divendres, 30 de setembre de 2011

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

El Banc d'Espanya atribueix a Unnim valor zero

El FROB s'incorpora amb el 100% de capital en aquesta entitat i tindrà el 89,9% a CatalunyaCaixa

Etiquetes de comentaris: ,

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

El Estado toma el control de Nova Caixa Galicia, CatalunyaCaixa y Unnim

El gobernador Miguel Ángel Fernández Ordóñez confirma que el FROB toma el 93% de NCG, el 90% de CatalunyaCaixa y el 100% de Unnim

Etiquetes de comentaris: ,

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

El governador del Banc d'Espanya anuncia la fi de la recapitalització de les caixes

El Fons de Reestructuració Ordenada ha aportat un total de 7.551 milions d'euros

Etiquetes de comentaris: ,

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

L'Estat ja controla el 100% d'Unnim i el 90% de CatalunyaCaixa

Etiquetes de comentaris: ,

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

El Banc d'Espanya es queda el 100% d'Unnim i el 90% de CatalunyaCaixa

Etiquetes de comentaris: ,

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

L'Estat espanyol entra en el 100% d'Unnim i en el 90% de CatalunyaCaixa

Etiquetes de comentaris: ,

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

L'Estat espanyol pren el control d'Unnim i de CatalunyaCaixa

El Banc d'Espanya es queda el 100 % de l'entitat resultant de la fusió de Caixa Terrassa, Sabadell i Manlleu i el 90% de l'entitat formada per Caixa Catalunya i Manresa

Etiquetes de comentaris: ,

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Catalunya perd pes financer

L'Estat es queda amb el 90% de CatalunyaCaixa i gairebé el 100% d'Unnim

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, 28 de setembre de 2011

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

El flamenc dóna la benvinguda als viatgers del Prat

Etiquetes de comentaris: ,

dimarts, 27 de setembre de 2011

SOM MAJORIA, COMPORTEM-NOS-HI!

Fa unes setmanes que vaig escriure un post suggerint que els independentistes ens hem de canviar el xip. Deixeu-m’hi tornar a aprofundir en aquest tema. Els independentistes, a hores d’ara som una majoria sociopolítica. Vull dir amb aquesta matisació, que entre la gent mobilitzada, polititzada, compromesa, implicada, entre la gent que es mou i fa coses per canviar una realitat que ens desagrada, som majoria. Una immensa majoria. Naturalment també hi ha molta altra gent que no està mobilitzada o implicada directament, bé perque està alienada de la política i només l’interessa consumir o el futbol, o qualsevol altra cosa de la vida quotidiana. O també perquè ja està d’allò més bé en l’statu quo, bé perquè correspon a les seves idees, bé perquè valora per damunt de tot, la seguretat, l’avui, l’ordre i que el demà el demà el mati Déu. Però aquesta gent desmotivada, al no practicar allò que es deia abans la gimnàstica revolucionària, es troben a anys llum de poder comprometre’s col.lectivament.


Per contra els independentistes portem una marxa que no l’atura ningú. Cada cop en som més, i fem més forat en el món convergent i del món sociata. Fins i tot, els peperos, alguns d’ells, comencen a aproximar-se a la base independentista, tímidament, però són gent que tenen ulls a la cara i una mica de cervell i s’adonen per on van els trets. . La gimnàstica que van representar les consultes va donar uns resultats extraordinaris, en aquest sentit. La manifestació del 10J va ser una flamarada, però no va tenir continuïtat, com ho van demostrar els resultats electorals posteriors. Segons sembla, ara s’anuncia una nova ronda de consultes i sembla que el plat fort serà …. efectivament, Badalona. Pot ser un Stalingrad, i espero que el mariscal von Albiol hi perdi totes les seves forces.


I és que els espanyols estan contraatacant, i ho fan apuntant al moll de l’ós de la nació catalana: la llengua.i l’escola. El present i el futur. No volen més catalans i més catalanes. Volen espanyols. Com tampoc volen banderesautonòmiques, ni tan sols la d’Astúries! El frontisme espanyol no ha fet més que començar, i ja han decidit que trenta, quaranta o cinquanta anys sense bombardejar Barcelona, és massa, i que cal posar ordre.


Quina raó tenia el President Heribert Barrera quan va declarar que estàvem en guerra moral amb Espanya! Ho estem i ho continuarem estant fins que els derrotem i els posem a lloc.


Per això és tan important recordar sempre que som majoria. I cal comportar-se com a tal. No hem de demanar perdó per ser-ho, ni ens hem d’escarrassar gaire en fer pedagogia en aquells sectors que és com picar damunt d’un ferro fred.


Ser majoria pressuposa imposar una visió del moment que afavoreixi els nostres interessos, i on els interessos dependentistes estiguin totalment mancats de sentit, de manera que els seus defensors hagin de perdre molt temps i energies en donar explicacions, perquè és realment complicat entendre perquè un català vol ser espanyol. De fet el contrari és la cosa més senzilla, perquè un català és independentista.


Som majoria i cal actuar com a tal. Jo fins i tot, gosaria marcar un calendari, per tal que la gent es vagi mentalitzant.És possible declarar-la abans de l’11 de setembre del 2014? Possible, sí que ho és, sense cap mena de dubte. De fet, incomptables parlaments i assemblees legislatives o representatives, han aprovat. històricament infinitat de declaracions d’independència. La resposta és doncs, sí que és possible. Probable? Bé, això ja depèn.


de què depèn? Doncs de ser capaços de construir una opció independentista sòlida. Tanmateix, proposo obviar el concepte d’unitat, com a referent. Si ens obsessionem amb la cerca de la unitat, el que realment estem fent és posar-ho fàcil als espanyols. M’explico: posar com a condició sine qua non que tots els partits independentistes o grupets ens hem d’unir, paradoxalment incentiva els moviment o les opcions que volen anar per lliure, perquè els atorga una gran visibilitat mediàtica -normalment, interessada, naturalment. En d’altres paraules, l’exigència de la unitat crea una estructura d’oportunitats per als oportunistes. El risc que sembre hi hagi algú que jugui a ser la veu contrària és massa gran. Jo estic segur que la unitat, al 100% no serà possible. Hi haurà qui bé per raons peregrines, bé per interessos poc clars -o molt clars- jugarà a la contra. I en aquest procés obtindrà una sobrerepresentació mediàtica, que impactarà en la ciutadania i com l’ombra platònica, li donarà una sobredimensió molt allunyada de la realitat.


Hem de ser capaços d’immunitzar-nos respecte les trampes que ens posaran. Proposo, doncs, que recorrem a la saviesa popular i que apliquem aquella dita que diu que A la Taula del Bernat, qui no hi és, no hi és comptat. Si tenim una taula ben parada, i plena de bons aliments i bon vi, amb bona companyia, no us amoïneu que si no d’entrada, amb el pas de les hores s’aniran afegint més gent, i els outsiders, els qui volen anar per lliure, ja s’ho faran.

Aquest cap de setmana, sembla que les condicions per parar la taula de la majoria independentista -malgrat l’odi que segrega el Cuní, que la menysprea dia sí i dia també- està servida. Qui no s’assegui al seu voltant, perdrà una oportunitat de fer història. Siguem-ne conscients i actuem com el que ens pertoca, sense modèsties ni prevencions.


Per Catalunya!

Post publicat inicialment al BGS.

Etiquetes de comentaris:

CONSTRUIR LA NOSTRA LLIBERTAT

Espanya és un Estat, per això aquells qui en defensen la seva continuïtat actuen per protegir-lo. Què hi ha d’estrany en aquest comportament?

Hem vist com el Tribunal Constitucional espanyol ha actuat en defensa de la unitat d’Espanya, negant l’existència de la nació catalana. Més recentment observem com el Tribunal Suprem espanyol actua també amb aquesta intencionalitat, dictant unes sentències d’evident contingut polític sobre el català a l’escola. Per la seva part els mitjans de comunicació espanyols s’han situat també a l’avantguarda de la defensa de la unitat de l’Estat.

El poder legislatiu, el poder executiu, el poder judicial i el quart poder que representa la premsa ja han entès perfectament que Catalunya camina amb pas ferm cap a la independència. Ara només sembla que d’això ens n’assabentem també els catalans...

Hem vist perfectament com la manifestació en contra de la sentència del TC sobre l’Estatut, tot i ser tan massiva, ha tingut la transcendència que se’n podia preveure: cap, res, ni s’han immutat. Calia fer-la? Sens dubte, però només amb manifestacions no anirem enlloc, a Madrid se’n foten de les nostres manifestacions i dels nostres escarafalls, el dia següent els diputats catalans a les Corts es posen a negociar els pressupostos de l’Estat i tot torna a l’ordre.

És per això que el nostre projecte, la independència de Catalunya, ha de tenir fonaments positius, no reactius, perquè només un projecte de país (i no de partit!) respon a les necessitats que ara situen Catalunya en una situació de no retorn en la seva història: o caminem cap a la llibertat o caminem directes a la desaparició com a poble. Independents o residuals? es pregunta el President Pujol, cal respondre malgrat l’obvietat!

No volem destruir, ni rebentar, ni fer mal a res ni a ningú, volem proclamar el nostre dret a existir com a catalans i catalanes i com a tal ostentar una organització sobirana que faci de nosaltres un poble normal en el món.

La inacció no forma part de la manera de ser de Reagrupament Independentista, per això, la possibilitat de no participar a les properes eleccions espanyoles no entra en el nostre imaginari, perquè estem al servei d’un poble i no dels nostres interessos personals.

*Joan Carretero, President de Reagrupament (25.11.2011)



Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, 25 de setembre de 2011

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Rajoy anuncia una bateria de lleis per treure poder a les autonomies

El candidat popular vol fer una llei d'unitat de mercat, una de transparència i una altra de subvencions. També promourà un pacte territorial per l'austeritat, i legislarà perquè es puguin crear empreses en 24 hores

25/09/2011


Etiquetes de comentaris: ,

BYE CRUELTY, BYE SPAIN (IS PAIN)

In Catalonia, a Last Day of Bullfighting (New York Times)

Last bullfights in Catalonia before ban (AP)

Catalonia Bullfights Enter Final Weekend Before Ban (Huffington Post)

Bullfighting in Barcelona to end with Catalonia ban (BBC)

Cheers, tears and blood at Barcelona's final bullfight (Deutsche Welle)


Հիշատակի անցյալի, ուժ ապագայի համար

ARMÈNIA, 21.09.1991

Tot i que la declaració d'Independència va fer-se el 23 d'agost de 1990, sent la primera república soviètica no bàltica en fer-ho, el seu reconeixement no va tenir lloc fins el dia 21 de setembre del 1991, quan la Unió Soviètica s'ensorrava definitivament. Aquest dia els armenis votaren massivament (95%) en un referèndum per la Independència. El Sí va escombrar amb un 99.5%.

El primer President de la República d'Armènia va ser Levon Ter-Petrossian, un acadèmic nascut a Síria. Ter-Petrossian va romandre en el càrrec fins el 1998.

El 2 de març de 1992, Armènia va ser admesa a l'ONU.


En la foto, cartell commemoratiu dels 20 anys de la Independència d'Armènia.

Etiquetes de comentaris: , ,

divendres, 23 de setembre de 2011

APRENDRÀ ARTUR MAS DE MAHMUD ABBÀS?

Com no podia ser d'una altra manera, porto seguint molt d'aprop la iniciativa palestina de presentar la seva candidatura a estat de ple dret de l'Organització de les Nacions Unides (ONU). Realment m'ha emocionat, no tant la figura del President de l'Autoritat Palestina parlant des de la tribuna de l'Assemblea General, com veure els palestins exultants pels carrers i places, concentrats davant de pantalles gegants, plorant, cridant, fent voleiar centenars, milers de banderes nacionals... un mar de banderes patriòtiques que segur que deuen haver causat un maldecap enorme als nostres indignats que més aviat no els agrada això de les banderes -i no per casualitat, evidentment. Tants anys, tantes, tantes morts, des que tinc ús de consciència que he vist com mataven palestins dia sí i dia també, per no parlar de Xabra i Xatil.la.I encara abans. Però ells continuen ferms, la lluita per recuperar la seva llibertat. Jo no sé si els palestins es lleven ben d'hora, si es fan retrets o no -bé, això sí que ho sé, i no són precisament retrets-, tampoc sé si treballen durament -mentida, sí que ho sé, i collons si treballen, ni que sigui fent túnels-, però sí sé una cosa del cert, que són imparables. De fet, el seu gran èxit és el gran fracàs que patim els catalans. Palestins i Catalans, ens trobem a les antípodes. M'explico.

Els palestins porten 63 anys sent exterminats, i malgrat això, el seu gran èxit ha estat convertir la causa palestina en una causa global, mundial, supermegahiperultraextramediàtica. És una causa que es coneix arreu del món, i que milions de persones no palestines defensen i fins i tot moren per ella.

Els catalans, per contra, portem 300 anys d'ocupació, i encara és hora que el món se n'assabenti que existim. Es poden comptar amb uns pocs dits, la gent que sap de nosaltres i de la nostra lluita. Aquesta, fa mal dir-ho, és una gran victòria -això sí, parcial- dels ecspanyols. Han aconseguit amb la seva política d'aïllacionisme internacional practicada en els darrers 200 anys, que els catalans ens preocupem més de fer pedagogia cap a Ecspanya, que reclamar al món la nostra causa independentista. I dic això, naturalment, amb totes les excepcions que calguin, atès que alguns catalans, sobretot al llarg del segle XX, van fer de la internacionalització de la causa catalana, la seva raó de viure.

Un exemple d'aquest autisme català el tenim en els webs de la major part de partits polítics i organitzacions patriòtiques catalanes, on l'enllaç a la versió anglesa brilla per la seva absència. Però com volem convèncer, seduir el món, si no li ho posem una mica fàcil. I penjar la versió en anglès dels nostres plantejaments, només depèn de nosaltres, de la nostra voluntat. Però no hi ha manera, tu! Sovint m'emprenyo quan veig que el moviment separatista més freaky que et pots trobar en mig d'una selva perduda d'Àsia, té naturalment el web en anglès, i en canvi, un suposat poble desenvolupat del primer món, una mica dissortat això sí, però vaja amb un nivell de desenvolupament i benestar envejable per més del 80% de la població mundial, com a mínim, no és capaç d'explicar al món, perquè hòsties volem deixar de ser dissortats.

Però tornem a Palestina. A mi el President Mahmud Abbas, he de dir que no és sant de la meva devoció -en el suposat cas que jo tingués devoció, que de fet no és el cas. Ha estat un president titella, un puppet, que es diu en anglès (eheheheh), que ha permès que els seus compatriotes de Gaza siguin massacrats pels israelians, no només sense moure un dit, sinó fins i tot col.laborant-hi, tot reprimint i torturant la dissidència política dins de la Cisjordània que encara controla. De fet, no ha fet més que governar una mena de Batustan en ple Orient Mitjà, amb l'agreujant que, com sol passar amb els batustans, els amos entren i surten, fan i desfan com els rota. De manera que Israel, fa el que vol amb Abbas, o més concretament, amb el territori que suposadament controla.

Tot i això, Abbas ha tingut els nassos, d'anar fins a Nova York i plantar cara a l'enemic de les darreres dècades. En aquesta jugada mestre, a ningú no se li escapa que ha tingut molt a veure la patètica situació tant interna com externa que pateix Israel. Un Israel que no té res a veure, avui en dia, amb aquella imatge idíl.lica dels anys 40 i 50, dels Kibbutz i el socialisme autogestionari o quasi, en el qual es van emmirallar no pocs dels catalans que llavors lluitaven contra el franquisme, i els quals continuen servant una lleialtat que més que a proves de bomba és d'una miopia que tomba d'esquena.

L'Israel d'avui, és un país amb una profunda crisi moral, dividit entre el complex militar-policial-industrial, que és l'elite del país, i una massa de ciutadans que cada cop pateixen unes condicions socials més depriments. Un país on la corrupció i la delinqüència mafiosa, en gran part procedent de l'antiga Unió Soviètica s'ha establert i ha arrelat. I amb unes tendències ètnicoreligioses que haurien de fer feredat a qualsevol persona mínimament liberal.

Però si el panorama interior és depriment, l'exterior encara ho és més. No només no ha aconseguit la pau després de 63 anys d'existència, sinó que avui en dia es troba més aïllat que mai i veu com dos dels seus aliats més valuosos, Egipte i Turquia, han esdevingut portaveus d'una mena d'ofensiva contra ell.

I és aquí, on la perspicàcia d'Abbàs apareix. El president-titella, sembla que ha comprès que la conjuntura era l'adient per fer una ofensiva en tota regla i, possiblement per passar a la història amb una mica de dignitat.

De fet aquest gest d'Abbàs és una de les coses que em meravella de la política. En ella existeixen individus que són veritables pesos morts de la política que governen d'esma, que s'arrosseguen per terra enmig del menyspreu dels seus compatriotes, dels seus enemics i dels seus adversaris polítics, que de cop i volta, perceben una oportunitat per fer història i intentar capgirar el rebuig que generen, ni que sigui de forma pírrica. I això, precisament això, és el que ha fet Abbàs. Ha vist el moment i l'ha aprofitat i ja es pot dir que, quan només fa unes hores del seu discurs, que passarà a la història amb una mica, una porció de dignitat, ni que sigui per les hores que ha aconseguit que els seus compatriotes s'emocionessin i s'abracessin pels carrers i places del Batustan que (mig)presideix. Naturalment, no ha estat l'únic que ha vist passar el tren de la història i s'hi ha pujat d'una revolada. Molts antics apparatxiks comunistes, van acabr proclamant la independència de les antigues repúbliques soviètiques o iugoslaves, en un canvi de camisa que meravella per la seva virtuositat.

Però el que em preocupa més és, si la volte-face d'Abbàs serà o no la darrera que veurem en el món. I més concretament, per no anar amb eufemismes, aprendrà Artur Mas de Mahumd Abbas? Aprofitarà en l'ocasió quan se li presenti i donarà el pas, tancant una biografia política que té com a principal actiu el pacte de la Moncloa, que va signar cuita-corrents poc després que uns quants militars troglodytes fessin unes quantes estossagades...

Recordo que el mes de juliol, Abbàs va ser a Barcelona i va ser rebut per Mas. En van parlar del tema, com en el seu moment, Jordi Pujol va parlar amb el líder i futur president de l'Eslovènia independent, Milan Kucan, el 1990? Buff quins records!

Artur Mas, seria capaç de trencar la baralla i fer el pas endavant? O continuarà amb la seva dependència ecspanyola, lubricada dia sí i dia també per les bavalles d'en Duran i Ecspanya, per tal que l'escomesa sigui menys dolorosa?

Naturalment no tinc la resposta, però sí sé que hem de fer tot el possible per a que molts idiotes deixin de ser-ho, tal i com va explicar en Joan Carretero en el seu magnífic discurs del passat dia 11 al Pla de Palau. Quant més tibem de la corda, més a prop serem. I si no, fixeu-vos com ja hem aconseguit que ERC canvïi de xip, i mira que ha costat déu i ajut... Per això cal continuar i continuar, perquè podem estar molt més a prop del que realment pensem....

No vull acabar aquest post que m'ha sortit prou extens -estic inspirat, tu- amb una reflexió entorn la figura de Barack Obama. Qui sigui un fidel lector d'aquest modest i humil bloc recordarà que he estat un entusiasta partidari d'aquest polític que ja és història viva. Però li pot passar, o ja li està passant, que, a diferència d'Abbàs, la seva estrella vagi de més a menys, fins que s'extingeixi.

Una pregunta: tan important és la reelecció, que en darrer terme només li permetrà ser 4 anys més president, i després a casa, com per renunciar a passar a la història com el President que va fer el pas decisiu per solucionar el conflicte d'Orient Mitjà, possibilitant el reconeixement de l'estat de Palestina? Que no se n'adona que si ho fés, si donés el pas, els palestins menjarien de la seva mà, de la dels Estats Units, durant 50 anys? El que em resulta més repugnant és que per assegurar-se -o no- la reelecció, la continuïtat de l'statu quo als territoris ocupats no farà més que generar més i més morts, fins que es doni una nova oportunitat d'or per solucionar el tema i aconseguir la coexistència de dos estats aliats. I encara pot ser més terrible si, després de malbaratar tot el crèdit que havia guanyat durant el seu mandat, en la reconciliació entre el poble americà i la religió islàmica, acaba sent derrotat, i la seva pusil.lanimitat no li serveix de res, perquè li donen una puntada de la Casa Blanca... I és que, estic convençut que el veto que imposarà Estats Units, com sembla evident que passarà, igual no el salva de la derrota electoral en un país on l'integrisme mediàtic i religiós cada cop tenen més pes.

Un dia vaig llegir una entrevista a un polític hongarès dels anys 90, no en recordo el nom, on deia que els polítics, en determinats moments, han de ser kamikazes si volen realment transformar la situació. Això vol dir que, probablement la o les iniciatives que portin a terme els costarà el càrrec, però tanmateix, la seva determinació els porta a executar-les perquè n'estan convençuts de la seva bondat o necessitat.

Penso que Abbas ha comprès aquesta necessitat i ben probablement -tret que no hi hagi una sorpresa majúscula- té els seus dies comptats com a polític. Obama, ha demostrat ser un covard, o no tenir el suficient coratge per jugar-s'ho tot. Potser se li demanava massa, i no ha estat a l'alçada de les circumstàncies.

I pel que fa a l'Artur Mas, la veritat, no me'l sé imaginar amb un mocador al front i la mirada perduda en l'horitzó, la mirada d'aquells que saben del cert que estan més en l'altre món que en aquest....

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , ,

ARA LA VERSIÓ DE RAC 105!

Etiquetes de comentaris: ,

dijous, 22 de setembre de 2011

AIXÒ SÍ QUE ÉS UN CLÀSSIC!


El partit d'ahir a Mestalla, sí que va ser l'autèntic clàssic del futbol català. Un partit vibrant, emotiu i amb dos equips que, tot respectant-se, van buidar-se al damunt del camp. Una felicitació per a tots els jugadors i llurs aficions!

Etiquetes de comentaris: ,

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Només el 14,5% de les sentències dictades l'any passat a Catalunya es van redactar en català

L'ús social del català creix però encara és escàs en àmbits com la justícia, segons l'Informe de Política Lingüística 2010

Etiquetes de comentaris: , ,

dimecres, 21 de setembre de 2011

AVUI HA FET 20 ANYS, BUFFFFF!

ARGENTONA, (Maresme), 21.09.1991


Etiquetes de comentaris:

dimarts, 20 de setembre de 2011

MARXANDATGE AMB MISSATGE


NOU GADGET DEDICAT A EN DURAN I ECSPANYA I EL SEU CERVELL PARTIO QUE ES DELEIX PER UN ENCAIX DE CATALUNUA A EJPANYA... DE VENDA EN UNA PARADA DE L'APLEC DE LA INDEPENDENCIA D'ARENYS DE MUNT DE DIUMENGE PASSAT.

Etiquetes de comentaris: , ,

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

El Tribunal Constitucional admet a tràmit el recurs del govern espanyol contra la Llei de l'aranès


La norma queda en suspens de manera cautelar fins que els jutges entrin al fons de la qüestió
DILLUNS, 19.9.2011.

Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns, 19 de setembre de 2011

NOU POST AL BGS













De grenyuts i pixadors de colònia,
nou post al BGS.

Etiquetes de comentaris: ,

dissabte, 17 de setembre de 2011

PÀGINA D'AUTOR A LULU


M'acaben de crear aquesta pàgina d'autor a la botiga de Lulu. Per si us interessa...

Etiquetes de comentaris:

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?


Barack Obama:




"The biggest problem is what happens


in Spain and Italy"



September, 12, 2011



(SPAIN IS PAIN)

Etiquetes de comentaris: ,

JOIN THE WORLD COALITION FOR CATALONIA INDEPENDENCE!


Etiquetes de comentaris:

divendres, 16 de setembre de 2011

PATRIA, LIBERTAD, TRABAJO Y CULTURA


MÈXIC 16.09.1810

Podem dir que el Grito de Dolores marca l'esclat de les independències llatinoamericanes. La Declaració d'Independència feta pel capellà Miguel Hidalgo y Castilla, esdevingué una icona , i li va valdre ser declarat el Padre de la Patria. És sense cap mena de dubte, un dels referents dels moviments independentistes d'Amèrica.

Avui en fa 201 anys!!!

Mèxic ha estat i és un país cabdal. Històricament, es va negar a reconèixer el règim franquista i va oferir ajuda a milers d'exiliats catalans que hi arribaren i on portaren una vida plena i reeixida en la majoria de casos. El primer cap d'estat va ser Agustín de Iturbide. El 1824 es va proclamar la (Primera) República Federal, i en va ser president, Guadalupe Victoria.

Més endavant, Mèxic va participar en la Segona Guerra Mundial, si bé no de forma molt implicada. Tot i això. va ser un dels estats fundadors de l'Organització de les Nacions Unides (ONU). La seva data d'ingrés és el 7 de novembre de 1945.

Des d'una perspectiva catalana, Mèxic té una rellevància enorme. La primera és que és l'estat amb més hispanoparlants, per la qual cosa, el més lògic seria que la icona representativa de la llengua ecspanyola fos la bandera mexicana, i no pas l'ecspanyola. Això demostra que els ecspanyols cada cop ocupen una part més marginal dins la Hispanofonia, i que països com Mèxic, Colòmbia i per descomptat, Estats Units, els estan superant per totes bandes. El futur de la llengua espanyola es juga a Amèrica, i no pas a Europa. Precisament, no m'estranyaria que hi hagués una correlació entre la marginalització dels espanyols, i l'increment de la seva agressivitat contra el català i les altres llengües peninsulars, com si sublimessin la derrota transatlàntica, amb una suposada victòria en l'escenari ibèric i de les illes adjacents.

Però hi ha més. Molt més. Mèxic està a punt de superar o ben probablement ja ha superat Ecspanya en termes de PIB. És un país, doncs, més potent econòmicament. I la demostració més fefaent d'això, i més sangrant pels ecspanyols, dit sigui de passada, és que Mèxic forma part del G-20, mentre que Ecspanya no en forma part, i sempre ha de fer jocs de malabars per intentar ser-hi, bé com a convidat especial, bé a través de la Unió Europea o fins i tot d'algun altre estat titular (França si no recordo malament). Els ecspanyols, per molts fums que portin, no pinten res, i amb la situació actual que travessa, fins i tot les seves reformes constitucionals són dictades des de Berlin o Washington.

Mèxic té una posició estratègica com a partner preferencial amb els Estats Units. Això el fa molt interessant des de la perspectiva catalana, en el seu camí d'accessió a la independència i de reconeixement internacional. No tinc cap mena de dubte, per història, per orgull, i perquè no dir-ho, per odi cap als ecspanyols que van de milhomes, quan són cuatro y el cabo, que Mèxic ajudarà molt al reconeixement internacional d'una Catalunya Independent.



Etiquetes de comentaris: , , , ,

TEMPS DE COMBAT, TEMPS D'ALIANCES














Editorial de Reagrupament Independentista

Etiquetes de comentaris: ,

LES "MEVES" CONDICIONS PER UNA CANDIDATURA UNITÀRIA (2)


1. Enderrocament de la Monarquia.

Amb data 21 de novembre de 2011.

2. Derogació de la Constitució de 1978

Amb data 21 de novembre de 2011

3. Derogació de la Llei d'Amnistia de 1977

Amb data 2 de març de 2012, aniversari de l'Assassinat de Salvador Puig i Antich.

4. Creació del Tribunal Internacional de Crims del Règim Franquista i de la Transició: GCR, BVE, BCE, AAA, GAL (1975-85).

Amb data 15 d'octubre del 2012, aniversari de l'assassinat del President Lluís Companys i Jover.

5. Descolonització de les Illes Canàries.

Amb data 5 d'abril de 2012, aniversari de l'intent d'assassinat d'Antonio Cubillo.

6. Dret d'Autodeterminació de Catalunya (Països Catalans), Euskalherria, Galiza.

Amb data, respectivament de 26 gener 2012, 8 abril 2012, 25 de juliol 2012.

7. Cessió de Ceuta i Melilla al Marroc



Amb data 22 de juliol de 2012, aniversari de la Batalla d'Annual.

8. Cessió d'Extremadura a Portugal


Amb data de 14 d'agost del 2012, aniversari de la Batalla d'Aljubarrota

9. Reconeixement de Gibraltar com a estat i suport al seu ingrés a l'ONU

Amb data 4 d'agost del 2012, aniversari de la Presa del Penyal.

10. Català com a Llengua obligatòria i vehicular a les escoles de Quintanilla de Onésimo.


Amb data 23 d'abril del 2012, dia del Llibre.

Dedicat al senyor Ramon Anton Mota.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,