Ciències Ambientals; Marc Bonavia, President d’AIJEC; Laura Borràs, Doctora en Filologia Romànica;Núria Bosch, Catedràtica d’Economia a la UB; Jorge Brotons,Escriptor; Xavier Bru de Sala, Periodista i escriptor; Joaquim Calaf Alsina, Metge i científic; Miquel Calsina, Politòleg, professor de la URL; Carles Canut, Actor; Josep M. Canyelles, Expert en Responsabilitat Social Corporativa; Roser Capdevila,  Il·lustradora; Elvira Carles, Directora de la Fundació Empresa i Clima;Antoni Carulla Guarner, Naturalista i emprenedor social; Esther Casademont, Empresària; Jordi Casassas, Catedràtic d’Història Contemporània de la UB; Eugeni Castejon, Ecoemprenedor; David Castillo, Periodista i escriptor; Gerard Claret, Violinista; Antonio Ciccone, Economista; Stefano Cingolani, Historiador; Joaquim Colominas, Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona; Agustí Colomines, Professor d’Història Contemporània de la UB i president de la Fundació Catdem; Jordi Colomines, Advocat; Betona Comín, Directora de COSES; Carles Cugat, Arquitecte i escenògraf; Joan Delort, Gestor públic; Guillem d’Efak Fullana, Editor i gestor cultural;Salwa El Gharbi, Experta en immigració i en gestió de la diversitat;Josep Maria Escribà, Pagès; Jordi Fabré Carreras, Arquitecte; Gabriel Fernández Díaz; Exdirector de Ciutadans pel Canvi; Joaquim Ferrer, Historiador; Ramon FolchSocioecòleg, Doctor en Biologia; Celdoni Fonoll, Poeta, músic i cantant; Patricia Gabancho, Escriptora; Pau Garcia-Milà, Director general d’eyeOS; Joaquim Garrigosa, Musicòleg; Sílvia Gasset, Gestora cultural; Carles H Mor, Escriptor; Carme-Laura Gil,Filòloga i ex-consellera d'Ensenyament; Rosa Gil, Restauradora; Silvia Giménez-Salinas, Advocada; Miquel Giménez,Escriptor i periodista; Salvador Giner, Sociòleg; Jordi Gusi,Emprenedor social; Rafael Hinojosa, Expresident del Consell de Treball Econòmic i Social; Edgar Illas, Professor d’Estudis Catalans a la Universitat d’Indiana; Mar Jiménez, Economista i periodista; Lluís Jou, Notari; Lluís Juste de Nin; Dissenyador i dibuixant; Gorka Knörr,Músic i consultor empresarial, exdiputat al Parlament Europeu per EA;Enric Leire, Advocat; Maria León-Sanromà, Metgessa; Josep Enric Llebot, Catedràtic de Física de la UAB; Marta Macias, Empresària;Manuel Manonelles, Politòleg expert en relacions internacionals;Antoni Malet, Catedràtic d’Història de la Ciència de la UPF; Jordi Maluquer de Motes, Catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques de la UAB; Pere Martí, Periodista; Xavier Martínez Celorrio,Professor de Sociologia de l’Educació de la UB; Ferran Mascarell,Historiador; Josep Mòdol, Sociòleg i exsenador pel PSC; Jaume Morron, Director de dialEc-Comunicació per a la Sostenibilitat; Enric Olivé, Catedràtic d’Història Contemporània de la URV; Magda Oranich, Advocadessa; Gerard Padró, Catedràtic d’Economia de la London School of Economics; Jaume Padrós, Metge; Jordi Palou, Advocat, mediador en resolucio pacifica de conflictes; Ignasi Parody, Emprenedor social; Oriol Pi de Cabanyes, Escriptor; Montserrat Pinyol, Advocada i presidenta de la Mútua d’Advocats de Catalunya;Josep Pla-Narbona, Dissenyador i pintor; Ricard Planas, Empresari cultural; Agustí Pons, Periodista i escriptor; Clara Ponsatí, Economista, càtedra Príncep d’Astúries de la Universitat de Georgetown; Josep Maria Portavella, Escriptor, músic i director deThe Chanclettes; Àlex Pujol, Emprenedor social; Miquel Rafa, Biòleg i naturalista; Miquel Reniu, Historiador; Ferran Requejo, Catedràtic de Ciència Política de la UPF; Eduard Riu-Barrera,Arqueòleg i historiador; Enric Roca, Coordinador Edu21; Joan Roca Sagarra, Advocat; Adoración Rodríguez, Treballadora social; Xavier Rubert de Ventós, Filòsof; Francesc Sanahuja, Dirigent excursionista i tècnic en comerç internacional; Ramon Sargatal, Activista cultural; Esther Sánchez, Professora de Dret del Treball d’ESADE; Jaume Sobrequés, Historiador; Josep M. Solé i Sabaté, Catedràtic d’Història Contemporània de la UAB; Àngels Solé, Historiadora; Josep Sort, Politòleg i professor de la URL; Jaume Suau, Professor d’Història Contemporània de la UB; Àlex Susanna, Escriptor i gestor cultural; Jordi Tolrà, Activista per la pau; Mercè Torras Colell, Arquitecta; Rosa Maria Torre Lloveras, Advocada;Eduard Vallory, Politòleg i periodista, doctor en Ciències Polítiques i Socials; Montserrat Vendrell, Doctora en Biologia; Jaume Ventura,Economista; Miquel Ventura, Director de la Fundació Mar; Pau Vidal,Emprenedor social; Francesc Vilà, Psicoanalista; Núria Viladot,Empresària; Vicenç Villatoro, Escriptor, periodista i president del Ramon Llull; Ramon Vinyals, Empresari i exdiputat al Parlament per ERC

Només amb un Artur Mas enfortit el 25-N a les urnes podrà Catalunya avançar cap a la independència

Autor: JOAN CARRETERO
Font: El Periódico de Catalunya
Data: 06.11.2012

L’Onze de setembre d’enguany centenars de milers de persones es van manifestar de manera inequívoca pels carrers de Barcelona en demanda d’un estat per Catalunya, en definitiva, per proclamar l’assoliment d’allò que és normal a totes les nacions del món.

De manera absolutament imprevisible per a molts, el president de la Generalitat va escoltar el clam del poble i va assumir, sense límits, el lideratge d’aquesta fita, tot i esgotar el seu objectiu de legislatura, que era el quimèric, en el context de l’Estat espanyol, pacte fiscal.

Un senyal evident de la seva decisió ha estat convocar la ciutadania a les urnes i que, en un context d’absoluta democràcia, es decideixi el camí que ha de seguir el nostre país. Cal recordar que, fins ara, els nostres dirigents, quan eren al govern, el que els guiava sobretot, era l’anhel de continuar el més temps possible al propi govern, oblidant programes, estatuts de partit i el que calgués i reclamant que la pluja fos molt fina i els sobresalts els menys possibles.

Artur Mas, sense dilacions, ha pres el compromís d’avançar cap a l’estat propi, en la propera legislatura, sense cap altra limitació que la de la voluntat del poble de Catalunya.

El dia 25 de novembre el poble de Catalunya ha de respondre si vol un estat propi, un estat lliure en el concert de les nacions lliures del món, que és la condició necessària per poder sortir de la greu crisi econòmica i ser un país de qualitat per donar als seus ciutadans allò que necessiten, o si vol seguir l’agonia d’una autonomia sense capacitat normativa ni capacitat econòmica per a satisfer les demandes de benestar de la seva ciutadania, ni les infraestructures adients, ni els serveis públics ni l’educació ni la salut pública que cal.

Cal recordar, ni que sigui per evitar aquest noble esport anomenat aixecada de camisa, que, després del procés de reforma de l’Estatut d’autonomia, rematat per la sentència del Tribunal Constitucional, parlar a Catalunya d'estat federal, simètric o no, estat confederal, i altres figures del dret constitucional internacional és, en el millor dels supòsits, un insult a la intel·ligència.

Convé fer-nos una primera pregunta: qui pot liderar a Catalunya el procés cap a l’estat propi? És evident que només pot liderar-lo, en les circumstàncies actuals, el president de la Generalitat, que, a més, ha proclamat la voluntat de fer-ho.

La segona qüestió a plantejar-nos: en quines circumstàncies pot tirar endavant el procés? Només si té un aval indubtable del poble de Catalunya.

La manifestació de l’Onze de setembre i l’actuació conseqüent del president han posat Catalunya i les properes eleccions al Parlament, per primer cop en molts anys, en el punt de mira de la premsa i dels governs importants del món. La seva atenció es fixa gairebé en una única qüestió, que és si el poble dóna suport majoritàriament o no al president Mas, que és qui lidera aquesta marxa cap a la llibertat de Catalunya. Totes les altres qüestions que, en clau interna poden donar força joc, a nivell internacional són poc rellevants.

És ben cert que tot això està escrit des de l’òptica de qui vol, sí o sí, que Catalunya esdevingui un estat lliure el més aviat possible, tanmateix és ben segur que també hi ha qui no vol de cap manera que aquesta possibilitat esdevingui una realitat ni aviat ni mai.

Què és allò que vol que passi l’enèmic de la independència de Catalunya la nit del 25 de novembre d’enguany? Què és el que volen que passi els components del govern espanyol, els membres del PSOE, el senyors Bono, Rodríguez Ibarra, Mayor Oreja, Guerra, González, Aznar, i tants d’altres espanyols que consideren Catalunya una anomalia que cal guarir? Què és el que volen que passi a les properes eleccions al Parlament les senyores Chacón i Alícia Sánchez Camacho, el senyors Montilla, Rivera, Boadella i altres catalans que volen Catalunya sota el jou espanyol? Què és el que volen que passi els enemics del president Mas i els que, en la seva coalició, no volen que Catalunya sigui un estat independent?

Doncs la resposta a aquestes preguntes és elemental: totes aquestes persones, totes sense excepció, volen que els resultats del dia 25 de novembre siguin un desastre per al president de la Generalitat, que no se’n surti. Que els partits independentistes clàssics obtinguin molt millor resultat electoral els és ben indiferent. Saben que només amb un Artur Mas ben fort aquest camí encetat pot arribar a bon port.

En absolut no és cert que amb un Artur Mas afeblit i uns partits independentistes més forts el procés cap a l’estat de Catalunya s’enforteixi, ben al contrari, qui el lidera n’ha de sortir enfortit, ja que, com ja es veu ara mateix, qui rep i en rebrà els atacs més despietats és qui va al capdavant.

Tots aquells que no tenim cap més interès que Catalunya, tots qui pensem que els partits són només eines polítiques i no pas empreses que donen nòmines, tots els que estem convençuts que primer hem de tenir estat i després ja tindrem política, aquells que hem sacrificat molts anys de la nostra vida per un somni, hem de pensar serenament que som davant d’una cruïlla històrica de debò, que les batalletes de sempre ara sí que no van enlloc i que cal decidir en aquest moment precís si ajudem el nostre país a agafar el tren de la història o fem nosa i ajudem a posar-lo en via morta.

Jo vull una Catalunya independent per tant, el 25 de novembre tinc l’obligació moral de votar Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya.

(Negreta meva, JS)